Josep M. Castellet, l’àliga literària

Dia rúfol, amb temperatura gairebé xafogosa, núvols en dansa, el mar al fons mig il·luminat per un raig de sol que es vol obrir camí. A mitja serra de Collserola hi ha el funeral per Josep M. Castellet. He arribat amb taxis amb el Manuel Foraster i Giravent, em parlava de la seva propera novel·la, segon lliurament de la trilogia que va iniciar amb Factures pagades, un dels millors llibres del 2012. Gernació limitada però selecta que permet a la Teresa Lloret de fer la broma: si tiren una bomba escapcen la cultura catalana. O no, perquè dominen entre el públic les clepses blanques o grises, poc jovent llevat dels parents. I és normal. Castellet era un home d’un altre món. Amb ell (diria Josep M. de Sagarra) desapareix una Barcelona, un temps i un país, una manera de fer cultura i editar. No era editor del detall com és l’excel·lent editor Josep M. Muñoz, que tinc al costat aquest matí, recolzats contra un dels finestrals de vidre de la sala, o com l’extraordinari Emilio Pascual de Cátedra (el van fer fora per massa bo!), qui, entre altres virtuts se sap el Quijote de memòria, o el Juan Cerezo de Tusquets. Castellet era com –i eren molt bons amics– el Jaime Salinas, editor atent a les grans tendències, capaç de renovar un panorama resclosit, caspós i reprimit per la dictadura. Home de gust, vestit impecablement amb americanes tweet, amb aspecte de gentlemen que torna de caçar o de passar la tarda llegint al club. Causeur, d’ironia esmolada. El 1991 vam organitzar amb el Ramon Pla i Arxé i el Jaume Subirana una conversa sobre l’estat de la crítica amb Joan Triadú, Josep M. Castellet i Joaquim Molas. Castellet va començar amb un parell de subtils comentaris anticlericals. Molas em va mirar i va dir: “Comencem bé. Aquest es vol divertir.”

Una autoproclamada fila zero amb la casta política. No sé si li hauria fet molta gràcia al difunt. Parlament de Joan Rigol sobre la capacitat de diàleg, de construcció d’una cultura d’un país desfet. Queda molt ecumènic. La Catalunya possible que tants hem somiat. Parlament breu, agut. Sonen dues peces de Mompou al piano. Recita un actorrapsoda que destrossa el text que llegeix, un fragment dels Four Quartets de T.S. Eliot en nova traducció feta per a l’ocasió pel Jordi Cornudella:

Al meu principi hi ha la meva fi.
En successió
 s’alcen i cauen cases, s’ensorren, les amplien,
les treuen, les derroquen, les restauren, o al seu lloc
hi ha un camp, o una fàbrica, o una ronda,
pedra vella per un nou edifici, fusta vella per focs nous,
focs vells per cendres i cendres per la terra
que ja s’ha tornat carn, pelatge i femta,
os d’home i d’animal, panotxa i fulla.
Les cases viuen i moren: hi ha un temps per construir
i un temps per viure i per engendrar
i un temps perquè el vent trenqui el vidre mal fixat
i sacsegi els taulons per on corren les rates de camp
i sacsegi el tapís esquinçat que van teixir amb un lema mut.
(…)
Despunta l’alba, i un nou dia es posa
a punt per la calor i el silenci. Mar enllà el vent de l’alba
s’arruga i llisca. Sóc aquí
o sóc allà, o sóc on sigui. Al meu principi.

Com a cloenda, llegeixen el fragment de The Road de Cormac McCarthy que utilitzà com a epígraf de l’ultim llibre de memòries, Seductors, il·lustrats i visionaris (Edicions 62):

Did you have any friends?
Yes. I did.
Lots of them?
Yes.
Do you remember them?
Yes. I remember them.
What happened to them?
They died.
All of them?
Yes. All of them.
Do you miss them?
Yes. I do.
Where are we going?
We’re going south.
Josep M. Castellet era un home de fair play, lector infatigable, atent a les noves valors, pont entre la cultura espanyola i catalana. Recordo en Jaime Salinas, que va morir ara fa tres anys i que sempre em preguntava “Cómo está Josep M.?” Amics dels anys intensos de Seix Barral. Tos dos van aconseguir marcar el nostre ull lector amb dissenys que han fet època: “El libro del bolsillo” d’Alianza i “El balancí” d’Edicions 62. Una col·lecció que era un autèntic manifest: selecció de textos, portades, que fan veure, comparades amb les actual, els baguls que hem perdut pel camí, els llençols de tantes bugades. Tot canvia i canviarà encara més. És llei de vida i no només qüestió de canvi de paradigmes. El futur no és a les mans de l’omnipotent grup Planeta (que serà menjat amb patates per Amazon o Google o un xinès amb excés de ferralla a la butxaca, el dia que descobreixen que existeix) sinó en el digital. I els nous i joves editors. Surt el minibús de la casta política cap a Lleida, ja que tenen inauguració de l’any 14. Cabells i bastons blancs. Cap cotxe oficial, com que ja no som rics cal estalviar. El Narcís C. diu que aquest any commemoratiu serà encara pitjor que el 2013, amb el pobre Espriu.

Veig el Molas tocadet. Li passa el que una vegada em va avisar: desapareixen els amics, amb el pes del temps es fa més fi el cercle dels íntims encara vius. Castellet era una persona molt alta, de perfil esmolat, nas característic i barbeta cuidada. Recordava una àliga, encimbellat, parsimoniós, observant l’entorn.

Dues àligues volen damunt Collserola. On aniran?

Baixem, rodolem, amb el Manuel Foraster fins a la Plaça Bonanova. A la parada de l’autobús trobem el Jaume Freixa exveí i arquitecte sertià.

Més tard, el César editor em recorda un fragment de Sèneca en una de les cartes a Lucili, que ara sembla del tot oportú:

“Res no és suficient per a uns éssers que han de morir, millor dit, que ja estan morint, atès que cada dia ens trobem més a prop del darrer i totes les hores ens empenyen al dia en què hem de davallar. Mira que n’és, de cec, el nostre enteniment: allò que anomenem futur ja està succeint i una gran part d’aquest futur s’ha complert, d’acord amb els dies que hem viscut ja. Ens equivoquem, doncs, els qui temem el darrer dia, puix que cadascun d’ells ens porta igualment cap a la mort. Aquell darrer tram, en què davallem, no produeix la nostra caducitat, ans la posa de manifest: és el dia que arriba a la mort, però tots ens hi porten. La mort ens rep llavors, tot i que ens tenia condemnats des del principi.”