Em regalen per Nadal la novel·la de John Williams Stoner. Va ser publicada l’any 1965 i no va tenir gaire èxit. Se’n van vendre menys de 2.000 exemplars. Es va tornar a publicar el 1972 (Pocket Books), el 1998 (University of Arkansas Press), el 2003 (Vintage) i el 2006 (New York Review Books Classics). L’any 2011 la novel·lista Anna Gavalda la va traduir al francès i es va iniciar un camí d’èxit. Julian Barnes, a The Guardian, la considerava la seva novel·la de l’any 2013, «Stoner: the must-read novel of 2013»:
Whatever the reasons for its cooler reception in the US, I don’t agree that the novel is “minor”; nor do I think it is “great” in the way that, say, Gatsby or Updike’s Rabbit quartet are great. I think Williams himself got it right: it is “substantially good”. It is good, and it has considerable substance, and gravity, and continuation in the mind afterwards. And it is a true “reader’s novel”, in the sense that its narrative reinforces the very value of reading and study. Many will be reminded of their own lectoral epiphanies, of those moments when the magic of literature first made some kind of distant sense, first suggested that this might be the best way of understanding life. And readers are also aware that this sacred inner space, in which reading and ruminating and being oneself happen, is increasingly threatened by what Stoner refers to as “the world” – which is nowadays full of hectic interference with, and constant surveillance of, the individual. Perhaps something of this anxiety lies behind the renaissance of the novel. But you should – indeed must – find out for yourself.
No estic gens d’acord amb el mestre anglès. A mi no m’ha emocionant pas tant. Potser perquè és una bona campus novel i l’ambientació, els conflictes amb els col·legues, la monotonia de la vida acadèmica, la tinc tan coneguda vista i avorrida, que no em descobreix res de nou. Entenc que, per a un lector aliè a aquest món de misèries, pugui desvetllar emocions, fins i tot interessar. Deu ser el fet de descobrir que, com deia un admirat amic, el secret de la vida acadèmica és que the stakes are so low…
El que m’ha cridat l’atenció a Stoner és el moment en el qual un estudiant d’agricultura, descobreix la literatura en un curs de literatura anglesa. La impossibilitat d’entendre el sonet 73 de Shakespeare li provoca un daltabaix mental tan important que decideix canviar de projecte professional. M’ha agradat tornar a Shakespeare i a un sonet imponent:
That time of year thou mayst in me behold
When yellow leaves, or none, or few, do hang
Upon those boughs which shake against the cold,
Bare ruined choirs where late the sweet birds sang.
In me thou seest the twilight of such day
As after sunset fadeth in the west,
Which by and by black night doth take away,
Death’s second self, that seals up all in rest.
In me thou seest the glowing of such fire
That on the ashes of his youth doth lie,
As the deathbed whereon it must expire,
Consumed with that which it was nourished by.
This thou perceiv’st, which makes thy love more strong,
To Love that well which thou must leave ere long.
que ha estat traduït més de vuit vegades vegades al català. M’agrada més la versió de Marià Manent:
En mi aquell temps de l’any podries veure
en què ja no hi ha fulles o, grogues, unes quantes
pengen de branques que en el fred s’agiten,
cors nus, en runes, on cantaven ocells dolços.
En mi veuràs el cap al tard d’un dia
quan, post el sol, en el ponent s’apaga
i que la nit a poc a poc s’emporta,
talment una altra Mort, que amb pau tot ho segella;
la resplendor veuràs d’aquelles flames
que en cendres de la seva jovenesa reposen
com en un llit de mort, fins que hi expirin,
vençudes del que els era abans nodrença.
Ho veus, i s’enforteix el teu amor, i estimes
més el que deixaràs abans de gaire.
O en versió espanyola:
En mí puedes ver esa estación del año
en que hojas amarillas —pocas, o ninguna—
cuelgan de las ramas que tiemblan contra el viento,
desnudos coros en ruinas donde, al atardecer, los pajaros cantaban.
En mí ves la penumbra de ese día
que después del ocaso se hace tenue
en el oeste. La noche, esa otra muerte,
se la lleva poco a poco y sella todo en su silencio.
En mí ves el brillo de aquel fuego
que descansa en las cenizas de su juventud
como en el lecho donde deberá expirar
consumido por aquello que alguna vez lo alimentaba.
De todo esto te das cuenta. Tu amor se hace más fuerte
para amar tiernamente lo que habrás de dejar aquí por siempre.
En aquest text, la veu poètica invoca una sèrie de metàfores per caracteritzar la naturalesa de la seva vellesa. A la primera quarteta li diu a la persona estimada que la seva edat és com la tardor, aquell moment de l’any quan les fulles han caigut gairebé completament dels arbres, ha arribat el fred i els ocells ja no canten a les branques. A la segona, diu que la seva edat és com el crepuscle, «quan, post el sol, en el ponent s’apaga», i la llum desapareix lentament en la foscor. En la tercera es compara amb les restes d’un foc, «cendres de la seva jovenesa». En l’apariat, la veu del poema que podem intuir és vella, diu que tots dos saben que el fort amor que tenen continuarà encara que ell (o l’altre) marxi. Les metàfores tan concretes de Shakespeare obren la porta a un sentit universal.
Això és el que deuria sorprendre el jove Stoner de la novel·la. També a mi. Potser. Ho he relacionat amb algun fragment dels diaris del 2019 d’Alan Bennett que acaba de publicar la London Review of Books:
30 July, Yorkshire. Thunder, which is somehow old-fashioned.
‘I will not suppose any premature decay of the mind or body; but I must reluctantly observe that two causes, the abbreviation of time, and the failure of hope, will always tinge with a browner shade the evening of life.’ Edward Gibbon.
27 November. Jonathan Miller, who died this morning, would have been the first to joke (and grumble) about sharing the ultimate limelight with a TV chef and an Australian poet and critic who was almost as articulate as he was. But there would be no jokes about the chief rabbi who could imply that his flock might be daft enough to consult their consciences before not voting Labour (they were). The practitioners of organised religion were always high on his list of undesirables with whom he was ever ready to engage in argument, but he liked Anglican hymns as long as he was far enough away not to take in the words, so it’s not unfitting that his funeral should be in an outpost of the Church of England.
13 December. It’s a gang, not a government. Sure, he smells – but you can get used to anything.
S’escurça l’any. La llum d’una claredat rara, gasiva, ens acull i ens prepara per evocar els morts de l’any, la certitud imminent de la nostra pròpia desaparició. En un arbre sense fulles, la mort del dia en un capvespre, les cendres d’un foc.
29.12.2019
Marjades 