Viatge a la Capital del Nord (Pequín) Març-Abril 2017

BicisBeijing.png

«Si el futur és així, me’n torno al passat»

dita (apòcrifa) de Confuci

Josep M. Folch i Torres en les seves novel·les d’aventures enfrontava un pèrfid delinqüent xinès (Yam-An-Wist) amb el detectiu Bolavà. L’opinió sobre els xinesos era molt clara: «Els xinos són la gent més mal avinenta que un pugui imaginar. Són d’aquells que tiren la pedra y amaguen la mà. Dessota d’una superfície d’afecte y d’humilitat, si no t’enreden és perquè no poden. En general el xino és així, però això no vol dir que no hi hagi xinos bona gent, xinos franchs y xinos sincers, encara que aquests són l’excepció». Bona preparació anímica per enfrontar-se amb l’univers xinès, que ha arrambat amb el Tibet, Hong Kong i tenen una llista llarga de candidats a l’adhsesió «pacífica».

En el vol d’anada m’empasso alguns llibres que m’informen sobre l’estat actual de l’Imperi del Mig. Mao Zedong (1893-1976) va ser un biblioteconomista (en diríem ara) de família humil que va aconseguir transformar aquest país durant els trenta anys del seu regnat. Pero en els 40 anys següents, els nous emperadors de la dictadura –diguem-ne– «comunista» han aconseguit tornar al règim de por (sense el terror) de l’imperi Ming i anteriors.

«Tots els imperialistes són tigres de paper, semblen poderosos però en realitat no ho són tant, és el poble el que és realment poderós». (Mao)

Les frases del líder són d’una banalitat decebedora. I pensar que van ser llegides amb fervor per una part important de la intel·lectualitat europea fa una forta impressió. Recordo a la França del 1977, la força que encara tenien entre molta gent amb estudis. Com devien llegir això: «En temps difícils, hem de tenir presents, els nostres èxits, veure la nostra brillant perspectiva i augmentar el nostre coratge»? O encara: «La modèstia contribueix al progrés, i el envaniment condueix a l’endarreriment». És d’una banalitat sorprenent i absurda.

«Qui són els teus enemics? Qui són els teus amics? Aquesta és la pregunta més important per a la revolució».

La biografia d’Alexander V. Pantsov i Steven I. Levine, Mao: the Real Story, és una autèntica crònica del terror, des de l’època de la guerra civil i la revolució fins als excessos de la revolució cultural. Banalitat i perversitat. Informen sobre les dimensions de la capital:

Pequín és una de les ciutats més antigues de la Xina. Va ser fundada fa quatre o cinc mil anys durant el temps del llegendari Emperador Groc i inicialment anomenada Yudu (capital Pacífica). El seu nom actual de Pequín (capital del Nord) és del 1403 i va ser atorgat per l’Emperador Yongle, que el 1421 va traslladar la capital aquí des Nanjing (capital del sud). Va ser per ordre de Yongle que es va construir un palau grandiós, que ocupa unes 700 hectàrees, al centre de Pequín, amb el nom de la Ciutat Púrpura Prohibida. A la part sud de Pequín, Yongle va construir l’impressionant Temple del Cel (Tiantan), per als sacrificis imperials dedicats als avantpassats.

Llegeixo amb plaer el llibre Xina en deu paraules del novel·lista Yu Hua sobre els conceptes que defineixen la Xina actual i posen en evidència les disparitats i transformacions i retorns al passat que s’han produït en els últims anys. Yu Hua és l’autor de Viure! (活着, Huózhe), la novel·la que va inspirar el film homònim de Zhang Yimou.

Heus ací algunes.

el poble

Aquesta frase del 1934 que encara pot servir per definir la Xina d’avui: una massa immensa, sense gaire cervell –o almenys no l’exhibeixen–, només amb voluntat de poder i de guanyar diners i de consumir. Com deia el gran timoner:

    Quina és la veritable muralla de ferro? Són les masses, els milions i milions d’homes que donen suport amb tota sinceritat la revolució. Aquesta és la veritable muralla de ferro, que cap força podrà trencar, podrà en absolut trencar. La contrarevolució no aconseguirà destruir-nos; per contra, nosaltres la destruirem a ella. Unint als milions i milions d’homes del poble entorn al govern revolucionari i desenvolupant la nostra guerra revolucionària, podrem aniquilar tota contrarevolució i prendre el Poder a tota la Xina. (1934)

líder

Mao apareix poc en les converses. Només en els bitllets de banc, a la plaça de Tian’anmen en forma de fiambre embalsamat per poder ser adorat pels fidels i entre els antiquaris de Panjiayuan, en alguns pòsters que sospitao són falsificacions. És una relíquia del passat. «Ara ja no hi ha líders, només dirigents estatals», diu Yu Hua.

lectura

L’autor descriu la descoberta de la llibrertat de llegir, després de la revolució cultural. Una experiència de meravella que li obrí mons nous i confirmà una professió. Es pregunta: «què m’han donat aquest trenta anys de lectures». Contesta: «Em sembla de ser davant un mar immens». Quan era jove la seva única lectura eren els Dazibaos Yu Hua diu que els llegia com si fos literatura pornogràfica. La primera novel.la europea que va llegir, ja grandet, amb més de trenta anys el van trasbalsar les novel·les europees per la franquesa amb què es tractaven els temes sexuals.

escriure

«Un occidental hauria de viure quatre-cents anys per presenciar els esdeveniments tumultuosos que els xinesos han vist en només quaranta anys».

disparitat

La Xina actual és un país de diferències immenses: rics i pobres, camp i ciutat, desenvolupament, riquesa, distribució. Ho he pogut veure en els carrers al voltant de la universitat: casetes molt humils i edificis tipus mini gratacels, d’arquitectura poc agraciada. Al costat d’una de les portes del campus viuen unes famílies que recullen cartó en uns tricicles i camions tronats. Sobreviuen de deixalles o el reciclatge sostenible. La quantitat de centres comercials amb botigues de gran luxe, com al Passeig de Gràcia o qualsevol gran via comercial arreu del món, és espectacular. Són d’una banalitat esfereïdora, però indiquen la quantitat de milionaris (diuen alguns que són més d’un milió!) que hi ha en aquest país. Yu Hua posa un exemple: fa uns anys en ocasió de la festa del nens del primer de juny, la omnipresent CCTV va preguntar a uns quants nens què volien. Un de Pequín volia un avió Boeing de veritat mentre que una nena del nordest volia un parell de sabates d’esport blanques.

revolució

La revolució cultural no va ser un accident sinó que correspon a una manera de ser. Una història d’horror que va marcar el país per sempre. Mao Zedong va declarar la guerra contra les «quatre idees velles» (costums, cultura, habituds i idees antigues). Els tics de la dictadura són presents arreu: no pots utilitzar gmail, hi ha una gran quantitat de premsa estrangera prohibida a internet i has de fer equilibris –VPN és la solució– per poder connectar-hi. És la por, el control, el dirigisme, la manca de transparència. Destrueixen els barris antics a cop de pito i són substituïts per cases noves -sovint buides, per l’especulació immobiliària-.

nathan_1-020917.jpg

falsos

Shanzhai vol dir fals. Aquest és el país de les imitacions, les falsificacions. Mai no saps amb qui te les heus. Tenia un no tan vell ifoun que no funcionava perquè m’havia caigut al lavabo. Mullat, després d’un any va decidir deixar de funcionar. Un dia visito un dels grans emporis de la tecnologia, al barri de Zhongguancun, el Silicon Valley xinès. És un d’aquells llocs que fan mala espina, desordenats, mig abandonats, amb gent a la sortida del metro que, amb falsos vestits de segurates et volen desviar cap a una botiga subterrània. Per sort dues estudiants que parlaven anglès em diuen de noi escoltar-los, que són liars. Però superats els entrebancs, entro en un edific decrèpit sortit de la guerra dels Balcans. Cada pis té una especialitat: telefonets, ordinadors, aparells amplificadors. I després de fer una mica de comparatives i decidir quin és el preu més o menys acceptable per un no xinès, un noi molt simpàtic, David, que parla anglès molt bé perquè havia viscut tres anys a Calcuta, me l’arregla en 20 minuts. Miracle dels miracles. Canvia la pantalla, arregla un xip defectuós, em regala protector de pantalla i funda. Telèfon nou de trinca per 40€. Les paradetes del voltant venen veritables telèfons falsos per pocs doblers.

enganys

Huyou (vol dir enganyar, parar una trampa). Explica Yu Hua que és una paraula que en el seu sentit actual està lligada a Zhao Benshan, autor d’una broma a la televisió en la qual venia crosses als que no en necessitaven («Avui venc crosses. Estàs dotat de cames sanes? Jo t’enganyo i seràs un invàlid»), i feia estafes de tota mena: matrimonis, venda al carrer dels números i dels noms de les cases amb finalitats publicitàries.

Ho advertia la guia Lonely Planet, però totes les –poques– vegades que m’he atansat a una zona turística una noia jove s’ha atansat i m’ha preguntat si parlava anglès, que volia fer pràctiques amb mi. Sabedor del truc els he contestat sempre en català i han tingut una gran desil·lusió. El que fan és dur-te a una casa de te on et fan beure i et deixen allí amb una factura brutal per pagar.

Yu Hua acaba amb una reflexió: «Crec que no hi ha res al món com l’experiència del dolor per poder fer comunicar els éssers humans, ja que genera un contacte molt íntim. I així, en aquest llibre, explicant la llista dels patiments de la Xina, he explicat també els meus patiments. Són el mateix».

La idea que repeteix més sovint té a veure amb la cronologia. Els tres moments que han marcat la història recent d’aquest país: el gran salt endavant del 1958-1962, la revolució cultural del 1966, el nou període de socialisme (o capitalisme) a la xinesa a partir de les reformes impulsades per Deng Xiaoping.

Prou de preparacions. S’acaba el vol. Arribant a Pequín, des de la finestreta de l’avió tens de seguida una sensació d’ofec: l’aire és de color groc, sembla d’entrar en un d’aquells films nord-americans de situacions de desastre després d’una guerra nuclear. The Book of Eli. I el color groc no és una imaginació a la manera de Roberto Alcázar i Pedrín. La contaminació és espatarrant. El sol il·lumina darrere d’un tel. Beijing, que té gairevé vint-i-dos milions d’habitans, fa pudor i no arribes a veure la terminal, la ciutat. Fundada fa tres mil anys, va ser la capital de les dinasties Liao, Jin, Yuan, Ming i Qing. Hi ha una gran quantitat d’edificis de l’època imperial, que es barregen amb els d’estil soviètic de l’època revolucionària, i els de nova planta, del període actual. És la capital del país, però Shanghai és la que té més habitants.

La distribució de l’espai, en formes geomètriques, les dimensions desmesurades de les places, les avingudes, tot vol fer pensar el visitant que es troba en un lloc de poder. El que ha estat sempre, malgrat el parèntesi del colonialisme i la guerra civil. Mao –i els seus antecessors– ho tenia ben clar: impressionar el vianant, atordir-lo. Ho aconsegueixen.

Una estudiant que parla un italià molt bo i que es fa dir Ritalba em ve a buscar a l’aeroport per encàrrec de la seva profe, que es fa dir Beatrice. M’instal·len en un petit apartament en una de les residències de la universitat –UIBE-. Llegir l’apartament és pura poesia dadaista: tot és fet a la babalà. La cuina no té ni un plat. No té pica d’aigua, sinó un safareig (sense aigua calenta). Hi ha una taula de treball, sense llum o endolls a prop. Una habitació amb dos llits (duríssims, molt bo per l’esquena), però que tampoc no té ni un sol endoll. Impossible llegir al llit, perquè no hi ha llum. Només un fluorescent al sostre. No he vist ni una sola bombeta: només hi ha fluorescents repartits per les habitacions. Ambient hospitalari (d’hospital i hospitalitat). Casernari.

La universitat és un campus tancat per quatre portes segons els quatre punts cardinals. Cap sorpresa. És el Feng shui en acció però com un joc de disbarats en el cas del pis. L’ambient de repressió (subtil, subterrània) és notable. Gmail (i el New York Times, i Dropbox, i You Tube i un llarg etcétera) no funciona perquè està prohibit pel govern. Has d’utilitzar un VPN i llavors…, feta la llei, feta la trampa. Però fins que no ho he descobert he passat uns moments de pànic pensant en les piles d’imèils que s’acumularien. Ara, la lentitud d’internet és desesperant. Mirar les notícies del canal CGTV és insultant per la intel.ligència. És com mirar aquell programa de la tele franquista «Por tierra, mar y aire», propaganda de la pitjor qualitat. Als noticiaris de la tele d’estat xinesa tot és superwonderful, la Xina fa grans progressos, arreu del món imiten el model xinès. En una informació tenen la barra de dir que unes escoles de Londres han adoptat un model per aprendre matemàtica desenvolupat a les escoles de Shanghai. I què…? L’edifici de la CCTV, construït per Rem Koolhaas és d’una postmodernitat espatarrant. Però no afecta el contingut dels programes.

CCTV.jpg

Torre de la CCTV, de Rem Koolhaas

Després d’explorar una mica el campus, el barri, llegeixo. Dormo de bona hora, cansat pel jetlag.

Titulars que arriben des de Barcelona: «CIBERDELINCUENCIA. Corea del Norte ordena a su ejército de hackers robar a bancos de todo el mundo. El intento de robo a entidades polacas deja al descubierto un rastro de objetivos norcoreanos». Amb aquella retòrica tan entranyable de la Vanguardia.

Kim Jong-un.png

Carai, los golfos apandadores.

Monuments

A Pequín hi ha tres monuments considerats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat: la Ciutat Prohibida, el Palau d’Estiu i el Temple del Cel. A la perifèria n’hi ha d’altres com la Gran Muralla. Temples, museus, nombrosos parcs i jardins, l’oferta és il·limitada. Com que sóc aquí per feina –i em fan treballar de debò, setze hores de classe en dues setmanes- m’aixeco prest i vaig a fer una primer visita monumental a la Ciutat Prohibida. Hi vaig en metro. El sistema de funcionament és idèntic al de Seul i al de Bangkok. Abans de baixar a l’andana has de passar un control de raig X de bosses semblant als dels aeroports. Les vies estan protegides amb parets transparents de plàstic amb portes que s’obren quan arriba el comboi. Hi ha un funcionari, enfilat a una petita plataforma, com si fos un guàrdia urbà dels d’abans als encreuaments, que controla la gent mentre s’enfila la vagó. La xarxa és una estructura concèntrica, entorn del centre de l’univers que marca la Ciutat Prohibida i Tian’anmen.  Ningú no es pot llençar a la via. Només a la línia 1, la que van inaugurar l’any 1969 seguint models soviètics. Des del 2002 han arribat a construir 19 línies. Tots els conductors van amb màscara protectora. Els passatgers esperen més o menys ordenadamnet al costat de els portes i deixen sortir els passatgers. Cua a la xinesa. Una de les línies, la 10, té teles als túnels amb anuncis. Com a l’aeroport de Zürich quan de sobte sents vaques que pasturen. La 5 té petits monitors amb filmacions que expliquen les dificultats dels conductors del metro. Demanen compassió? I el perill dels gamberrus que embruten el metro o posen pedres a les vies. El partit continua ensenyant.

Beijing_Subway_logo.svg.png

Entro el metro a hora punta i em sobta l’olor forta de massa humana. És ple a vessar. No fan servir el desodorant i s’alimenten amb altres menges. Arriba una bafarada mixta d’olors. Els metros passen cada dos minuts en una efectivitat total per moure el bestiar. Baixo en una estació prop de la plaça de Tian’anmen. Paisatge urbà desolador, relletgíssim. Grans avingudes estil soviètic, amb efectivitat xinesa, mal gust alemany o nord-americà (o ibèric). La fumera del tràfic, de les fàbriques crea una boirina que fa mal de veure i d’olorar. L’avinguda davant de la plaça de Tian’anmen deu ser el doble que l’avenida 9 de julio de Buenos Aires. Quina cosa més exagerada! La gran avinguda separa la plaça Tian’anmen de la zona del palau imperial. És complicadíssim entrar en totes dues bandes: la part sud correspon als monuments maoistes: la tomba, el monument als herois revolucionaris, el palau del poble (el parlament). Passo de sacralitzacions comunistes i visito només la Ciutat Prohibida. Òndia! Quin poder tenia aquesta gent. I ara l’estan recuperant. Ha estat Mao a reinventar-se aquest sistema d’exhibició. Provo d’imaginar l’ensurt de Marco Polo quan devia veure aquests palaus.

Abans d‘entrar he de passar per tres controls de seguretat. Sempre havia tingut la impressió que hi havia un parell de palaus envoltats per un mur i al final el jardí. Potser era a causa del film de Bernardo Bertolucci, The Last Emperor. Fals! És un conjunt immens on hi ha més de vuit palaus. Cadascun està situat dalt d’un turonet. Sembla ser en un poema del Mao revolucionari (en la traducció de l’amic Willis Barnstone):

The Red Army does not fear
the Long March toughness.
Thousands of rivers, hundreds of mountains, easy.
The Five Ridges
merely little ripples.

L’Exèrcit Roig no tem
la dificultat de la Gran Marxa.
Milers de rius, centenars de muntanyes, és fàcil.
Les cinc serralades
només petites onades

Els noms dels llocs a la Ciutat Prohibida són genials i traeixen aquesta especialitat xinesa de gran duresa disfressada sota un nom encantador, el ying i el yang:

Porta de la Divina Armonia
Porta Gloriosa de l’Oest
Porta Gloriosa del Est
Porta de la Suprema Armonia
Saló de la Suprema Armonia
Saló de l’Eminència Militar
Saló de la Glòria Literària
Tres Palaus del Sud
Palau de la Puresa Celeste
Jardí Imperial
Saló del Cultiu Mental
Palau de la Longevitat Tranquil·la

Tot un programa de vida. Tant de bo fos així! Però la realitat és una altra. L’espai és ple com un ou de multitud de grups de xinesos, turisme local, que segueixen uns guies amb banderetes. Cada grup du algun distintiu per orientar-se millor: gorres amb visera, jaquetes de coloraines.

CiutatProhibida Ocupada.jpg

La Ciutat Prohibida ocupada

Per arribar a cadascun dels palaus cal pujar unes escales i el conjunt sembla una cadena de muntanyes.

A causa de la contaminació les fotos em surten esgrogueïdes.

El final del recorregut, travessant el jardí imperial, és espectacular: arbres recargolats, muntanyes falses construïdes pels jardiners.

Sortint al carrer pateixo l’atac de tota mena de rickshaws que m’ofereixen visites als hudong, un taxista en vol dur a un shopping center o a la Gran Muralla. A tots els dic que he quedat amb amics. Camino pel primer hudong, uns carrerons estrets que uneixen la part interna dels grans blocs de carrers i que antigament eren l’estructura d’habitacles més important de la ciutat. Són casetes amb només planta baixa, d’una habitació, molt modestes i un petit pati al darrere. En queden ben pocs. Els millors que he vist són prop de les torres de les hores i de la campana. Hi ha botiguetes, petits tallers, toilets comunals, perquè no en tenen a les cases. Entran en algun d’aquests pots tenir un ensurt: una filera d’homes ajupits cagant. Els hudongs són una mena de sandwitx entre les avingudes despersonalitzades. Amb paciència, gràcies a la guia Lonely Planet i els mapes del telefonet arribo a un petit restaurant recomanat: Zuõ Lín Yõu Shè, on cuinen una especialitat de Pequín, els dālián huǒshāo (褡裢火烧), una massa fregida amb forma allargada, farcida amb carn o vegetals. En demano sis i són massa. Però el lloc és autènticament autèntic. És una petita sala amb vuit tauletes de dos o quatre, sense tovalles. Seus en tamborets. Els menús per als xinesos són com unes taules de la llei fetes de fusta que s’obren fent un soroll molt fort. Veig les primeres màquines de netejar bastonets. Ara són de plàstic i, per ecologia, eliminen els de bambú. Hi ha només una senyoreta, cambrera-caixera, que es passeja entre les taules fent esgarips, apuntant les comandes o servint els clients. Després de dinar, aconsellat per la mateixa guia, vaig al Nanluoang Xiang: una turistada a evitar. Hi ha fins i tot un Starbucks, i cadenes: botigues de papers, perfums (Shanghai Women 1936) fins i tot la cadena de cremes Nature Republic de Corea del Sud.

Contaminació

Passats uns dies he desenvolupat una rutina. Al matí treballo, aprofito les sis hores d’avantgatge respecte Europa, les 12 respecte els EUA per avançar feina. Després de 2-3 hores vaig a fer una passejada per estirar les cames i ventilar les idees. Avui m’he espantat. Quan m’he llevat he vist que l’aire tornava a ser grogós: hi havia un smog dens. És dilluns i deuen haver tornat a obrir les fàbriques.

Després de treballar unes tres hores, de 7 a 10, he sortit a donar un volt pel barri. Necessito caminar. Passejant venen les idees. Després de 20′ de caminar m’ha començat a fer mal el nas, la gola, els ulls. Era un aire irrespirable. Semblava de ser a Lleida o Venècia en ple hivern. No es veia bé la part superior dels edificis que estaven només a 200 metres. He hagut de tornar cap a la uni. He arribat a casa amb un maldecap que encara no m’ha passat. Volia obrir les finestres, perquè fa una molt bona temperatura fora, uns 23ºC, però he preferit continuar amb tot tancat.

Després a la CGTV sento que diuen que acaben de fer un plan per modificar la ciutat de Beijing. Han decidit de crear (ordeno y mando!) una gran metròpoli unint tres ciutats més petites que estan 100 km al sud de la capital. Aquí només quedarà el govern, la defensa, la cultura, les universitats. Totes les indústries les traslladaran a aquesta nova ciutat. Potser serà la solució. Feia impressió. Ara s’entén per què de sobte la Xina està a favor del control del canvi climàtic. Això és un infern. Moriran com mosques…

Continuaremos informando.

El Josep Pedrals té una opinió contundent que podria ajudar a entendre aquest problema:

Les quatre negatives del Mestre Confuci: no al caprici, no a la imposició, no a la rigidesa, no al jo. 

Els viatges de Marco Polo

He sortit de l’aeroport Marco Polo i la referència és inevitable. Marco Polo (1254-1324), és probablement l’europeu més conegut que va fer la ruta de la seda. Va destacar entre els altres viatgers posteriors per la seva determinació, l’escriptura, i la influència posterior. El seu viatge a través d’Àsia va durar 24 anys. Va arribar més lluny que qualsevol dels seus predecessors, fins a Mongòlia. Es va convertir en un home de confiança de Kublai Khan (1214-1294). Va viatjar per tota la Xina i va sobreviure i fer el viatge de retorn per poder explicar la història, així el seu llibre es va convertir en un dels més extraordinaris llibre de viatges.

 

FraMauroDetailedMap

El mapa de Fra Mauro, monjo venecià, publicat cap al 1450

Marco Polo una persona dotada per les llengües, però no parlava xinès. Es va convertir en un favorit del Khan i va ser designat per ocupar llocs de responsabilitat en la seva administració. Va servir en la cort i va ser enviat en diverses missions especials a la Xina, Birmània i l’Índia. Molts llocs que Marco Polo va veure no van ser vistos de nou pels europeus fins al segle XIX.

Una declaració:

«Crec que fou voluntat de Déu que ens fos possible tornar, de manera que els homes poguessin conèixer les coses que estan en el món, ja que, com hem dit en el primer capítol d’aquest llibre, cap altre home, cristià o sarraí, mongol o pagà, ha explorat gran part del món com Messer Marco, fill de Messer Niccolo Polo, gran i noble ciutadà de la ciutat de Venècia».

Presoner a Gènova, un dels seus companys de presó era un novel·lista anomenat Rustichello de Pisa. Aquest va transcriure els viatges, coneguts en la seva època com La descripció del món o Els viatges de Marco Polo. La narració de la riquesa de Catai (Xina), el poder de l’imperi mongol, i els costums exòtiques de l’Índia i Àfrica va convertir el llibre en un èxit de vendes. En els viatges de Marco Polo no hi ha cap menció de la Gran Muralla. Va molt extensament per la Xina, però mai no va aprendre el xinès ni esmenta molts objectes que eren part de la vida quotidiana, com l’embenat dels peus de les dones, la cal·ligrafia, o el te. A més, el nom de Marco Polo no apareix en els Anals de l’Imperi (Yuan Shih), que registra els noms de visitants estrangers molt menys importants i il·lustres que els tres venecians. Realment, Marco Polo a anar a la Xina? Jo sí.

El llibre éss conegut com Il Milione, el milió de mentides que Marco Polo va contar. Va morir quan tenia 70 anys. Poc abans va dir una frase famosa: «Només he explicat la meitat del que vaig veure!»

Vida acadèmica

Un dels primers dies em conviden a dinar amb tot el departament d’Italià: moltes xineses, un xinès, un italià i una italiana. Es veu que són molt bromistes, riuen pels descosits. Una de les profes, emèrita, és «Cavaliere dell’Ordine al Merito della Repubblica Italiana». Estan totes molt contentes perquè és l’inici d’un cap de setmana llarg. Dimarts se celebra la festivitat de Quinjing, el dia de la memòria dels difunts.

Aquest proper cap de setmana hi ha pont, perquè dimarts és la festa de Qingming Jie. Literalment és la festa de la Neteja de Tombes, una festa que té més de 2.500 anys. M’expliquen el sentit.

Segons una llegenda al voltant del 650 AC, un home anomenat Jie Zhitui va salvar la vida del príncep Chong’er que estava a punt de morir de gana. Ho va fer tallant un tros de la seva pròpia cuixa i la va cuinar en una deliciosa sopa de carn. Quan el príncep va saber el que havia fet Jie, li va prometre de recompensar-lo en el futur. Dinou anys més tard, però, el príncep Chong’er es va convertir en el Duc Wen i ràpidament es va oblidar de l’humil Jie que havia salvat la seva vida.

Quan finalment se’n va recordar i va anar a cercar Jie per honorar-lo, Jie es va negar a rebre’l i es va amagar dalt d’una muntanya amb la seva mare i el que quedava de les seves cuixes. Enfurismat, el Duc Wen va ordenar els seus soldats de calar foc a la muntanya per obligar Jie a sortir del seu amagatall. Però l’efecte, com es podia preveure, va ser tot el contrari: Jie i la seva mare van morir cremats. Per commemorar l’home que havia salvat la seva vida i que acabava de matar, el Duc Wen va organitzar un memorial sota d’un salze cremat, que va tornar a produir fulles i branques, a diferència del pobre Jie. El dia de la cerimònia es va convertir en Qingming, i les branques de salze són interpretades per molts com una forma d’allunyar els mals esperits de les tombes de la família.

Som en un restaurant més o menys luxós, prop de la universitat, i seiem en un reservat. Serveixen desenes de plats, inclòs el mític ànec de Pequín. Molt bo, tallats a llesques. Plats de carn i peix. Molts dels plats són de menuts. Diuen que els xinesos mengen absolutament tot de qualsevol bèstia que maten. Amb els col·legues no hi ha gaires possibilitats d’interacció. Tots tenen MOLTA feina. Amb els estudiants és més fàcil. Provo a fer-los parlar sobre els problemes que els preocupen. Ningú no parla de política o de la manca de llibertats. Estan ben instruïts pel règim.

Preocupacions:

-trobar feina quan acabin els estudis.
-la contaminació.
-a la Xina hi ha més homes que dones per la pressió de la societat rural, on es prefereix tenir fills mascles.
-preu de l’habitatge a les grans ciutats.
-les diferències socials.
-la seguretat dels aliments: no saber què mengen.
-la sanitat.
-Mao és vist com una mena de sant, una figura llunyana.

El dia de Fool’s Day, que és dissabte, em toca fer classe de les vuit del matí a les vuit del vespre.

Sorpreses

-China Daily, diari en anglès al servei de la informació del partit, és al costat del campus. Un periodista, que ha fet un Master a Indiana m’ajuda a comunicar amb els funcionaris de la tintoreria.

-Un dia passejo pels afores del campus. Veig que estan instal·lant tot de taules i penso que deu ser un mercadillu. Passo al cap d’unes hores i veig el que és. Són oficines improvisades per la recollida de paquets que les famílies envien als estudiants. Em diuen els estudiants que ells no fan servir mai el correu sinó aquests missatgers que van a tota pastilla pels carrers de Pequín en petites camionetes, tricicles, motos i bicis.

-Restaurants d’aspecte normal. Els cambrers i cuiners es col·loquen en formació militar davant la porrta abans de començar a treballar. Reben instruccions a crits del director i ells contesten amb uns crits que sonen a «Banzai!».

-Mileres i milers de bicis. Les deixen a qualsevol lloc. Amb una app, des del telefonet, obren el candau.

Palaus i temples

El temple (o altar) del cel és un grup d’edificis taoistes situat al sud-est de Pequín. Els emperadors de les dinasties Ming i Qing el visitaven cada any quan pregaven al cel per tenir una bona collita. Fou construït entre els anys 1406-1420 durant el regnat de l’emperador Yongle, que també va ser responsable de la construcció de la Ciutat Prohibida. Vist des de dalt, els passadissos del temple són rodons i la bases quadrada, d’acord amb la noció ‘Tianyuan Difang’ (天圆地方) – «El cel és rodó, la terra és quadrada». Hi ha la sala d’oració per les bones collites, i també el Mur de l’Eco, una estructura circular a l’aire lliure on un murmuri pot viatjar amb claredat des d’un extrem a l’altre del cercle.

Una de les coses en què penso aquests dies és en la pujada, davallada i tornada a pujar dels imperis. El de la Xina va tenir una història potent sota diverses dinasties. Amb els Qin va arribar a tenir frontera amb l’imperi romà. Entre el 1271 i el 1911, va tenir tres dinasties: Yuan, Ming i Qing. L’última va acabar de mala manera, amb la presència de les potències imperials europees i amb els japonesos papallonejant fins que van ensenyar les dents i van ocupar la Xina entre 1931 i 1945. No són gaire estimats a la Xina. Un grup de les meves alumnes em deien que els japonesos són molt baixets (!?).

Summer_Palace_1888.jpg

Palau d’Estiu, 1888

Penso en tot això visitant alguns dels monuments. Ahir, per exemple, vaig anar el Palau d’Estiu, situat quinze quilòmetres al nord de l’antiga capital. És dalt d’un turó i va ser construït en un punt estratègic per escapar de la calorada que fa a Pequín als mesos d’estiu. Aquest palau va ser construït (entre el 1750 i 1764) en un parc descomunal, i com tants edificis de la vella ciutat va ser destruït per les tropes d’ocupació colonials (anglesos i francesos, visca la dita civilització occidental europea) a mitjan segle XIX durant la segona guerra de l’opi. En els anys setanta del segle XIX Cixi, l’emperadriu vídua, va començar a reconstruir el palau i els impressionants jardins, canvià el nom: Yiheyuan, o «jardí de la Salut i l’Harmonia». El 1900, durant la rebel·lió dels Boxer, el palau va ser cremat una altra vegada per les tropes occidentals, i va romandre en ruïnes fins que els comunistes xinesos el van reconstruir en els anys cinquanta. Com passa sempre a l’Àsia, no hi ha una afecció pel veritable i ja els va bé la còpia, reproducció, reconstrucció. La rèplica, el simulacre. Són millennials sense saber-ho. El palau estava ple com un ou. No es podia gairebé caminar de la gentada que hi havia. Amb tot, són espectaculars les vistes sobre el llac, els miradors, el petits temples, el teatret per representacions d’òpera xinesa.

Marco Polo descrivia Pequín com la ciutat més magnífica al món. Es va meravellar en particular del palau d’estiu. El va descriure com «el palau més gran que hagi existit mai». Les parets estaven cobertes d’or i plata i la sala principal era tan gran que hi podien menjar a 6.000 persones. Es considera que els jardins d’aquest palau han tingut una gran influència en el model de jardí xinès: incorpora la intervenció de l’home (l’arquitectura) i de la natura en un tot harmònic. És una expressió de la filosofia i la pràctica del disseny del jardí xinès. És un lloc que esdevé símbol contradictori d’aquesta cultura potent (amb totes les seves brutalitats).

A tots els monuments que he visitat, allò que m’ha sorprès més són les dimensions. Quina brutalitat. Són dimensions que fan semblar ridículs Versailles, el Mall de Washington, el Vaticà. El poder temporal que s’ha d’expressar a través de l’espai. I després els noms, que sembla que volen demanar excuses per les dimensions: Passadís de la benevolència i de la longevitat, Pujol de la Longevitat (amb belles vistes sobre el llac), la torre de la fragància de Buda, la Torre de l’Arxiu Rotatori i la Sala que dissipa els núvols.

El te

Fa més de deu anys que amb la Chiara bevem te. Cada cop que descobreixo nous gustos és una festa. A la Xina és impressionat la varietat de tes que tenen i els mercats on el venen. Vaig a un lloc on hi ha centenars de petites botigues, és la Maliandao Tea Street. Abans -diu la guia- estaven disseminades pels carrers del barri. Des de fa uns anys els han ordenat en un edifici de quatre pisos. Tres són dedicats al te i l’últim a a venda d’aparells de fotografia, molts dels quals són antics.

Parlo amb una de les venedores. Comuniquem a través d’una app que tradueix el que diem -ella en xinès, jo en anglès- a l’altra llengua. Abans de comprar fa ha una petita cerimònia del te: primer presentació de diverses varietats, els preus llurs. Després entra en matèria: calenta l’aigua; calenta les tassetes –com didalets– amb aigua calenta; calenta el recipient on prepara el te; posa aigua damunt les fulles; les deixa reposar molt poca estona i comença a servir. Així cada cop que beus el te és una mica més fort. T’emboliquen amb els preus i les qualitats. La capacitat de comerciar dels xinesos és llegendària. No és superada ni pels italians. Si els deixessin es vendrien la mare. Surto carregat de te, blanc i jasmí, que em sembla extraordinari.

Visita al barri 798.

És el centre de l’art contemporani a la ciutat de Pequín. Una zona on hi havia fàbriques contaminants, però que des de fa més de deu anys s’ha convertit en lloc d’atracció per a galeristes i artistes. I col·leccionistes. I curiosos. Hi vaig amb la Ritalba. Agafem un autobús 696 a la porta est de la UIBE que ens porta fins a un centenar de metres del barri d’artistes. Viatjar amb autobús per una ciutat desconeguda és sempre un luxe. Veus els carrers, la vida, no et sents com una rata dins el túnels. Em permet constatar la immensa monotonia dels edificis d’aquesta ciutat, el fum que domina. Tot està construït pensant en l’automòbil. Com si fóssim a Texas o Califòrnia. Poca atenció a la dimensió humana. Caminades que exhaureixen el més valent. És un autobús articulat i aquest diumenge al matí l’operen tres funcionaris: el conductor, la cobradora i un segurata. Un excés perquè només som deu passatgers.

Arribats al barri, que és zona de peatons, amb unes barerres per controlar l’entrada dels pocs vehicles autoritzats, reconec grans noms del sistema de l’art. La galeria PACE de NYC, la Galleria Continua de San Giminiano. Estranya barreja de galeries d’anomenada mundial amb d’altres que són només mercadillus d’art (tot a 100€) o botiguetes de souvenirs sofisticats. Aquí trobo l’enèssima edició de Le petit prince en llengua estranya per l’amiga Marta Moretti. A la Galeria Continua saludo la noia polonesa que hi havia a la recepció em presento i m’omple de catàlegs (més pes a la maleta que cal afegir a les tones de te!). Em crida l’atenció una botiga de roba vintage per home. Sense30.com. Una bici d’època (reproducció) només costa 4000€. Sofisticadíssim, tots els models de roba són recreacions de peces de fa anys, produïdes entre el 1900 i el 1970.

Dinant pregunto a la Ritalba sobre la seva família. M’explica: el seu pare és un militar jubilat que feia una feina que no li agradava en una caserna d’intendència. Ara és feliç perquè fa de mecànic, arreglant cotxes i aparells diversos. La mare treballa a les oficines dels ferrocarrils xinesos de la ciutat on viuen, Shenyang, prop de la Corea del Nord. S’encarrega de coordinar els maquinistes. Els seus pares, em diu, són molt tradicionals. No accepten menjars, o costums, que no siguin xinesos. Li pregunto què opinen que ella estudïi italià i anglès i que hagi viscut un temps a Itàlia. Els sembla molt bé perquè és bo per la seva educació. Deu venir d’una família molt modesta. Ha fet el gran salt endavant. Ha estudiat dibuix, piano (13 anys). Practica prop de la UIBE on lloga un piano per hores. Vol fer un doctorat d’italià. Té un gran mèrit perquè tot és tan diferent. Atansar,combinar, la cultura xinesa i l’europea no és fàcil. Li pregunto sobre la revolució cultural i diu que ells no parlen mai de política. Em diu que si de gran volgués treballar en un ministeri, hauria de ser membre del partit. La partitocràcia!

El moment més artístic i inquietant del viatge arriba. En aquest gran espai hi ha alguns centres culturals: danès, alemany. De sobte som davant del centre cultural de la Corea del Nord. Estan preparant alguna cosa. Hi ha unes cadires dalt d’una petita plataforma i tot de noies guarnides amb el vestit tradicional coreà, que em sembla idèntic al del sud. Tot d’homes vetits amb trajos (de polyester) negre amb o sense corbata. Em diu la Ritalba que estan celebrant la festa del sol, l’aniversari del naixement del fundador del país. Fa impressió. Van fent unes presentacions per nom i pugen a la tarima. Són molt baixets, amb pinta de pagesos de cara colrada. Caravermells. Deuen haver passat molta gana. Quan pugen a la tarima, cridats pel qui fa de mestre de cerimònies, es giren de cara al públic i fan grans reverències. Un traductor simultani va dient en xinès el contingut dels discursos rituals, buits, que fan. Després de poca estona deixa de ser interessant. Gran avorriment. El totalitarisme en acció té ben poc interès. Desperta una mena de curiositat morobosa, però en el fons tot s’assembla massa al temps de la dictadura franquista.

 

Millor passar a la poesia

«Pensaments nocturns» de Li Bai

李白《静夜思》
床前明月光,
疑是地上霜。
举头望明月,
低头思故乡。

Al costat del meu llit una bassa de llum-
És gebre sobre la terra?
Miro cap a la lluna
Inclino el cap, penso en la meva terra.

«Pensaments del novè dia de la novena lluna novena. Pensaments per als meus germans que eren a Shandong de Wang Wei».

王维的《九月九日忆山东兄弟》
独在异乡为异客,
每逢佳节倍思亲。
遥知兄弟登高处,
遍插茱萸少一人。

Sol com un exiliat, en un país estranger,
quan arriba la Festa, penso encara en els meus pares,
Quan els germans porten sanguinyol a la muntanya,
Cada un d’ells du una branca- i manca la meva branca.

La Gran Muralla

Visito -és obligat- la Gran Muralla. The Great Bowl (com pronuncia la guia xinesa). The Great (Fire)Wall que en diuen a les xarxes en referència a la intervenció de la censura. Són 6000 quilòmetres d’una muralla que havia de protegir de les invasions del nord, de la Mongòlia, però que a l’hora de la veritat va ser inútil. Com tots els murs. No va servir per res: la línia Maginot, la línia Sigfrid, la frontera entre Mèxic i els EUA, entre Israel i Palestina. Les dimensions de la muralla ajuden a entendre la demencialitat humana, que continua a fer progressos.

Aquesta immensa muralla em fa pensar en un títol d’Octavio Paz, Puertas al campo. I l’arribada de la primavera, em fa recordar un seu poema:

PRIMAVERA A LA VISTA

Pulida claridad de piedra diáfana,
lisa frente de estatua sin memoria:
cielo de invierno, espacio reflejado
en otro más profundo y más vacío.
El mar respira apenas, brilla apenas.
Se ha parado la luz entre los árboles,
ejército dormido. Los despierta
el viento con banderas de follajes.
Nace del mar, asalta la colina,
oleaje sin cuerpo que revienta
contra los eucaliptos amarillos
y se derrama en ecos por el llano.
El día abre los ojos y penetra
en una primavera anticipada.
Todo lo que mis manos tocan, vuela.
Está lleno de pájaros el mundo.

La guia -una noia eixerida- ens explica algunes llegendes sobre la muralla. Al temps de la dinastia Ming (1368-1644), un obrer anomenat Yi Kaizhan era expert en aritmètica. Va calcular que necessitaria 99.999 maons per construir el pas de Jiayuguan. El supervisor no el va creure i li va dir que si havia errat en el càlcul, encara que només sobrés un sol maó, tots els obrers serien castigats a treballs forçats durant tres anys. Quan va acabar la construcció, va sobrar un maó. El supervisor estava content i estava a punt d’iniciar el càstig. Malgrat tot, Yi Kaizhan va exclamar convençut que el maó havia estat dipositat allí per un ésser sobrenatural per aguantar la paret. El més mínim moviment podria causar el col·lapse de la paret. Per tant el maó es va mantenir en aquell lloc i no el van moure. Avui dia encara es pot veure a la torre del pas de Jiayuguan.

Un acudit francès en el qual es veu un pastís tallat per la reina Victòria (Gran Bretanya), el Kàiser Guillem II (Alemanya), el tsar Nicolau II (Rússia), la Marianne (França) i un samurai (Japó), mentre un mandarí xinès s’ho mirar sense poder fer res.

Toti Soler musicà una versió de Li Po, «Petita festa», feta per Marià Manent:

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l’ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l’angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s’ho mira;
quan em poso a dansar,
l’ombra em fa companyia.

Quan s’acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l’he coneguda.

Si me’n torno al casal,
em segueix l’ombra muda,
i una mica més lluny
m’acompanya la lluna.

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l’ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l’angunia.

Dos poemes de Qju Pu
«Davant el mirall»

Mesura mil vares el meu cabell canós.
I les meves tristeses mesuren el mateix.
Em miro al mirall cristal·lí,
i no m’explico per què està gebrat.

«Una nit entre amics»

Per espantar les eternes tristeses mundanes,
ens lliurem a beure, centenars de copes.
La bella nit convida a llargues converses,
i la lluna brillant ens treu la son.
Ja ebris, anem a dormir en la muntanya erma.
El cel és la nostra vànova, i la terra, el nostre llit.

Final

Al Brasil hi ha una marca de sabates tipus Camper que es diu «Ciao Mao!» . M’acomiado d’aquesta gent amb una recança relativa. És un país immens, indesxifrable, de contrastos brutals. Misteriós, violent, d’un gran refinament (encara visible en part de les classes poderoses).

Arribat a casa llegixo una entrevista a Romano Prodi a Repubblica. Opina que l’estratègia dels xinesos és molt diferent de la dels nord-americans, fan el seu camí. Guanyaran, tard o d’hora s’enfrontaran, de manera violenta, o més subtil. «Diu il professore: «I cinesi non hanno interesse a ribattere colpo su colpo. E anche a Washington non conviene provocare una loro reazione. Xi può anche mollare la Corea del Nord, gli americani però pagheranno un prezzo altissimo». I jo opino, veient la histèria sobre les activitats i les amenaces dels nord-coreans, que és un país que s’aguanta en respiració artificial, sostingut pels xinesos. Els serveix com a pinxo malcarat, un gos que borda i espanta la gent. Però és buit de sentit i de força. La millor versió la presenta el film censurat The Interview. Veure el grup de gent nord-coreana fa un parell de dies al 798 de Pequín era molt fort: la pobresa amb cara i ulls.

Segons Confuci, la gent havia de complir amb els compromisos sagrats amb el Cel. Entre els més importants hi havia: humanitat (ren), pietat filial (xiao), i virtut (de). Només observant aquestes Lleis del Cel es podria aconseguir l’ideal ètic més alt, l’objectiu que perseguia el Confucianisme.

Han passat tants anys, el país ha canviat tant. Confuci queda com una relíquia que els més joves confonen amb Mao. On queda el passat, on queda el futur? Confusió total.

Acabo amb una altra dita –aquesta veritable– de Confuci: «Pocs són els qui fallen essent austers». Doncs no els queda res per aprendre. Que de retruc em recorda una altra frase de Mao: «La modèstia contribueix al progrés, i l’envaniment condueix a l’endarreriment». Que n’aprenguin. Bon vent!

Confuci (1770)

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s