Fernando Pessoa escriu a Mário de Sá-Carneiro
L’arxiu LdoD (Livro do Desassossego) és un arxiu digital col·laboratiu del llibre de Fernando Pessoa. Conté imatges dels documents autògrafs, noves transcripcions d’aquests documents i fins i tot transcripcions de quatre edicions de l’obra. A més de llegir i comparar transcripcions, l’Arxiu LdoD permet als usuaris col·laborar en la creació d’edicions virtuals del Livro do Desassossego. En el futur, un mòdul d’escriptura permetrà als usuaris escriure variacions de fragments del Livro. Segons declaren, «l’Arxiu LdoD combina un principi de representació amb un principi simulatiu: el primer consisteix en la representació de la història i els processos d’escriptura i edició del Llibre; el segon és la possibilitat que els usuaris assumeixin diferents rols en el procés literari (lectura, edició, escriptura), utilitzant la flexibilitat de l’entorn digital per viure el Livro do Desassossego com una màquina literària».
Entre els documents editats hi ha una carta de 14 de març de 1916,de Pessoa al seu amic Sá-Carneiro. És un document struggente (punyent):
Lisboa, 14 de Março de 1916.
Meu querido Sá-Carneiro:
Escrevo-lhe hoje por uma necessidade sentimental —
uma ansia afflicta de fallar comsigo. Como de aqui se deprehende, eu nada tenho a dizer-lhe. Só isto — que estou hoje no fundo de uma depressão sem fundo. O absurdo da phrase fallará por mim.Estou num d’aquelles dias em que nunca tive futuro. Ha só um presente immovel com um muro de angustia em torno. A margem de lá do rio nunca, enquanto é a de lá, é a de cá; e é esta a razão intima de todo o meu soffrimento. Ha barcos para muitos portos, mas nenhum para a vida não doer, nem
ha desembarque onde se esqueça. Tudo isto aconteceu ha muito tempo, mas a minha mágua é mais antiga.Em dias da alma como hoje eu sinto bem, em toda a minha consciencia do meu corpo, que sou a creança triste em quem a Vida bateu. Puzeram-me a um canto de onde se ouve brincar. Sinto nas mãos o brinquedo partido que me deram por uma ironia de lata. Hoje, dia quatorze de Março, ás nove horas e dez da noite, a minha vida sabe a valer isto. ‘No jardim que entrevejo pelas janellas caladas do
meu sequestro, atiraram com todos os balouços para cima dos ramos de onde pendem; estão enrolados muito alto; e assim nem a idéa de mim fugido pode, na minha imaginação, ter balouços para esquecer a hora.Pouco mais ou menos isto, mas sem estylo, é o meu estado de alma neste momento. Como á veladora do “Marinheiro”, ardem-me os olhos, de ter pensado em chorar. a vidaaos poucos, ∧a goles, por intersticios. Tudo isto está impresso em typo muito pequeno num livro com a brochura a descoser-se.
Se eu não estivesse escrevendo a você, teria que lhe jurar que esta carta é sincera, e que as cousas de nexo hysterico que ahi vão sahiram expontaneas do que sinto. Mas v. sentirá bem que esta tragedia irrepresentavel é de uma realidade de cabide ou de chavena — cheia de aqui e de agora, e passando-se na minha alma como o verde nas folhas.
Foi por isto que o Principe não reinou. Esta phrase é inteiramente absurda. Mas neste momento sinto que as phrases absurdas dão uma grande vontade de chorar.
Pode ser que, se não deitar hoje esta carta no correio, amanhã, relendo-a, me demore a copial-a á machina, para inserir phrases e esgares d’ella no “Livro do Desasocego”. Mas isso nada roubará á sinceridade com que a escrevo, nem á dolorosa inevitabilidade com que a sinto.
As ultimas notícias são estas. Ha tambem o estado de guerra com a Allemanha, mas já antes d’isso a dôr fazia soffrer. Do outro lado da Vida, isto deve ser a legenda d’uma caricatura casual.
Isto não é bem a loucura, mas a loucura deve dar um abandono ao com que se soffre, um goso astucioso dos solavancos da alma, não muito differentes d’estes.
De que côr será sentir?
Milhares de abraços do seu, sempre muito seu
(a) Fernando Pessoa.
P. S. — Escrevi esta carta de um jacto. Relendoa, vejo que, decididamente, a copiarei amanhã, antes de lh’a mandar. Poucas vezes tenho tão completamente escripto o meu psychismo, com todas as suas attitudes sentimentaes e intellectuaes, com toda a sua hystero-neurasthenia fundamental, com todas aquellas intersecções e esquinas na consciencia de si-proprio que d’elle são tão caracteristicas…
Você acha-me razão, não é verdade?
[Carta a Mário de Sá-Carneiro – 14 mar. 1915]
Lisboa, 14 de març de 1916
Estimat Sá-Carneiro:
Us escric avui per una necessitat sentimental, una necessitat ansiosa de parlar-vos. Com es pot veure des d’aquí, no tinc res a dir-vos. Això és tot: que avui estic al fons d’una depressió sense fons. L’absurditat de la frase parlarà per mi.
Estic en un d’aquells dies en què mai he tingut futur. Només hi ha un present immòbil voltat per un mur d’angoixa. L’altra riba del riu mai és, mentre hi sigui, aquesta, i aquesta és la raó íntima de tot el meu patiment. Hi ha vaixells que salpen per a molts ports, però cap per a la vida que no faci patir, ni hi ha un desembarcament on puguis oblidar. Tot això va passar fa molt de temps, però el meu dolor és encara més antic.
En dies de l’ànima com avui sento bé, en tota la consciència del meu cos, que sóc el nen trist que ha colpejat la vida. Em van posar en un racó on podia escoltar els altres com jugaven. Sento a les meves mans la joguina trencada que em van donar, irònicament, una joguina de llauna. Avui, catorze de març, a les nou i deu de la nit, heus ací el valor de la meva vida.
Al jardí que veig per les finestres silencioses del meu segrest, van llençar tots els gronxadors que pengen a les branques; enrotllats molt amunt, i per tant, ni tan sols la idea de fugir pot, en la meva imaginació, servir de gronxador per oblidar el temps.
Aquest és més o menys, però sense estil, el meu estat d’ànim ara mateix. Com el vigilant nocturn del «Marinheiro», em cremen els ulls al pensar en plorar. La meva vida em fa mal a poc a poc, per glops, per intersticis. Tot això està imprès en lletres molt petites en un llibre en el qual s’ha trencat la relligadura.
Si no t’escrivís a tu, t’hauria de jurar que aquesta carta és sincera, i que les coses de nexe histèric que dic són l’expressió espontània del que sento. Però sentiràs bé que aquesta tragèdia irrepresentable és una realitat que es pot tallar amb ganivet, plena d’aquí i d’ara, i que passa per la meva ànima com el verd arriba a les fulles.
Per això el príncep no va regnar. Aquesta frase és totalment absurda. Però en aquest moment sento que les frases absurdes em fan venir ganes de plorar. Pot ser que si demà no envio aquesta carta per correu, rellegint-la, trigaré temps a copiar-la a la màquina d’escriure, a inserir-ne frases i expressions al «Livro do Desassossego». Però això no em robarà la sinceritat amb què l’escric, ni la dolorosa inevitabilitat amb què la sento.
Aquestes són les últimes notícies. També hi ha l’estat de guerra amb Alemanya, però fins i tot abans el dolor feia patir. A l’altre costat de la vida, aquest deu ser el títol d’una caricatura casual.
Això no és del tot una bogeria, però la bogeria ha de donar un abandonament del que es pateix, un plaer gaudit astutament de les sacsejades de l’ànima, no molt diferent del que experimento ara.
De quin color se sentirà?
Milers d’abraçades del vostre, sempre molt vostre,
Fernando Pessoa
P.S.: Vaig escriure aquesta carta d’una tirada. Rellegint-la, veig que definitivament la copiaré demà, abans d’enviar-vos-la. Poques vegades he descrit la meva psique tan completament, amb totes les seves actituds sentimentals i intel·lectuals, amb tota la seva histeroneurastènia fonamental, amb totes aquelles interseccions i racons de l’autoconsciència que li són tan característiques…
Creieu que tinc raó,
Marjades 