Avui hem visitat el Palau-Convent-Biblioteca de Mafra. Construït a inicis del segle XVIII s’acabà el 1730. Hem sortit de bona hora del centre de Lisboa en expedició barroca. Som la Maria Fernanda, Antonio, historiador vestit de legionari que es malfia dels qui considerem que hi ha elements del Barroc que arriben fins al segle XX o XXI, molt atent als límits que imposen les cronologies. José Joaquín i jo. Grup interdisciplinar: literats, arquitecte, historiador. Avancem en cotxe per uns turonets suaus, que sempre fan més pujada, fins a arribar al poble de Mafra, trenta quilòmetres al nord de Lisboa. Després d’un cafè de rigor i uns dolços d’ametlla que es diuen «fradinhos» (quina bogeria la dels portuguesos amb els dolços de tota mena i els diminutius, perquè així sembla que en menges menys) entrem a la gran plaça.
Llum fortíssima, dimensions fora mesura. És un edifici immens, 666 habitacions, 220 metres de façana. Som en àmbit de l’excés barroc. Vist de fora no és l’estètica de la lletjor allò que sorprèn d’entrada, tot i que les primeres escultures que veiem, amb un peu fora de la peanya, situat a l’alçada dels ulls del visitant-espectador, no et deixen indiferent. Sorprenen les dimensions forassenyades. És un excés barroc que ens remet al gegantisme. L’excés barroc també el reconeixem en el procés de construcció que es va seguir, la modificació del projecte inicial. La idea era construir un convent per 13 franciscans. Però l’arribada massiva d’or del Brasil va fer que el rei Joan V canviés d’opinió i es decidís per la construcció d’un gran palau amb un convent al costat. Quan el projecte s’enllestí, el convent va acollir 330 franciscans. El director del Palácio Nacional de Mafra, Mario Pereira, ens explica els detalls amb una gran devoció. Ell ens ha guiat en el tour, donant una gran profusió de detalls, amb un deteniment i un amor envers el lloc que feia la impressió que parlava de casa seva. Estrany, perquè lluitant com lluita actualment contra els pressupostos contraris i la ceguesa dels polítics de torn que només saben fer servir un verb –retallar- i un instrument –les tisores–, és increïble que encara defensi el lloc. Mais où sont les neiges d’antan?
El lloc no és banal. Aquí és on José Saramago va ambientar l’acció de la seva novel·la Memorial do Convento (1982). Saramago retrata la personalitat del rei Joan V i també fa una crònica de la vida dels treballadors anònims que van contribuir a la construcció del Convent de Mafra. Entre aquests treballadors hi havia Baltasar, i la novel·la se centra, entre altres coses, en el seu gran amor per la Blimunda, una dona que té el poder màgic de veure l’interior de les persones. Els dos coneixen un sacerdot, Bartolomeu de Gusmão, que és conegut com a pioner de l’aviació. Els tres inicien la construcció d’una màquina voladora, el Passarola, que s’ha d’elevar cap al sol, que atrau les voluntats, que estan atrapades a l’interior del Passarola. Blimunda, que veu l’interior de les persones, recull els seus testaments, descrits per l’autor com núvols oberts o tancats.
«Era uma vez um rei que fez promessa de levantar um convento de Mafra. Era uma vez a gente que construiu esse convento. Era uma vez um soldado maneta e uma mulher que tinha poderes. Era uma vez um padre que queria voar e morreu doido. Era uma vez».
La plaça davant del palau és imponent. Una gran esplanada amb llambordes portugueses, blanques i negres, que dibuixen línies de fuga que no s’acaba d’entendre cap a on van, creen impressions de trompe-l’œil, escorç, anamorfosi. Som, ja ho he dit, en territori del Barroc. Un colp dins el petit pati d’entrada ens adonem de la decoració amb escultures fetes a Itàlia i traslladades fins aquí. Després veurem en una sala no visitable un magatzem de les proves fetes en fang de moltes de les escultures. El palau té 40.000 m² i és un dels més grans entre els palaus reials del món. Fou dissenyat per l’arquitecte alemany Johann Friederich Ludwig, també conegut com a João Frederico Ludovice. Està construït de forma simètrica a partir d’un eix central, que ocupa la basílica, i connecta a través de la façana principal les dues torres principals. Les torres del campanar, que contenen 92 campanes, s’aixequen a gran alçada per damunt la ciutat. Tenen 68 metres. L’edifici del convent es troba darrere de la façana principal. A la part posterior hi ha també la biblioteca, un espai extraordinari.
Entrem a la basílica. Està construïda amb pedra calcària de Sintra, Pinheiro i Mafra. Té forma de creu llatina, amb 58,5 m de llarg i 43 m d’ample. La cúpula té 65 metres d’altura, i un diàmetre de 13 m. Va ser la primera cúpula que es va construir a Portugal. Detall curiós: hi ha sis òrgans, que poden sonar simultàniament. Aquí podem escoltar el concert del 2010 després de ser restaurats.
Passem al palau i pugem als pisos superiors que són els del palau dels reis portuguesos. Fem la volta a la basílica des del segon pis. Visitem les habitacions del tron, els dormitoris de la família reial. En una de les sales hi ha un trompe-l’œil deliciós: s’inventen una porta, amb l’habitació que hi ha al darrere, per mantenir la simetria. Notem també l’excés dels royals: un llit de dimensions superking size. Tota la part del anterior del palau, l’equivalent dels 220 metres de façana està travessat per un passadís immens que fa girar el cap.
En un altre racó hi ha una porta per on entrem en una zona que era l’hospital per als franciscans. És una gran sala amb un sistema de llits dividits per murs de fusta. Al fons hi ha un altar. Els llits es podien moure i així, malgrat estar malalts, podrien seguir la missa.
El director entra al seu despatx, agafa un manyoc de claus pesants i ens fa pujar per unes escales amagades rere una porta. Veiem espais de sostre baixíssim amb els mecanismes de les campanes desmuntats. Hi ha en marxa un projecte de restauració de les campanes i els mecanismes, els carrillons. El director en els ensenya com si fos el piano de cua de casa seva. Pugem i baixem unes escales estretíssimes. Josafat! Som a les entranyes del campanar. Podem veure els mecanismes dels carrillons, d’origen flamenc i alemany. Segons la tradició, per encàrrec del rei, el marquès d’Abrantes es va informar sobre el preu d’un carilló. Quan li van dir que costava 400.000$ réis, li va semblar una quantitat massa alta per a un país tan petit com Portugal. Però el rei Joan V, ofès –ja que es considerava el monarca més ric del seu temps– va dir: «No sabia que eren tan barats; en vull dos!». Per això se’n va construir un a Lieja, en els tallers de Nicholas Levache, el carilló de la torre nord, i un altre a Anvers, a la foneria de Willem Witlockx, el de la torre sud.
Avancem per una sala de terra molt estrany i entenem on som: al sostre de la basílica. Avancem més, s’obre una porta i, oh meravella!, hem arribat a la cúpula. Sensació de lleu vertigen. Als nostres peus tenim els feligresos que s’apleguen per la missa de dotze.
Més escales, de cargol o petites escales que baixen i pugen de nou i arribem a una porta petita. L’obre el nostre guia i… Sortim al terrat, sota un sol de justícia. Ens permet de veure l’Oceà Atlàntic al lluny, la perspectiva que veien els reis. Impressionant. Una de les coses més absurdes que veiem al terrat és la decoració de la cúpula de la basílica. La torre central té forma octogonal, i només per aquesta raó (aposta José Joaquín, el nostre arquitecte de riferimento) està decorada amb vuit objectes que s’inspiren en les lletanies de la Verge Maria i que fan referència al misteri de la verge: Mirall de justícia, Tron de saviesa, Rosa mística, Torre de David, Torre d’ivori, Arca de l’Aliança, Porta del Cel, Estel del matí.
Els símbols, molt del gust barroc, decoren la torre i malgrat que només els poden veure els coloms i els campaners que s’enfilaven fins a les altures del terrat, aquí estan, contemplats pel no-res, perquè en la bona arquitectura tot ha de voler dir alguna cosa. I com ens va ensenyar Balzac i ho recordava Roland Barthes, l’arquitectura religiosa són llibres en pedra. Mots i maons. Aquí calcària local.
En un moment de la visita el director s’atura, reflexiona, i ens diu que Mafra ha tingut tres moments de sort. Amb la invasió napoleònica va ser convertit en caserna i van respectar (a diferència de la Seu de Lleida) l’espai. No van saquejar el palau. L’any 1807 es va produir la invasió napoleònica de Portugal, i la família reial va fugir al Brasil, portant amb ells algunes de les millors peces d’art i mobles de l’edifici. El mariscal Junot es va instal·lar al palau, fins que al seu torn va ser expulsat per Wellington. El 1834 i el 1903, quan van haver atacs anticlericals a tot Portugal, en els quals es cremaven esglésies i convents, el palau i la basílica es van salvar perquè hi havia una caserna al costat (dins l’antic convent).
Li pregunto al director quan de temps van viure aquí els royals portuguesos. Resulta que poquíssim. Venien només a caçar. Una de les grans sales té les parets decorades amb trofeus de caça i totes les cadires són fetes amb banyes de cérvols. El director se’n vol anar. Parla cada cop amb veu més baixa. Ens dius que s’està recuperant d’una operació. Es comença a acomiadar. José Joaquín li ha preguntat per un llibre de Borromini que hi ha a la biblioteca. Ens diu que no es pot consultar. Fa un moviment amb els ulls i… ens diu «seguiu-me». La Maria Fernanda renya el José Joaquín perquè amb les seves preguntes ha provocat que el director continués la visita amb nosaltres. Però val la pena. La biblioteca és una de les joies de Mafra. Disenyada per Manuel Caetano de Sousa És una de les millors biblioteques d’Europa de l’època, decorada amb marbres preciosos, fustes exòtiques i una gran quantitat d’obres d’art. Els prestatges són en estil rococó i conté una col·lecció de més de 36.000 llibres amb relligats d’or i de cuir gravat a l’aiguafort, gràcies a la tasca dels franciscans que residien aquí. Hi ha una segona edició de les Lusíadas de Luís de Camões. Hi ha llibres de medicina, farmàcia, història, geografia i viatges, filosofia i teologia, dret canònic i civil, matemàtiques, història natural, sermonaris i literatura.
Situada al segon pis, el director reivindica que és equiparable a la Biblioteca de l’Abadia de Melk a Àustria. Construïda per Manuel Caetano de Sousa, mesura 88 metres de llarg, 9,5 metres d’ample i 13 metres d’altura. Els prestatges són de fusta en estil rococó, situats en dues files laterals i separades per un balcó, contenen milers de volums enquadernats en pell, sent testimoni de l’extensió del coneixement occidental de la XIV al XIX. Entre ells, moltes joies bibliogràfiques, com incunables. Aquests volums van ser relligats al taller local.
La biblioteca de Mafra és famosa pels ratpenats que hi viuen, que ajuden a preservar les obres. Al vespre els ratpenats surten d’unes caixes que hi ha a la part inferior dels prestatges. Cada ratpenat menja cada nit uns 500 insectes, cosa que equival a la meitat del seu pes. El director ens fa entrar al sancta sanctorum, el taller on restauren els llibres i ens ensenya diverses meravelles: dos volums que són un catàleg de les obres de Borromini, les poesies de Petrarca i el que m’agrada més, el Plan de Turgot una edició en llibre, raríssima, perquè els antiquaris l’han desfet i han venut les pàgines d’una en una. És un plànol de la ciutat de París, realitzat entre 1734 i 1739, per Louis Bretez, membre de l’Acadèmia de Pintura i Escultura i professor de perspectiva. Representa París en « perspective cavalière » axonométrique (perspectiva isomètrica) a una escala 1/400. És imponent veure un París silenciós, amb un Palais Royal i una Bastille on encara no hi feien òperes, sinó que era una presó i lloc d’execucions. La vida barroca.
Tenim encara una petita addenda. L’historiador Antonio té un contacte a l’edifici on abans hi havia el convent, que ara és caserna militar. Un tinent ens acompanya pels «carrers»-passadissos, guarnits amb noms de batalles portugueses. És un edifici sinistre: d’una ordre militar. Durant la dictadura, entre el 1961 i el 1974, a l’època de les guerres colonials africanes, els joves portuguesos havien de passar per aquest edifici tètric. Angúnia. Calfreds. Però també reconeix una placa que els militars portuguesos van fer una revolució perquè tornés la democràcia al país. Per això a Portugal hi ha una veritable democràcia i al país veí una ficció, una democràcia-simulacre. Artifici, simulacre, paròdia. El Barroc en acció.
El convent té una sala el·líptica que segons ens explica el tinent era utilitzada per examinar els estudiants. Té una acústica impressionant. El tinent ens parla des d’un extrem en veu baixa i des de la porta sentim perfectament el que diu.
Hem fet una profunda immersió hands-on en el Barroc. Recordem don Eugenio:
«El Barroco no es un estilo histórico, sino un estilo de cultura, una permanente manifestación de vida humana, es una constante histórica, un eon, un noumenos no un fenómeno. Barroco es el elemento caótico del cosmos, el grito de la naturaleza desordenada, el movimiento de las pasiones. El espíritu barroco no sabe lo que quiere, se ríe de las exigencias del espíritu de contradicción. Comparado el eón clásico con el barroco, el Clásico es al Barroco lo que la Razón es a la vida, la diastasa al alimento. El Clasicismo es el mundo de las formas que pesan, el barroco el de las formas que vuelan».
Acabem la visita literalment esgotats. Han estat quatre hores intenses. El director, quan ens acomiadava, ens ha dit el motto de Mafra: «És important visitar Mafra, però encara és més important tornar-hi».
Marjades 