Josep Carner viatja amb tren

A-2740657-1350495267-4962.jpeg.jpg

Un molt bon amic de Granada em pregunta que què vol dir «enzes». Li explico («Dit de la persona aturada, mancada d’iniciativa i d’enteniment») i confesso que és una expressió que vaig aprendre en Carner, en la prosa que copio més avall.

Josep Carner va ser un personatge prodigiós: a Barcelona, des del 1921 en la carrera consolar a Gènova (1921-1924), San José de Costa Rica (1924-1926), Le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Madrid (1934-1935), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937), París (1938), a Mèxic (va ser professor al Colegio de México) i finalment a Brussel·les. Josep Pla li dedicà un «homenot» en el qual en feia una descripció molt acurada i plena d’espurnes: «Lluent, inflat de galtes, espès de carns, roseolat, de construcció simètrica, amb un aire entre faceciós i encisat, arribava a donar a la seva persona un punt de vagarositat flemàtica». Pla broda, de manera precisa, la descripció de la seva conversa, de la ment i l’esperit que la conduïen:

L’enjogassament del seu esperit era inexhaurible, les anècdotes, els comentaris, el seu gust de l’humor, fluïen del seu joc mental sense parar. Tenia una percepció personalíssima del contrast, era especialista a desinflar llocs comuns i judicis simplistes i vulgars, li agradava de desdibuixar, atribuïa a les persones de reaccions conegudes els estirabots més impensats, feia pastitxos deliciosos, s’enfilava per les branques i en tornava carregat de fruits, parlava finament de les coses gruixudes i gruixut de les coses delicades, donava consells desconcertants, formulava observacions sorprenents —mai adotzenades. L’esperit li espurnejava. Sovint el que deia era d’una comicitat irresistible, però era una comicitat més de l’esperit que de la realitat. No li hauria pas estat agradable de fer riure grassament o de provocar les llàgrimes. Tenia el pudor del drama i l’horror del melodrama. Li agradava rodejar-se de somriures. Era tot esperit —tot dialèctica oculta i dissimulada.

En un text posterior, a Notes disperses) en parlava encara amb gran admiració:

Ha estat un cas de capacitat d’expressió i de domini de la llengua literalment prodigiós. Deia el que volia. Quan parlava amb la gent deia el que volia i se l’emportava com una fulla alleugerida pel vent. (…) Parlava de tot indistintament, sobretot de política i sempre utilitzant les fonts del periodisme anglès, que llegia àvidament. Per ell tot era igual: Anglaterra, França, Catalunya, Espanya, Itàlia, Provença. Feia un aiguabarreig que, de vegades, semblava dominat per la inconsciència. Per ell tot era intercanviable i indiferent. Si alguna vegada hagués parlat amb els pagesos, amb els botiguers, amb els petits fabricants de l’època, amb les classes bàsiques del país, aquestes persones haurien quedat sense respir. El seu món era el dels esnobs, els singulars, els calets més o menys sorprenents –menys que més. Era un refinat, un retòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologia liberal, ultraliberal de l’època. Aspirava a ésser tingut per un anglès –i ja cònsol d’Espanya, encara més. No crec que, d’aquest país, en sabés res de res –fora, és clar, del que havia llegit, de literatura sobretot, i el que li havien contat els seus amics. Així i tot, i sobretot pel fet d’ésser un gran barceloní i un bohemi de coll planxat i ben vestit, arribà molt amunt en aquest país. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, director d’una col·lecció literària, inspirador notori d’un diari, personatge important de la minoria noucentista. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmia que tenia l’ajudà considerablement en aquest sentit.

Recullo aquí dos textos memorables que demostren que de l’(aparent) no-res es pot construir un text brillant i ple de suggestions.

Josep Carner, Les bohomies (1925):

Traspuament de llum

Un matí de març jo anava amb tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era cobert. La florida dels fruiterars semblava de paper. Hauríeu dit que la amar era oliosa. La broma s’estava tota encantada, damunt les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques, espatlles deprimides. Pobra gent! Era un d’aquells matins que, abans de rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I no és que penseu en res. Però us manca una empenta. L’emmascara de fum que feia un vapor a l’horitzó durava, durava. La columneta de fum dels petits masos, perduts entre les oliveres, no es desfeia gens. De tard en tard piulava algun ocell: piulava una mica i després s’aturava en un branquilló, poc convençut. Alguna dona, feta en garbuix, mirava a la finestra. La miràveu, i nio us corresponia ni prenia un fals aire dissimulat: badallava.

Ni una esperança que s’atenués la grisor feixuga del cel. El món, atediat o caduc, li enviava misteriosos afluents. Envers ella anaven el fum escanyolit dels masets i l’enorme encenall del fum dels vapors. Les bromes li feien de fonaments massissos damunt la roca. Grisos devien ésser, encara que subtilment, el baf estantís de les coses i l’alè dels homes que s’havien llevat d’esma, com la mar era d’un gris apegalós, i, en terra, els caminets cendrejaven.

Vaig deixar el corredor del vagó. Volia seure. Estava tot sol en el meu compartiment. Vaig resoldre d’abandonar-me, una mica estòlid, com si em trobés un llit de sanatori. Els meus ulls s’aclucaven. Jo pensava –Hom veu que totes les coses han enviat llurs encisos a adobar o a repintar.- I se m’acudien memòries de dies semblants o de situacions morals semblants. Dies que certs versos immortals ens semblaven buits. Dies del nostre prometatge que dèiem: “Com Mare de Déu ens hem arribat a prometre?” Dies que seguíem el mecanisme de la nostra vida amb aquella tristesa desemparada i tàcita que us produeix de vegades el menú invariable d’una casa de dispeses.

Alguna cosa, però, va ungir-me les parpelles amb una mena de renovellament. Vaig obrir els ulls: la llum insinuava una carícia groga. Vaig saltar de nou al corredor.

Quina trasmudança! A l’Orient, a una certa altura, l’escalonament de núvols obtusos, immòbilment arrufats, s’havia convertit en una mena de cova màgica. El seu brancal, el seu llindar, el seu sostre, eren de glaços lluents i degotants. Però les gotes no eren sinó de llum. Aquells glaços anaven prenent, cada vegada amb més intensitat, el color de la flor de la ginesta. I quan més es dauraven, més regaladissos eren. Hom comprenia que dins aquella cova de glaç s’hi calava foc. Era la fantasmagoria brillant d’algun Ariel benefactor. I passat el primer enlluernament, vaig mirar al meu volt. Era daurat el fum dels masos, era daurat l’enorme encenall del vaixell, a l’horitzó; els caminets eren plens de tiges i de pedres que lluïen, la broma de les muntanyoles s’acoloria,la mar era un pa d’or, les cares de la gent semblaven dolces, i secretament exaltades. La terra, els aires, la mar enviaven a la cova magnífica llurs afluents de llum. Sobtadament, les fulles es movien, els carrers de la ciutat eren alegres, les oliveres somreien, els rams gairebé negres de la palmera tornaven a tenir un posat d’ales.

Després, la cortina dels núvols va tornar-se a cloure. El so, aquell dia no havia volgut sinó traspuar magníficament. Però aquell traspuar havia estat fins i tot més excitant que no una presència declarada. Sabíem que no era mort; no era més que retirat en el seu laboratori, a preparar els miracles nous de la primavera. Acabava de perfilar els desigs i les esperances. Dava l’últim toc als poetes. Acabava d’ensinistrar les orenetes i de calcular quants de milions de roses faria florir en un sol dia.

Hom havia fet un paper ridícul. L’ensopiment ens el fa fer sempre, un paper ridícul. Quan el sentim, ens sembla que anem d’acord amb la naturalesa, o l’ambient, o el fat històric. Fet i fet l’ensopiment només està en nosaltres. L’aparent opacitat de la vida no és sinó un truc per dar més valor a la sorpresa imminent. Però el truc ens enganya. I per això és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara d’enzes.

(Josep Carner, Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1968. 990-991).

Els articles periodístics de Carner, exemples de proses inclassificables es poden llegir en clau de feuilleton. Un feuilleton segons Daniel Spitzer és: «Ein Artikel der nicht in der Zeitung gehört aber doch dort steht, ist ein Feuilleton» (Un article que no pertany al diari, però que el llegiu allí, és un feuilleton). (citat a Maierbruger 152). El feuilleton reflecteix la cultura urbana del temps. El feuilleton és un gènere d’escriptura que permet una gran llibertat a l’escriptor pel que fa al contingut, la composició i l’estil; el text és híbrid, la qual cosa implica que es fa ús de diferents estructures de gènere, tant periodístiques com literàries (Schorske). Les gloses de l’Ors són més properes al feuilleton que no pas a l’esquema de cap tractat filosòfic. Ell, de manera conscient o no, s’apropià d’un gènere periodístic i a la seva manera esdevingué «gasetiller d’eternitats», però gasetiller, al cap i a la fi. Els feuilleton són palpitacions del temps. I té una correspondència evident en les proses de Carner. En aquests articles és de gran importància el retrat de la quotidianitat i del lleure. El capvespre del diumenge, per exemple, serveix a Carner per introduir situacions còmiques i reflexions moralitzants. Concloïa que els tres components del temps lliure són: la lliure determinació, la llibertat i l’hedonisme.

Fa quatre anys una professora de la UB, María de las Nieves Muñiz Muñiz, experta en les relacions entre Itàlia i Espanya, vs publicar un article «Noves dades sobre les proses disperses de Josep Carner. Els articles enviats a l’”Heraldo” de Madrid des d’Itàlia (1923-1924)» en el qual recollia una petita mostra dels article publicats per Josep Carner al diari madrileny El Heraldo de Madrid. És un molt bon exemple del Carner que fa de Siegfried Kracauer (o de Walter Benjamin) i sap extreure de petits detalls de la quotidianitat observacions de gran vàlua.

Carner no va llegir Kracauer, però utilitza mètodes similars. Entre 1923 i 1925, va escriure un assaig titulat Der Detektiv-Roman (la novel·la detetivesca), en el qual s’interessava en fenòmenes de la vida quaotidiana en les societats modernes. Més tard va publicar articles en els quals s’interessava pel circ, la fotografia, el cinema, els anuncis l’urbanisme, la dansa. Els va recollir el 1927 amb el títol Ornament der Masse (traduït a l’anglès com The Mass Ornament). Els articles de l’ Heraldo són una altra mostra extraordinària de la capacitat d’observació de Carner i de la voluntat de construcció verbal. El dedicat a Mussolini no té desperdici.

La voz del vendedor de diarios

Jueves, 24 de mayo de 1923

El aire es ya de un azul grisáceo; algo así como una combinación, en la ciudad ruidosa, del cielo que desciende y del polvo que se remonta. Un poco de tierna vaguedad se adentra por las ventanas, y se agita un poco de polvareda entre los astros. La algazara de automóviles y tranvías no se acusa con aguda precisión, como en la hora del almuerzo o en la noche alta; un coro universal lo acolcha el aire; murmullos y gritos cordiales del gentío que llena la calle, chillidos de los vencejos, sensación horrísona de las puertas metálicas precipitadas hacia el suelo, lejana orquestina de un café, mugidos del niño que, al volver de su paseo, no sabe si es que tiene sueño o que el zapato le lastima el pie; silbido lacerante de un rapaz en mangas de camisa, timbres de las bicicletas y de un cinematógrafo, vocalizaciones de un futuro Rigoletto o Vasco de Gama, risas y dicterios de tres muchachas cogidas del brazo, que de vez en cuando vuelven el rostro. Por un rato se mezclan en la ciudad las riadas de los activos y los haraganes: es la hora en que todo el mundo anda suelto; lucen los ojos, iluminados por el fuego de los escaparates. Entonces empieza a oírse, en la esquina, la voz del vendedor de diarios. Tres diarios vende: tiene confianza en tres. Dice sus nombres en una opaca modulación, sin el menor relieve. En la modulación, empero, los tres nombres, por tan largo tiempo se han sobado mutuamente, que más que tres nombres son una sugestión amorfa y única. A pequeños intervalos la modulación se repite, con una mecanicidad escasamente humana. Uno quisiera más sentido dramático en aquella voz. Uno quisiera adivinar, desde lejos, que faltan compradores, por un poco de inquietud recurrente en sus notas, o que se trata de decidir a un transeúnte distraído, por un matiz de benigno acicate; cuando la colecta ha sido copiosa, sentaría bien, por breve que fuese, un agudo de triunfo.

Aunque, a decir verdad, la aparente inexpresión de aquella voz permite una expresión de tipo trascendental. ¡Qué sonido en el mundo es tan expresivo como el que más uniformemente se produzca, si sabéis oírlo con atención! ¿Os habéis fijado en el teclear de la lluvia cuando estáis acostados, o en la canción de las ruedas cuando vuestra mente la sigue, hipnotizada, en el tren? Yo en tales casos he oído a la lluvia articular consejos corruptores de egoísmo, versos enteros de Horacio, y a las ruedas les he oído cantar sin descanso la marcha turca de Mozart, o el vals de las «Gigolettes». Para mí una de las expresiones más ricas del mundo es la modulación del vendedor de diarios. El público no es de ese parecer, porque no está acostumbrado, como yo, a oírla cuidadosamente por cierto periodo de tiempo.

Ella nos dice, cuando esperamos a alguien: –No vendrá. Iluso. Cuando pensamos en el espectáculo que os divertirá en la noche: –¿Y qué se consigue? ¡Experimentar, después de todo, la impresión más deprimente de obscuridad que sigue al cohete desalado! Cuando escribimos un artículo: –¡Qué angustia! Mediocridad, mediocridad. Cuando nos sentimos ennoblecidos por algún dolor: –No hay que darse importancia. Toda esta esencia ideal prontamente se evapora en ciertos anodinos cuidados: escarbándose con el mondadientes, hundiéndose las manos en los bolsillos, fumando. Cuando estamos enfermos: –Esos bulliciosos que pasan están sanos porque no piensan, y a ti te enciende el rostro y te acibara el espíritu la imposible trabazón de tus ideas febriles.

La voz del vendedor de diarios es, decididamente, pesimista. Tiene un no sé qué de desprecio, que se pierde en la sensación más vasta de un agobio fatal.

También puede ocurrir que en el momento en que oigamos la voz del vendedor de diarios, desde la ventana, o desde un paraje sosegado de la calle por donde vagamos como embelesados, sintamos el alma extrañamente huera, sin preocupaciones ni afanes que den a la voz del vendedor un pretexto especial de intervención. Entonces, al revés de lo que ocurre con el teclear de la lluvia o la canción de las ruedas, que exigen, para hablar o cantar, cierta predisposición, aunque pasiva, del espíritu, la voz del vendedor «todavía» nos dice algo.

Nos dice: –Sí: ya han salido los diarios. Los diarios siempre idénticos. En ellos se advierte que ocurren siempre las mismas cosas. Toda sorpresa es imposible. Parece que el mundo ya sólo tartamudee hasta el infinito algunas palabras seculares. Compradlos, si queréis. Leedlos, si aspiráis a la blanda caricia del sopor. ¡Imbéciles de siete suelas! Es increíble que aún tenga que aconsejároslo una voz clarividente. No compréis ningún diario. ¡Y, especialmente, ninguno de estos!

Per als curiosos, ací teniu l’Apèndix que publica la prof. Muñiz en el seu article.

APÈNDIX

LLISTA COMPLETA DELS ARTICLES DE JOSEP CARNER A L’HERALDO DE MADRID (1923-1924)

Dilluns 21 de maig de 1923: «El prejuicio»

Dijous 24 de maig de 1923: «La voz del vendedor de diarios»

Divendres 2 de novembre de 1923: «DESDE ITALIA. El Ángel del abismo»

Divendres, 16 de novembre de 1923: «Una influencia de la moda de París».

Divendres 30 de novembre de 1923: «Lo que se va y lo que queda. Pastelerías de Italia»

Dilluns 10 de desembre de 1923: «Un adolescente de principios de siglo: Guido Gozzano»

Dijous 20 de desembre de 1923: «CRÓNICAS DE ITALIA. La «salita» genovesa»

Dimecres 2 de gener de 1924: «DESDE ITALIA. Un poeta dialectal popularísimo. Tri- lussa»

Dimarts 8 de gener de 1924: «DESDE ITALIA. Virginia en el baño o el partido de la inteligencia»

Dimecres 16 de gener de 1924: «DESDE ITALIA. Ópera italiana»

Dimarts 22 de gener de 1924: «DESDE ITALIA El último libro de un grande hispanófi- lo. Humboldt, Goethe y España»

Dilluns 28 de gener de 1924: «DESDE ITALIA. Mussolini y Mazzini»

Dimarts 6 de febrer de 1924: «DESDE ITALIA. Tatiana Pavlova»

Dimarts 19 de febrer de 1924: «DESDE ITALIA. La semana Goliárdica o los estudian- tes en libertad»

Divendres 22 de febrer de 1924: DESDE ITALIA. Un general español en Calabria (1861)

Dimarts 26 de febrer de 1924: «DESDE ITALIA. La conmemoración de un italófilo español. Juan Luis Estelrich»

Dilluns 3 de març de 1924: «DESDE ITALIA. Cosas que aprenden “i bimbi”»

Dissabte 15 de març de 1924: «DESDE ITALIA. El nacionalismo en el lenguaje»

Dilluns 17 de març de 1924: «DESDE ITALIA. Mazzini, el ideólogo»

Dissabte 22 de març, 1924: «DESDE ITALIA. Fantasmas españoles».

Divendres 4 d’abril de 1924: «DESDE ITALIA. Comadreos del Renacimiento. Una anécdota de León X»

Divendres 18 d’abril de 1924: «DESDE ITALIA. «Baco en Toscana». Un poema del siglo XVII»

Dissabte 3 de maig de 1924: «DESDE ITALIA. La cárcel de Leopardi»

Dijous 29 de maig de 1924: «DESDE ITALIA. Stendhal en la Italia romántica»

Dijous 12 de juny de 1924: «DESDE ITALIA. Un personaje trágico: El pequeño rentista»

Dimecres 6 d’agost de 1924: «DESDE ITALIA. Mujeres genovesas»

Dimecres, 17 de setembre de 1924: «Crónica de Italia. La distracción del papa»

Dijous 18 de setembre de 1924: «CRÓNICA DE ITALIA. El sueño de Dorina»

Dijous, 4 de desembre de 1924: «EL CASTIGO DE LA MEDIOCRIDAD. La vida, como algo elevado y distinguido».

Advertisements

2 thoughts on “Josep Carner viatja amb tren

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s