Melbourne, Austràlia. Viatge als regnes del Sud-2

Melbourne

Vol Emirates EK418 Bangkok-Sydney. No em funciona la pantalleta del seient. Han de fer un reset. L’hostessa xinesa, molt amable, ho posa en marxa. Tampoc en tinc necessitat. Son, cansament. Llegir poc, dormir incòmode de l’avió. Aquest avió, un 777 model antic, és més tronat que l’A-380 amb què vam volar fins a Bangkok. Paciència. L’arribada a Austràlia és indicada puntualment per les pantalletes miniatura que il·lustren la nostra situació en el planeta. Des del moment que l’avió comença a volar damunt la gran illa australiana fins que arribes a alguna ciutat passen 4 o cinc hores. La immensitat de l’illa continental es comença a sentir des de l’aire. Entre els núvols s’endevina la terra deserta de color vermell. Molt africana. Arribem prou descansats. Control de passaports una mica més light del que m’esperava. Ens havien amenaçat amb escenes inspirades en films de terror, actituds de control molt exagerades per la por que entris amb aliments contaminats que poden iniciar pestes bíbliques com les d’Egipte. Això sí, hi ha uns gossos molt atents a les bosses. Et presenten un qüestionari exhaustiu sobre els productes de menjar que dus. O sobre si has estat en un país tropical, del Carib o de l’Àfrica.

Les nostres maletes acaben separades de la resta. Com que la Chiara estava espantada perquè havia comprat una mena de pols de pollastre (un descobriment culinari fet a Bangkok) ho ha declarat i jo temia el pitjor. L’han deixada passar sense cap control. Els australians, de bons anglosaxons, són una mica rígids. Però almenys les normes són clares i no fan com a la Mediterrània, capital de la improvisació. L’aeroport de Sydney sembla molt petit. No deuen tenir tants vols internacionals. El de vols interns, és encara més petit. El trasllat de la terminal internacional a la nacional es fa amb un autobús incomodíssim, que no està preparat per als equipatges de mà. A la terminal hem d’esperar una hora. Olor de menjars estranys i preus (g)astronòmics. Un cafè ens ha costat $7. Encara no controlem el canvi. Descobrirem que Austràlia és un país caríssim, però hi ha sorpreses. Al carrer un espresso costa $4. Al canvi 3€. Els restaurants japonesos, molt cars arreu, aquí són baratíssims. Mentre bevem el cafè a la Chiara li arriba un imèil estrany. Sembla que la conviden a presentar una proposta per ser la curadora del pavelló Itàlia de la Biennale de l’any que ve. És molt important i està nerviosa. Sembla que li han enviat una carta el dia que vam marxar. Ara està amb els imèils a veure si li envien per pdf. La postmodernitat hiperconnectada!

Caiem estabornits. Dormim a l’avió en un vol curt, d’una hora, fins a Melbourne, travessant un cel blau que dóna sensacions d’immensitat. Soms a la quinta forca. Ens ofereixen una pizzeta immenjable.

Arribats a Melbourne. De moment no hem vist cangurs… Seguirem buscant i informant. La histèria del grup de passatgers australians mentre recollia les maletes de la cinta, ha estat d’antologia. T’havies d’apartar per no prendre mal. La famosa simpatia dels australians, de moment, d’incògnit. Agafem un autobús CityBus de dos pisos idèntic als d’Edinburgh, que en vint minuts ens du al centre, a l’estació central del tren. La impressió primera és d’haver arribat a una Escòcia amb molt de sol, en grans espais i edificacions que recorden vagament les dels EUA. Estem equivocadíssims i ho descobrirem en els propers dies.

Un taxista simpàtic ens du fins al Clocktower Appartments, on serà casa nostra. Ens diu que Melbourne és la ciutat del món amb més línies de tramvia. La ciutat té 4,5 milions d’habitants. El taxista té uns bigotis recargolats, i un gran sentit de l’humor. Desconfia totalment de google maps i altres andròmines semblants. A la recepció del Clocktower ens rep un altre personatge singular: vestit amb una armilla de coloraines i una corbata de llacet. M’explica el funcionament dels apartaments, les lleis draconianes (si fumes a l’interior, et fan pagar $200 per dia en concepte de neteja), instruccions per l’ús d’internet (limitada i caríssima; si tenim macs, hem de desconnectar l’ajornament diari, perquè consumeix moltes gigues), hem de deixar l’apartament a les 10 del dia de sortida. Li dic que es calmi que a aquella hora ja serem a l’aeroport, o arribant a Sydney.

La Chiara es queixa: apartament tipus contàiner. Tot molt pràctic i còmode, però de gust nul. Estètica de mínims. O sota mínims.

Sortim a donar un volt i pescar l’aire. Carrers perpendiculars, sembla una ciutat molt geomètrica, casetes baixes de màxim dos pisos, estil anglès de províncies, que, potser per la llum, té un aire de Seatle, San Francisco o New Orleans. És l’arquitectura colonial britànica que també reconeixes a Toronto o Ottawa. L’arquitectura de la província anglesa, o de barris obrers de Londres, que l’imperi reproduïa com fotocòpies fets de maons.

Trams a pleret (i gratis en la zona del centre de la ciutat). Vivim en un carrer paral·lel a Lygoon St, que és el carrer central de la zona, ple de bars i restaurants de noms italians. Descobrim que som a l’Italian Precinct. Little Italy. Aquí van aterrar milers d’immigrants italians, del nord i del sud en els anys cinquanta i seixanta del segle XX. La comunitat més important és la grega. Melbourne es considera la ciutat grega més important després d’Atenes. Al costat de casa hi ha un «Museo Italiano».

Anar al super per comprar provisions. «Australia? Mucho conejo y poca mujer».

Anar a sopar encara mig sonàmbuls. Després d’incomptables ofertes de restaurants italians (tècnica: a la porta es situa un cambrer que intenta desviar-te cap a l’interior) acabem en restaurant tai, però no és gaire bo. El pad tai està fet amb tallarines, la salsa massa espessa, l’enciam té un gust estrany. Welcome to reality.

Mites australians

Bruce Chatwin a The Songlines ens parla d’un rus de segona generació que ha abandonat muller i filla de sis anys per endinsar-se a les planures australianes a trobar els –anomenats– aborígens: «A ell li agradaven els aborígens. Li agradaven la  tenacitat i les formes enginyoses de tractar amb l’home blanc. Havia après, o mig après, un parell de les seves llengües i havia restat sorprès pel vigor intel·lectual, les gestes memorables i la capacitat i voluntat de sobreviure. No eren, va insistir, una raça en extinció -tot i que necessitaven ajuda, de tant en tant, per espolsar-se el govern i les companyies mineres». En aquest fragment hi ha concentrats alguns dels drames d’Austràlia: l’All White Australia, com diuen alguns dels cartells de l’Immigration Museum, que va ser una política d’estat fins als anys setanta. Emblanquir, emblanquir, com ens recordava també una memorable pel·lícula del 2002 que vam veure amb la Chiara al cinema Avon -art déco al sevei de l’espectacle– de Thayer St. a Providence.

Rabbit Proof Fence és un film sobre la veritable història de tres nenes aborígens, segons va ser explicada per Doris Pilkington a Follow the Rabbit-proof Fence. Eren Molly Craig, la seva germana Margaret, i la seva cosina Gracie, que havien estat separades de la família el 1931 i enviades a Moore River, un assentament per aborígens. El segrest era justificat pel «Protector General dels aborígens» O.A. Neville (Kenneth Branagh al film) com una solució al «problema del mestissatge»- és a dir els nens fills d’aborigen i blanc, que no eren acceptables per la moral victoriana (encara en vigor el 2016!) anglosaxona. Les nenes s’escapen de Moore River i fan un difícil i llarg viatge de tornada a Jigalong, on viuen les seves famílies, que dura nou setmanes. El viatge el fan seguint la tanca construïda contra l’expansió de conills que s’havia construït de nord a sud d’Austràlia.

RabbitProofFence.jpg

Les fronteres són un tema important en l’obra de Chatwin. I ben mirat en la realitat del món. Però no són aquelles fronteres dels gendarmes i els guardiescivils, sinó les fronteres invisibles que ens separen de nosaltres mateixos, de la nostra infantesa, de gent que havíem estimat, del passat. Separacions socials, sexuals, d’enteniment. Chatwin estava interessat en les fronteres, on les coses sempre estan canviant, allò que no és ni una cosa ni una altra. A The Songlines el personatge protagonista interactua amb persones que proporcionen un pont entre els món dels aborígens australians i el dels blancs ocupadors/colonitzadors.

Els aborígens tenien una filosofia terrenal. La terra va donar vida a l’home; li va donar el menjar, el llenguatge i la intel·ligència; i la terra el va tornar a acollir quan va morir. La terra de qualsevol home, fins i tot una sèrie de mates d’spinifex, eren en si mateixes una icona sagrada que ha de romandre amb cicatrius.

«Sense ferides, vols dir, de carreteres o vies de tren o mines?»

«”Ferir la terra”, va respondre amb serietat, “és com ferir-te tu mateix, i si els altres fereixen la terra, t’estan ferint. La terra s’ha de deixar intacta: com ho va ser en Temps de la Son, quan els Avantpassats cantaven el món a l’existència”».

Som de viatge en terra ben estranya, a les antípodes, i els somnis i lectures et traslladen a una terra incognita, des de perspectives ben conegudes:

Looking for Citizen Welles

Kamel Daoud : « Cologne, lieu de fantasmes »

Frances Stonor Saunders ha escrit un article a The London Review of Booksen el qual es pregunta sobre «Where on Earth are you?» que inicia parlant de la frontera de casa nostra, la que creuem tan sovint i amb reflexos tan ben assajats que no ens n’adonem. Obrim i tanquem la porta en el gest geogràfic més bàsic i nececessitaríem tota una vida per repassar les entrades i sortides. «Quins ritus de passatge realitzem abans de sortir de casa? ¿Tranquil·litzem les deïtats de la llar, o deixem en sortir una làmpada d’oli davant el tabernacle? ¿Palpem de forma ràpida amb cops mecànics les butxaques o la bossa per comprovar que tenim tot el que ens cal per al viatge? O fem una comprovació final al mirall del passadís, “per preparar una cara per saludar les cares desconegudes que trobarem”?».

Cita amb oportunitat un fragment de Georges Perec, Speces d’spaces:

«On se protège, on se barricade, les portes arrêtent et séparent. La porte casse l’espace, le scinde, interdit l’osmose, impose le cloisonnement: d’un côté, il y a moi et mon chez-moi, le privé, le domestique (l’espace surchargé de mes propriétés : mon lit, ma moquette, ma table, ma machine à écrire, mes livres, mes numéros dépareillés de la nouvelle revue française…) de l’autre côté, il y a les autres, le monde, le public, le politique. On ne peut pas aller de l’un à l’autre en se laissant glisser, on ne passe pas de l’un à l’autre, ni dans un sens ni dans un autre: il faut un mot de passe, il faut franchir le seuil, il faut montrer patte blanche, il faut communiquer».

Abans de sortir de viatge la preparació inconscient és més profunda: imaginar com serà el lloc on anem, intentar llegir alguna guia, algun text de recolzament, per desxifrar el que trobarem en el temps del viatge.

Un altre comentari que m’arriba: «Estàs en terra llunya, que escrivia Carner».

Austràlia, un món desconegut. Seguint Flaubert, recordo una idea rebuda: «Orientaliste. Homme qui a beaucoup voyagé». Mites sobre Austràlia. Austràlia és el lloc més perillós de la terra gràcies a la seva «killer wildlife» (natura assassina). Els australians només beuen cervesa Fosters i consumeixen una gran quantitat de cervesa (bola, perquè són també un molt important productor de vins). Els australians estan en gran forma i tots bronzejats. Aquesta imatge forma part de la cultura pop, però Austràlia és de fet un dels països més obesos al món. D’altra banda, Austràlia té la taxa més alta de càncer de pell en el món a causa de l’exposició a les radiacions UV. Un coala és un ós i els cangurs, literalment, deambulen pels carrers. No és un ós i els cangurs només són possibles de veure en els parcs zoològics o en un viatge a través del desert. Als australians els agrada viure a l’interior del país, a l’outback. Malgrat el fet que l’outback té més d’un milió de milles quadrades, el 90 per cent de la població viu a la costa. Més de la meitat dels 23 milions de la població d’Austràlia viuen en les cinc ciutats més grans i un terç de tots els australians entre Sydney i Melbourne.

Cal reconèixer que els australians són encara força relaxats i no s’estressen fàcilment. Una de les seves expressions més famoses és No worries, mate (No et preocupis, company). Utilitzen l’expressió com un “de res / you are welcome”, qun els dius gràcies. En general, els australians són optimistes i despreocupats i tendeixen a prendre’s la vida fàcilment. El seu lema podria ser Hakuna Matata (sense preocupacions).

Els australians són bastant civilitzats i educats, tot i que molts d’ells tenne un aspecte de jugador de rugbi. Són grans amants de la vida a l’aire lliure.

Mites australians que són bajanades.

Aborígens

L’historial dels australians (abans imperi britànic) sobre els drets humans no és impecable. En són testimoni els milers de refugiats i sol·licitants d’asil arbitràriament subjectes a detenció obligatòria, molts dels quals són detinguts indefinidament en condicions semblants a una presó sense dret a un procés. El tractament dels indígenes per part dels australians (ho iniciaren els britànics) no és molt millor. El govern australià només va emetre una disculpa oficial el 2008. Era pel dolor que el govern havia infligit a la població aborigen d’indígenes, en particular les “generacions robades” que comprèn els milers de nens que van ser apartats per la força de les seves famílies entre 1907 i 1970. Mil nou-cents setanta, heu llegit bé. Població d’aborígens australians. Són un total de 606,164 (dades del 2011), és a dir el 2.7% de la població d’Austràlia. La regió amb més concentració d’aborígens és al Northern Territory (29.8%).

La categoria d’«aborígens australians» va ser encunyada pels britànics després que va començar la colonització d’Austràlia el 1788. Era utilitzada per referir-se col·lectivament a totes les persones que ja van trobar vivint en el continent, i més tard per als descendents de qualsevol d’aquestes persones. Igual que en les colònies d’esclaus britànics d’Amèrica del Nord i el Carib, on es va adoptar el principi de ventrem partus sequitur (1662), l’estatus dels nens va ser determinat pel de les seves mares; si neixen de mares aborígens, els nens van ser considerats aborigen, independentment de qui era el pare.

En l’era del govern colonial i postcolonial, l’accés als drets humans bàsics va ser molt restringit. Els aborígens van ser obligats a viure en reserves o Missions, treballar de franc, rebre una educació mínima, i necessitaven l’aprovació governamental per casar-se, visitar familiars o utilitzar aparells elèctrics.

Sempre m’ha cridat l’atenció la diferència entre portuguesos i espanyols i anglosaxons, pel que fa a les actituds de barreja racial durant les seves empreses imperials. Ho recorda l’últim llibre de Hugh Thomas,World Without End: Spain, Philip II, and the First Global Empire (2015).

M’agrada aquesta llegenda dels aborígens.

La tortuga Wayamba

Tortuga.png

Wayamba, l’home de la tortuga, havia sortit a buscar menjar quan va veure a la muller de l’home llangardaix nomenat Oola i els seus tres fills excavadors nyam. Wayamba va decidir que li agradaria tenir una dona i la seva família, per la qual cosa els va portar a casa seva.

Quan la tribu de Wayamba es va assabentar del que havia fet es van enutjar molt. Es van acostar a l’home tortuga i li van dir: «Vós sereu castigat per això» i l’home de la tortuga va riure. Ben d’hora al matí següent es va adonar de la fúria de la seva tribu, quan li van començar a enviar una pluja de llances.

Wayamba va triar els dos escuts més grans que tenia, un el va penjar a l’esquena i l’altre al seu davant. A mesura que les llances van arribar brunzint per l’aire, Wayamba va amagar els seus braços entre els dos escuts i també va ficar-hi el cap. Li van llançar ràfega rere ràfega de llances i cada cop eren més a prop, de manera que la seva única possibilitat de salvació era submergir-se en el rierol. Així ho va fer i la tribu mai no el va tornar a veure. Però en el lloc on es va llançar a l’aigua, van veure una estranya criatura que tenia una placa fixada sobre la seva esquena i la panxa. Quan van tractar d’atrapar a la criatura, va amagar el cap i les extremitats. Ells van dir: «És Wayamba». I aquest va ser el començament de Wayamba o les tortugues a la riera.

A l’Immigration Museum de Melbourne hi ha una secció dedicada a «Immigration and National Identity», en la qual es presenta una reflexió sobre el sentit i impacte de la immigració en la definició d’identitat nacional (que em sembla un work in progress):

«For over two centuries immigration has raised questions about national identity. What kind of society do we want? Is Australia a southern outpost of British culture? Or is its identity bound to Asia and the Pacific? Is there a “typical” Australian? Or does the very idea of “typical” deny the diversity of our society? How does Aboriginal identity fit into the idea of Australia as an immigrant nation? Can different cultures maintain their identities while participating in a “national identity”?»

Immigration Museum.jpg

Preguntes inquietants que ens seguiran aquests dies. No arribarem a resoldre-les, però en parlarem amb alguns -pocs- dels nous amics en aquestes terres.

Artistes

La Chiara em passa imatges de conceptes amb els quals està treballant per construir el seu projecte per la Biennale 2017. Una és la instal·lació que va fer Alessandro Mendini a la Triennale del 2010, sobre disseny milanès. Ell havia estat director de la revista Domus. Es tracta de «La nuova utopia”, de títol ‘Quali Cose Siamo’ (‘The Things We Are’). En resposta a un periodista de Repubblica que li va preguntar «Cosa significa?», Mendini va contestar: «Il design di oggi è violentemente realistico, l’innovazione è diventata un trend, perfino l’ecologia è ridotta a moda. È un design appiattito su un edonismo e un eclettismo stilistico senz’anima. Lo stile ha perso il suo significato più profondo e si è trasformato in styling superficiale, un gioco di segni stupido e vacuo. Detesto anche la morbosa tendenza al protagonismo: ormai su certe riviste si vedono più facce che oggetti. Abbiamo bisogno di credere in una nuova qualità, in una nuova generosità, in una nuova poesia».

big_317067_1255_DO100510009_UPD.jpg

big_317067_3300_DO100510007_UPD.jpg

big_317067_4890_DO100510012_UPD1.jpg

Com va dir la directora del museu, Silvana Annicchiarico, «la passió meticulosa i sorprenentment enciclopèdica de Mendrini i la seva vasta i proteica passió per a totes les formes de la cultura material, ha aconseguit d’escenificar un món paral·lel gran i infinit al del disseny institucional, un disseny invisible i poc ortodox, capaç de provocar desequilibris i desplaçaments però ric en emoció i espectacularitat».

Anem a visitar dues exposicions. Una a la National Gallery of Victoria (Victoria per tot arreu, obsessiva. En parlaré després) és d’Andy Warhol i Ai Weiwei. És una mica mecànica, establint paral·lelismes bastant obvis. És notable la gran quantitat d’obra que han portat des de Pitsburgh,de la fundació Warhol. L’altra és a l’Australian Center for Contemporary Art, NEW16. M’agrada molt la instal·lació d’una parella, Catherine or Kate – «My door is always open, unless it’s closed». Catherine Sagin i Kate Woodcroft són dues artistes que viuen a Brisbane i treballen com a duo. Bona part del treball que fan és una reflexió sobre la seva relació professional. Escriuen: «Sitting and working at a computer together is a really horrible process», explica Catherine Sagin. La instal·lació presenta un espai de treball, un racó d’una oficina, però que té una opció d’escapar-se. La taula és mòbil: té pedals i rodes. M’atrauen els detalls morbosos que desfiguren l’aparent perfecció dels espai de treball: la motllura de la paret està pintada sense seguir una línia recta. El termostat clavat al mur, de model antiquíssim, és tort. El ventilador del sostre té un llum incorporat que produeix un ambient depriment. Una càmera CCTV controla els moviments de l’oficinista que seu en una cadira amb pedals. Pedalare! que dieun els italians en sentit figurat. Com diu el Treccani.it: «Nel linguaggio fam. e pop. è frequente l’imperat. pedala!, pedalate!, come incitamento non solo ad accelerare il passo nel cammino, ma anche a procedere più svelti, a non perdere tempo».

CatherineorKAte.jpg

Em colpeix molt aquesta peça. Pel títol, pel sistema de treballar les dues artistes –joveníssimes–, que es pot constatar en altres peces a la seva web. Tenen l’habilitat d’arribar al moll de l’os de la quotidianitat. L’aburd, el buit.

Universitat

Són una sèrie d’edificis d’inspiració Collegiate Gothic, com trobes a tants campus dels EUA, inspirats vagament en Oxbridge, combinats amb edificis moderníssims. És una de les millors del món. Es nota. Presència brutal d’estudiants asiàtics. El primer dia he quedat amb Alfredo Martínez Expósito, expert en Marca España i literatura gai. El vaig conèixer fa anys en un congrés a Texas. És Head of School (uan mena de degà) i ens facilita molt els contactes, la possibilitat de connexió a internet. Prenem un cafè en un faculty club que no respira la tibantor dels nordamericans. És molt més democràtic i descordat. Un racó de pau en un campus vibrant. Alfredo és un asturià que sap català, italià. Es va doctorar a Oviedo, va fer una postdoc a Columbia, New York, i des d’allí va venir cap a Austràlia. Fa divuit anys. Nadine, la secretària d’Alfredo, ens facilita les claus per accedit a la xarxa de la univeritat. Quina felicitat retrobar la facilitat de la vida del món anglosaxó. Fer unes vacances -un minisabàtic- dels caos buRRocràtic italià. Això és la –en part– civilització.

Després de treballar tot el dia anem a sopar amb el Lluís Quintana, que corre per aquestes terre en visita pastoral: fira d’universitats d’Àsia i Austràlia. Acabem en un restaurant, «Il gusto», regentat per Fernando, un italià com de revista, o de film italià dels anys seixanta: canta cançons napolitanes per atraure l’atenció dels passants. Fa trenta anys que viu aquí a Melbourne. El cambrer es diu Matteo i és de Lodi. Fa uns pocs mesos que viu aquí. Com tants europeus del sud que coneixerem en aquest dies ha vingut amb un visat d’estudiant d’un any que li permet de treballar vint hores a la setmana. Durant les vacances pot treballar fins a quaranta hores. Ens fem un inevitable autoscatto, altrament dit «selfi».

Kinti.jpg

El quatre de març tenim el «Symposium Hispanic Peripheries». L’organitzen l’Alfredo Martínez Expósito i el José Colmeiro de la universitat d’Auckland a Nova Zelanda. Parlo sobre menjar i gana a la guerra civil i la postguerra. Comento algunes seqüències de films de Luis Buñuel, el llibre de receptes d’Ignasi Domènech i Puigcercós, gastrònom i editor català, que a finals del 1938 publicà Cocina de recursos. És un clàssic de la cuina de subsistència on demostra com sense recursos, amb només la imaginació i l’enginy és possible fer miracles. És el cas d’un plat com la truita de patates, feta sense ous ni patates. En un moment en què no hi havia ous i les patates eren un luxe Domènech s’inventà un plat substituint l’ou per una pasta de farina, bicarbonat i aigua, i la patata per la pela o la part blanca de la taronja.

Conec col·legues locals, molts dels quals havia llegit, però no coneixia personalment: Lara Anderson, Stewart King. Lilit Thwaites. També el cònsol, Juan Carlos Gafo Acevedo. Personatge conegut per unes declaracions fora de to. Cito d’un diari madrileny del règim: «El adjunto al alto comisionado para la Marca España, Juan Carlos Gafo Acevedo, embajador de España, anunció ayer por la noche que dejaba esta oficina después de que el pasado viernes insultara en Twitter a los que pitaron al himno de España en los campeonatos mundiales de natación, que se celebran en Barcelona, en unos términos muy poco diplomáticos: “Catalanes de mierda, no se merecen nada”, escribió.»

Pensar en l’hispanisme des d’aquesta periféria tan llunyana fa venir vertigen. Una de les comunicacions comenta la primera seqüència de Volaverunt de Bigas Luna. L’encontre entre tres cotxes de cavalls i una processó amb verges i espelmes. Visió de setmana santa enmig de la Serranía.

Volaverunt.png

Explicació de Goya: «El grupo de brujas que sirve de peana a la petimetra, más que necesidad, es adorno. Hay cabezas tan llenas de gas inflamable, que no necesitan para volar ni globo, ni brujas».

Passen els papers i acabem amb una copa de vi pagada pel Consulat. Excel·lent vi australià Shiraz, de la regió dels Pyrenees australians, unes muntanyes que segons la publicitat comparteixen amb els altres Pirineus, a més del nom, «sweeping vistas, a temperate climate and passion for petanque». Sopar en un altre restaurant italià (l’últim!) Café Italia.

Luxe de poder treballar llargues hores a la biblioteca, sense la interrupció de reunions ni altres deutes amb la buRRocràcia que ens envaeix. Poder llegir, escriure. Organitzar el volum per Liverpool University Press que preparem amb el Jaume Subirana. Donar-li una bona empenta.

Menjar i beure

Les tasques universitàries van sempre lligades al menjar i beure. Amb Alfredo i el seu company Ignacio anem a sopar al Lucky Chan, un restaurant al South Bank,a les portes del Casino de Melbourne. Quin lloc! Ple de xinesos que gasten fitxes com si fossin monedes de xocolata. Llums irreals, per despistar el jugador.

Un dia el professor Pookong Kee, director de l’Asia Institute, em convida a dinar al restaurant de la Law School, situat a l’últim pis d’un dels edificis més alts de la universitat, amb excel·lents vistes del campus. Expert en migracions, nadiu de Malàsia, em passa un mapa intel·lectual dels col·legues que treballen en temes que m’interessen: representació de la vida quotidiana.

Lara Anderson ens convida a sopar en un restaurant libanès. Volia dur-nos a un de peruà, molt famós, però a causa de la setmana del «Food & Wine» està tot reservat. El restaurant libanès Abla’s ens ofereix la típica selecció de plats Middle East. Està situat qen el que havia estat una casa privada de planta baixa i pis. Lara ha estat la sorpresa del congrés: experta en food representations, va fer una tesi sobre cuina i nacionalisme:Cooking Up the Nation. Spanish Culinary Texts and Culinary Nationalization in the Late Nineteenth and Early Twentieth Centurypublicada per Tamesis. Amb altres col·legues australianes té en marxa una sèrie d’articles sobre cuina i immigració molt bons. I una special section sobre «Hispanic Studies and Food Studies» per al Bulletin of Spanish Studies.

Stewart King em du de cerveses i Chinese dumplings. Comencem en una terrassa d’un local de nom improbable, Mme. Brussels. El personal va vestit de jugadors de tennis segons l’estil de Winbledon dels anys seixanta. Moníssims. Mengem al Shandong Mama, un baret de dumplings exquisits i salats, a tocar del Majorca Building. Els carrers i carrerons de Melbourne són una mena de laberint, ple de passatges benjaminians que evoquen moments gloriosos de la colònia. Són llocs dde gran originalitat que ara concentren l’encant de la ciutat però que, em diu Stewart, fins fa poc temps eren llocs de mala mort o perillosos. Acabem amb una última cervesa en un pub, The Carlton, decorat com si fos un bordell de Sudàfrica. Diu la publicitat: «On level one you will find our main bar The Carlton, a wildly decadent and dimly-lit space overseen by Wally the Ostrich and Gerald the Giraffe.» Bevem una última cervesa al Palmz Rooftop Bars, una terrassa plena de petites palmeres. El tema de la nit, m’havia avisat Stewart, eren els bars amb terrassa. Amb la calor que fa, s’agraeix.

Artistes filòsofs

Al costat de casa tenim un fuster filòfof. Ni el Montaigne.

Cada dia escriu una frase en una pissarra com de bar dels d’abans, d’aquelles que es feien servir per anunciar el menú:

«If your business is love you will get a bad return»

«If your business isn’t love you’ve no hope of sucess»

«Working for people is depressing & loveless, always about the thing»

«Strongest, fastest, smartest. No hope»

FusterFilosof.jpg

Fins aquí el fuster. Ara Michel de Montaigne:

«Quand on me contrarie, on éveille mon attention, non pas ma colère».

«La mort est bien le bout, non pourtant le but de la vie».

«Je réponds ordinairement à ceux qui me demandent raison de mes voyages : que je sais bien ce que je fuis, et non pas ce que je cherche».

«Je n’enseigne pas, je raconte».

Un bon mariage est une douce société de vie pleine de constance et de confiance.

«Il est incertain où la mort nous attende, attendons-la partout».

«Le premier jour de votre naissance vous achemine à mourir comme à vivre».

«L’abondance produit l’avarice, et non la disette».

«Il est plus difficile de donner que de prendre».

Més màximes del fuster filòsof:

«Sometimes the people you hate turn out to be quiet interesting».

Trams

La ciutat de Melbourne té un sistema de transport públic envejable. Els trams arriben a gairebé tot arreu. Tenen una campanya de publicitat per avisar la gent, vianants i automobilistes, sobre els perills del tram. Està centrada en el rinoceró. El principi és molt senzill: un tram pesa com molts un rinoceronts sumats. Per tant, ull viu!

Escric a un funcionari de la companyia YARRA, la dels trams. M’envien per imèil una reproducció d’un dels pòsters de la campanya publicitària de bona qualitat. Amabilitat antològica dels australians.

AnunciRhinos.jpg

yar305_multi_rhino_poster_a3.jpg

Diumenge al matí. Amb Céline Condrielli decidim d’anar a visitar St. Kilda, una platja que hi ha al sud de la ciutat, de la qual tothom ens n’ha parlat molt bé. És un curt viatge en tram. No entenem el sistema. Ahir, que era el primer dia de llibertat després del Symposium vam anar amb tram al South Bank, de l’altra banda del riu. Tenen un sistema complicadíssim (quan vam arribar, acabats d’aterrar en el continen, ho vam trobar un sistema inexpugnable, estranyament molt mal o poc explicat) per pagar els bitllets. Has de comprar una targeta anomenada “Miki”, carregar-la amb doblers, quan puges i baixes has de passar-la davant un quadrat magnètic que calcula el viatge que has fet i et descompta els dòlars. Preguntem al conductor del primer tram que agafem i ens escridassa: “Jo només sóc qui ven els bitllets!” diu emprenyadíssim. Després, per sort, tot va molt millor i retrobem la simpatia natural d’aquest poble.

A St. Kilda trobem un dels millors bars d’espresso, que no és casualitat, es diu 95 Espresso, i que naturalment és al número 95 d’Acland St. Originalitat total. St Kilda és una turistada. Jesolo o Castelldefels. Platja urbana, plena de botiguetes. Podríem ser a Bath a la UK o en un lloc semblant, per l’arquitectura i els noms dels llocs. Uneventful. En tornar a casa ens adonem dels perills del sol australià. Malgrat haver-nos guarnit amb crema solar del número 50, hem quedat vermells com tomàquets. Una llegenda urbana diu que el forat a la capa d’ozon és damunt Austràlia. Potser sí. Hem d’anar amb molt de compte.

Molts dies després de treballar intensament a la uni, a la biblioteca, o en entrevistes, sortim a conèixer una mica la ciutat. Ens perdem -és un dir- per un barri que ens enamora, molt prop d’on vivim a Carlton. Anem a peu travesant un parc immens d’arbres inquietants fins a Fitzroy. Allí descobrim un carrer encantador, Victoria Parade (quina murga aquest nom), ple de botiguetes de roba de disseny, de creadors australians, no les inevitables grans marques mundials. Hi ha molts pubs, que aquí en diuen “Hotel” i són sempre en una cantonada. Seguim els passos d’una línia de tram. Baixa el carrer, gira a mà esquerra i s’obre tot un altre món. Som al carrer Smith. Els restaurants són menys sofisticats, les botigues més normals. Hem arribat a una Providence amb un toc exòtic. Després d’anar amunt i avall un parell de vegades, de visitar botigues vintage, etc, acabem sopant en un restaurant japonès bonníssim: Peko Peko.

Un escriptor australià

Gràcies al Shaul Bassi, amic i col·lega de Venècia, expert mundial en Shakespeare i Venècia, hem conegut l’escriptor Arnold Zable. Un jueu d’origen polonès que va néixer a New Zealand, però va créixer i viu a Melbourne. Es presenta, repeteix contínuament, com un storyteller. I és ben veritat, no para d’explicar històries de gent, parents, coneguts, gent que ha trobat pel carrer a Venècia. O ens explica com va escriure el seu llibre més conegut, Jewels and Ashes. El 1986 va fer un llarg viatge d’un any pel món –una afició molt australiana– i allí va començar a escriure. Primer va anar fins a la Xina, allí va comprar un bitllet del Transberià, va fer el viatge per aquelles planúries interminables, parlant llargues hores amb els companys de compartiment. Arribà a Moscou, seguí fins a Polònia. La seva família és originària de Polònia, jueus escapats de les massacres d’inicis del segle XX, escapats també de l’Holocaust. La seva mare s’havia traslladat a Nova Zelanda en els anys trenta, però es va veure obligada a marxar «to a certain death», ens diu. El seu pare el van obligar a tornar a Europa en ple anscens del nazisme. Va salvar la pell per miracle. Van tornar a Nova Zelanda on va néixer ell. Aviat, en els anys cinquanta, es van instal·lar a Melborune. Va créixer a North Carlton, el barri on vivim. Té molt d’interès en la culura, la vida, l’estat, dels aborígens, que va descobrir més tard. Per tradició familiar parlava hidish. VA viue tres anys a NYC. Parla amb un accent molt australià, difícl d’entendre per moments. Però l’aspecte el traeix: és una mena de Woody Allen de Melbourne. I això ens ajuda a entendre’l. Un accent de Brooklyn.

«The narration was inside me», diu. No podia parar. Veure els llocs on havien viscut els seus avantpassats li va fer venir una necessita extrema de posar damunt el paper les històries que li explicava el seu pare, allò que veia i una mica d’imaginació. Un seu oncle va lluitar amb la revolució russa. Va desaparèixer el 1930. Fa dos anys va recuperar la pista. Les seves són històries de desaparicions, de moviments humans. Som al Fairfield Park de Melbourne.

Arnold Zable ens ha dut a Biirrarung, que vol dir «River of Mists», riu de boires. Aquí vivia la Kulin Nation, un grup aborígen. El nom significa «riu de la boira» i «riba del riu» en la llengua dels Woiwurrung Wurundjeri, els habitants indígenes en el moment de la colonització europea de la zona de Melbourne. Ens ha dut amb cotxe fins aquest par, prop del riu Yarra, en un lloc que es diu Boathouse, on ve gairebé tots els dies a beure un cafè i escriure. La Boathouse es va inaugurar el 1908. Al cap de trenta anys la van abandonar. EL 1985 la van restaurar en un “com’era, dov’era” una mica kistch. Aquí tens conciència d’estar en un país molt estrany i llunyà. ELs ocells fan uns sorolls fortíssims i estranys. Mai vistos o sentits. Ets sent una mica Robinson Crussoe. Els arbres són coníferes d’importació europea, que aquí han assolit dimensions colossals, i alguns eucaliptus, espècie local, que també són immensos. Aquí es troben a casa.

Ens parla dels serpents més perillosos: tiger snake, brown snake. Però confirma el que ahir em va explicar Stewart King, que el cavall és l’animal més périllós d’Austràlia: és el que mata més gent. Es queixa de la política del govern australià envers els refugiats. Parla de Manus Island, al nord de Nova Guinea. Li agrada un Women’s Center a Kimberly que té un centre d’art molt bo. Allí li han dit: «Si vols guardar les teves històries, pinta-les». És el Warmun Art Center, situat a l’Austràlia Occidental, al nord del continent.  Pintar per conservar les històries antigues, dels avantpassats. Pintar mentre canten. Cantar mentre pinten.

Arnold és un home savi i curiós. Repeteix –repeteixo– que és un storyteller. Va fer un espectacle aquí a Melbourne amb una italiana. Ens diu algunes frases curioses: «Civilization is how you treat or welcome the stranger». «They came from the old world to the new and unexpectedly they found another one even older».

ArnoldZable.jpg

S’acaben els dies de Melbourne que fabriquen una altra nostàlgia.

Avui hem dinat al D.O.C. una pizza boníssima. Arnold quan ens acompanyava amb el cotxe ens ha explicat que abans aquest local tenia un altre nom diferent i que fa uns anys hi va haver un assassinat mafiós.

Últim vespre, ens conviden a sopar a casa seva Alfredo i Ignacio. Ens ve a buscar l’Alfredo amb un super Nissan. Dimensions nordamericanes. Després de tants dies de moure’ns en tram, avui hem anat dues vegades en cotxe. Desentrenats.

De camí cap a la casa passem pel costat de l’hipòdrom de Melbourne. Hi hagut curses de cavalls i la gent surt en un estat lamentable. Mudats com si haguessin anat a Ascott, Londres, destruïts per l’efecte de l’alcohol, la cervesa beguda en quantitats industrials. Algunes dones joves guarnides amb uns llaços horripilants al cap –el proverbial i prodigiós mal gust anglosaxó- caminen descalces, fent tentines,les sabates a la mà. Per sort no han de conduir i esperen democràticament el tram.

Com totes le parelles tenen una estricta divisó de rols: Alfredo no cuina, condueix. Ignacio és un cuiner excel·lent (ens ha preparat un menú de fi de món, com si demà mateix arribés l’apocal·lipsi). És psicòleg, fa més feina a casa, passeja els dos gossos magnífics –labrador– que tenen. Ignacio és una ica xafarder i sap tot el que fan els veïns. Alfredo viu a la lluna. Viuen relativament lluny del centre: mitja hora en bicicleta en una zona de cases endosadas de dimensions australianes. Els veïns de la casa del costat fan una festa d’inauguració del jardinet. Espais generosos. Tota aquesta àrea, al costat d’un petit llac, era una zona militar que fa pocs anys va ser reconvertida per ús civil. Té un aspecte estrany, hi ha com una desolació còsmica. Potser són els arbres, tan estranys d’aquestes latituds. La sequedat que s’endevina, o ser a subúrbia, tot i que no som tan lluny del centre de la ciutat. Quins bons amics hem fet en pocs dies!

L’excés de pes. Una mica pel sopar, una mica pels molts llibres que ens han regalat o hem comprat. Dormir poc i malament. Un taxista indi ens recull a les 6:15 per anar a l’estació central i agafar el bus. Ens proposa un deal: per uns pocs dòlars més ens du fins a l’aeroport. Millor perquè així no haurem de carregar i descarregar les maletes tantes vegades. El taxista és del Punjab. Fa set anys que viu aquí i diu que li agrada la vida australiana. És un home tranquil. Enfilem l’autopista cap a l’aeroport d’Avalon que és a la quinta forca. És negra nit. Poc a poc abandonem el teixit urbà, veiem algunes fàbriques, arriba el no-res. L’ombra dels arbres, eucaliptus immensos ,ens fa companyia als dos costats de l’autopista.  La ràdio diu: «Claims that Nadal dropped dismissed». L’aeroport és al mig del desert. Clareja i veiem amb més detall el paisatge, pla, amb poca vegetació. En fer el check-in tenim una sorpresa. Entre ordinadors i llibres ens passem de catorze quilos. Volem amb Jetstar, companyia low cost, i té un perill: «you get what you pay for». Low cost = High pain. Ens fan pagar $100 d’excés de pes. Paciència. La senyora és bastant desagradable. Deu tenir un bad hair day. Però no és prou llesta: no sé com he aconseguit amagar set o vuit quilos de tasses de cafè de coloraines que havien enamorat la Chiara.

L’avió s’enlaira puntualíssim. Seients no inclinables, com són  ara moda entre els low cost. Incomoditat total. Mig endormiscat puc pensar en aquest dies. Sorpreses relatives. No tenia grans esperances posades en la visita a aquestes terres. Després de la sorpresa inicial (spaesamento) te n’adones que aquest és un país de forta matriu britànica, però amb particularitats que el fan ben original, molt diferent dels EUA i fins i tot el Canadà. Que et fan venir ganes de viure-hi. Era broma. No podria deixar mai (una altra vegada) Europa. Però sí és cert que aquesta és la nova land of opportunities.

Melbourne és una ciutat que ens ha agradat molt. Té una gran rivalitat amb Sydney. Diuen aquí: «Melbourne is the book, Sydney, the film.» «In Sydney they organized a festival of ideas. In Melbourne we call that a conversation.»

ViewMelbourne.jpg

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s