Josep Carner, Els misteris de Barcelona

El Putxet

Em recordo d’una certa època de la meva vida en la qual vaig saber de bona deu els misteris de Barcelona. Jo tenia uns coneguts que vivien a Sant Gervasi. Sant Gervasi, com tothom sap, mostra mil fesomies. Té carrerets de joguina amb tot de botiguetes i de pisets on viu la gent que té galliner a la galeria; té carrers amb casetes més o menys sud-americanes, que ostenten un petit jardí i amaguen un gramòfon, i té carrers que no són sinó les tanques paral·leles de dos jardins grans, i no negaré que aquests darrers són els que fan més per mi. Sant Gervasi té barrancs, i elevacions, i petits plans: tot i aqueixa diversitat, conserva sempre, característicament, un entelament suau de melangia. Sant Gervasi és melangiós com Sarrià és alegre. Era, doncs, Sant Gervasi, meravellosament escaient per als meus coneguts, que havien llogat una «torre» del temps de l’Exposició, una casa gran, amb encastaments semigòtics a l’exterior (per fortuna tot aquell ciment el devoraven les heures), i tan mal distribuïda, que pràcticament tota la família, llevat de les hores del son, vivia aplegada en un menjadoret de confiança que hi havia al segon pis. Els pocs íntims que tenien, també els rebien en aquell menjadoret, parat sense pretensions, amb cortines de cretona, gravats venatoris, otomanes i balancins. Tota la resta de la casa, plena de mobles luxosos i funeraris, era cosa purament honorífica i literària.

La família comprenia pare, mare, fill, dues noies i gendre. El pare era un home alt i prim, de nas jueu, molt més vell que no la seva muller. Havia estat a Cuba, on s’havia casat. No deia mai cap paraula : pot dir-se mai. Però se sabia que tenia tothom al puny. Portava amb secret impenetrable els interessos de la família. Estava barallat amb tota la seva parentela. Quan arrufava les celles, tothom callava, s’enrojolava i baixava els ulls. Tenia, sembla, els seus motius per a creure que el món anava a tomballons: més tard, a la seva mort, hom descobrí que havia perdut els seus cabals, i els de tots els altres membres de la família, inclús el gendre, en especulacions absurdes. La seva muller, una cubana, era una bona senyora fredolica, postrada per contínues migranyes: em sembla encara de veure el seu blanc mocador adolorit, a l’altura del front, en el recó negre que engolia tot el pobre cos enyorívol. El fill era un neurastènic que dormia de dies, i de nits es passejava tot sol, pel jardí. L’una de les filles, casada, havia estat abandonada pel marit: el cap li blanquejava prematurament; estava envellida, mig grotesca, però amb una estranya dolçor suplicant, La filla petita, d’ulls profunds i llavis encesos, tenia el gust i la passió de la música, en la qual es refugiava, perquè el seu marit, que era un petit calavera convertit, ros i anodí, sentia ara horror de tota profanitat, i s’havia tornat casolà, fanàtic dels petits detalls de l’ordre, i esmerçant les hores en l’estudi inofensiu de les teories de l’aviació.

I jo no podia anar a aquella casa, sense que tot seguit em sentís una mica oprès, dominat per una atmosfera anormal. Posava sordina a la meva veu. M’asseia, després dels saluts. cerimoniosos, i començava d’escoltar els misteris de Barcelona. Aquella gent, que no es feia sinó amb tres o quatre persones, –totes elles assenyades i més aviat rioleres en la vida privada, incapaces de voler dur a cap llar la inquietud d’invencions sinistres– explicaven sempre els fets més clars i més entenedors de la vida ciutadana d’una manera de primer reticent, després amb graduades confidències d’horror. Els obrers preparaven diades de sang, vaixells estrangers havien desembarcat explosius, es deia la missa negra en una casa del Passeig de Gràcia, els caps carlins s’havien venut a la maçoneria : el senyor X. havia mort emmetzinat per un magistrat de l’Audiència que s’entenia amb la seva muller; una epidèmia misteriosa havia esclatat per la banda d’Hostafrancs, i dues o tres de les més belles dames de Barcelona tenien un càncer al pit.

Jo no em sentia amb cor per a posar res d’allò en dubte. Ni amb ganes. Assaboria el plaer d’estemordir-me, de passejar-me per tètrics subterranis inconeguts. En sortir d’aquella casa, el seny em deia : –Aquesta gent, incomunicats amb el món, no saben sinó les invencions del mercat, portades per la cuinera, i per ells enriquides amb una mica d’aparent coherència i de més fina suggestió. –Però tot seguit em penedia de la meva immediata batzegada contra aquell ambient únic. –Cal que respecti –em replicava jo a mi mateix– aquelles substàncies imaginatives. Barcelona necessita algun llevat d’epopeia. Si el clima és dolç, si la gent es sobralimenta, si es succeeixen les felicitats dels pessebres i els tortells i les fàcils fontades, almenys, per al bé del clarobscur, que s’agarbellin en un raconet de Sant Gervasi totes les maquinacions de les potències tenebroses.

La Veu de Catalunya, 1 de març de 1923

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s