A la «Torre de les Hores» de Francesc Pujols (Martorell)

Arribem de bon matí d’un dissabte de gener en un poble desconegut per nosaltres, Martorell. Arraulit sota el pont de l’autopista AP7, a tocar del pont del diable, aquest poble és una cruïlla de camins: els que van cap a Montserrat, i cap a les Castelles. Cruïlla de vies de tren: les dels FGC i les de la pèrfida Renfe, sempre en retard. Fàbrica d’automòbils des de fa una pila d’anys, ara en mans dels alemanys de Volkswagen, que li han ensenyat al borbó «lo que vale un peine». Cruïlla de rius, l’Anoia i el Llobregat. Martorell ens sorprèn com un poble amb poca ànima. No sabem trobar ni un bar dels d’abans, un racó on fer un cafè. Fa fred i és estranyament poc acollidor. Deu ser l’estació que no ajuda, som al pic de l’hivern.

La Torre de les Hores fou construïda pel pare del filòsof el 1888. És un edifici de planta quadrada amb pis i golfes, acabat per una torreta mirador i envoltat de jardí. La façana té esgrafiats, com moltes cases de Martorell, potser el detall més bell i simpàtic del poble. A la reixa d’entrada hi ha forjada l’escala de la vida, símbol del pensament de Francesc Pujols.

Durant l’exili a Montpeller explicà a Artur Bladé Desumvila: «Puc dir que fins a l’any 1890, és a dir, quan jo en tenia vuit, no hi hagué en la meva vida un esdeveniment important, un raig de llum que no s’havia d’apagar més. Aquell any el meu pare va fer construir, a Martorell, la Torre de les Hores. Alguns creuen que aquest nom és una invenció meva. La veritat és que la torre fou batejada així, per la gent del poble, pel fet de ser davant l’edifici on hi havia el rellotge municipal […]. Aquella torre és als quatre vents, amb un petit jardí, veïna d’altres torres, situada en bon lloc- va ser el desideràtum de la meva infantesa. […] Cada any també, quan s’apropava l’hora de retornar a Barcelona, la vida se’m tancava i mai no vaig deixar aquelles parets clares, aquelles cambres esbatanades, aquells camps i aquells rius (el Llobregat i l’Anoia, que s’ajunten poc abans d’arribar al Pont del Diable) sense sentir una tristesa prenyada de llàgrimes. […] I és que jo necessitava viure en plena naturalesa, la nostra mare i la mare de tot. Però aquest somni no l’havia de realitzar fins que vaig tenir quaranta-quatre anys. Va ser en aquesta edat que vaig decidir d’anar a viure definitivament a la Torre de les Hores per tal no solament de convertir en realitat l’ideal de poder passar tot l’any l’estiu a fora, sinó d’escriure l’obra que portava a les entranyes del meu pensament”.

Visitants il·lustres: l’any 1931 Josep Pla va fer estada a Martorell per escriure El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia, que compendiava la filosofia de Francesc Pujols. Josep Pla escrivia al pròleg: «El lector trobar’a en aquest manual tot el pensament de Francesc Pujols, fruit dels seus vint-i-cinc anys d’estudis i de la seva passió per la veritat, per la humanitat i per Catalunya».

L’any 1939, durant la Guerra Civil, va abandonar la Torre de les Hores i Catalunya per exiliar-se a Montpeller. Durant la guerra la biblioteca va ser saqueada i parcialmente cremada. El 1942 recuperà la casa i hi tornà a viure.
El 25 de maig de 1956, Salvador Dalí va visitar Francesc Pujols a la Torre de les Hores. Dalí admirava el filòsof, i li dedicà un monument a l’entrada del Museu Dalí de Figueres. Sobre ell opinava: «Francesc Pujols era, és i serà l’emperador Trajà de la filosofia». Aquí va morir el dia 13 de febrer de 1962.

Torre de les Hores.jpg

Gràcies a les gestions de la Imma Socias del Vendrell i Nova York, som aquí per la visita que volia fer fa més de trenta anys, de la «Torre de les Hores», la casa de Francesc Pujols. Tantes vegades n’havia vist la punxa del parallamps passant per l’autopista, camí de Lleida, i ha arribat finalment el moment d’entrar-hi. Amb voluntat reverencial. Com la que gasta la senyora Mariló Mesa Corral, guia i secretària de la Fundació Francesc Pujols. Ens obre la porta i engega un discurs que farà durar prop de dues hores. Se li nota un gran coneixement del tema, per passió i convicció, i sap encomanar-la. Té un accent curiós quan parla en català. Deu ser del sud, però el seu català és perfecte amb girs i expressions d’allò més genuïnes. Ens explica, entre tantes altres coses: per contra del que es creu, el nom de la Torre de les Hores no va ser una invenció de Pujols. Aquest nom li va posar la gent del poble de Martorell perque la casa és just davant l’edifici on hi ha el rellotge municipal. A l’estudi, força petit per un pensador de ment tan dilatada, ens explica amb tota casta de detalls el que hi ha damunt la taula. Tenim també preguntes: hi ha un matamosques metàl·lic. Això provoca la llegenda de les mosques i la Torre de les Hores. Francesc Pujols fou un dels primers a introduir l’ús de les pales matamosques a Martorell. La Sra. Gausa, propietària de la casa veïna a la Torre de les Hores, en veure que a la torre de Pujols no hi havia mosques li va preguntar com s’ho feia. Pujols, molt solemnement, li va respondre: «Senyora: a vostè ja li podem dir: les matem».

Biblioteca 1.jpgBiblioteca 3.jpg

L’estudi té una particularitat. Té una porta per la qual podia escapar de les visites que no volia rebre. És una de les cases, d’home il·lustre o normal, més curioses que he visitat. Està plena d’inscripcions, i això s’entén per les exposicions o per la presència de la Fundació que no para d’organizar activistas. Però les abundants obres d’art són gairebé totes retrats del personatge. Devoció o autocomplaença? Algunes inscripcions són genialoides i ens van ser transmeses gràcies al fidel Artur Bladé Desumvila que va publicar a Pòrtic, Francesc Pujols per ell mateix

Alguns exemples:

La Humanitat tendeix a la pau, a la higiene i a la ciència. Si no fos així, pitjor per a ella, perquè mentre hi hagi guerra, brutícia i estultícia no haurà acomplit el seu destí, que és la civilització.

Aquesta vida és un procés evolutiu i diastàsic certament prodigiós i, encara que sembli una farsa dolorosa, ningú -o gairebé ningú- no abandona voluntàriament l’espectacle, a desgrat del seu desastrós (aparentment) final, conegut de tothom; i, en aquest aspecte, la Humanitat sembla aquella noia que llegia, més o menys interessada, els Evangelis perquè volia saber com acabaven.

Molts em tenen per un poca-vergonya, però encara que sigui així no me n’aprofito i vaig sempre amb el cor a la mà. Sóc, doncs, una mena d’ “abogado que no ejerce”. I resulta que si no faig el bé, l’estudio, com estudio el mal que tampoc no faig …

Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema.

I una de les frases que es repeteix més en diversos racons de la casa: «El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors». Frase que ara també es pot llegir al centre de la plaça Gala-Salvador Dalí de Figueres.

Dali Monument Pujols.jpg

Ens explica la senyora Mariló que li deien el senyor Paco. Obre un armari i la ens ensenya una sèrie de patracols que són l’obra inèdita de Pujols. En diu una escriptura orgànica, que se sap on comença però no on acaba. Un dels textos és el manuscrit del pròleg al llibre d’Alexandre Deulofeu La matemàtica de la història Pujols és qui li suggerí el títol de matemàtica de la història. és una teoria que descriu l’evolució social i cultural dels pobles i civilitzacions. Deulofeu observà la història que han escrit els historiadors sobre les diferents civilitzacions que havien existit, i detectà uns patrons i unes regularitats que exposà en el llibre. El filòsof és autor de notables teories, com ara aquesta:

Als que ens diguin que la missió de Catalunya és una suposició gratuita que no passa ni pot passar d’ésser una de tantes il·lusions patriòtiques que ens fem portats pel nostre amor a Catalunya, i per l’afany que tenen tots els pobles de voler esser els primers del món, els hi respondrem que aquesta missió ha existit damunt la terra no com a abstracta o somniada, ni com a figura del desig, sinó de carn i ossos, tocant de peus a terra i respirant amb el pit com nosaltre, perquè Ramon Llull, fundador de la ciència catalana que sempre parla de reis i de corones, no diu una paraula que no sia unjversal ni fa una comparació que no sigui una imatge del domini del món, no pot ésser una encarnacié més exacta de la missió de la nostra pàtria, perquè, si aquesta missió és, com hem dit, donar la ciència, Ramon Llull la va fundar, si és estendre-la per la terra, Ramon Llull va anar d’un cantó a l’altre com un boig, predicant-la i ensenyant-la fins a morir i si és perquè Catalunya arribi a ésser reina i senyora de la veritat i protectora del món, Ramon Llull, com ja hem djt i repetim, la va concebir sota el dosser de l’ambició desenfrenada…

Francesc Puiols Concepte general de la ciència catalana la ciència catalana, 1918

Una de les prediccions més famoses de Pujols és aquella que els catalans ho tindran tot pagat:

Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya. I serà aleshores quan els lectors del meu llibre, si encara en queden alguns exemplars, sabran que tenia raó. Quan es miri els catalans, serà com si es mirés la sang de la veritat; quan se’ls doni la mà, serà com si es toqués la mà de la veritat.
Molts catalans es posaran a plorar d’alegria; se’ls haurà d’assecar les llàgrimes amb un mocador. Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades. Seran tan nombrosos que la gent no podrà acollir-los a tots com hostes de les seves vivendes, i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

EL ARTICULO DE PUJOLS (QUE NO SE PUBLICÓ).

Francisco Pujols va ser convidat a escriture un article per la revista Destino. En deien, amb aquella carrincloneria de la prensa catalana en espanyol: «el Solitario de la Torre de las Horas». Li van demanar un article, dic, d’una mitja dotzena de quartilles. Va comentar a escriure, es va embalar i inspirat va acabar amb un parell de centenars. Destino es va quedar sense article.

Ja se sap: és l’escriptura orgànica, que se sap on comença però no on acaba. Pujols és autor d’uns manuscrits incomprensibles. Va inventar el reciclatge i escribía a tot arreu reutilitzant les quartiles, per desesperació dels editors. Tenia fama de ser un cantamanyanes, però després de la guerra va continuar escrivint i hi ha una gran quantitat de material inèdit.  Pujols era una figura mítica a Martorell. Treballava com un desesperat, però amb altre ritmes. Agafava l’ultim tren cap a Barcelona i tornava amb el primer del matí. O treballava a l’estudi tota la nit, sortia de casa en pijama i tot escabellat anava a fer un café a “El Progrès”, que és just davant de casa seva.

Escriví Artur Bladé i Desumvila: «Cercar dins d’aquest caos o cosmos d’idees la part que correspon al poeta, a l’humorista, al pensador o simplement al poca-pena, equivaldria a cercar una agulla en un paller. Per la meva part estic convençut que és una tasca que ningú mai no es veurà amb cor de realitzar. A Pujols se l’ha de prendre tal com es presenta, una mica d’acord amb el que deia Goethe de Byron: “Pretendre que sigui diferent de com és equival a voler-lo anul·lar totalment”».

 

Torre de les Hores2.jpg

 

L’eix central del pensament de Pujols és l’escala de la vida que té cinc graons:

1) el vegetal, 2) el protozoic, 3) l’animal, 4) l’humà i 5) l’angèlic. El número cinc és de gran pes simbòlic: el pentàgon, en la visió de l’ordre còsmic de Pitàgores (els cinc planetes coneguts, els cinc estats sòlids coneguts, el pentagrama místic…). També a la càbala, per a la qual el número cinc representa l’essència de la vida intel·lectual i de les coses, i fins a la Bíblia. El número cinc és a la base de l’obra de Pujols. En el «sistema» de Pujols hi ha un total de cinc escales de cinc graons cadascuna, les quals li permeten explicar tots els àmbits de la realitat.

Documents

En una carta a Joan Maragall del 11 d’agost de 1903 escrivia:

Francesc Pujols a D. Joan Maragall. Salut.

Fa a prop de vuit dies que sóc aquí a Martorell i reposant, reposant, el record de la meva estada al Montseny és cada volta més agradable. Estic en què les terres llunyanes de la nostra des d’allí on se troben més hermoses és des de casa mateix recordant-les. Un s’hi passeja sense sentir l’enyorança, la presència allunyada i continua del lloc on hem viscut sempre.

M’estimo tan el meu poble
que cap més del món m’agrada
només de veure els voltants
ja em sembla que sóc a casa.

M’ha passat una cosa que em fa creure en aquesta suggestió del lloc estimat. Qualsevol veuria que al tornar per exemple del Montseny, a l’escriure, si és que un escriu, tindrà necessitat d’evocar-ne la visió que acaba de tenir, doncs a mi m’ha passat tot lo contrari; quan era allí la suggestió de lo que he vist sempre des de menut se’m va imposar de tal manera que em semblava que a tot arreu sentimentalment m’havia de trobar més bé que al Montseny, i al recordar, entre lo que recordava, a les muntanyes de Montserrat que vaig fer el propòsit d’anar-hi i a pensar el Joan Garí i veure que hi pensaré avui li he acabat d’escriure. És aquesta una observació sobre mi mateix de la que parlaré més en les memòries que em faig.

Ademés he escrit moltes més coses d’aquí entre elles una llegenda que jo m’he inventat sobre l’origen del nom d’una font que en diuen de les Malaltes. Aquí va, per si té una estona:

Martorell vila famosa pel Noia i el Llobregat i també per les fonts fresques que hi ragen a més rajar que en dic dels entorns que el volten com un jardí conreat i de les bones collites pel segar i pel veremar.

No dic del Pont del Diable perquè tot lo món ho sap que ara dic d’una font fresca que gran miracle va obrar. S’hi n’hi havia tres malaltes res del món les guarirà sinó unes aigües molt clares que un pont les hi mostrarà. Passant pel Pont del Diable una font van ovirà, prop del Llobregat cantava com un aucell bosquetà de tan bon raig que rajava el riu respon-li al cantar. Del mal que elles tres patien veien el sol entelat i de nits la lluna clara com un niu de fosquetat al dematí i al capvespre tot el cel ennuvolat quan miraven a la terra no feien sinó plorar. Arribant a la font clara se’n posen a reposar sota un arbre que hi havia ben florit i ben regat. La més gran se’n aixecava posa el peu al mig del raig, així que el peu hi posava veu el cel asserenat.

De tan seré com el veia tots els mals se li han curat. Les altres se li agenollen com si les hagués de curar. Tot plegat estén els braços les hi posa les mans al cap. Així que el cel se miraven un espill se’ls va tornar, totes tres se contemplaven al mig de la claretat d’aquesta font que ens curava bé ens hem de recordar que la Font de les Malaltes des d’avui li ha de quedar. Martorell vila famosa pel Noia i el Llobregat i també per les fonts fresques que hi ragen a tot rajar.

 

És convincent aquest amor per la natura i les fonts, per la vila que va fer seva. Martorell de la Torre de les Hores que gràcies a Pujols entenem millor. Quan ens enfilem al tren de tornada ens acompanya la personalitat del filòfof. Val la pena baixar del pont de l’autopista i arribat fins al del diable. Pujols ens fa de guia.

 

Retrats

 

 

Un reportatge

A la revista Imatges (núm. 4,  2 de juliol del 1930), es va publicar un reportatge titulat “Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla” (gràcies Danirl Guix!). Conté algunes fotografies magnífiques dels tres personatges visitant la vila de Martorell.

barrets07082016_0002.jpgbarrets07082016_0007.jpgbarrets07082016_0005.jpgbarrets07082016_0006.jpg

 

 

Advertisements

One thought on “A la «Torre de les Hores» de Francesc Pujols (Martorell)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s