Viaggio in Napoli

Arribat a Nàpols després de cinc hores en tren per la columna vertebral d’Itàlia, en descens urgent cap al sud que ens atrau. Viatge raonablement còmode, llegint, dormint. Amb interrupcions d’un pesat imbècil entre Florència i Roma, que no parava de parlar pel telefonet a crits. A la fi m’he emprenyat i he estat jo qui ha parlat. L’he escridassat i ha callat immediatament. «Ja n’hi ha prou!» li he dit en una barreja de llengües que l’ha espantat. Ha quedat garratibat.

Bona rebuda del taxista que em du fins a l’hotel. Quan li pregunto per les obres (interminables) del metro em recorda la broma d’un còmic local, Alessandro Siami: «Sono trent’anni che a Napoli scavano, scavano, scavano…. Ma questa Metropolitana la state facendo o la state cercando?»

L’endemà sessions lul·lianes a la Università degli Studi Suor Orsola Benincasa, un antic convent convertit en universitat, situada dalt d’una de les muntanyetes que envolten la ciutat vella. Va començar com Escola Normal de Magisteri. És una ciutadella monàstica situada al peu del turó de Sant Elm amb vistes imponents sobre tota la ciutat i el golf de Nàpols. Quan ens duen a beure un cafè, gaudim de vistes excepcionals.

SuoraUniv.jpg

És un antic monestir amb una superfície de 33.000 metres quadrats distribuïts en vuit edificis, incloent dues esglésies, claustres i jardins, restes de dos monestirs fundats entre el XVI i el segle XVII per la mística napolitana que dóna nom a la Universitat. La Núria Puigdevall, que ensenya aquí, ens explica que, en alguns racons de l’edifici, Mario Martone va filmar Il giovane faboloso (2014), un biopic dedicat a Leopardi.

Després de les sessions de la tarda un grupet d’aventurers agafem el funicular. Un vagó amplíssim que ens baixa dolçament fins al cor de la ciutat. Giuseppe Grilli i Alfonso ens fan fer parada a la pasticceria Scaturchio. La passió dels napolitans pels dolços és d’antologia.

Funicolare.jpg

Scartuchio.jpgSeguim per la Via Pignaseca, un carrer que sembla un basar en plein air: parades de peix, fruiteries i botigues amb la pasta més exquisida, de marques introbables al nord.

MontiLattari.jpgRummo.jpg

Vaig amb la Valentina Ripa a prendre un aperitiu a la llibreria Berisio. Local curiós. De dia és una llibreria mig de nou mig de vell. A partir de les 19:00 es converteix en un cocktail-bar amb una bona selecció de begudes. Bevem vi de la Campania. Parlem i ens lamentem dels mals de la professió. L’estupidesa sempre creixent que et/ens fa perdre tant de temps preciós. El mal del nostre temps, amb un record pel gran Cipolla, The basic laws of human stupidity (1976). Arriba una velleta vestida modestament, però amb un punt d’elegància, i amb una actitud humil, però decidida ens diu sense embuts: «una moneda per una poesia». La Valentina li dóna un euru. La senyora col·loca damunt la taula un tros de paper, doblegat amb cura i amb una estrella de cartró de color enganxada a l’exterior: per llegir el poema has d’obrir el fullet. Un poema a canvi de pocs diners. Ens en dóna tres, són manuscrits preparats curosament, amb lletres en majúscules. Heus ací la transcripció d’un:

LUNA

Guardi la luna
e la luna guarda me.
Le parlo con il cuore.
E lei mi dice:
“C’è qualcuno in pena per te”.
“Perché è in pena per me?”
-le dico–, e lei mi risponde:
“Vorrei un bacio da te”.
Maria d’Agostino

Libreria.jpg

Sopar a l’Attilio. Un lloc familiar, ple de napolitans i de pizzes fiables. Ni els del tripadvisor saben on és aquest lloc. I ho mantindrem en secret.

Divendres, abans de reprendre les sessions, faig una escapada que em devia de fa temps: anar al Museo Ferroviario de Pietrarsa. És a pocs quilòmetres del centre. Els trens surten de l’estació de Garibaldi i arriben en 20’ de recorregut entre el mar, edificis de cases sinistres (arquitectura dels anys seixanta) i runes industrials. El Vesuvi es veu al lluny, amb un barret de núvols que sembla que sigui un intent d’erupció.

VesuviDesdelTren.jpgSituat entre el mar i el Vesuvi, amb una vista espectacular de la badia de Nàpols, el museu es va crear el 1989 en un dels complexos més importants de l’arqueologia industrial italiana: el «Reale Opificio Meccanico, Pirotecnico e per le Locomotive», fundat per Ferdinando II de Borbó el 1840. L’any abans s’havia inagurat la primera línia de tren a Itàlia entre Nàpols i Portici. La monarquia borbònica volia estar a l’alçada de les potències industrials.

El museu és en una zona immensa plena de grans edificis que havien estat tallers i cotxeres i ara acullen velles locomotores. La situació és sensacional: a tocar del mar i protegits pel volcà. Tot un símbol. Per alguna banda, tard o d’hora, petarà. M’entusiasma veure les velles locomotres de vapor, de diesel, elèctriques. Moltes van ser construïdes per la Fiat a Savigliano, prop de Mondovì. Els vagons més sorprenents són els que utilitzava la família reial. Eren tres vagons: un per la reina, un pel rei (destruït durant la segona guerra mundial) i un tercer utilitzat com a menjador. Amb l’arribada de la República el 1947, va ser el tren que utilizava el President en els seus desplaçaments pel país. Potser el va utilitzar Mussolini per anar a Bordighera a la trobada amb el dictador espanyol el 1941.

 

Avui hi ha una invasió d’escoles que fan el tour dels trens vells i fan soroll de ramat desbocat. Per ambientar i fer creure a la canalla que som en un ambient antic, tres noies joves es passegen vestides d’època amb trajos que queden una mica ridículs. M’estimaria més veure algú disfressat de maquinista de la General, amb la cara plena de sutge. Buster Keaton en una aparició –cameo– per sorpresa. Passejar entre aquests vells trens és un a mena de viatge en el temps: els vagons amb seient de fusta, el marró de les carrosseries, els vagons altísisms, difícils d’accedir.

En un dels edifics hi ha un racó amb fotografies de pel·lícules italianes en les quals el tren ha tingut un protagonisme. N’hi ha tantes! Des de Totò fent de cap d’estació o de viatger, les bufetades als viatgers desprevinguts d’Ugo Tognazzi i els seus amics gamberrus a l’estació de Santa Maria Novella a Florència en el film de Mario Monicelli Amici miei (1975). El cinema i el tren, un connubi infinit. Els germans Lumière espantant els espectadors amb el realisme de les imatges, John Frankenheimer amb Burt Lancaster en un gran film de guerra, The Train (1964). Una pel·lícula de persecucions de trens, una història de resistents, una reflexió sobre el preu (en vides humanes) de preservar la cultura. Una pel·lícula de suspens que et manté amb els nervis de punta. Burt Lancaster era Paul Labiche, un inspector de ferrocarrils francesos, que coordinava un grup de combatents de la resistència que feien de tot per evitar que el coronel nazi Franz von Waldheim pogués endur-se a Alemanya una gran col·leció d’obres d’art. Von Ryan’s Express (1965) de Mark Robson. I l’arribada de Sandra Milo en tren a Otto e mezzo

Animat pel desastre de Trenitalia (una hora de retard en els trens locals per no se sap exactament quina raó. L’anunci de l’altaveu canvia versió, emergència mèdica o «guasto» a l’estació de Garibaldi), torno al centre, agafo el metro i vaig fins a l’estació Museo. És l’Archeologico, una de les joies de la corona del sistema italià. Un edifici d’aspecte neoclàssic que havia estat caserna de cavalleria. Pregunto a una senyoreta d’informació què puc visitar en mitja hora. M’indica l’Hèrcules Farnese i el toro, la sala secreta d’art eròtic, els mosaics de Pompeia. Li pregunto què visita Ingrid Bergman a Viaggio in Italia en la visita al museu. No sap de què li parlo. Visito el que m’ha dit i mentre descanso a la gran sala del segon pis, el Salone della meridiana, espai imponent, em connecto i veig el fragment del film.

Veient questes imatges s’entén que si visites Pompeia has de visitar l’Archeologico i a l’inrevés. No ho havia fet encara i ara entenc que era una visita incompleta.

La visita al museu Archeologico tranquil·litza. Malgrat els grups de jubilats d’excursió (nens als trens, vellets entranyables amb l’arqueologia) és una experiència excelsa contemplar unes quantes escultures escollides. La soludesa d’Hèrcules recolzat en la clava. Les dimensions fora mida de la figura humana d’alçada descomunal.

Després visito algunes de le estacions del metro de Nàpols. Meravelles de museu. El museu urbà. Em deia el Gennaro Ferraiuolo l’altre dia mentre dinàvem a la Baccalaria que preferiria tenir estacions de metro menys espectaculars, però un servei més regular, sense retards. Té raó. Però quina meravella d’estacions!

MetroUniversita.jpgMetroToledo1.jpg

Al vespre, en acabar les session a la gelera que és de l’Archivio di Stato (tots els congressistes van amb abric i bufanda) toca fer un volt per les botiguetes dels pesebristes, una tradició napolitana à ne pas manquer. D’un kistch tan exquisit com el de la fira de Santa Llúcia. Passejant per les botigues de pessebres sorprèn la gran quantitat de variants de la banya de la sort o cornicello (en napolità curniciello), que té molta presència al sud d’Itàlia. Els fan en petites peces, joies de metalls diversos (fins i tot d’argent), però el més normal és trobar-los de color vermell, fets amb corall, o més sovint (i barat) de plàstic vermell. Sembla un peperoncino i és útil contra el mal d’ull. És l’amulet preferit dels jugadors italians. El símbol de la banya es considera un bon auguri per la seva forma fàl·lica que el converteix en un emblema de la fertilitat, la virilitat, la força física. El color vermell és un símbol de força, que recorda la sang i el foc.

Acabem la soirée en un restaurant que coneixia la Valentina i la Núria. No som lluny de l’antic edifici de Istituto l’Orientale, on molts del grup havien estudiat o treballat. És la Salumeria on el chef atent ens explica les meravelles de la carn cuinada amb lentitud. I ens ofereix vins de la Campania, terroir en acció.

Les parets del local estan decorades amb unes fotografies de llocs subterranis de Nàpols. Dominen les calaveres i dos números: el 3 i el 18. Preguntem a una de les cambreres i confirma la Valentina.

318.jpgEn la loteria napolitana, basada en la Smorfia, el 3 i el 18 són números especials. El 3 és «la gatta». El 18 és «sango», la sang. No és clar quin és l’origen de la càbala napolitana, tot i que sovint s’associa amb la càbala jueva, que utilitza la numerologia, o l’associació de números amb noms i formes místiques esotèriques per revelar els significats ocults darrere de la realitat aparent. La smorfia napolitana són noranta números associats amb prediccions i símbols. La càbala napolitana és coneguda com «Smorfia», un nom relacionat amb Morfeu, el déu grec dels somnis. És important la interpretació dels números i dels somnis, però d’una manera totalment grotesca i satírica.

L’humor potent dels napolitans. El trobo dissabte al matí, prop de l’Archivio. Un home ha instal·lat una «Università stradale di matematica». No comment.

UniversitaStradale.jpg

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s