L’exprés del nord

Malpensa_Express_at_Milano_Centrale.jpg

 

Tren d’alta velocitat (TAV, per què cap país al món llevat d’un afegeix la inicial del país llur a l’hora de batejar els trens d’alta velocitat. Els altres països deuen ser poc nacionalistes. Pobrets!) fins a Milà. Viatgem com si fóssim gelats en distribució; a l’interior del vagó gaudim de temperatures polars. Quan baixem a l’andana ens assalta una bafarada espessa, d’un aire a temperatura de 34ºC. Tenim poc temps per comprar el bitllet i agafar el tren cap a l’aeroport de Malpensa, el «Malpensa Express», un tren dissenyat per commuters i viatgers carregats de maletes: no has de pujar cap escala, la porta és a peu pla, i cada vagó té un generós espai per l’equipatge.

Arribem davant del tren i gairebé tanquen les portes darrera nostre. Per sort encara hi ha un parell de seients i una mica d’espai per les maletes. Tot va bé, llegint, mig escoltant converses. Els més curiosos són un pare i dos fills que se’n van a Zanzíbar. Són romans i gasten la fatxenderia habitual dels habitants d’aquella ciutat. Però em fa gràcia l’accent i l’aparent actitud de milhomes que caracteritza els pobladors de la capital.

Arribem a l’estació de Saronno, que és a mig camí entre Milà i Malpensa, poblet que mai no he visitat, famós per l’«Amaretto di Saronno». És un nus ferroviari important de la Lombardia, que enllaça amb Como, Varese, Novara i, naturalment amb l’aeroport de Malpensa.

Poc després de sortir de l’estació de Saronno se sent un gran soroll, seguit d’un sotrac i el tren s’atura de manera sobtada. Silenci. Consternació. Passen els minuts i el tren no es belluga. Ningú no diu res, ningú no informa. Al cap d’un bon quart d’hora sentim el cappotreno per la megafonia. Com diuen en lombard «A segonda de l’impresa ferroviaria el capotreno el pò occupàss de controllà e regolarizzà i biliett, de dà informazion ai passeggee, de controllà i operazion de carich in di stazion, de nonzià ai passeggee che ‘l treno l’è dree partì, de solit cont on fis’c e ‘l “pronti” al macchinista o la regolarità di segnalazion de testa e de coa del treno». Aquest informa poc. Passa un altre quart d’hora i ens diu que hi ha hagut un accident. El tren ha topat amb algun objecte que penjava d’un pont, s’ha trencat el vidre de la cabina del maquinista i ha passat alguna cosa a la catenària i el tren, i tota la via, s’ha quedat sense electricitat. Només funciona el sistema d’emergència. Un altre quart d’hora i ens diu que arribarà un tren per l’altra via, haurem de fer transbord, tornar a l’estació de Saronno, canvia la direció del tren i sortir cap a Malpensa. El capotreno ha passat amb una clau especial i ha obert la part superior de les finestres. Estàvem a punt d’asfixiar-nos i patir un atac de claustrofòbia.

El millor de l’aturada del tren és que la situació que vivim, s’assembla d’allò més a la del conte de Julio Cortázar, “La autopista del sur”. Ningú es presenta pel nom sinó per l’hora de sortida del vol i la destinació. La gent es dóna consells, ànims (“potser us esperaran”). Dues noies que viatgen a Eivissa per, començar a treballar, han passat molta estona al telèfon i asseguren que la companyia aèria els ha dit que el comandant de l’avió les espera. Comuniquen felices que un cotxe les durà fins a l’avió i carregaran les maletes a bord com si fos un autobús. Esperances vanes. Wishful thinking. Els passatgers romans conten que perdran el vol per Zanzíbar i que no n’hi ha un altre fins la setmana vinent. El pare renega a grans crits, dient frases irrepetibles que comencen sempre amb “porca puttana…”. Els fills intenten tranquil·litzar-lo debades. S’aixeca de tant en tant i amb un gran crit que és un renec fortíssim es queixa del mal funcionament de la FS, la Ferrovia dello Stato. Uns altres van a Londres, altres a algun lloc remot d’Escandinàvia. Un dels passatgers, de retorn a casa, sosté entre les mans un patinet plegable. A través de la llista de destinacions es va dibuixant un mapa mental d’Europa i rodalies. I un horari, una espasa de Damocles que pesa damunt dels caps de nosaltres pobres viatgers en potència. Cada minut que passa un altre vol s’enlaira i queden més passatgers a terra. Els més optimistes diuen que les companyies han estat avisades i que segur que ens esperaran. Retardaran la sortida dels vols. Sense comentaris. Un home que viatja sol és el més desesperat de tots. Amb fort accent estranger, renega contra el govern, la FS, tothom. Aconsegueix obrir la porta del tren aturat i camina amunt i avall cridant. Algú ens conta que és un egipcià que ha de viatjar a El Caire per recollir uns papers per casar-se amb una italiana. Si perd l’avió -que perdrà- haurà de començar de bell nou totes les gestions buRRocràtiques i així perd la posssibilitat, no sols de casar-se, sinó de resoldre els problemes que té des de fa anys de residència legal. Sonen noms en confusió: Ryanair, Boling, Neos, Lufthansa, British Airways. Finalment arriba el tren de socors i de manera molt ordenada fem el transbord, tornema Saranno, i al cap d’una estona interminable, comencem el camí cap a l’estació de Malpensa. Non stop.

En arribar a Malpensa, tothom corre cap a les escales mecàniques i ningú diu ni adéu. Solidaritat humana limitada. Ens perdem de vista ràpidament. Tothom té un objectiu: arribar a un taulell i provar d’agafar el vol.

Nosaltres arribem al taulell del check-in que ja l’estan tancant. Pels pèls ens agafen les maletes i ens envien cap al control d’inseguretat i de passaports. Tot és un record confús de dues hores de retard i desorientació.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s