“ODA A CATALUNYA” d’Armand Obiols

Armand Obiols

Aquest poema és de nou actualitat perquè Pere Gimferrer el citava en el seu llibre, El castell de la puresa. Barcelona: Proa, 2013.

Montserrat Serra l’entrevista i li pregunta:

Tres versos d’aquest llibre per sobre dels altres s’han polititzat:‘Tants homes morts per l’or d’una senyera/ per una llum apòcrifa potser,/ afusellats als claus de l’estelada.‘ Els versos fan referència a l’Oda a Catalunya’ d’Armand Obiols, que va escriure l’any 1948 a l’exili. Què explica el poema d’Obiols i quin sentit prenen aquests versos ara en el vostre poema?
—Jo faig una glossa en primer terme de l’Oda a Catalunya’ d’Obiols i, en part, d’uns paràgrafs en prosa també d’Obiols, menys coneguts, ‘Bordeus, 1945’. Hi ha coincidències, però no diuen la mateixa cosa. ‘Oda a Catalunya’ (un poema extraordinari, un dels millors de la literatura catalana) és un poema llarg i, entre moltes altres coses, explica que Catalunya, que recorda i enyora, ha sofert un martiri en el sentit literal de la paraula, referit a la mort de molts dels seus fills. La segona meitat del poema, o potser l’últim terç, diu una cosa encara més complexa: que tot això que és la seva causa, i a la qual dedica la seva vida i l’impedeix de tornar de l’exili, és un acte de voluntarisme i una creació intel·lectual dels catalans, que volen ‘ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit’. Vol dir: ni que aquesta pàtria sigui impossible, hem volgut que hi sigui. I, per tant, aquesta pàtria és filla dels seus fills. I he trigat anys a descobrir que aquest sintagma no és d’Obiols sinó que ve del final del ‘Paradís’ de la ‘Divina Comèdia’, una cita de Dante que Obiols encobreix voluntàriament.

Caram…
—Tant en aquest text com en l’altre (per cert, duríssim sobre la mort de Companys i més coses), surt la idea dels morts o caiguts o afusellats que en el poema diu que en silenci te’ls compta l’estelada, fills meus, fills caiguts. L’estelada, naturalment, no és la bandera estelada, sinó que volia dir el cel estelat, com en els poemes de Riba, Foix o Carner. La idea és: hi ha una causa que ha portat moltes pèrdues de vides humanes i ha malmès una realitat. Alhora, aquesta causa és una creació de la voluntat dels catalans. I en aquest sentit és filla dels seus fills. Això no obstant, jo per això ho donaré tot. És una barreja curiosíssima d’un gran pragmatisme i d’un gran idealisme.

“ODA A CATALUNYA”
«Quines albes al fons fabulós de tes nits,
cledes altes d’estels sense vedruna,
congrien blancs callats i nacres estremits
damunt les aigües mortes, damunt els blats neulits,
pel salt de llur nova fortuna?

Terra dels pins iguals, de l’alzinar planyent
vessant amunt, fins a carena viva,
amb vinya entrebancada pel rost confusament,
on la fullada branca, amb breus esglais d’argent,
lleva aquell verd difícil de l’oliva!

Potser encara incendien els teus vergers pregons
primaveres furtives entre roses
i et blavegen arbrells amb rossinyols al fons
quan la tardor escabella tants crisantems rodons,
trontolladissa d’or, tèbia d’aloses.

Quants sospirs de fontana, quin aleteig feliç
ran d’una obscura tossa de bardissa,
has ofegat per ésser menys bell, oh dolç país!
Tant de silenci atroç per fer-hi fonedís
un llampurneig en aigua esmunyedissa!

Oh pàtria, en un quer de somni i d’endemà!
Gleva d’amor no mai ben aglevada!
Quan et cerquem entre ombres amb l’afanyada mà,
obscurament ens dius que encara ets més enllà
amb el respir damunt la mà cansada.

Amb quina sang sobtosa d’ardor t’ha conjurat,
extrema sang a poc a poc cedida,
dels teus millors cadells l’estol al·lucinat!
Oh murs amb indelebles perfils d’afusellat!
Oh gespa ja per sempre envermellida!

No els cridis amb gemec dels teus fullams caducs;
en silenci te’ls compta l’estelada:
sota una terra soma, mal abrigats i ullclucs,
allarguen vers l’arrel humida dels teus brucs
una indecisa mà deshabitada.

Pàtria, en el teu or més amagat, quin grell!
Més d’ells que de nosaltres, que en desfeta
madeixa palpitant, enllaçat baterell,
guardem ben closa dintre la invulnerada pell
una sang vertical encar secreta.

Vindràs tot migpartint l’absència amb el teu call,
pels qui et mediten llar que no es clivella,
pels qui en la farga et ritmen futur a cops de mall,
pels qui l’ermot et llauren en l’enclotada vall
amb l’ala colgadissa de la rella.

Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit,
pagats de l’ardu esforç de cada dia.
Si res no eres, ets aquest punyent delit!
I la tossuda sang que en el congost del pit
en mots distints al nostre bleix canvia.

Oculta com la vena de pedra sense greny
o en un triangle de verdor, palesa,
en mantinguda roca o en desistit areny
la llibertat ets tu, presa en el fluix congreny
de la teva patètica incertesa!

Cala d’ocells profunda entre congesta i mar,
delta d’enyor entre ones i cingleres!
Oh filla dels teus fills, difícil pàtria encar
per les rodoladisses carenes de l’atzar
tota enfebrada amb càntics i banderes!

Si la mort et cendreja farigola al pendís,
sal en furor el flanc marí et perfuma,
entre blau enlairat i blau gemegadís!
Vela de foc tibant en un rompent d’encís!
Marbre encelat i clapoteig d’escuma!»

Armand Obiols (Joan Prat). Poemes. Barcelona: Proa, 1973

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s