Kiarostami i Síria @ Venice

Mostra Cinema Venezia73 -1
Cada any, a finals d’agost, se celebra la Mostra del Cinema a Venècia. La ciutat revifa una mica del sopor estival i del martelleig de les passes dels turistes que l’enfonsen dia sí, dia també. Brutalitat del turisme de masses.
El Lido s’il·lumina amb la presència d’estels de Hollywood. I un estol de nenes i nens (elles semblen de plàstic, amb maquillatges desfigurants) que persegueixen un autògraf impossible o un autoscatto encara més difícil, pul·lulen pel Gran Viale com ànimes en pena que revifen només en veure un estel (de Hollywood) que cau.
El millor: la llum de setembre banya les platges del Lido de melancolia (Death in Venice i Death of Venice) i convida a refugiar-se en una sala immensa, envoltat de cinèfils.
Ahir vam arribar al Lido amb la Sara Antoniazzi i vam trobar de seguida l’Anthony (Lane), company de visions de l’any passat, crític duríssim de The New Yorker. Un crític com cal, a qui agraden ben poques pel·lícules. Anava amb camisa blanca i es queixava que l’havien convidat a la cerimònia d’obertura amb premi a la carrera a cinesta polonès Jerzy Skolimowski. En una discreta borsa de plàstic hi duia l’americana plegada. Deia: «semblaré un cambrer». Deia: «odio aquests actes perquè presenten una imatge deformada dels actors/directors. Una vegada Jack Nicholson presentava About Schmidt i tothom cridava «Jack, Jack!». Pocs minuts després, en veure’l en el film, la gent no se’n sabia avenir: una diferència brutal de físic, de moviments, de veu».
El festival són molts festivals. Els pobres jurats han de veure tots els films que es presenten a concurs. Nosaltres, públic lliure, podem triar. Ahir vaig decidir veure un tros de l’OMAGGIO A KIAROSTAMI, que va morir el 4 de juliol. Projectaven:
24 FRAMES (1 FRAME ONLY) di Abbas Kiarostami (Iran, 4’, senza dialoghi)
TAKE ME HOME di Abbas Kiarostami (Iran, 17’, senza dialoghi)
76 MINUTES AND 15 SECONDS WITH KIAROSTAMI di Samadian Seifollah (Iran, 76’)
Presentaven els films el director del festival Alberto Barbera, un torinès seriós, que ens va contar la seva relació personal i les workshops que li havia dedicat quan era director del  festival de cinema de Torí. El qualificava com un dels millors directors del cinema contemporani. I té raó. Cinema poètic, valor de la imatge, atenció a les petites coses. Parlaren també el fill de Kiarostami i el director del documental, Samadian Sei-follah.
Take me home és un curtmetratge senzillísism: un nen que recull una pilota que continua a escapar-se i cau per unes escales immenses. Absurd de tan senzill, d’una bellesa corprenedora. Imatges en blanc i negre d’un poblet ple d’escales que pot ser a l’Iran o al sud d’Itàlia, o…
M’ha fet pensar en el seu homenatge als germans Lumière en el film Venezia 70 Future Reloaded:

El documental 76 Minutes and 15 Seconds with Kiarostami és senzillíssim: seguir Kiarostami durant la seva vida quotidiana. Comença amb un dia de nevada. Surt de casa seva amb el Nissan Patrol i busca motius per fotografiar amb la seva Leica (de film, no digital!): un gos abandonat, un arbre al costat de la carretera, unes roderes en una carretera que fa pujada (crida a un conductor que l’avança: «no les espatlleu!», vol dir l’efecte visual). Després les revel·la. Quin luxe i quina lliçó, poder veure la vida en imatges excepcionals que són a qualsevol lloc. L’ull de l’artista. Kiarostami, cineasta i fotògraf.

Després, canvi radical. Veig The War Show, documental fet a quatre mans per Andreas Dalsgaard i Obaidah Zytoon. Ell, danès, ella siriana. Ell tenia la sabiduria del muntatge i del documental, ella unes experiències i unes imatges brutals filmades durant la guerra.
Zytoon era locutora de ràdio a Damasc, i com tants altres va participar a la primavera àrab del 2011, pensant que les protestes tolerades podien provocar la caiguda del règim brutal d’Assad. En una manifestació de dones que fan servir banderes sirianes com si fossin vels, a una jove, gairebé una nena, que crida sense cobrir-se la cara, li va preguntar per què mostrava la cara: «No estic manifestant-me per ser sufocada. Estic manifestant-me per respirar». Surts del cinema sense sang a les venes, amb necessitat d’un parell de vàliums i un spritz.

TheWarShow.png
Poc a poc van desapareixent (tortures, assassinats, segrestaments) el grup d’amics de la directora que ha anat presentant: un jove dentista, un músic reggae, un estudiant d’arquitectura. Sense necessitat de fer war-porn, la possibilitat d’una Síria lliure desapareix davant dels nostres ulls i ens deixa amb algunes imatges (sense sang, només paraules i gestos) d’una duresa excepcional, filmades entre 2011 i 2013. En un moment del documental uns homes armats aturen Zytoon i el seu grup. Comencen a cridar com energúmens: “It is forbidden to film!”. És prohibit filmar. La por a les imatges, a la difusió d’imatges no controlades per les censures del món. Però nosaltres ja les hem vist.
Quin desastre de civilització. Segur que aquest film no el veurem a les sales comercials. Massa bo. Massa dur. Massa incòmode.
El vaporet de tornada a ciutat ens fa passar davant l’illa dels armenis amb el veler Armenia a punt per salpar. Es pon el sol. El mateix sol que s’acomiada de les platges síries que acabem de veure.

Advertisements

One thought on “Kiarostami i Síria @ Venice

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s