Sydney, Austràlia. Viatge als regnes del sud-3

Sydney

13.03.16

Des de la novel·la hem arribat al film. Ens rep una llum espectacular, intensa, tot brilla tant que hem de posar-nos de seguida ulleres de sol, una temperatura molt més alta, un paisatge completament diferent. Hem arribat al subtròpic. Es nota de seguida per la diferència en la vegetació. Els arbres, els matolls, són completament diferents dels de Melbourne. José Torrealba, gentilíssim, ens ha vingut a buscar a l’aeroport. Més cotxes en pocs dies. És un car sharing que ell i Trevor, els nostres amics de Providence, han llogat avui per passejar-nos per la ciutat.  Fa un parell d’anys es van traslladar a aquest país. Una altra primera impressió: ciutat caòtica, sense la geometria simètrica de Melbourne. Pocs carrers són dibuixats com línies rectes. La ciutat, d’orografia molt rica, amb moltíssims turonets, està construïda seguint els límits que imposa la costa, una gran badia amb un nombre infinit de cales. El resultat és que des de qualsevol indret de la ciutat gairebé sempre veus el mar. És -diuen, repeteixen- el port natural més gran del món. José ens acompanya fins el Manor House Boutique Hotel, nom ben complicat. El 1855 havia estat la residència d’un dels primers alcaldes de la ciutat, Lord Mayor of Sydney. Ara li ha arribat l’hora de la decadència. L’habitació no està a punt i ens envien a voltar per la ciutat. Som a 86 Flinders St, molt a prop del Coco Cubano d’Oxford St, al barri de Paddington, també bastant a prop del centre, el BCD, i de Circular Quay, on hi ha l’òpera i el Sydney Harbour Bridge, un pont metàl·lic, que són les icones inconfundibles d’aquesta ciutat.

Tenim parcs immensos a tocar de l’hotel. José ens fa passar pel Centennial Park, lloc de dimensions fora mesura on hi ha uns lloros blancs que fan un esgarip sorollós, que t’espanta la primera vegada que el sents. Els sydnians aprofiten el diumenge de finals d’estiu per fer picnics, jugar als parcs, fer jogging. Són les 12 del migdia i iniciem un volt per Sydney que durarà fins les vuit del vespre. Acabarem esgotats. Ens duen de primer a un cafè prop de l’aigua que tanquen demà, perquè no els han renovat el contracte de lloguer. És una construcció anglesa, de parc, tot molt quaint, bufó. Comencem amb la intenció de demanar un cafè, però ens animem i acaba arribant un fish and chips amb cafè. Estem ambientats, quin caos de begudes i menjars. Hi ha gana. Ens hem aixecat molt d’hora. Sol, calor. Vistes espectaculars del port, d’un dels dos ponts altíssims que creuen la badia. La paraula que tens més ganes d’utilitzar és «espectacular». Sona una mica massa tòpica i gastada, però és que és realment així. Ciutat espectacle.

Sydney3

Per digerir una mica caminem per la riba, per una zona que havia estat moll industrial i que han recuperat per ús civil fa pocs anys. Els amics ens expliquen una cosa sobre el sistema social australià: no hi ha (gaire) barris de rics. En general els barris estan molt barrejats. Hi ha vivendes socials, tipus projects als EUA, que allí són sempre barris-ghetto, desastres socials que impedeixen la integració. Aquí hi ha casetes unifamiliars, al costat de petits edificis, més modestos, de cases de pisos, de lloguer. Tot és up and down, amunt i avall. Classes socials i turonets. Arbres espectaculars, també. Frangipan immensos de perfum embafador. José i Trevor ens fan veure la casa que acaben de comprar i estan reformant. És petita com un cop de puny, dividida en dos pisos, amb estructures que se superposen, un ex garatge que ara és la sala d’estar, on tenen una tele de dimensions colossals. Tot molt cozy, íntim, amb vistes a un dels ponts. Trevor té una vespa i això el fa feliç. Va a l’hospital amb un cop de moto. José es mou en bici. Estan encantats de la vida. En diuen «La Blue House, la Casa Azul». Belles fotos de músics de jazz decoren les parets, alguns quadres. Després de fer el tour du propiétaire, després de fer una mini migdiada (ens hem llevat a quarts de sis) decidim de sortir. Els fa molt il·lusió d’ensenyar-nos els dos llocs més espectaculars de la ciutat i veure la nostra cara de bocabadats.

TrevorChiaraJose

I comença l’aventura. Primer caminen fins al Fish Market, que és a l’altra banda de la petita badia on viuen. És una gran nau, amb parades que avui, diumenge a la tarda, són obertes i funcionen a tot drap. Gambes, llagostes, de dimensions colossals. No ho sé encara, però aquí a Sydney hi ha un tipus particular d’ostra, amb un gust com de fumat, molt intens. Són boníssimes.

Des d’allí caminem una mica més, perduts al pàrking, i baixant unes escales arribem a la parada del Light Rail, una mena de tram que té pinta de metro. Arribem al BCD, Business Central District, Edificis altíssims d’oficines i hotels de luxe. Anem a parar a un festival tai. Hi ha gent que balla en un petit escenari i han instal·lat moltes paradetes de menjar cuinat. Caminem més, cau un gelat. Nosaltres passem. Arribem al cor del BCD. Es nota perquè molts carrers i edificis tenen referències a la reina Victòria o a d’altres institucions de l’imperi britànic. Els edificis són d’oficines, molt més alts, i agafa aquell aire de centre de negocis, d’arquitectura anònima i adotzenada. De tant en tant ric dels australians. Els dic que són monàrquics. Els recordo que el seu cap d’estat és una reina que viu en un país llunyà. No els fa cap gràcia, però curiosament, no en són conscients.

QueenVictoria

L’orografia influencia en el transport. Quina diferència amb Melbourne, que és una ciutat que baixa en pendent sua cap al riu i el mar. El resultat és una ciutat geomètrica. Aquí tot són corbes dictades per la costa, el port natural que crea a caprici petites badies. Pujades i baixades contínues. És impossible construir una ciutat com París, sí una com Roma. Caos ordenat.

ac21ab057b819f78b3253a58c72a9c86 MapofSydney1922

Ens fan entrar en galeries comercials de luxe, el mateix panorama de marques que trobes arreu. És sorprenent, com a Melbourne, la quantitat d’asiàtics. És una de les característiques d’aquest país. M’expliquen que molts són immigrants temporals, estudiants que passen aquí 2-4 anys. Altres són aquí establerts, després de les migracions de la Gold Rush que es va produir al segle XIX, seguint la de Califòrnia, rebotats de l’Amèrica del nord. Baixem les escales des d’un dels centres comercials i pugem a un metro, que és un tren de voranies que en la zona del centre circula sota terra. Uns segons abans d’arribar a l’estació de Circular Quay tenim unes vistes extraordinàries de la badia, el pont del 1930 i la joia de la corona: l’òpera de Sydney. Baixem i passegem amunt i avall per aquesta zona, al cor de la ciutat que és una de les imatges més conegudes arreu del món. Com passa sempre les fotografies que has vist centenars de vegades et construeixen una imatge distorsionada. Semblava que l’edifici de l’òpera havia de ser molt més gran i aïllat. És molt més a prop del centre i el veus sempre de costat o des de darrere. Per poder tenir la perspectiva de les postals, hauries d’agafar un ferry i anar a l’altra banda de la badia. Ho farem més endavant.

Davant del MCA (Museum of Contempoorary Art) hi ha fondejat un vaixell monstre, d’aquests que quan és temporada alta rebenten Venècia cinc cops al dia. Caminem fins al peu del pont, el Sydney Harbour Bridge, una joia de la enginyeria local, per poder tenir una perspectiva de l’òpera. Segons ens explica Trevor, uns pilons de ciment molt grans que hi ha a la base són només una construcció aparent. Ho van fer per donar una sensació de solidesa i que la gent no s’espantés en veure que el pont era només una estructura metàl·lica que semblava no estar recolzada en res. Caminem davant d’una tirallonga de casetes guarnides amb pancartes de protesta. No volen ser venuts i reconvertits en vivendes de luxe. És un exemple de les vivendes socials de les quals ens parlaven aquest matí. I com a tot arreu el ric vol més. Vista.

SydneyBridgeCelebrations

L’òpera és un edifici singular. S’obre com una sèrie d’ostres o de petxines. La coberta del sostre és feta amb un tipus de ceràmica especial, autonetejant. Per sort. Si no, netejar aquesta immensa estructura, costaria una fortuna i l’edifici estaria sempre guarnit amb bastides que n’impedirien la visió de conjunt. Hi ha una invasió de turistes, o passejants locals que disfruten de la calda de finals d’estiu. La llum és intensa, d’uns daurats que giren cap a torrats.

OperaHouse1

OperaHouse2

Prenem un gin&tonic al costat de l’òpera. Arriba la posta de sol. Estem cansats. Els nostres amics ens canten les meravelles del clima, del tipus de vida que fan, dels molts amics que han fet en poquíssim temps. Fa gràcia veure i sentir gent que viu amb tanta alegria. Es nota que Austràlia és un país jove, que és un país que encara et dóna energia. Tots els amics que hem retrobat, la gent que hem conegut, són conscients de la distància respecte el vell món, però també dels múltiples avantatges que això representa. Lluny de tu! Rebentats després de caminar vuit hores tornem amb taxi a l’hotel.

14.03.16

Al matí explorem una mica el barri. Ens fan molt bona impressió els locals per prendre cafè i, si vols, esmorzar amb forquilla. El primer Suzie Q. Música rock clàssica. Una foto immensa del festival de Woodstock ocupa tota la paret del fons del local. Hi ha piles de elapés. La música és analògica. El
túnel del temps. Una uruguaiana ens serveix atenta. Decorat amb una gran fotografia del festival de Woodstock, venen elapés antics, serveixen un cafè d’alta gamma. Una sorpresa de Melbourne que continua a Sydney és l’alta qualitat dels restaurants i dels cafès. Passem també per un local de tema ciclístic.

Ralph

A la part baixa tens un cafè amb una zona ad-hoc per recolzar o penjar la bici mentre els clients prenen un cafè. Puges unes escales (els esglaons duen el nom dels colls més espectaculars del Tour i del Giro) i arribes a una zona botiga de llibres, jerseis, ampolles d’aigua, per al ciclisme a uns preus astronòmics. Després prenem un altre cafè en un local regentat per un xinès amb tasses de colors que enamoren la Chiara. Els carrers del barri de Surry Hills recorden els de la zona més bonica de Melbourne. Són casetes petites d’un o dos pisos, construïdes en sèries de tres, quatre, segons el model britànic dels barris de la revolució industrial de les petites ciutats. No s’arriba a la monotonia del model original. Aquí la intervenció de la teoria del caos ha aconseguit una varietat molt agradable. Fem el carrer Crown amunt i avall. Arribem per fi a la biblioteca de Surry Hills, el nostre barri. No obre fins les 10 i aprofitem per voltar una mica més, perllongar l’expedició d’immersió topogràfica i antropològica una estona més. De sobte el barri canvia i es fa molt més ètnic, que en diuen: restaurants asiàtics de moltíssims països. Molts d’indis.

Obren la biblioteca, petita, ben dissenyada, arquitectura com tants llocs públics australians, moderníssima. Combinació de serveis. Escola bressol, centre de veïns. L’espai per llegir i treballar és bastant reduït. A més la wifi no funciona. Pànic general. Recordo un estudi d’un pintor a Venècia, prop de l’estació que té un cartell a la porta: zona sense wifi, aquí sou lliures.

Dinem en un local regentat per un sicilià australià, Lou Pagano. El local es diu Mad Spuds Cafe. Tenen una gran varietat de plats cuinats amb una base de patates. El senyor va emigrar de molt petit amb els seus pares. Parla prou bé l’italià. Amb un fort accent de Catània.

Després de dinar anem amb taxi a la biblioteca de la universitat de Sydney. Vells edificis estil Collegiate Gothic, la biblioteca és dels anys setanta i recorda la Rockfeller Library de Brown. Aquí tampoc no funciona la wifi. Eduroam és en crisi. Alarma total. Però, gràcies a l’eficàcia anglosaxona, en dos minuts em donen les credencials per fer servir el sistema de la universitat durant una setmana. Meravelles de l’altre món, avorrit però eficient. Intentem fer servir el bus per tornar a l’hotel. Debades perquè ésrush hour i no n’arriba cap. Acabem tornant en taxi. Continua encara indesxifrable el sistema de transport públic d’aquesta ciutat.

Ens ve a buscar a l’hotel Simona Gasco, una amiga del poble de la Chiara que ens du a Barangaroo, una zona aborígen, prop del Theater District. Ens vol convidar al Lotus Restaurant, especialitzat en dumplings.

Barangaroo

El restaurant és al bell mig del Theater District. Simona ens explica que fa poc va assistir a una representació de L’oncle Vània de Txejov en la qual actuava Kate Blanchett. És de Sydney i ve molt sovint a fer teatre. Molt poc després d’acabar la representació, només deu minuts, va aparèixer damunt l’escenari vestida de carrer amb els altres actors i van estar una llarga estona dialogant amb el públic sobre l’obra.

Després de sopar, mentre les senyores parlen de batalletes i de les neus d’antany, faig un control ràpid de l’imèil. Hi ha un missatge devastador: s’ha mort el Manuel Foraster! Quin desastre. Desastre el que significa la pèrdua dels amics. Ostres, el vaig veure fa pocs dies a Barna. M’escriu la seva filla, Gina. M’escriu el Bernat Puigtobella, l’editor de Núvol. Escric uns mots de record.

Hi ha persones a la vida de les quals et fas amic immediatament. Complicitats d’edat, d’estudi, d’afininats dites i no dites, intuïdes. N’hi ha d’altres amb qui no traves amistat immediatament, però sempre t’han estat simpàtics. És gent que, amb el pas del temps, han esdevingut amistats pregones. Quan moren te n’adones de les mancances, de les possibilitats perdudes de confluència, el teu error, no haver-lo vist més vegades. Però potser tant se val. Amb Manuel Foraster vaig lligar una amistat -podríem dir- tardívola. El coneixia de feia molts anys, de la facultat, però és en els últims anys que ens hem tractat més intensament. Amistats comunes, Interessos, lectures. Itàlia. Ell va viure uns quants anys a Nàpols, s’hi va trobar molt bé i aquella experiència va ser un molt bon estímul per l’escriptura d’una trilogia narrativa excepcional que ha tot just acabat poc abans de morir. Ell va organitzar una presentació el 2004 del llibre que vam fer amb Joaquim Molas, La crisi de la paraula.

És un tòpic estès en la crítica literària catalana lamentar-se de la no existència d’una novel·la urbana, novel·la sobre Barcelona. Peccata minuta. N’hi ha fins i tot massa. O que llegeixin les novel·les del Ruiz Fajón. La novel·la que de veritat ens manca és la novel·la de campus, i mira que hi ha situacions ben galdoses. Manuel Foraster va tenir l’habilitat d’escriure-la en una trilogia, «Foraster de fora», sensacional. He tingut oportunitat de llegir fragments del tercer volum encara inèdit i és una altra contribució fonamental a aquest subgènere, poc practicat en català. De Sabadell, impulsor de la Fundació «La Mirada», eco de les aventures del grup de Sabadell en els anys trenta. Quantes novel·les de Nabokov! Quins tips de riure. Quina angúnia de veure-t’hi emmirallat, tu i els teus colHlegues, les dèries i obsessions absurdes. Home d’una generositat primordial: em va regalar llibres, em va fer conèixer escriptors. Ara fa un any em va dur a dinar a un dels últims bar-restaurants d’una Barcelona que desapareix. El Gelida, situat en un xamfrà de l’Eixample barceloní. Unes taules més enllà dinaven uns prohoms de la difunta convergència. Els cambrers del local el tractaven com es tracta els vells clients: grans alegries en veure’l, no preguntar res i començar a dur plats. I sé que ens van donar les millors menges. Em mancarà molt trobar-lo al barri. Havia identificat com ningú la geografia humana i comercial d’aquell tros de l’esquerra de l’Eixample: la gelateria amb els millors cafès que ha obert un torinès, el basar xinès de consell de 100 ara traslladat a Aribau, Can Amigó (traduït de Bazar Amigo), els esmorzars amb ell i la Núria a La Flauta.

Torno abatut a l’hotel, passo a l’ordinador els apunts i ho envio a Núvol. Dormo fatal, pensant en el Foraster, les converses perdudes. Hi ha ben poca gent que sigui tan simpàtica com era ell. Se’n van els millors. Dormo poc i malament. Malson.

15.03.16

Em ve a buscar a l’hotel la professora Inglis de la University of Sydney. Plou a bots i barrals. Trobem protecció en un bar prop de la biblioteca de Surry Hills. Em dóna noms de col·legues i d’universitats, referències d’instituts, alguns dels quals coincideix amb els que em va donar fa pocs dies el professor Pookong Kee a Melbourne. M’explica què és l’associació IMISCOE (International Migration, Integration and Social Cohesion) i del congrés que faran a Praga a finals de juny. És una quasi velleta simpatíquissima, de gran energia, psicòloga que s’ha fet sociòloga. Fa només recerca sobre migracions i ja no ensenya. M’explica que una de les comunitats més importants a Austràlia, després dels italians i xinesos, són els libanesos. Però que són uns immigrants que no es fan veure. Com els grecs de Melbourne.

Quina paranoia que tenen amb la monarquia: carrers que recorden els reis d’Anglaterra, Kings Cross, multitud d’edifics que es diuen Victoria (Museum, Hospital, Mall, etc.) En veritat una mania obsessiva! Va regnar molts anys: del 1837 al 1901

Moral victoriana. Falsedat institucionalitzada. Parlar del temps.

Sydney Biennale

El tema –molt actual– de la Biennale de Sydney d’enguany és definit per la paraula «Embassy», en el sentit de donar lloc a l’altre. A partir d’Acolliment i Memòria la curatriu ha pensat en uns mots-clau:

Reinvention
Re-enacment
Re-contextualization
Rewriting
Inscription
Memory
History
Restaging
Actualization
Rerading
Transcription

A la porta del MAC hi ha instal·lat un tendal anomenat Aboriginal Embassy que reprodueix una protesta que es va instal·lar durant molt de temps davant del parlament a Canberra, quan van iniciar les reivindicacions dels aborígens.

Al febrer de 1972 l’ambaixada va presentar un plec de peticions davant el Parlament (que, no cal dir, es van passar pel folre): el control del Territori del Nord com un Estat dins de la Commonwealth d’Austràlia; la propietat de les mines; la preservació de tots els llocs sagrats a tota Austràlia; i rebre indemnitzacions econòmiques.

El primer dia de Biennale agafem un ferry -el vaporet local- i anem fins a l’illa de Cockatoo, antic penal i antigues drassanes de la marina de guerra australiana. Plou tant que gairebé no es veu què passa fora, o on som. Som al Titànic o en un U-Boot? Allí coneixem Bridget Smyth, mítica amiga de la Marta Moretti, de quan treballava a Città d’Acqua, i el seu marit Christopher Procter. Tots dos són arquitectes que treballen a l’ajuntament de Sydney. Ens conviden a un cafè i desapareixen, per tornar a ciutat. Aquest és un lloc fascinant i sinistre. És un dels espais expositius més imponents de la Biennale. La part baixa, on construïen o reparaven els vaixells de guerra, fa una pudor d’oli industrial pregona, embafant. Hi ha uns túnels que havien construït per comunicar les diverses zones de l’illa i poder travessar el turó de pedra que hi ha al bell mig. També els volien utilitzar com a refugi antiaeri. A la part superior, dalt del turó, hi ha les restes de la presó, lloc infame i insalubre. Es veu que els presoners morien com a mosques.

Veiem alguns vídeos i instal·lacions. Un vídeo genial de l’artista francesa Camille Henrot. Sobre l’organització de l’arxiu del món. Per mi, preocupat per les llistes, és una provocació a especular. Henrot qüestiona i desafia la categorització tradicional de la història de l’art, barrejant gèneres i materials per crear objectes híbrids que posen l’èmfasi en la manera com la cultura occidental s’apropia –canabalitza– altres cultures. Aquí exposen un vídeo que ja havia vist a Venècia. Grosse Fatigue (2013) explica la història de la creació de l’univers a partir d’un ordinador. El vídeo condensa mesos d’investigació a la Smithsonian Institution de Washington, DC. Barrejant la història natural, la física i l’antropologia, Henrot aplega un gran nombre de mites de la creació que provenen de diverses tradicions religioses i culturals (cristians, budistes, la Cabalá, els Navajo, Inuit). Amb l’ajut de l’escriptor Jacob Bromberg va relacionar els diversos relats en una única estructura, amb frases de cada cultura que configuren una mena de poema.

També veiem un film del 1965 de Samuel Beckett, de títol inefable, Film, amb Buster Keaton com a protagonista.

Els voluntaris que vigilen les instal·lacions viuen en unes tendes d’aspecte militar o boy scout que hi ha plantades prop de la parada del ferry. Ens expliquen que l’illa és un parc nacional i que les tendes són utilitzades pels sydnians o altres visitants d’arre d’Austràlia per dormir-hi quan visiten Sydney. Quin país!

Continuem amb les sales del MCA i retrobem la Céline Condorelli, que acaba d’arribar des de Melbourne. Hi ha una instal·lació d’una artista índia, Dayanita Singh, que m’agrada molt: Suitcase Museum.

DayanitaSIngh1 DayanitaSIngh2

Són fotografies dels anys 50 i 60 en format quadrat que ha anat col·leccionant durant anys i que documenten la transformació de l’Índia. És una col·lecció molt important de fotografies en blanc i negre, format Polaroid, petites, ficades en unes lleixes, penjades al mur i amb un original sistema d’empaquetament dins d’una maleta.

El MCA tanca rigorosament a les 18 i ens fan fora. A la porta veiem l’Embassy. És un artista aborígen que presenta tres vídeos. En un d’ells llença coets contra grans monuments del món: Taj Mahal, Parlament britànic, la torre Eiffel, l’estàtua de la llibertat entre altres.

El misteri dels aborígens.

AboriginalEmbassy

16.03.16

Al matí i a la tarda treball intens a la biblioteca de la universitat. José ens du a dinar en una cafeteria a l’aire lliure, en un dels patis dels falsos edificis gòtics de la uni. El fals del fals. Al vespre anem a la inauguració oficial de la Biennale al MCA. Allí trobem Alice Alexander, una altra amiga de Mondovì que fa vint-i-cinc anys que viu aquí. També Bridget Smyth i Christopher Procter.

Mondanité. Trobo un vell amic, el curador de Tòquio, jueu sefardita, Joni Waka, més conegut com a «Johnnie Walker», que és el director d’A.R.T. (Artist Residency Tokyo). M’explica que uns seus amics suecs li han dedicat un documental. Es va fer la presentació a Londres fa pocs dies i li van fer un regal. És un tatuatge al braç, a ell que mai no se n’havia fet cap. Diu que és un tatuatge especial i me l’ensenya rient: és el cap del gos -pastor alemany- de Hitler.

JohnnieWalker

Sopem en un lloc espectacular. És una casa aïllada que recorda la de Norman Bates a Pyscho. Aquí no et maten sinó que t’ofereixen menges exquisides. Està tan ple que ens instal·len en un sala, seguts en uns sofàs i porten una mena de tapes que compartim. Es diu Hotel Palisade Crew, havia estat un lloc de beure cervesa, tipus pub. El van tancar durant molts anys i l’acaben de reobrir. És un edifici construït en un dels molts turons que voregen la badia. Excel·lents vistes nocturnes de la badia. Bona conversa amb Catherine Lassen que és profe d’història de l’arquitectura a la University of Sydney. M’indica llocs a visitar: la Buhrich House, construïda el 1972, que es troba al 375 Edinburg Rd, Castlecrag. I la ciutat de Canberra que fou planificada per Walter Burien Griffin. El projecte de Canberra és bell i inquietant. Semblen flors de lotus interconnectades amb una geometria rara.Canberra_Prelim_Plan_by_WB_Griffin_1913

 

M’explica que va estudiar el doctorat a Harvard a l’època que hi havia Rafael Moneo i Enric Miralles. Confessa que li agrada molt l’arquitectura de Carme Pinós.

17.03.16

Vaig sol a la biblioteca perquè la Chiara se’n va amb la seva amiga de joventut Alice a voltar per la Biennale. Treballo bé. Milions d’imèils per contestar. Resolc el problema de les avaluacions d’articles per Rassegna Iberistica. Llegeixo i estudio. Moments de calma i felicitat. Em vénen a buscar amb un Range Rover. Alice passa el temps dedicada a tenir cura d’ella mateixa: meditació durant moltes hores, visites a un shamà a Brasil, pis a NYC, dos cops l’any visites a la família. Poca enveja. Ens du fins a la platja de Bondi (pronunciat Bondai), platja urbana que sembla que siguis a la costa sud de San Francisco, o a Cape Ann, al nord de Boston, o en una cala de la Costa Brava o de Mallorca. Quina bellesa. Diu que ve a nedar cada matí. En una platja sense xarxes antitaurons. Moltíssima gent fa surf, que és la passió nacional. Els australians són de mena esportiva. Tenne gran passió pels esports: el cricket i el rugby, per comunicar-se amb el món anglosaxó; el futbol per esnobisme; i un esport anomenat Australian Rules (derivat del rugby) i el surf com passions locals.

BondiBeach

Al vespre José i Trevor ens conviden a sopar al restaurant Bennelong, el que hi ha dins l’òpera de Sydney. Bones vistes, bona conversa, vistes excel·lents i menges exquisides. Un dels cambrers, sentint l’aiguabarreig de llengües ens pregunta d’on som. «I vostè?», li pregunto jo. És de Barcelona, enginyer industrial que ha trobat feina aquí com a cambrer i està encantat de la vida. Mai no havia guanyat tants diners. Però se n’ha d’anar quan acabi el visat d’un any que li han donat. És impressionant la quantitat de joves europeus que trobem arreu fent les feines més banals, que estan encantats de la vida que fan aquí i d’haver deixat la vella, arruïnada, Europa. Quin desastre que estem contemplant. Els joves amb carreres brillants, màsters i doctorats no troben feina. I ens arriba una invasió d’immigrants que no sabem con gestionar.

18.03.16

Treballar bé al Suzie Q. Ara ja som regulars i ens tracten com a tals. Seiem a una taula i ens duen un bon cafè australià. Tasto un boníssim plat de cuina fusion. En diuen Spanish Mama. És una arepa (tortilla de blat de moro) estil veneçolà amb dos ous poché, mitja esbergínia tallada a filets finíssims. Boníssim, gran idea per començar un dia de treball en aquest país.

Després de treballar tot el matí instal·lats al Suzie Q, sota els ulls atents de la cambrera simpatiquísima que ens aprovisiona de cafès, anem amb bus fins a Circular Quay. Torna a ploure a bots i barrals. El clima canvia a una velocitat extraordinària i ara hem entrat en època de pluges tardorals. Pugem en un ferry i anem amb José i Trevor fins a Manly, una platja i lloc de residència del qual els de Sydney en parlen molt bé. El viatge és distret perquè el ferry creua tota la badia, s’atansa, gairebé acaricia, alguna dels poblets a la vora de la mar, que em recorden molt llocs com Marblehead, a la costa nord de Boston. Una gran espai verd amb una mena de castell és una antiga zona militar. Però quina gran decepció en arribar al poble de Manly, final de trajecte. És un lloc d’una gran vulgaritat, que fa pensar en imatges vistes a revistes de LLoret, Benidorm o Miami. Des del ferry (arriba a la badia) fins a la platja (que és a mar obert) camines per un carrer ple de botiguetes on venen turistades i suvenirs.

Manly

Al vespre ens vénen a buscar a l’hotel Jane and Gianfranco Cresciani. Ella és una australiana, també amiga de la Marta Moretti, que havia treballat en el pavelló australià de la Biennale d’art. Ell és de Trieste i expert historiador de la immigració italiana a Austràlia. Sopant ens explica una anècdota boníssima. En un moment de gran ímpetu en l’arribada d’immigrants italians, el primer ministre australià va demanar a De Gasperi, que llavors era el president de la Repúbica italiana, si els podia ajudar a controlar els comunistes que volien emigrar a Austràlia. De Gasperi li va contestar que era una mica difícil: «són un milió i mig de militants i sis milions de votants». Una altra: el cap de la seguretat de l’ambaixada australiana a Roma es va ofendre quan va descobrir que un comunista italià molt important visitava Itàlia. Ningú no li havia consultat res. Viuen a Londfield, a la subúrbia de Sydney. Uns vint minuts de cotxe des del centre. És una urbanització de cases grans, de típic estil nordamericà. Sorprenen la vegetació i els arbres, que són molt diferents. Cuina un salmó a les brases, és a dir –me n’havia oblidat– a la barbecue. I ens ofereixen unes ostres típiques de Sydney, amb un pregon gust fumat. Ens acompanyen de retorn a l’hotel i ens fan el regal de travessar en cotxe el gran pont metàl·lic que hi ha sobre la badia, a tocar del MCA i amb bones vistes de l’òpera. Paisatges obsessius i repetits, que són els constituents de la «marca» d’aquesta ciutat.

PontSydney

19.03.16

Sant Josep en terres australs. Sortint de l’hotel parlem una parella de xinesos de Shian que hem saludat mentre esmorzàvem. Han estat a Venècia, «our favourite city», dieun amb el típic accent anglès mig trencat. Diu -ell- que Europa està en gran crisi i que és molt perillosa. Arranquen els collarets del coll de les dones pel carrer. Que a ell li han ofert més d’una vegada cocaina als carrers de Frankfurt. Estan viatjant dues setmanes per Austràlia. Tenene una filla que estudia a Canberra i la venen a visitar. Ell és pilot d’avió. Va passar dos mesos vivint a Tolosa quan s’entrenava per pilotar un nou model d’Airbus i té una vaga idea de què és Europa.

Visitem la New South Whales (NSW) Art Gallery on hi ha més seccions de la Biennale d’art. Hem quedat amb l’arquitecta Bridget, Brian Zulaikha i la seva dona, l’artista Janet Lawrence. És en un parc rere L’hospital que hi ha al centre de Sydney. Des de la terrassa del cafè on tenim la cita veiem el port, un anell d’autopistes i trens que passen amb lentitud. Una imatge de postal, o de miniatures Märklin. Visitem amb calma les peces de la Biennale que hi ha exposades a la NSW Gallery. Després Janet i Brian ens porten a veure altres llocs a la ciutat amb més exposicions de la Biennale. Ens duen en el seu cotxe, un model no-disminuït de BMW esportiu i ens hi encabim com podem. Deixem el cotxe al jardí-parking de l’estudi de Janet (li han robat la bici, es lamenta), a tocar del mini gratacels que ha construït Jean Nouvel. Una particularitat curiosa de l’edifici és que té una gran terrat-terrassa a l’últim pis que sembla una visera de gorra de bèisbol i que a la nit il·lumina el parc que hi ha sota. Dinem en un Spice Alley, un passadís a l’aire lliure ple de restaurants d’estil asiàtic a bon preu. Aquí és una zona d’estudiants. Brian ens ensenya una residència que ha construït. Són estudiants de la University of Technology de Sydney, on José estudia un Màster. A dues passes de l’estació central i de la universitat de Sydney on tenim la biblioteca. Estem aprenent a orientar-nos a Sydney, que no és gens fàcil. Brian em parla de la Droga Residency que ell coordina, una estada de tres mesos a Sydney per algú que treballi en temes d’espai, essencialment arquitectes. La va tenir fa un parell d’anys la Carme Fiol. En aquesta zona també ha reformat l’Hotel Clare.

JeanNouvelCaminem, caminem i arribem a un lloc espectacular de la Biennale. És la «Mortuary station», una estació de veritat que es va inaugurar el 29 de juny del 1869 per portar els morts al cementiri. Va deixar de funcionar després de la guerra. Del 1986 al 1989, va ser un restaurant de pancakes, anomenat The Magic Mortuary. Els clients seien en vagons de tren que hi havia a l’estació. A Londres existia la London Necropolis Company amb una estació a Waterloo, que era la terminal de la London Necropolis Railway. Aquesta va ser inaugurada el 1854 per solucionar el greu problema de l’amunategament de morts als cementiris de la ciutat. La idea era aprofitar una tecnologia nova com la del ferrocarril per transportar amb la màxima eficiència (quantitat i velocitat) els enterraments al nou cementiri de Brookwood, a Surrey. A Alemanya van fer una maniobra semblant amb la Berlin Friedhofsbahn (línia del cementiri), que es va inaugurar el 1913, i anava des de l’estació Berlin-Wannsee fins al cementiri de Stahnsdorf, situat a uns 20 quilòmetres al sudoest de Berlin. El servei de morts i passatgers, vius i morts, va funcionar fins el 1952. La construcció del mur de Barlín el 1961 el va liquidar definitivament. A Melbourne un tren similar anava fins a la Springvale Necropolis mitjançant el Spring Vale Cemetery railway. A Finlàndia hi havia a Helsinki una línia de tren de 2 km des de l’estació de Malmi fins al cementeri de Malmi. El servei va funcionar fins el 1954, i encara es conserva l’edifici de l’estació del cementiri Malmi. M’impressiona molt aquesta idea de l’últim viatge que es feia en una estació de tren de veritat. El barquer Caront substituït per un maquinista de tren. A la Chiara li han impressionat sempre l’ambient assèptic i anònim dels tanatoris de Barcelona. Els anuncis que hi ha la porta (una pantalla amb els noms de les persones mortes i el número de l’habitació on es fa la vetlla) li recorden els monitors de les estacions de tren italianes.

EmbassyTransition

Aprofitem el viatge i també visitem un museu fundat per una riquíssima divorciada, Judith Neilson. Brian ens explica que en el settlement del divorci li han tocat 1500 milions de dòlars. Els ha utilitzat molt bé fundant aquest White Rabbit Gallery al cor del barri de Chippendale, per donar casa a la seva col·lecció d’art xinès contemporani. Ella mateixa es passeja per la Gallery guiant els visitants, contestant preguntes. Visitem els quatre pisos de la Gallery. Domina el color rosa.

Sortim i ens acomiadem de Janet i Brian (que anuncien visites a la Biennale d’arquitectura de Venècia al mes de maig) i caminem per aquest barri, amb restes d’indústria, però que la presència dels estudiants, dels museus, està transformant.

Al vespre visitem Alice & John Alexander. Ella és amiga de la Chiara, són del mateix poble. Era amiga del seu germà. Fa vint-i-cinc anys que viu a Sydney. Hem arribat amb taxi en aquest barri posh de la ciutat. El taxi ens du més enllà del gran cartell de Coca-Cola i després de girar per uns carrerons, canvia completament el panorama. Sembla d’haver arribat a una mena de Beverly Hills. O en un altre film de Hitchcock, Vertigo. Som a Elizabeth Bay i les cases tenen noms pretesament exòtics. Es diuen «Del Río», «Casa del Sol». És prop de Double Bay (= Double pay, perquè les cases costen el doble). Alice i John viuen en un pis amb vistes fantàstiques de la badia.

ElizabethBay

Ell és col·leccionista de llibres i de tòtems asiàtics. Ella es dedica a la meditació. Acaben de tornar de passar tres setmanes amb un gurú prop de Brasília que els ha netejat cos i esperit. És un lloc d’energia molt potent, diuen. No beuen alcohol durant dos mesos, a causa d’unes pastilles que prenen, però ens en serveixen un d’exquisit, dels Pirineus australians. Ell havia estat director d’un diari de Sydney i ara es dedica als «negocis». Media, internet, hotels, restaurants. Coneix molt bé Espanya perqué quan tenia vint anys es va passar tot un any viatjant pel país. Li pregunto com ho feia per decidir quan i com canviar de poble, de zona i no em contesta. Uquei. Respostes vagues a gairebé totes les preguntes. Coneix molt bé la situació política espanyola i entén els desigs d’independència de Catalunya. És molt escèptic sobre el futur de la EU. Coneix molt bé el panorama de restaurants espanyols, en especial dels bascos. Ens demostra el seu gust per la bona cuina. Ens conviden a sopar al Billy Kwong, cuina asiàtica d’alt nivell. La chef té un programa a la tele. El restaurant -és dissabte al vespre- està ple a vessar. Ens ha dut uns deu plats (al final ja no sabia què menjava) boníssims: steamed spanner crab & prawn dumplings, crispy wallaby cakes, deep-fried mark eather whole sand whiting, etc. A les nou John s’aixeca, s’acomiada molt amable i se’n va dormir. Ens explica l’Alice que només dorm 4-5 hores. S’aixeca a les 3 del matí, fa gimnàstica i se’n va a treballar. Al cap d’una estona sortim al carrer a digerir, malgrat que, com sempre passa amb la cuina asiàtica, no tenim cap indici d’empatx. El carrer tè l’aire de l’Upper West Side a NYC. Tot ordenat, bones botigues i bons restaurants. Caminem cap a Kings Cross i l’ambient canvia radicalment. Segons Alice és més perillós i hi ha hagut -en aquesta ciutat de postal- algun episodi de violència.

20.03.16

Últim dia complet en aquest terres. Amb José i Trevor esmorzem al «Café con leche», cafeteria d’un amic d’ells, un simpatíquisism colombià. Mengem «Huevos con paretas».

Jose&Trevor Ens duen en cotxe fora ciutat fins una mena de reserva d’animals que hi ha al poble de Blacktown. Els colonitzadors el van batejar així  així perquè a la zona hi vivien molts aborígens. Genial el sentit del colors dels britànics. En veiem bastants pels carrers abans d’arribar a la reserva. Allí veiem animals locals. És una mica trist (com tots els zoològics). De tota manera és curiós veure la fauna local fora de la postal o en un portal web. National Geographic. Els coales dormen divuit hores al dia, que és el temps que necessiten per digerir les fulles d’eucaliptus. Una pregunta elemental: per què no canvien de dieta? Un cocodril immens que dorm,
belluga un ull de tant en tant. Sembla que són rapidíssims. Feia sol, ens hem traslladat amb cotxe fins a Watson’s Bay, però ha canviat el temps a una aital velocitat que no hem pogut sortir del cotxe de tant com plou. Des d’aquí és veu entre núvols la ciutat, el pont obsessiu i la sortida a mar obert. La màgia de Sydney és la possibilitat de veure sempre el mar, des de tants llocs de la ciutat. Sembla que siguis en una illa. Els nostres amics ens han preparat una sorpresa final: ens conviden a sopar a la torre observatori de Sydney. Quina meravella de vista. El cel s’ha aclarit una mica i podem veure fins molt lluny. La ciutat als nostres peus sembla una miniatura, una altra maqueta de tren elèctric. La torre gira i et desorienta. El cartell de la Cocacola ens ajuda a reconéixer un dels punts de divisó de la ciutat: Kinsg Cross. És difícl de situar-te en el mapa de Sydney, però aquestes vistes ens ajuden a entendre millor la geografia d’aquesta ciutat.

CartellCoke

L’endemà la Simona ens acompanya a l’aeroport. Ens fa fer un tour pels principals edificis de Renzo Piano, Frank Gehry, les joies de l’aruqitectura de la ciutat, que com les botigues de les grans marques de luxe trobes arreu.

Llarguíssim viatge de tornada. Deu hores de Sydney a Bangkok. Sis hores més fins a Dubai. Sis hores més fins a Venècia. Total vint-i-dues hores. Sortim de l’avió amb forma de quatre. Però descansats i feliços.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s