Corea: el sud, el pop, la cara, la creu

seoul.jpg

©The Linux Foundation

I haven’t been everywhere. But it’s on my list.

Susan Sontag

Sortir de Venècia sense gaire complicacions. Només les obres eternes a l’aeroport que sembla que no avancen. Construeixen un passadís perquè els milions de turistes arribin més fàcilment a la terminal de l’Alilaguna i dels taxi-barques. Quan baixes del bus 5 de l’ACTV comença una autèntica prova d’obstacles. Si vas amb una mica de retard i vols córrer per passar la (in)security et toca fer una gincana, xocar contra alguna columna, trepitjar un parell de turistes despistats, xocar contra una altra columna, ensopegar amb l’escala mecànica. Xocar encara amb un altre turista que bada intentant treure l’entrellat de la segnaletica incomprensible. Una autèntica tortura.

Des de fa un temps llegeixo els diaris com al temps de la dictadura. Compro pocs diaris italians o espanyols. No me’n fio. Millor llegir premsa estrangera per saber allò que passa al teu país. El Herald Tribune tenia un format que m’agradava molt: notícies de 25, 50, 100 anys abans. Notícies per viatgers. El temps a tot el món. Uns columnistes informats, que vivien arreu del planeta. Seccions sobre cultura a Europa. Ara, per estulviar, el NYT, que el va comprar fa uns anys, ha imposat que sigui la versió de les pàgines d’internacional d’aquell diari, que no són les més imparcials o variades al món. Un desastre això del progrés, però ja ho sabíem. Si algú es pensa que està informat llegint la supertendenciosa premsa barcelonina o madrilenya, va servit. Ja es pot calçar, perquè li tocarà fer milles abans de trobar una informació objectiva que no sigui en l’estil HMV. His Master’s Voice. Millor llegir algun blog, com el de Palinuro, sense pèls a la llengua, com deia i volia Gabriel Celaya:

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

La premsa nazional no les diu les veritats, i per tant has de fugir i buscar-la elsewhere. Aquests dies a la versió internacional del NYT dominen les informacions sobre la Xina, l’economia i la manca de democràcia (que a ells no els preocupa gaire, com als russos soviètics), informació sobre el nou film d’Isabel Coixet, Spain in a Day . Una bona tira de Charlie Brown i l’inevitable acudit sobre D(R)onald Trump conforta.
AcuditPeanuts.jpg
AcuditTrump.jpg

La pantalla amb la ruta que segueix l’avió exhibeix uns noms ben exòtics: Novossibirsk, Taixkent, Omsk, Urunqui, Samarcanda. M’adormo. Impressió del vol Alitalia: el 95 % dels passatgers són coreans. De sobte immers en una altra cultura. Gent educadíssima i discretíssima. Com els japonesos i no com els xinesos, cridaners i desconsiderats. Gran tranquil·litat a bord. Ningú no crida ni parla a crits d’una banda a l’altra e l’avió. Els noms misteriosos sobre els que volem creen un sentit de la distància estrany: sembla de ser en un videojoc o mapa interactiu.

Arribada a un aeroport que sembla desert. En temps record fem el control de passaports i recuperem les maletes. Compro una sim local per pocs doblers (que es revelarà innessària, perquè hi ha wifi arreu). Resulta faciilíssim trobar l’autobús que m’ha d’atansar a l’hotel. El viatge fins a la ciutat es fa per un paisatge de film coreà. Som només dos passatgers al bus, com si fos un taxi privat. Arbres -coníferes- d’agulles molt diferents de les mediterrànies. s com els que vaig descobrir fa anys a Seattle. Una natura baquetejada, amb molta intervenció de l’home. L’aeroport és en una petita península, a uns 40 km de la ciutat. Autopistes, excalèxtrics. I ja dins del mateix bus, publicitat del K-pop, obsessiu. M’estic endinsant en un món pop. El bus té un televisor funcionant a tot drap amb només anuncis que es repeteixen fins l’infinit, intentant exhaurir el pobre espectador i amb breus falques informatives. I les inevitables notícies del temps. Les obsessions col·lectives amb l’excusa de vendre alguna cosa.

Grups de gratacels, blocs de cases numerades i el nom d’algun espónsor. Naturalment, Samsung. Ponts que travessen les badies, llocs sense aigua, salines. Deu ser el moment de la marea baixa. L’autobús em deixa a prop de Gangnam en una avinguda plena de botigues de moda de marques occidentals. No sembla ser el lloc més elegant de la ciutat que m’anunciava la Rosi Song. El primer contacte amb els coreans és sorprenent. He fet la imprudència de no imprimir el mapa per arribar a l’hotel. Encara no sé que tinc internet gairebé a tot arreu. Pregunto a un parell de coreans ensenyant-los només la reserva de l’hotel. Tots dos fan el mateix: treuen el telèfon, teclegen el nom, busquen el mapa i m’ensenyen com arribar-hi. Simpatia i amabilitat. L’hotel no em deixa fer el check-in i he d’anar a pasturar un parell d’hores. Primera experiéncia culinària. Bibimbam. Prou bo. Com els que menjava a Providence al restaurant coreà d’Angell St, o al carrer 32 (entre la 5a i la 6a)de NYC, prop del Graduate Center de CUNY, a tocar de l’Empire Estate Building. Com a Bangkok (o fins i tot al Back Bay de Boston) hi ha amples avingudes connectades per uns carrerons estrets més o menys sinistres. Plens de botiguetes, petits restaurants. Són el cor d’aquest barri d’oficines (situades en els edificis monstruosos a les avingudes), ple de serveis als carrerons gairebé invisibles. Faig un cafè en un local petit, bellíssim. Es diu Jass, presumeixen de tenir cafè brasiler.

M’instal·lo a l’hotel, dormo 10’ i surto al carrer.

Metro & Museu

Primer experiment al metro, facilíssim de navegar.
En aquest país hi ha una autèntica obsessió amb el culte al cos: cirurgia estètica per semblar més occidentals (engrandiment dels ulls, retoc del nas i de la boca) i tractaments de la pell. Hi ha centenars i centenars de botigues (moltes són cadenes) de productes per l’embelliment. Només d’arribar, la primera compra és un pot de crema pe la Sarah. Les dones coreanes dediquen fins una hora al dia per poder tenir la pell com la seda, blanca i sense defectes. Una noia molt gentil d’una botiga Nature Republic (on he trobat l’encàrrec que m’havia fet la Sarah) m’ajuda a comprarla targeta del metro i carregar-la de t-money. Món de màquines que et parlen en coreà, amb algunes breus pistes en anglès. Pocs éssers humans. Customer Service inexistent. Com passa arreu, cada cop és més difícil parlar amb un ésser humà i t’envien a dialogar amb màquines sense entranyes.

Vaig al Museu Nacional d’Història de Corea. És enmig d’un gran parc, vora el riu. Hi ha una exposició sobre les arts i la ciutat. Aquí te n’adones que fins fa només cinquanta anys cuidaven cabres.

 

MuseuNational.jpg Les vaques eren un luxe. L’exposició, molt ben muntada, amb peces que són murals amb escriptoris de poetes o reunions d’artistes. Es nota que escriptors i artistes eren personatges importants en aquesta societat.

675a8e33dfbd8f7b806a5337a09762a4.jpg

A més, dels plànols com eina d’expressió i control de l’espai. L’exposició tè quatre seccions. Beyond the City Walls, People, Captivated by the City, Art, Portraying the Sensibilities of the City, The City, Facing Modernity. M’interessa la segona, la gent, captivada per la Ciutat, quan la gent a la ciutat va crear una nova cultura urbana que es va convertir en un tema de pintures populars ( pung-sokhwa). Els intel·lectuals, es van adonar dels avantatges de la informació, el coneixement i la cultura avançada que es podia desenvolupar només a la ciutat. Participaren en activitats literàries, decoraren els jardins i estudis dels més potents. Van tenir un paper important en la difusió d’una passió per la pintura i la cal·ligrafia i un interès en bibelots i antiguitats. El creixent poder de la cultura urbana fou protagonitzat pels Jungin (persones de classe mitjana).

El més notable de l’exposició és que te fa veure com s’ha transformat aquest societat en temps rècord, passant d’un món agrícola a un d’hiperindustrialitzat.

TramsSeoul.jpg

Entre els dos edifics del museu, exposicions temporals i el d’història de Corea, hi ha un mirador sobre el no-res. Deu ser el buit de la transformació veloç. A l’altre edifici, que és de dimensions faraòniques, sorprenen uns bons budes antics. Com han fet per conservar-los? Amb les ocupacions i guerres que han patit.

Leeum

L’endemà quedem amb l’Alessandro Farinelli, el soci del Francesco Tiribelli, que és a Seoul per muntar un show per la Moncler. Naveguem el metro i acabem al museu Samsumg. Són tres edificis de tres arquitectes estrella: Mario Botta, Rem Kolhas i Jean Nouvel. No se andan con chiquitas. Mario Botta visualitza la bellesa de la porcellana coreana mitjançant l’ús de rajoles de terracota, que simbolitzen la terra i el foc. Jean Nouvel, el primer al món en utilitzar vidre i acer inoxidable rovellat, expressa la qualitat d’avantguarda de l’art contemporani a través del seu disseny. Rem Koolhaas utilitza materials poc comuns, com el formigó negre, per crear la caixa negra. Ha dissenyat un espai arquitectònic futurista que sembla estar surant en l’aire.

IMG_0184.jpg

El museu es diu Leeum, un nom en el qual es combinen Lee el cognom del fundador de Samsung, i um de la paraula «museum». Margot Permane ha dissenyat el logotip, que és una interpretació moderna de la tipografia dels gravats antics romans, amb una combinació de lletres majúscules i minúscules que tenen la mateixa altura. El motiu –expliquen– representa la línia de temps que passa pel centre de les lletres i simbolitza el caràcter d’aquest museu, que inclou art tradicional coreà i art contemporani.

LEEUM.jpg

Amb l’Alessandro gaudim de la visita. Una bona exposició de l’artista islandès Olafur Eliasson: «The parliament of possibilities». Un experimentador de primera, les seves obres abasten amplis interessos en relació amb la natura, la filosofia, la ciència i l’arquitectura, i les arts visuals. Moltes de les obres d’Eliasson es componen principalment d’elements immaterials, la incorporació de les il·lusions òptiques, moviment, llum i miralls, experiments visuals amb la llum i el color, i el fenomen gairebé natural produït per les màquines. L’exposició conté vint-i-dues obres. La més espectacular és l’arc de Sant Martí, fet amb aigua i llum.

LeeumEliasson.jpg

Som en una habitació a les fosques, els raigs de llum il·luminen un cercle de boira i així es crea un arc de Sant Martí en l’aire. Quan t’apropes descobreixes el mecanisme: uns aspersors i uns focus penjats del sostre. Una característica important de les obres d’Eliasson és que els mecanismes que els produeixen no estan ocults, però sempre exposats. D’aquesta manera, les obres no són il·lusions que enganyen i sedueixen l’espectador, sinó més aviat demostracions de com la realitat sempre es construeix.

En sortir hem dinat en un Korean Barbecue. Érem sols al restaurant. Carn molt bona amb les salses de rigor. A casa. descansar. Treballar encara en l’article sobre Antonio Gamoneda.

El meu hotel és al districte de Gangnam, un dels indrets amb més locals nocturns, restaurants. Com em va advertir la Rosi Song, és el barri piju de la ciutat. Dissabte al vespre era un vesper de jovenalla. Elles moníssimes. Ells bufons. Hi ha molts restaurants que estan oberts fins a les 5 de la matinada. La nit és jove. Vam anar a sopar en un restaurant de quatre pisos d’inspiració japonesa amb Andrea, l’arquitecte milanès i el seu dream team que són uns dies a Seül per organitzar un evento per la Moncler. El món de la moda que fa enfollir els joves enriquits d’aquí. És un estrany restaurant coreà guarnit en estil japonès. El menjar és una barreja de les dues cultures. Són quatre pisos plens a vessar en aquest dissabte nocturn. Molts grups de noies joves. Beuen com traginers. Cervesa i més cervesa. A la nostra taula ens duen com a final de festa un licor d’arròs fortíssim.

No segueixen les normes locals. El menjar a Corea ha de ser organitzat segons un ordre de colors, quantitats i salut. Ha de tenir una combinació de colors agradable. Ha de ser un número de platets d’acompanyament en números senars. I ha de contenir ingredients bons i equlibrats.

MMCA

Diumenge. Treballo en la còmoda cambra d’aquest Hotel boutique (whatever it means) que sembla més aviat un love hotel. No veig mai ningú. Només se senten tancar de portes i corredisses. L’hora del check-in és a partir de les 15. L’amour l’après-midi. Surto a la caça del museu que dirigeix el Bartomeu Marí. Em perdo de manera miserable. He fet la bestiesa de fiar-me de Google Maps i m’ha enviat al primer museu que li ha passat pel cap. Vaig a petar al National Museum of Modern and Contemporary Art. Sóc prop d’un dels antics palaus reials. Parlo amb una noia molt amable que –per sort– parla anglès. Havia estat a l’estiu a Barcelona a visitar (surprise!) Gaudí. Li demano d’escriure en un paper les indicacions per al taxista. La gentilesa dels coreans és proverbial. Com la dels japonesos. No com la dels xinesos. Després de dècades de dictadura estan podrits i només pensen en la pela. Són grollers, maleducats, vesteixen com fantasmes. escupen pel carrer (allò que terroitzava Salvador Espriu). Després a la llibreria del MMCA tres noies m’explicaran amb molt detall com arribar a la gran llibreria Kyobo. No se’n fien de mi i m’imprimeixen tres fulls de Google Maps amb totes les indicacions. Allí trobaré un exemplar de Le petit prince en coreà per la col·leció de la Marta Moretti.

Arribo per fi al MMCA. És a Gwancheon, prop d’un dels palaus dels antics monarques coreans. La Kim Sooja, una coneguda artista coreana que viu a NYC, hi té aquests dies una gran exposició, el museu d’art contemporani. Per fi hi arribo amb un taxista orientat amb el paperet que m’han escrit en coreà. El MMCA és un edifici molt nou, davant del jardí d’un dels palaus reials de Seül. És un edifici una mica caòtic. O així m’ho sembla. Potser perquè avui vaig una mica desorientat. El museu és un edifici estrany, de pisos i recorreguts no intuitius. Davant de la sala d’entrada a l’expo de la Sooja hi ha una llarga cua d’uns 10′. És diumenge i és ple de famílies (mares) amb nens. Ambient de tendresa. El show (que en diu ella) és molt bo. Hi ha menys llumenetes i sensacions que en els altres que li havia vist.

L’exposició es titula MMCA HYUNDAI MOTOR SERIES 2016: KIMSOOJA / ARCHIVE OF MIND esponsoritzada per la Hyundai Motor Company, una de les tres companyies que representen el miracle econòmic de Corea del Sud. Kim Sooja m’ha escrit i m’ha donat consells sobre què visitar a Seoul (If you have more time, please visit to the kyungbokgung palace or Jongmyo. Or secret garden. Insadong is also a street with many traditional gift shops and restaurants, antique stores. ). Naturalment recomana la seva exposició. Presenta nou obres d’art site-specific i vídeos. Des del 27 de juliol del 2016 fins al 5 de febrer del 2017. L’exposició es titula «Archive of Mind». Aborda problemes existencials del jo i l’altres, a través de tècniques diverses com instal·lacions, performance, el vídeo i la fotografia, fent servir el so, la llum i objectes quotidians. Segons les explicacions de la nota de premsa, «amb la mirada d’un mirall i una agulla que ens revela i ens porta a una consciència de nosaltres mateixos, Kimsooja investiga qüestions relatives a la condició de ser humans, mentre que s’enfronta amb la polítics, el medi ambient i diverses qüestions amb les quals ens enfrontem en aquesta època. Kimsooja relaciona l’art i la vida a través d’una investigació conceptual i estructural de la materialitat/immaterialitat, la mobilitat/immobilitat, en una manera de no fer i no decidir decisions, que inverteix la noció de l’artista com l’actor predominant».

La part més espectacular és la gran taula en forma d’el·lipse. Entres, et deixen triar entre quatre tipus de fang i et demanen que n’agafis un tros del que més t’agradi. Seus a la taula en uns tamborets. Hi ha una quantitat de gent espectacular. Has de fer una esfera i deixar-la a la taula. És un mar de petites boles de fang.

KimSooja3.jpgEl resultat és una taula immensa, ben il·luminada, plena a vessar de petites esferes de colors diversos. Semblen planetes, mons que giren. M’interessa una altra de les instal·lacions. Hi ha dos vídeos en projecció simultània. Des d’un helicòpter veiem una sèrie d’entrades i sortides d’autopista, connectors de tràfic. El món de London Orbital o les tangenziali de Milà o Roma, el GRA, no sagrat.

Sortint del museu he anat a la llibreria Kyobo, un local immens, ple de gent, àvids de lectura. Caminant cap al metro he passat per Insadong, un carrer «tradicional» de la ciutat. Nois i noies passegen en vestits tradicionals.

 

NoiesDe Gala.jpg

L’art és molt present a les ciutats coreanes, disseny, noves idees, noves visions, experiments. L’any 2010 Seül va ser nomenada Capital Mundial del Disseny, això va ajudar a convertir-la en un dels punts de referència mundial de les noves tendències arquitectòniques i artístiques del continent. Tot el paisatge urbà de Seül està esquitxat d’edificis de gran alçada, obres i àrees dissenyades per arquitectes de renom internacional. Obres per tot arreu. En un altre sector de la ciutat, davant mateix de la monumental plaça que ha construït Zada Ahid, a tocar d’una zona comercial d’horaris completament folls. És la Dongdaemun Design Plaza, també anomenada la DDP. És un disseny neofuturista  caracteritzat per unes formes poderoses, amb estructures de corbes allargades. És el punt de referència de la moda de Corea del Sud, amb un museu de disseny (tan ben dissenyat que la segnaletica fa impossible trobar-ne l’entrada). Dongdaemun té una mena de parc en el sostre, grans espais expositius, petites botigues d’aspecte futurista i fragments restaurats de la fortalesa de Seül.

 

En aquesta zona hi ha alguns grans magatzems que obren a les 10:30 del matí i tanquen… a les 5 de la matinada!

BiciMetro.jpg

En tàndem al metro

Tothom aconsella d’anar a visitar la Seoul Tower, situada al cim del Namsan, una petita muntanya de 480 metres d’alçada. La torre té 237 metres. És el lloc on van moltes joves parelles de tota l’Àsia. Aquí s’han filmat escenes d’una de les sèries de la tele més famoses del continent, My love from the Star. És una sèrie que es va poder veure entre el 18 de desembre del 2013 i el 27 de febrer del 2014. Un extraterrestre arriba a la terra durant l’època del dinastia Joseon i 400 anys més tard s’enamora d’una actriu en època contemporània. Suspension of disbelief. Total. A la terrassa sota la torre els enamorats es declaren amor etern (els roserars de Gant?), està ple de candaus de l’amor i es fan els inevitables autorretrats, altrament dits selfies. M’estalvio la visita. Ja en tinc prou amb els candaus que amenancen d’enfonsar alguns ponts de Venècia.

 

NAMDAEMUN MARKET

Entre els consells de Kim Sooja hi havia el d’anar a visitar Namdaemoon: «open market is good during the daytime, and Dongdaemoon night market( very reasonable designers clothings) 9pm-5am is fun to discover.» Amics i guies de Seoul aconsellen vivament anar a visitar el Namdaemun Market. Diuen que t’has de deixar perdre en aquest immens laberint de botiguetes, el mercat més gran de Corea, on es pot trobar de tot, des de botigues on venen ginseng vermell coreà, una de les versions més saludables d’aquesta planta medicinal, o plats, bols, safates de llautó típiques de Corea, fins desenes de lloc per menjar a peu de carrer. Algunes seccions del mercat estan oberts tota la nit. Diuen que és un lloc especialment atractiu per l’atmosfera típica que té. La veritat és que no m’ha semblat un gran què. Potser molt útil per als turistes en cerca desesperada del suvenir d’última hora, també per als coreans que poden trobar menges i medicines. L’únic punt d’interès: una secció plena de botigues de càmeres fotogràfiques, noves i d’ocasió, a preus molt competitius. M’aturo en un restaurantet a menjar una bona sopa de fideus, pollastre i cloïsses. És tan petit que gairebé no puc seure. La cadira és baixa, la taula petita. Blancaneus és a punt d’arribar. Tot pensat per nanets. Que és el que eren els coreans fins fa una generació. Ara han crescut de manera perceptible. Es veu en el metro. Homes i dones joves són alts, gairebé 30 cm. més que els seus avantpassats més propers. És l’alimentació, el luxe de sortir de la pobresa.

Problemes de comunicació. Pocs coreans parlen anglès. Un vespre en un restaurant japonès de veritat, Grill Ajisai. El cambrer es diu Daniel i parla molt bé l’anglès el francès. Prefereix parlar francès. Va viure uns anys entre Rouen, París i el Camerún. Em proposa un suhshi monotemàtic, de peix de temporada. Exquisit. Parlem de les dificultats de comprensió, de la presència de la cultura japonesa en aquest país. Una relació de total amor-odi. L’ocupació japonesa de Corea es va produir durant l’expansió de l’Imperi del Japó. Corea es va trobar sota el domini japonès durant gairebé trenta-sis anys (del 22 d’agost de 1910 al 15 agost 1945), durant gairebé tota la primera meitat del segle XX fins a la rendició japonesa a la Segona Guerra Mundial, pocs anys abans de la Guerra de Corea.

 

Seoul National University

Durant l’estada vaig a la Seoul National University. El meu contacte és Ho-Joon Yim, professor associat (en el sentit anglosaxó o italià) que havia estat el cap de departament. És una universitat molt moderna. Edificis de tall racionalista que s’enfilen per una de les moltes muntanyetes que hi ha a Seoul. Aquí passen de construir edificis que semblin edificis vagament gòtics. No tenen l’ànsia d’imitar  Oxford o Cambridge. A la biblioteca, tot i no tenir cap carnet, he pogut treballar sense problemes. Es nota que en aquest paìs van per feina, tenen una burocràcia mínima. L’eficiència mana. Yim, que és expert en cinema i literatura contemporània, m’ha convidat a fer una conferència. Una doctoranda molt eficient, Seulki, em segresta l’ordinador i munta les connexions. He titulat la meva presentació «Latencias de la autoficción. De Gimferrer al documental autobiográfico latinoamericano». Parlo sobre Sokurov, Gimferrer i, els que els interessa més, La chica del sur, un documental de l’argentí José Luis García, que il·lustra molts dels mals de les relacions nord-sud, i no només en aquesta península. A partir de la noció de latència, la «qualitat o condició de latent» (cosa que existeix, però ocult i amagat) i també el «temps que transcorre entre un estímul i la resposta que produeix» obro una reflexió sobre els límits de l’autoficció a partir de diversos films i textos que arrenquen d’una aparença autobiogràfica. Ens movem en el terreny del que Philippe Gasparini ha anomenat recentment la «tentation autofictionnelle», és a dir el fet de jugar amb l’ambigüitat que s’obre entre autobiografia i ficció per desenvolupar una exploració alternativa del jo. Alguns autors contemporanis han pogut fer intenses exploracions transdisciplinars, intertextuals i intermediales gràcies a l’ús de les eines retòriques proporcionades per l’autoficció. Un «Autoretrat» de Pere Gimferrer (1998), Francofonia (2015) del director rus Sokurov i un documental de l’argentí José Luis García, La chica del sur(2012) són els textos principals que comento.

Abans de començar el professor Chang fa un resum en coreà dels fets polítics que envolten el documental argentí i en especial la figura de Lim Su-kyung. És una activista i política de Corea del Sud molt coneguda. Va saltar a la fama perquè va assistir a la 13a edició del Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants, celebrat a Corea del Nord l’any 1989. Hi va anar sense obtenir abans el permís del govern de Corea del Sud. Quan va tornar a Corea del Sud, va ser detinguda i condemnada a 5 anys de presó. Quan acaba l’explicació demana un fort aplaudiment. Sembla el circ. Encara no he començat a parlar.

Segueixen la presentació amb gran interès. tenen un nivell d’espanyol molt bo, i al final fan preguntes que tenen sentit. Han entès alguna cosa. Després un sopar en un restaurant japonès amb Bebeto (l’asistent) Yim, Seulki, Chang i Kim. Bon grup. Es nota que tenen un bon ambient de treball, sense aquelles tensions que acompanyen la vida acadèmica. The stakes are so low… És divertit comprovar els costums coreans: tu no ets pots servir el sake (licor d’arròs), el més gran, o de més autoritat, l’ha de servir als més joves o inferiors. Passa l’estona i tots es descorden. Bromes, rialles. Chang havia estudiat a Cornell i trobem coincidèncias amb el Bob Davidson de Toronto. Al final hem begut dues ampolles de sake. Hem menjat una quantitat enorme de platets. Un dels primers és espectacular: les potes de popets crus encara bellugaven. Yim es fa venir a buscar per un taxi especial que el recull després d’un sopar d’aquesta mena. Així pot beure tant com vol.

KOREAN POP

Noies camallargues joveníssimes, passades per la tortura de moltes hores de maquillatges i tractaments, amb el resultta d’unes cares perfectes, moviments sensuals. Les Girl’s Generation, 8 noies de porcellana (amb el permís de Pau Riba) Tenen un seguici mundial i van guanyar el 2013 un YouTube Music Awards pel video «I got a boy».

.

Diuen que Seul és la ciutat al món que té més botigues (que no cafès, és una altra cosa) Starbucks. Més de 300. Aconsegueixo trobar alguns cafès d’aspecte local, ètnic, en podríem dir. No aconsegueixo anar a cap sala de te. Sin Yetchatjip és una de les sales de te més antigues de la ciutat, a Insadong.

Els Jardins Secrets del palau de Changdeokgung

 

S’acaben els pocs dies de la visita. Seül, malgrat ser una ciutat hipermoderna, en el seu territori conté una increïble quantitat de tresors del passat. I malgrat haver canviat de mans tres vegades durant la guerra civil del 1950-1953, conserva encara monuments notables. Suposo queha ajudat l’habitud asiàtica de reconstruir o repintar allò que està vell. Fou destruït pels japonesos al segle XVII. Bombardejat en el XX. El sentit asiàtic de la runa no existeix. Tot s’ha de reconstruir com era abans. Com el Liceu, com la Fenice. Com’era e dov’era. Una de les joies de la corona, recomanada vivament per Sooja, és un llegat de la dinastia Choson, el regnat que va durar des de 1392 a 1910. Es tracta d’un dels cinc palaus reals de Seül, el Changdeokgung, patrimoni de la Unesco, que amaga un increïble jardí Huwon (el jardí secret), és a dir la part posterior, l’accés al qual estava reservat exclusivament a la família reial. Lloc de meditació i d’inspiració. Lloc d’escriptura. He pogut perdre’m en aquests bells i harmoniosos jardins durant una llarga estona, voltat de turistes asiàtics, entre centenars d’espècies d’arbres i petits estanys, esquivant els grups, l’afició mundial a l’autorretrat. Una mica de serenitat extraordinària, una mica de pau interior. En un racó, hi ha un petit llac, que els japonesos durant l’ocupació van modificar trencat l’harmonia segons el gust coreà (són tots iguals!).

P1020234.jpg

Hi ha uns versicles del rei Jeongjo, que ell deia en clau política i que a mi em plau de llegir en clau poètica: el món a mesura de l’home: «Tots els torrents del món tenen llunes reflectides en ells, però només hi ha una lluna en el cel. La lluna en el cel sóc jo, el rei i els torrent sou vosaltres, els meus súbdits. És el principi de l’univers que els torrents segueixin la lluna».

A la porta de sortida una sorpresa: Un gran cartell que diu «No Drone Zone». Destrueix la mica de poesia que havia aconseguit de degustar en aquest indret.

 

Dilluns. Després de les tres hores de feina decideixo anar a explorar una sauna coreana, que són molt recomanades. Una experiència relaxant i que neteja. Vaig al Dragon Hill Spa, a l’altra banda del riu. Entres i pagues 12.000Wo (uns 10€). En una taquilla deixes les sabates. Descalç, puges en un ascensor al 5è pis. Un complicat sistema d’escales i ascensors impedeix que homes i dones estiguin barrejats en cap moment. Allí et despulles i deixes las teves coses en una altra taquilla. La clau que dus en un braçalet té un número, que és el mateix d’on has desat sabates i vestits. Conills, ens passegem per les instal·lacions, mesurant les diverses possibilitats. Primer t’has de dutxar, després tries: sauna al vapor, quatre piscines d’aigua de diferents temperatures: 21C, 32C, 39C i 42C. La primera impressió amb l’aigua freda és fortíssima, però a mesura que agafes el ritme dels canvis de temperatura resulta més agradable. La nota discordant la donen quatre joves, dos coreans i dos ianquis que criden i rieuen i trenquen completament l’harmonia del lloc. Surts relaxat.

 

Poder i corrupció

 

09koo-inyt-master768.jpg

Manifestants amb màscares de la presidenta Park Geun-hye de Corea del sud i en segon terme la seva confident Choi Soon-sil. © Jung Yeon-Je/ FrancePresse

Quan arribo a Corea esclata un escàndal polític que té tothom espantat. La Presidenta del país, Park Geun-hye, va néixer per ser una líder polític. És la filla del dictador, Park Chung-hee, que va governar el país durant llargs anys i va liderar la revolució econòmica  dels anys seixanta que dura fins ara. Ella va créixer a la residència presidencial. Després de la mort de la seva mare l’any 1974, en un intent d’assassinat  contra el seu pare, la jove senyora Park es va convertir de facto en la primera dama del país. Més tard, va ser parlamentària  durant 15 anys, bastint una imatge de política molt hàbil mentre que ajudava a construir un partit conservador que tenia com a missatge central la seguretat nacional i el creixement econòmic. L’any 2013 va aconseguir convertir-se en la primera dona president del país. Ella havia gaudit d’una imatge de política conservadora, no esquitxada per la corrupció. Però aquesta imatge es va esvair ràpidament al setembre d’enguany, quan els mitjans de comunicació van descobrir que tenia una confident des de fa molt de temps, Choi Soon-sil. Choi és acusada per la premsa i els polítics i els ciutadans, d’utilitzar la seva connexió amb la presidenta per extorsionar-la, i situar políticament a la seva pròpia filla.

La relació entre aquestes dues dones, Park i Choi  va començar després de la mort de la mare de Park. El pare de Choi, Choi Tae-min, va aconseguir convéncer la jove Park, que  que ell tenia poders màgics per contactar amb la seva mare morta. Choi, que va morir el 1994, era líder d’una secta però la connexió entre Choi i Park  va continuar en secret durant molts anys. Segons la premsa esquerranista hi ha dues fundacions sota el control de Choi que han estat aprovades de manera irregular. Algunes de les principals empreses de Corea del Sud han fet donacions de molts milions de dòlars a les fundacions de Choi, i part d’aquests diners han estat enviats a Alemanya, on la senyora Choi és propietària de cases i diverses empreses fictícies.

Mentre jo era a Seül la presidenta va provar de resoldre la situació. Es va disculpar a tot el país  i va dir hi hauria una investigació per part del fiscal i que tallava tots els lligams amb Choi. En un intent de fer net, va fer dimitir vuit assessors i va nomenar un nou primer ministre. L’Assemblea Nacional, però, s’ha negat a confirmar el nomenament, en una mostra evident de la pèrdua de poder de la presidenta.

A tot arreu passa el mateix?

Cara i Creu

La capital de Corea és una ciutat immensa, antiga capital del regne. Seül (Seoul en anglès) és l’ànima del país tant en l’essència com en per l’assonància (la pronunciació a l’anglesa sona com «soul», ànima en anglès). És una ciutat fascinant, que conté les diverses ànimes d’una Corea supertecnològica i ancorada en la tradició. Ciutat contradictòria i laberíntica, és el motor i la síntesi de productes i l’amplificador. Aquí hi ha de tot, en un món fet de contradiccions, els reis de l’oxímoron. La follia d’un consumisme sense límits (shop ’til you drop) es barreja amb la tradició d’un confucianisme que afavoreix la dedicació a la feina i el culte a la tradició. Les dicotomies clàssiques (i gastades) de «tradicional i modern», «Orient i Occident», «religiós i secular», semblen aquí més que no pas enfrontades, barrejades, creant nous compostos, estranyes alquímies, en un sincretisme d’una força fascinant. Inimaginable.

Corea és un país molt atractiu, enfollit per la tecnologia i l’eficiència, però magnífic per viatjar-hi. La gent és d’una amabilitat exquisida, fins i tot en les grans ciutats. La gent s’ajuda entre ells. Són famoso per excel·lir en les tasques de coordinació. La coordinació i la unitat produeixen petits miracles. El sistema de transport és, sens dubte, dels millors del món i a més és molt barat. Hi ha poques ciutats al món on sigui més fàcil de bellugar-se que a Seül: trens eficients que funcionen a l’hora, que arriben fins a l’últim racó del país per preus mòdics. Tenen estacions centrals ben planificades, i construeixen línies de metro en un obrir i tancar d’ulls. El metro és un exemple per la resta del món. No vaig provar els autobusos, llevat del de l’aeroport, que em va semblar extremadament eficient.

El menjar és fantàstic. Si t’agrada la carn i els aliments picants és el lloc ideal. Tot molt fresc, amb combinacions delicioses. Una societat supertecnològica. I Internet a una velocitat que t’havies de cordar el cinturó de seguretat. Societat supertecnologitzada. La gent funciona amb uns telefonets intel·ligents de dimensions descomunals. Fins i tot a les voreres hi ha indicacions que està prohibit (fumar, clar) caminar llegint el telefonet.

NoSmartPhone.jpgHi ha connexió Wifi arreu: al metro, als cafès, restaurants, a les botigues. En moltes zones, enmig del carrer. Deu ser municipal. Aquí té sentit utilitzar whatsapp com a sistema telefònic.

Les dones,de tan maquillar-se i sotmetre’s a la tortura de la cirurgia estètica,  són d’una bellesa delicada. Societat crescuda del no-res. Fa cinquanta anys, el dictador Park va decidir modernitzar el país. I ho va aconseguir en molt poc temps. Eren més pobres que els de Corea del Nord. Hi ha tres grans empreses que controlen bona parte de l’economia: Samsung, LG, Hyundai.

Societat homogènia: cada estació de metro i cada barri té les mateixes botigues, les mateixes cadenes, la mateixa identitat; Seül és igual que qualsevol altra ciutat. EDiuen que la vida és difícil per als coreans. Hi ha unes normes socials molt rígides que han de seguir, i apartar-se’n pot tenir greus conseqüències des d’un punt de vista social. Molts coreans volen anar-se’n del país, no perquè a Corea del Sud no hi hagi llibertat política, o per les dificultats de la vida quotidiana, o per les dificultats a trobar feina. És a causa de la cultura social de constricció. I la cultura d’un consumisme desesperat.

Seül té una ben guanyada  la fama com la ciutat més cool d’Àsia. El menjar és boníssim, hi ha mercats immensos, el famós K-Pop és present a tot arreu: l’escoltes com a soundtrack de la ciutat, al metro, a les fotografies dels anuncis. En tornar molta gent em pregunta i se sent el perill del Nord. Sí, i tant. La quantitat de cartells a les entrades de metro que anucien un refugi atòmic, o els armariets a les andanes amb farmacioles i altres instruments per primers auxilis, ho recorden constantment. Vaig intentar visitar la DMZ i va ser impossible. Has de reservar molts dies abans i no es pot visitar durant el cap de setmana.

És la cara i la creu, del pop i del nord. Ciutat, país, de contrastos.

 

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s