Una mort i tres morts

Pablo Larraín, Jackie

Larraín va fer fa quatre anys un film molt convincent, No. Era un reconstrucció de la campanya del «no» en el referèndum que va convocar el general Pinochet l’any 1988. El va perdre i va haver de plegar. Els referèndums són negocis interessants. Els pensen els polítics, però els carrega el diable. Mireu el Brexit…, for example. Ara Larraín ha fet una crònica dels dies que van seguir l’assassinat de JFK i el paper que va jugar Jackie Kennedy en la preparació del funeral i en la defensa d’un llegat polític, que malgrat les llums i ombres ella sabia que era diferent. Lluità contra el dolor i el trauma per recuperar la seva fe, consolar els fills i definir el llegat històric del seu marit. La inspiració de la ceremònia fou l’enterrament de Lincoln, un altre president assassinat.

El film està estructurat entorn de l’entrevista que Theodore H. White va fer-li per la revista LIFE a Hyannis Port, Mass., només una setmana després de l’assassinat. Larraín ens submergeix en la devastació amb una sèrie de flashbacks ben treballats del fatídic dia a Dallas, el retorn de Jackie a la Casa Blanca, la brutalitat de Johnson que va exigir de jurar el càrrec com a president a l’avió, abans d’enlairar-se cap a Washington, els arranjaments per al funeral del president, i el seguici del taüt pels carrers de la capital fins al cementiri d’Arlington. Una imatge colpidora: un cavall sense genet segueix el fèretre, com havien fet en el cas de Lincoln.

No és una pel·lícula hagiogràfica, però mostra l’habilitat de la Jackie real com un personatge complex que va haver de lluitar (sí, lluitar) contra la família Kennedy, la nova administració Johnson. Larraín la mostra com un personatge complicat, de vegades com una dona contradictòria, lluitant per assegurar el seu futur. Amb un imponent sentit de la història que es pot adquirir de manera abstracta a través d’una sèrie de gestos formals. JFK no va ser un sant, els seus defectes de caràcter se suggereixen en confidències compartides per Jackie amb un sacerdot (John Hurt), les respostes del qual van molt més enllà de la religió.

És una recreació d’un dels moments tràgics de la història recents dels EUA i un clam pel mític Camelot, com es definia l’administració Kennedy.

Cap al final del film hi ha una escena de ball al so del musical Camelot. Aquí teniu una versió cantada per Richard Burton

ARTHUR:

It’s true! It’s true! The crown has made it clear.
The climate must be perfect all the year.
A law was made a distant moon ago here:
July and August cannot be too hot.
And there’s a legal limit to the snow here
In Camelot.

The winter is forbidden till December
And exits March the second on the dot.
By order, summer lingers through September
In Camelot.
Camelot! Camelot!

I know it sounds a bit bizarre,
But in Camelot, Camelot
That’s how conditions are.
The rain may never fall till after sundown.
By eight, the morning fog must disappear.
In short, there’s simply not
A more congenial spot
For happily-ever-aftering than here
In Camelot.
Camelot! Camelot!

I know it gives a person pause,
But in Camelot, Camelot
Those are the legal laws.
The snow may never slush upon the hillside.
By nine p.m. the moonlight must appear.
In short, there’s simply not
A more congenial spot
For happily-ever-aftering than here
In Camelot.

Andrei Konchalovsky, Paradise

El film de Konchalovsky és un retorn a un tema greu: la Shoah. Aquí el presenta a través dels creuaments vitals de tres personatges, sinistres en la seva debilitat. Filmat en un blanc i negre sobri, molt efectiu, el film es basa en les coincidències al lalrg de la vida de tres personatges improbables, entre la gràcia i la desesperació. La pel·lícula comença el 1942, quan una russa blanca Olga (Julia Vysotskaya), una editora de moda a Vogue que treballa per la resistència francesa a París, és arrestada per la Gestapo per amagar dos nens jueus al seu apartament. El cas és assignat a un Francès-nazi col·laboracionista Jules (Philippe Duquesne), un home que sembla disposat a ajudar Olga a canvi de favors sexuals. Tot canvia quan ell és assassinat i ella és enviada a un camp de concentració no especificat, amb la màxima brutalitat habitual. Allí recupera una tensa i tendra relació amb un aristocràtic oficial de les SS amb el qual havia compartit una aventura amorosa fugaç abans de la guerra. El “Paradise” del títol és ambigu. Correspon a la ideologia del jove oficial nazi, que creu veritablement en una redempció com la que havia promès el seu líder foll. O és la situació dels tres protagonistes morts, que són ja en una mena de paradís, en un setè cel: el policia francès, col·laboracionista i corrupte, que ha detingut a la noble russa i se n’ha volgut aprofitar; l’oficial alemany que no pot acceptar la fi de la guerra i la destrució dels seus projectes paradisíacs i que en un moment de desesperació i follia intenta escapar amb una presonera del lager; la noble russa que finalment pren una decisió de sacrifici i susbtitueix una dona que havia de morir. Bones actuacions dels actors: Julia Vysotskaya i Christian Clauß.

Konchalovsky és un molt bon cineasta, molt actiu. En els útils dos anys ha fet  filmat The Postman’s White Nights i Son of Saul.

 

 

Advertisements

One thought on “Una mort i tres morts

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s