Ara que soms tancats sota forrellat a casa, una suggestiva i suggerent prosa de Josep Carner, que fou publicada a la premsa i recollida al volum Les bonhomies (1925), ens pot alegrar la tarda i donar idees per al futur badoqueig urbà.
«Una de les virtuts més preades de les ciutats populoses és la innocència. Cada dia crec més que la innocència és una virtut proporcional a la massa (un home gros és més innocent que el magre espatutxí, i és, certament, més candorós un míting de 10.000 anarquistes que no pas una conversa de dues majordones).
M’encisen els vells monuments de les ciutats, i els parcs, i el riu sota els ponts cendrosos, i la selva tota virolada dels ports de mar, i la muntanyola amb una fortificació que no s’ho pren gaire a la valenta, i els carrers de palaus, i els carrerons amb penjarelles degotants a les finestres; però us confessaré que em cal la gent. No tant per fer-me’n un espectacle, com per fondre’m jo mateix amb l’espectacle. No m’agradaria de passejar-me per Roma com un arqueòleg o per una petita ciutat alemanya com un filòsof. Una semblant fatuïtat em resultaria inconfortable. Jo i la ciutat, és una cosa que no concebo. La ciutat i jo, és molt més enraonat. No vull ésser fatu, sinó innocent; badoc com en són a París els parigots, tafaner com en són a Venècia els venecians, aturadís amb mitges excuses com els ramblistes de Barcelona.
A les ciutats populoses, altrament, hi abunden les institucions per al foment i explotació de la innocència. Aquí teniu les vitrines de les botigues, les bandes militars, el bon redós de les places porticades, els anuncis lluminosos, l’edícola o quiosc de diaris, els cafès plens de murmuris, de música i de miralls, les rues d’automòbils, les façanes brillants dels teatres, els tramvies que dringuen, els manifestos polítics i cartells electorals, les goles badades de les estacions i els metropolitans, les obres d’esventrament d’un carrer…
Tot això us escalfa el cor. Intimeu amb la llum i amb el moviment. Però totes aquelles coses no us plauen pas en si mateixes. Us plauen perquè són escenari de gent, o pretext o indici de densitat. La multitud és una cosa exhilarant. Certament, la seva generositat pesa més del que pesaria, sumada, la mesquinesa individual de tots els seus components. Posat en una riuada d’homes, l’admiració, l’entusiasme, la curiositat, la indignació són coses fresques, sobtades, infinitament comunicables. L’home sol no vibra. La vitrina d’una botiga té el prestigi d’aturar-s’hi o haver d’aturar-s’hi les dames elegants: si fos per a mi tot sol, jo recobraria tot seguit el meu sentit crític, com: davant una vitrina de museu. Els jardinets em semblarien ridículs si no fos per les dolces ombres d’uns nen, uns enamorats i un capellà que llegeix el breviari. Les bandes militars em farien plorar de pena si no veiés per les voravies senyores grosses, vells i nois amb coves que adopten, per la força del ritme, un pas marcial. Les places porticades tindrien l’aire d’una secció de necròpolis sense les ramelleres ambulants, els venedors de postals i les senyores que prenen gelats.
De badoqueig n’hi haurà mentre el món sigui món. La gent va on va la gent. En mig dels altres, hom viu una mica de llur vida, hom surt de la limitació patètica de la seva individualitat. La gent que badoqueja s’oblida del piset, de l’oficina, de l’obrador, dels problemes de família, de la mecanització dels treballs. Són com pobres bestioles d’un Jardí Zoològic deixades anar en un jardí pur i simple. Tenen un aire babau, atònitament satisfet. La gent no està avesada a la llibertat: cal ésser-los indulgent. Els badocs caminen sense gràcia, donen una importància exagerada a coses fútils, tenen una tendència funesta a arraïmar-se: sembla que el veritable ideal d’un badoc sigui d’esdevenir comparsa d’un altre badoc. Potser és que fins en el badoqueig la iniciativa pertoca a una petita aristocràcia. Però jo m’inclino a creure que el ver badoqueig és tan extàtic, que el petit parèntesi d’atenció necessari per a una iniciativa en ell, li faria perdre qualitat, el degradaria. Per convicció, sóc tolerant amb els badocs: l’única cosa que em reca és que llur massa, dolçament gronxadissa, m’empresoni quan em vaga de badoquejar. Trobo un excés de dorsos i capells en els primers termes. Us diré, en confiança, que a mi m’agradaria que els badocs, pel que fa a llur compactesa, adoptessin un terme mig entre la de les constel·lacions i la dels grans d’una magrana».
La Veu de Catalunya el 10 de maig de 1923
Marjades 