Direcció Lisboa i retorn a Venècia (temps de pandèmia)

El dia 23 de desembre del 2021 vaig llegir (o escoltar) un article de Lindsay Crouse «Grieving Our Old Normal. How do we mourn everything we’ve lost to Covid?». Utilitzava uns mots que em van agradar a propòsit de la pandèmia: «grieving» (dol), «ambiguous loss» (pèrdua ambigua) i «ambiguous grief» (dol ambigu). Era una manera de posar damunt la taula algunes de les sensacions i sentiments que la pandèmia ha fet esclatar. Ens recordava, amb tanta raó, que som dos anys més grans, menys joves, més vells, segons qui parla. Són dos anys que ens han estat robats i que no tornaran mai.

 Des d’aquell 9 de març de 2020 m’he sentit bloquejat. Sense esma per escriure. És veritat que la pandèmia ha obert les portes a altres aspectes de nosaltres (en sentit individual i col·lectiu), però potser no feia falta, ho podríem haver fet d’una manera una mica més senzilla. Menys dolorosa per tanta gent.

M’estava preparant per passar quatre mesos a la Universidade Nova de Lisboa. Els senyals eren desconcertants. Havia hagut de cancel·lar una estada de visiting prof a la universitat de Hanoi de finals de gener primers de febrer. El visiting de Stanford que havia convidat, el Roland Greene, havia fugit cames ajudeu-me a finals de febrer. Al començament feia gràcia aquella efectivitat obsessiva dels xinesos que en un parell de setmanes van construir dos hospitals del no-res. 

Els dies abans de la partença vam veure Giovinezza de Sorrentino. Una frase bona: «This is what you see when you are young. Everything seems really close. And that’s the future. And now. And that’s what you see when you’re old. Everything seems really far away. That’s the past». I en un altre passatge, el personatge de Jimmy contestant a la pregunta «què li manca» es refereix a Novalis: «”And what does Novalis say?” “I’m always going home. Always going to my father’s house”», que és una falsa cita del Heinrich von Ofterdingen (1798-1802), on sí diu: »Wo gehn wir denn hin?« / »Immer nach Hause.« (On anem?. Sempre a casa). 

Al bus que em duia a l’aeroport vaig llegir un bon article de la NYRoB sobre una exposició de la fotògrafa mexicana de gran nivell, Lola Álvarez Bravo (1907-1993). El crític Jead Pearl repartia llenya contra la curadora. I aprofitava per fer un comentari que comparteixo sobre la fascinació mal digerida dels nordamericans per la cultura del sud: «Americans, specially those with bohemians interests or at least bohemian yearnings, have been fascinated by life south of the Rio Grande, where periods of letist political hope have intersected with vital popular arts traditions and storied pre-Columbian civilizations». És exactament el que li manca al nord: una mica de gruix. I un altre article, sobre una biografia de De Gaulle, acabava amb una frase contundent: «There was no better exponent of the dramaturgy of public life in twentieth-century Europe, a kind of theatre that has vanished completely amid the endless noise of contemporary politics».

Vaig fer una arribada a Lisboa per etapes. De primer, una tesi a Girona. Recordo a l’entrada de la Fak la impressió que em van fer les abraçades que encara ens fèiem. Arribant d’Itàlia, on s’havien suprimit i el contacte humà era ja prohibit (social distancing), feia angúnia. A més els noticiaris anaven plens de dades de les infeccions a la Xina (el bitxet de Wuhan) i el cas greu a Codogno, prop de Bergamo. Havia sortit d’un aeroport de Venècia fantasmal, on hi havia només una vintena de viatgers. Arribat a un de Barna, no gaire més poblat. Vam fer els habituals rituals acadèmics del, com diu el meu ammic Antonio de la U. d’Alcalá, «discutir sobre un texto ilegible que sirve de aperitivo a una comida». Un que deia «El meu marit m’ha deixat el cotxe». Viatjar amb tren espanyol t’obliga sempre a passar per l’estació regentada per RENFE («no hi ha res a fer» que deia el Capri) amb aquella inimitable olor de desinfectant Zotal, olor total de postguerra i misèria. Records associats. La (mala) memòria involuntària. 

Després de la tesi, wuikend a Barcelona amb mumare. Sopar de sant Joan de Déu. Jo amb angúnia, els altres convidats encara inconscients del que estava arribant. Dissabte i diumenge hem fet sessions de (falsos) retaurants japonesos de l’Eixample. 

9.03.2020

Seguint les petges de grans nostrats viatgers com Josep Pla o Gaziel, o Manuel Foraster arribo a la ciutat de Lisboa després d’un periple de virus corona. Terror i absolució.

Quan era a l’aeroport de Barcelona-El Prat m’ha trucat el meu contacte a la Universidade Nova de Lisboa, el col·lega José Carreto, i m’ha dit que quan arribi no puc posar els peus a la uni durant 14 dies. Perquè arribo d’una «zona perillosa». Estic quarantenitzat. Hauré d’escriure un nou decameró lisboeta. Deu tenir raó perquè les amenaces funestes de virus corona que ataca es confirmen. A Itàlia a les dues de la matinada han declarat una gran zona roja on viuen 16 milions de persones. Tots tancats a casa! Vivim en una situació de total excepcionalitat –Agamben dixit– i ara tenen més sentit els mots de Josep Pla, conservador a ultrança, sobre el dictador Salazar: «Com a home sensible a la immensa obra del passat, té un horror instintiu pel caos mental dels dies que vivim, per le seves agradables falsedats, facilitats, al·lucinacions pels ineditismes, genialismes, les novetats– totes copiades del passat oblidat, gràcies a la falta de memòria i a la ignorància invadent.» (238)

Volar cap a Lisboa és volar cap a la llum: una posta de sol que s’allarga cap a l’Atlàntic, la posta de sol que s’eternitza. 

La gran impressió que produeix aquesta ciutat: els cels sempre en moviment, l’aire límpid canviant, la força del vent que arriba després de travessar tot l’Atlàntic, des de les costes de Rhode Island i fent escala a les illes Açores. El riu Tejo que més que riu sembla un mar, d’una amplada colossal, amb el pont 25 de Abril sempre a les envistes. La ciutat que arriba en una mena de torrent fins a A Baixa, com una vall entre dos turons: Alfama i Bairro Alto

Tornem a Josep Pla:

«Lisboa és una ciutat d’una gran bellesa. No és pas necessari repetir-ho una vegada més. Pel meu gust, és la ciutat més meravellosa de la Península Ibèrica. … Crec que Lisboa és, essencialment, una meravella de color, un prodigi de cels i de llums, sense cap forma de dramatisme teatral i que només es pot comprendre amb l’ajuda de la paciència i si es mira amb calma. Nosaltres, amb els ulls habituats a les nostres ruïnes, als colors de la nostra prodigiosa naturalesa i als colors monòtons i malhumorats de l’obra humana, sempre mirarem Lisboa com una espècie de miracle …. A mi m’agrada d’arribar en una ciutat d’aquesta classe. Ja hi hem arribat» (126-127)

Em ve a buscar a l’aeroport la gran amiga Fernandinha, dels temps que em convidava al Faculty Club de Harvard, quan ella acabava la tesi i li ensenyava a fer funcionar el OS DOS (un insult a la intel.ligència). Avui em du a menjar un mos a un lloc totalment pop, absolutament lisboeta, dels que no han estat encara tocats per la invasió turística. Prop de la línia del tram 28.

Consells de la Fernandinha:

Livraria Ler devagar
Gulbenkian Library
Biblioteca Nacional, bus 735
Penha de França
Biblioteca Municipal
Vila Berta Cardoso Pires

10.03.2020

Cardoso Pires va escriure sobre aquesta ciutat un llibre essencial, Lisboa, livro de bordo: vozes, olhares, memoraçaões:

«Para mim, como para todo o filho da cidade, a rua foi o atlas da infância, na rua é que se começa a aprender mundo e liberdade…. Ainda me lembro dos gatos que havia no jardim do Largo a toda a hora. Gatos no relvado, gatos no coreto, gatos a marinharem pelas palmeiras, nunca na minha vida vi tanto gato».

Lisboa, livro de bordo: vozes, olhares, memoraçaões està estructurat segons el model d’un llibre de navegació, que inclou una sèrie de comentaris, plantejat com un recorregut, a peu i en la ment, sobre diversos aspectes de la ciutat, el medi físic i la història de Lisboa. Cada entrada té el seu propi títol i la primera edició del llibre contenia fotografies i reproduccions de les obres de les quals parla Cardoso Pires. Els primers capítols del llibre estan escrits en segona persona i actuen com a diàleg amb la ciutat, que es converteix en un ésser viu i complet. Destaca la màgica Lisboa que sembla una extensió del mar i, al mateix temps, del riu Tejo, un gegant d’aigua quan arriba a la seva desembocadura. Així comença la seva caminada: «Logo a abrir, apareces-me pousada sobre o Tejo como uma cidade de navegar» . El llibre explora el que Maria Luiza Scher Pereira va anomenar el «duplo pertencimento» a la ciutat, és a dir, pertanyent alhora «ao acervo da formação culta, autores, referências, textos; e à memória particular, feita de resíduos e traços» . Cardoso Pires afirma que «ninguém poderá conhecer uma cidade se não a souber interrogar, interrogando-se a si mesmo» . És a dir, per a Cardoso, la proximitat geogràfica, el coneixement íntim del tema del seu llibre, provoca un estudi alternatiu. Passejar per la ciutat és una manera de llegir-la. Al llibre també hi ha un ressò de la narració titulada Der Spaziergang (La passejada, 1919), de Robert Walser. Mentre camina, Walser alterna reflexions i consideracions sobre ell mateix, sobre l’entorn que l’envolta, sobre literatura, sobre les persones que coneix), amb diàlegs amb altres personatges. Walser es considerava un professional: «En resum: pensant, escrutant, excavant, maltractant, reflexionant, escrivint, investigant, investigant i passejant, guanyo el meu pa diari, de manera tan dura com qualsevol altre» . Com ha estudiat Amato:

Cardoso Pires evoca el districte de Chiado que representa l’entorn al qual pertany l’autor. És evident la seva implicació personal en el comentari sobre l’incendi que va arrasar aquest barri el 1988:

«Hoje, quando atravesso esse rosto corrompido de Lisboa vejo-o como uma ferida aberta na nossa memória coletiva. Mais ainda: é um pouco da memória de mim mesmo que ficou destroçada porque também eu subi o Chiado em diferentes idades dos meus livros e com amigos de diferentes gerações. Assim, por mais rápida que seja a cicatrização destas paredes fantasmas, sei que ficará para sempre um fumo, uma sombra dolorosa a Largo do Carmo enquanto cenário da revolução, coração de uma Lisboa que finalmente tinha caído nas mãos do povo, que se tinha apropriado das ruas para fazer delas «o palco da hora que libertou um país» .

Caminar estableix un contacte íntim amb el lloc. Ens apropa a un paisatge: els seus arbres, roques, turons i ribes fluvials. Ens fa en bona mesura els carrers i camins que caminem. Ens posa en contacte amb les comunitats locals. Caminar coagula el temps, amplia la distància i fa que els llocs siguin densos i espinosos amb detalls i complexitats. Amplia i defensa les localitats contra el reduccionisme i la sistematització de carreteres, comerç, govern i la cultura de masses. Defensa les localitats individuals en una època de globalisme triomfant .

Quins records. Vam visitar per primer cop Lisboa amb l’Elisa, la Nani i el Joan de Déu, al juliol del 1988, pocs dies abans de l’incendi (doloso? Segur!). Era encara una ciutat mig endormiscada, no descoberta pel turisme de masses. Només Wim Wenders o el suís Alain Tanner a Dans la ville blanche l’havien explorada. O a The Russia House

El caminar és fonamental en Cardoso Pires, ja que permet l’observació amb detail. Introdueix freqüentment la memòria dels llocs evocats. Per exemple, associa seccions de la zona alta amb la revolució: «Largo do Carmo do ano de 74, quem o pode esquecer? Era primavera e a capital proclamava a Revolução dos Cravos diante dos donos da Ditadura» . Tot i que per moments sembla un passeig caòtic, sense ordre aparent, destaca l’alternança entre la superfície i la ciutat subterrània: «percorrer os empedrados de Lisboa é uma leitura que tem a ver com a nossa herança de filhos dos oceanos» . Ja des de la primera entrada associa ciutat i mar, la seva visita amb la navegació: «cidade de navegar» e «cidade-nave» . És la inversa de l’aspecte subterrani. Cardoso Pires descriu com el seu sentit de la ciutat queda silenciat per les imatges històriques i literàries de Lisboa que es troben distribuïdes de manera similar a les estacions de metro de la ciutat subterrània. El viatge al metro serveix per presentar fragments insubstituïbles dels records, traumes i desitjos de la ciutat conservats en la seva reminiscència cultural: «se os metropolitanos são comboios cegos ao mundo, este que agora me leva parece recusar-se a isso. Transporta-me em solidão fechada, é certo. Mas a cada paragem vai-me lembrando a cidade a que pertenço e a arte que a habita para lá deste percurso que lhe corre nas entranhas» .

Cardoso Pires explica com la seva visió de la ciutat està imbuïda de referències històriques, filosòfiques i literàries que el caminant pot descobrir a la ciutat subterrània. A través de les imatges que descobreix a les estacions de metro, el viatger pot analitzar la ciutat com una mena de conversa en clau cultural, una versió que compta amb el suport del món oficial, que sanciona la construcció d’alguna cosa com els murals d’una estació de metro. Això dóna una imatge més complexa i heteroglòssica de la ciutat a la superfície, entre calçadas i azulejos:

«Depois da geometria da calçada que se continua em geometria do mosaico nos corredores do metropolitano, depois da versão subterrânea do Marquês do Pombal que acompanha a da estátua a céu aberto da Rotunda, depois do Zoo Municipal seguido do Zoo imaginário de Júlio Resende, depois dos empedrados decorativos que saem das ruas e que se renovam, por exemplo, nas estações de Sete Rios ou do Campo Grande, a cidade espelha-se, desdobra-se. De passagem em passagem, os murais que vou percorrendo aproximam-me cada vez mais da Lisboa que me está por cima e da minha identificação com ela» .

Cardoso Pires tanca el seu passeig recordant una frase lapidària d’un altre dels amants de l’antiga capital, Antonio Tabucchi: «Lisbona offre ancora un’apprezzabile varietà di scelte per un nobile suicidio».

residence

Sóc uns dies a la casa de Rui Xispes, mentre espero la disponibilitat de l’apartament que he llogat. Un cambra petítíssima, com un cop de puny, però amb vistes al Tejo. Humitat, fred. Al matí em desperta el sol. Vaig al Chiado i enfilo la pujada fins la llibreria més antiga del món (segons repeteixen mecànicament les senyoretes d’informació de la Livraria Bertrand). Des del 1773 està en el mateix bloc de la Rua Garrett.

Aquesta llibreria ha canviat amb els anys. El gran sentit del patrimoni cultural, característic d’aquest país civilitzat, es nota en els panells sobre la història dels fundadors de la llibreria i dels autors més importants en portuguès. També tenen una bona selecció dels llibres dd’aquests autors i, en un sala veïna, en traducció a les principals llegües. És la influència del turisme.

Passo el dia a la biblioteca de la Gulbenkian preparant una comunicació que he de fer a la Sorbonne en una trobada de «Capitales Ibériques», sobre visitants a Lisboa i Barcelona. Però es farà? Els nivells d’histèria col·lectiva continuen pujant. A Itàlia han començat els «desordres»: revoltes a les presons. 6 morts per les protestes dels presoners contra la limitació de rebre visites dels familiars pel risc d’infecció. Al vespre vaig a un concert de la pianista Elisabeth Leonskaja que fan a la gran sala del Gulbenkian. Miro al voltant i penso «quants d’aquests deuen ser ja infectats?». Quants clients futurs del coronavirus?

11.03.2020

Creix la histèria i la història a propòsit del virus corona. Pregunta òbvia sense resposta: «per què hi ha tants casos a Itàlia?». La universitat de Lisboa està pràcticament tancada. Han cancel·lat la presentació del llibre del Jaime Salinas Cuando editar era una fiesta, que havia de fer a Madrit el dia 19 de març., a l’Instituto Cervantes. Fins i tot havia de ser-hi present el Bergsson!

Més casos de contagis a les Espanyes.

Daniel Defoe, Journal of the Plague Year (1722). Parla de la pesta del 1655. Per tant es va publicar setanta-set anys després dels fets. Puc esperar.

Consulto un catàleg excel·lent de l’exposició del 2017: Almada Negreiros, Uma maneira de ser moderno. És un artista fascinant. 

Torno a la Livraria Bertrand i es produeix un d’aquells moments de màgia. Quan sortia ensopego amb el Jordi Cerdà, amic car de les aventures expositives a Vilanova i la Geltrú. Gran alegria! M’ha dut a visitar unes llibreries de vell que tenen materials molt bons de poesia visual de la tardana avantguarda portuguesa. No van assimilar el surrealisme fins als anys cinquanta. Després fem un cafè en un dels bars, Noobai, amb terrassa des d’on es veu el Tejo i el Ponte 25 Abril.

A mig cafè em truca l’Adele Re De Baudengo, alarmadíssima, per dir-me que faci el que vulgui, però que estan a punt de tancar els aeroports italians. Això inicia una sèrie ràpida de telefonades, consultes, cerques inútils en els cercadors de vols, per intentar trobar una fugida cap a Torí o Venècia. Tot debades perquè les companyies aèries des d’avui ja no volen cap a Itàlia. No puc tornar a Venècia. No hi ha vols, han tancat els aeroports. Per fi trobo una solució provisional: volar a Barcelona i potser –potser!– que em recullin la Cristina i el Fabrizio que són encara a Almería de vacances i han de tornar cap a Mondovì. Casualitats de les causalitats.

On va el món? És ver tot el que succeeix? No serà un virus creat pels xinesos per enfonsar definitivament l’economia dels EUA, un país sense una sanitat pública que funcioni. És ver tot això que diuen que succeix? 

Uns dies desprès sabré una notícia insòlita que dispara totes les alarmes de les conspiracy theories: a la ciutat de Wuhan hi ha hagut els jocs militars mundials al mes de desembre del 2019. Sembla impossible tanta bajaneria, però és veritat. Segur que alguna potència d’aquelles dels films de James Bond ha deixat anar algun arma química en fase de proves.

Finalment, després de voltar els cercadors, trobo un vol. Demà me’n vaig a Barcelona amb un vol de la TAP i ja m’espabilaré per tornar a Venècia.

Podré comprovar des de l’aire el quie deia Gaziel a Castilla adentro

«Por vía de hábito y de costumbre, los peninsulares hemos llegado a considerar el destrozamiento de nuestra Península, ya consumado, no como un fenómeno que importaría corregir, sino más bien como un hecho fatal que debemos aceptar. (…) Ni la geografía, ni la etnografía, ni la economía, abonan esa torpe mutilación de un territorio. (…) La única explicación, ya que no justificación, de su existencia, es la de considerarla como la perpetuación de una incompatibilidad ancestral y misteriosa entre los dos pueblos, algo casi mitológico, rayano en odio ciego, como entre los atridas».

11.03.2020

A les 5 del matí em recull una taxista amb gorra de bèisbol em dóna un líquid per netejar les mans. Condueix com una esperitada. Per 9€ no està mal.

A l’avió ningú no du mascareta. Està ple com un ou. Fa molta angúnia. 

M’instal.lo a ca mumare perquè estic homeless. Tinc a casa una parella d’artistes uruguaians. 

Llegir els llibres d’Eva Baltasar, Permagel i Boulder. Una veu nova molt original. M’agrada més el primer. 

No surto de casa, estic sota xoc. Acompanyo la meva mare al súper. Escenes de poesia. Visual.

12.03.2020

He aconseguit a través de «todocolección» el volum de les O.C. de Josep Pla, Direcció Lisboa. Per accelerar el procés de lliurament contacto el venedor i quedem de trobar-nos a l’Hospitalet, a l’estació Just Oliveras. No hi havia anat mai. I no sabia qui era Just Oliveras. Alcalde republicà i empresari dels autobusos de l’Hospitalet-Plaça d’Espanya. Va ser assassinat el 1938 al garatge de l’empresa. Una llegenda diu que l’autor del crim fou el Quico Sabater, l’últim maquis.

Al metro poca gent. Respiro poc i fluixet. Por?

13.03.2020 

Continua la lenta espera a Barna. Avui, confinats lleugers. Han tancat les escoles i les universitats. El País Basc en alarma. La situació es complica ràpidament. A Catalunya una zona als voltants d’Igualada ha estat confinada. No es pot entrar ni sortir. La consellera de Sanitat, que és d’allí, amaga una llàgrima. 

Preparant la fugida cap a Egipte: autocertificazione a punt. És el document que exigeix el govern italià per poder entrar a Itàlia. I que haurem de dur sempre a la butxaca. Per anar al súper o agafar el vaporetto.

Passen els dies. La ràdios i teles no parlen d’altra cosa: corona, corona. Tots monàrquics.

Continua el goteig d’alarmes. Avui el primer ministre de Portugal ha declarat l’estat d’«alerta». Descobrirem amb el pas de les setmanes que una de les coses que ha creat més confusió és la diversitat de termes científics i repressius per referir-se a la pandèmia i els intents frustrats de controlar-la. Cada país, cada regió, de vegades, inventa mots nous. Fins i tot el Trump anuncia que declararà l’estat d’emergència als EUA. Gran quantitat d’imèils i whatsapps preguntant com estem. És l’efecte de les fotos imponents de Venècia deserta. Mentre llegeixo o escric la meva mare mira la tele. De tant en tant em diu que no sap si és la mateixa peli o una altra. No té el cap clar, però no m’estranya. Mira el canal 8tv de la Vanguardia, on fan uns films en versió espanyola, tan poc importants, tan antics, que és com un viatge al túnel del temps i estar veient films en UHF d’ara fa cinquanta anys. Aquest canal no ajuda a aclarir les idees.

De sobte l’imèil s’ha aturat. Ningú no escriu missatges. Com si fos el mes d’agost.

Vénen a prendre una copeta de xampany una amiga de la meva mare, la Mariví, que té 91 anys, i la seva badante.  Sempre ben informada, opina: «este microbio no es muy grave». Vorem. Al Regne Unit tenen una previsió de no tornar a obrir les escoles fins al mes de setembre.

Al supermercat molts d’homes fent shopping. Deu ser l’excusa per poder sortir de casa. Carros plens a vessar. Compres desordenades. Faig provisió de productes export per si no puc tornar en una temporada. La senyora de la xarcuteria, també ben informada, parla d’histèria col·lectiva.

14.03.2020

Em fan una entrevista sobre el llibre del Jaime Salinas a Onda Cero, un locutor que es diu Jaime Cantizano i l’inefable Boris Izaguirre. Preguntes superficials i anant a buscar la grogor de l’assumpte. No els interessa la literatura o l’aspecte d’història interna del sistema editorial espanyol. Van de cara al gossip.

Una trista gràcia veure els anuncis a la tele: anuncien coses ara impossibles. Paquets de vacances per setmana santa, quan ningú no es podrà bellugar. Abans de la pandèmia els madrilenys o els de Can Fanga quan hi havia dos dies d’escoles tancades aprofitaven per anar al Levante o a la Cerdanya a escampar la boira. Ara, qué faran?

Es disparen els casos de positius per corona virus: 30% més en 24 hores. Altes hospitalàries: 500. Catalunya la segona zona amb més casos.

Oh que llarga que es fa l’espera. La incertesa. Situació greu, situació delicada repeteixen els locutors a les ràdios.

L’espera parcial arriba a la fi. La Cristina i el Fabrizio viuen feliços fora del món. No llegeixen els diaris, no escolten la ràdio ni miren la tele. No s’han assabentat de res. Estaven de vacances a Almería, visitant uns poblets a les muntanyes, fent una mica d’escalada, a Peñas Negras, fins a la fi del món o l’Apocalipsi. Amb un cop de sort els vaig convèncer que la situació era greu, que els espanyols són gent una mica bèstia i que si decideixen tancar les fronteres, això esdevindria una ratera.

En una farmàcia he pogut comprar tres mascaretes. Objecte nou. Eren les últimes. Exhaurides les existències.

15.03.2020

El viatge resulta una petita odissea. Vaig amb el tren dels FGC fins a Sant Cugat on em recull la meva germana Marga. Espero una hora a casa seva. Miren The Chocolate Factory amb el Johnny Depp. El nebot Pau amb un xàndal on al camal hi ha escrit: BOMBERS.

Sortim capa la rotonda de la B-30 on tenim la cita. Sant Cugat, poble desert. A la ràdio, a la B-30, mentre esperàvem fer contacte, he sentit el testimoni desesperat d’uns catalans que eren de viatge a la República Txeca i no poden tornar a casa.

Arriben amb una mica de retard i ens fem una selfie (o auto scatto) de comiat. Recorda la trobada a l’espai entre les naus Apollo i Soiuz el 1975.

Anem amb un VW California, sense flors pintades a la carrosseria. Jo segut, mig estirat al sofà del darrere, a estones em tapo la boca. L’autopista cap a la Jonquera molt buida. Va baixant la llum d’inici de primavera.
Sant Celoni, Aeroport-Girona, Figueres, La Jonquera. Aquest migdia al TN deien que els francesos que han vingut aquest matí a comprar a la Jonquera estaven desesperats perquè han trobat tots els restaurants tancats.

Creuant la frontera els recordo el pas del Pertús al final de la guerra d’Espanya, al gener-febrer del 1939, el pobre Antonio Machado i tants d’altres arrossegant-se per les carreteres en pujada, gel i fred. Camps de concentració els noms dels quals se superposen amb els cartells de l’autopista. Oblit històric, més que no pas «memòria». Els camps de concentració es tornen a fer vius en el fred de la platja ara que fugim, no d’una guerra sinó d’una pandèmia.

A la frontera francesa, cap control. Abans ens ha saludat l’àrea de servei la «Porta catalana» de Josep Lluís Sert. El «Monument a Catalunya» de Ricardo Bofill, situat al Pertús, a la comarca del Vallespir, de la Catalunya del Nord, que abans acollia les duanes francesa i espanyola. És una piràmide, amb una gran escalinata per accedir a la part alta, on hi ha les quatre barres representades amb maons. Tot d’edificis i monuments simbòlics. Fins i tot, «Le village catalan», situat a Banyuls dels Aspres el poble on vivia l’Hélène, morta fa tans anys. 

Superem Perpinyà i ens aturem en una àrea de servei prop de Salses. Ja és negra nit. Dins de la VW experimento una no especialitat gastronòmica que explotarem en moments d’avorriment en els mesos a venir: una sopa japonesa de la Gallina Blanca, «Yatekomo», un fals japonès, però que amb la temperatura de 8ºC que fa a fora, té un gust boníssim. L’àrea està plena de camions que reposen (durant el wuikend no poden circular) i multitud de campers alemanys, que estan retornant a a casa abans no tanquin Europa.

El Fabrizio diu que menjar una sopeta calenta és una cosa que va aprendre dels sherpas, fent trekking al Nepal: quan plou, neva, fa fred, encenen un petit foc i posen a bullir unes patates. Amb alguna cosa calenta a l’estómac tot es veu millor. Així ho fem i reprenem el camí. L’escena d’encendre un fogonet de camping gas dins una camioneta no tenia desperdici.

Referència literària. Fabrizio acaba de llegir L’impostor i troba increïble i fascinant la figura del gran embaucador, Enric Marco. Li recomano la novel·la bona de Cercas, Soldados de Salamina. O Anatomía de un instante.

Circular per aquesta autopista és com posar en funcionament una mena de nomenclàtor que tens al cap, mapa mòbil del passat, fruit de tants viatges a Avinyó, a Poitiers, a Lió, a París, a Torí. Un mapa de sentiments, de records d’aventures, d’amics, de destinacions, de somnis, de projectes. Narbona, Béziers, Montpeller, Nîmes, Aix, Marsella, Fréjus, Cannes, Niça. El viatge als països de l’est com a viatge alternatiu (i econòmic) de final de carrera, del 1976, amb Deux-Chevaux i 4L.

Totes les bruixes d’aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l’aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;
es nega Niça d’aiguarells en doina.
Milers d’esgarrifances d’un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L’aigua podreix els carrerons malalts;
gargolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,

veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

És gairebé una variant de la llista de topònims que fa Josep Carner en un poema de El veire encantat  (1933) per evocar la pluja a França. És al poema «Plou»:

Saltem Montecarlo on Fabrizio volia atura-se per fumar un cigarret fet a mà. Menton(e) el territori annexionat pel Duce a l’inici dela II guerra mundial. A l’autopista hi ha un gran cartell nou: está prohibit travessar el poble. Justament avui m’ha arribat un missatge del Mario Corona i el seu company Ambrogio, que tenen una casa a Menton, i em deia que a peu no els deixen arribar a Itàlia. La pàtria petita, refugi de l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, l’autor d’una novel·la de crisi con Los cuatro jinetes del Apocalipsis 

blanc: conquesta, victòria
negre: la fam
roig: la guerra
groc pàl·lid: la mort, les plagues. La pandèmia?

Albert Dürer. Els quatre genets de l’Apocalipsi (1498)

La frontera França-Itàlia, deserta. No hi ha un ni un mal gendarme o carabiniere. M’esperava trobar uns controls rigorosos, d’acord amb la situació d’emergència, però debades. Europa dorm. A la primera àrea de servei a Itàlia, compro una ampolla d’aigua. Mascareta i desert. El local buit, amb un cambrer avorrit.

I comencen els noms de topònims curiosos: Latte, Ventimiglia, Bordighera (l’únic lloc estranger visitat per dictador Franco, on va trobar Mussolini el 12 de febrer del 1941). Sanremo, ciutat del festival de la canzone italiana, Cipressa, Imperia, Laigueglia, Alassio, Albenga. Tots noms que en els últims anys he incorporat al lèxic familiar i que compareixen ara i adés en les interminables sessions d’amarcord que fan els meus estimats cugini italians.

Arribats a Savona girem cap al nord, deixem la costa que hem vorejat des del Pertús i anem muntanya amunt. Adéu Genova!

Arribem a Mondovì a les 3:27 de la matinada. Esperàvem trobar algun control de la policia, però res. Les autoritats són a dormir.

16.03.2020

He sigut rebut amb crits de «l’untore»! Com si sortís del Promesi sposi. Una altra epidèmia famosa. 

El Luca i la Francesca no es volen atansar a mi. Em fan menjar a part, lluny de la resta. 

Wall St. «Stocks cratered». La capacitat de l’anglès de crear nous mots és excepcional.

18.03.2020

Mondovì-Venècia. Que llarga que es fa l’espera. Que llarg que es fa el retorn! Sembla que podrem arribar a Venècia amb cotxe de lloguer. Un dels pocs que queden.

Modernitats (que esdevindran normalitats): fem una videotrucada a través de messenger de feisbuk. Ens connectem 8 persones. Por, ànsia, aïllament, solitud. És el que comparteix tothom aquests dies estranys.

Preparem les maletes. Passen els dies estirat, llegint i rellegint, mirant algun film al vespre. Gràcies a aquesta plataformes és més passador.

Hem vist un metawestern dels germans Coen, The Ballad of Buster Scruggs. Genial revisió d’algunes situacions típiques del westerns (com feia un vell acudit del Perich).

Lectura de Barcelonas de Manuel Vázquez Montalbán. Diria que és el seu llibre més personal, on aboca tots els seus mites, tot el que volia fer com a poeta i novel·lista i que no li va acabar de sortir. Sí a l’articulisme , on va desatacar com a geni. Innovador. 

Hem aconseguit llogar un cotxe a l’estació de Torino Porta Nuova. Arribar-hi en tren regionale és una aventura.

Llarga travessa del nord d’Itália, Lombardia i Veneto. En una autopista espectral, sense cotxes, només amb camions de mercaderies. Quan passem prop de Bergamo tanquem hermèticament les finestres, no fos cas que un microbi del covid vingués a saludar-nos.

Arribem a l’aeroport de Marco Polo, deixem el cotxe i amb un bus arribem a Piazzale Roma. Quin viatge tan llarg!

I comença el temps nou, de rutines casolanes insòlites.

Novetats:

caminar tres km dins de casa.

fer reunions en zoom i altres plataformes.

Les trampes que vol fer la gent són més evidents. Els veus les mínims gesticulacions quan parlen. Però es poden amagar de tu.

Reincorporat a les dinàmiques normals de Venècia. Impressionant no poder sortir de casa en tot el dia. Però hi ha molta get que ho fa, fent veure que passegen un gos.

22.03.2020

Passen els dies a una velocitat sideral i tens la sensació que no ha passat res, que no has fet res.

Algunes noves experiències: dormir 9 hores sense problemes. Ni de son (insomni) ni de consciència.

Explotar fins als límits els mitjans social, sobretot whatsapp. S’ha convertit en el nou instrument imprescindible de comunicació.

Els sorolls dels carrers de Venècia ha canviat: ara ja no són les rodes de les maletes dels turistes sinó les rodes dels carros del súper.

Entrar al súper és complicadíssim. Has de fer una cua de mínim 20’, netejar les mans amb un líquid desinfectant i posar uns guants de plàstic, d’aquells d’agafar fruita.

Moure’s dins de casa com si fóssim gats. Anar seguint la llum i l’escalfor del sol, creant rutines de llums i espais. Rutines de lectura i escriptura, estirat a la dormeuse. Treballar amb menys estrès o fer coses més plaents.

Tornar a dibuixar.

L’altre dia el Joan de Déu em deia que aquest període és comparable amb la sensació de perdre el temps a la mili.

Desastres de reunions. Politiqueig, postureig, de baixísima qualitat de les col·legues. Trampes i mentides a pleret.

A Lisboa la Fernandinha m’explicava un acudit portuguès sobre profes que és variant d’un d’italià (o a l’inrevés?). Un que es mor va a trobar Sant Pere i es queixa amargament de la sort que tenen els professors universitaris: no treballen gairebé mai, tenen vacances molt llargues, etc. Sant Pere li contesta: «no et preocupis. Tenen la pitjor de les condemnes: el col·lega universitari». Quina gran veritat. La mesquinesa, el baixsostrisme, la mentalitat de vol gallinaci, són la norma entre aquest personal sinistre. 

One thought on “Direcció Lisboa i retorn a Venècia (temps de pandèmia)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s