Bangkok, Tailàndia. Viatge als regnes del sud-1

Bangkok

Consells sobre Bangkok del Josep Lluís Sisternas d’abans de sortir. Ens veiem un dia a Barna abans de la partença. Parla molt bé d’uns restaurants que tenen uns contàiners de plàstic. També dels carrerons de la ciutat. Són passatges que connecten els llargs carrers paral·lels. Diu que l’estructura asiàtica, de llargues avingudes paral·les, facilita que creixin aquests passatges de connexió entre carrers més importants. Després ens ensenyaran que aquesta és una ciutat pensada per l’automòbil, on el vianant té un paper secundari. Més consells: l’Augusto Maurandi ens aconsella l’últim número de la revista Monocle que acaba de sortir. És dedicat a Austràlia. La Sara Antoniazzi ens vol espantar i ens envia envia un link amb fotos d’animals paorosos. M’escriu: «Ooooh, el gran viatge a Austràlia! Quina enveja! Llavors és el moment d’ensenyar això a la Chiara: AHAHAHAHAHAHAHAHAHAH»

25 de febrer

Dia de la sortida. Vaporet fins a Piazzale Roma i autobús ATVO fins a l’aeroport. La rutina. Cua decent al check-in. Som al moll del carbó. Es nota que viatgem amb companya àrab cap a l’Orient. Tipus barbuts que semblen sortits d’una nova aventura de Tintín. Indis de cares fosques i entenimentades, d’ua elegància de moviments que ens fan semblar a nosaltres pobres europeus aprenents d’una llei antiga. Paciència profunda gravada en el rostre. A la (in)security topem amb un grup d’italians jubilats que caminen com un ramat. Els avancem. Tots busquen el capogruppoque pacient fa el seu treball. Un d’ells ensopega amb nosaltres i gairebé em fa caure, tanta era la seva dèria de col·locar-se darrere el cap de grup. Camisa blava de cotó, ulleres de fer footing bigotis. El capogruppo ignora el seguici. A l’avió em donen un exemplar de les Gulf News, versió del full dominical de la zona. Farcit amb notícies interessants: fa vint-i-cinc anys de la primera guerra del golf. Imatges de la destrucció que seguí. Acaben d’inaugurar una nova terminal a Dubai, la D. Ara en tenen quatre. Com a Heathrow. Que en té cinc i una extensió a Madrit, abans t4 i ara t6. Colonitzats (els d’Ibèria i Boling) per British Airways. L’aeroport de Dubai té capacitat per 90 milions de passatgers l’any. Un anunci: «Spanish Style Houses designed for you at Bella Casa Serena». Els preus, a partir d’un milió de AED (un regal, 247.000 €). Quina angúnia, qui pot viure en en llocs, països així? És el triomf dels de Daesh.

Gulf News : Mumbai imposes no-selfie zones after deaths. La gent es feia autoscatti, badaven i queien a l’aigua de la badia.

La Chiara es queixa de la incomoditat de l’avió. Li dic de donar gràcies al cel. Recorda la incomoditat de la Iberia o de Boling –per boles–, contar boles a la publicitat. O de tenir-los ben… La barra immensa? Les pitjors aerolínies al món, els seients i fileres més estretes al món, on et tracten com bestiar. Gestionades per personatges txulescus per a qui l’última preocupació és la satisfacció de l’usuari. Els àrabs et donen coberts de veritat, menjar passable. Les hostesses arriben de mig món (llevat dels països àrabs). La Chiara parla amb una que és italiana i que està contenta –de moment– de la vida que fa, del sou, de les possibilitats de viatjar. És jove.

Les pantalles d’informació sobre el vol són cada cop més sofisticades. Mai no les havia vist com aquestes. Les d’Emirates són millor que les de Lufthansa. No fa gaire anys eren en negre i verd, com les pantalles dels primers ordinadors i et donaven una informació molt elemental. Horaris i distàncies (en milles i quilòmetres), més tard un punt aproximat en un mapa. Recordades ara tenen un aire vintage entranyable. Després van passar a ser en colors, els mapes donaven una idea de relleu. En un vol maleït, entre Philly i Barcelona, era l’any del volcà islandès de nom impronunciable, ens van fer voltar tota Islàndia pel nord i el mapa de l’avió ens recordava insolent la volta tremenda que estàvem fent. Un vol de milions d’hores. Potser deu. Els mapes actuals d’Emirates són molt sofisticats. T’ensenyen amb luxe de detalls els diversos nivells de proximitat, distància a les ciutats més properes. Fan una mena de zoom sobre l’avió com si fos un googleearth en directe. Després te l’ensenyen des de sobre de l’avió, en perspectiva, el fan girar, com si fossis en un film o en un vídeojoc. Després t’ensenyen la imitació d’uns indicadors (reducció a només quatre rodones) del centenar d’indicadors que tenen en el palier del pilot i et fa l’efecte que ets a la cabina del pilot. Hi ha una aplicació que et permet fer la fligh simulation. Penso en els terroristes de les torres bessones de setembre del 2001 (fa quinze anys!). Van aprendre a volar amb un simulador de vol. Crec que no van fer hores de vol real, tot ho van aprendre simulat. Fer funcionar un avió de veritat no devia ser gens fàcil i encertar les torres… Gairebé impossible. Finalment s’acaba el show (en diuen airshow, amb raó) i t’ensenyen una bola del món que gira (com si fos l’anunci del telediario dels franquistes, on indiquen l’hora i la presència o no del sol. Veure que Dubai està dotze hores avançada respecte a Los Ángeles em deixa perplex. Ho sé calcular, però no sé si ho vull fer. Havent viscut molts anys a sis hores de Barcelona m’avorreix el tema.

M’endormisco. Mig somio en el record d’un vol amb un 747 de British Airways de Londres a Boston, l’agost del 2001. Anava amb la Sarah i l’Alexandre. Teníem a la filera del davant una família de jueus fonamentalistes que feien molt soroll. Tant que l’hostessa em va regalar una ampolla de xampany francès. I es van convidar a l’Alexandre i a mi a visitar la cabina dels pilots. Allò sí que feia patxoca, tots aquells indicadors incomprensibles, tot amb pilot automàtic. L’Atlàntic als nostres peus en la llum d’una tarda de finals d’estiu. Els pilots (en ídem automàtic), simpàtics i relaxats. Dues setmanes més tard això va ser prohibit per sempre. Benvinguts al món de la histèria col·lectiva i la inseguretat. El món –com opina Agamben– de l’estat d’excepció permanent, de la llei marcial. Vivim militaritzats, sense drets. Benvinguts al món on sempre la security is tight. Els paisatges de la guerra. Tot i això, per error, he pujat a dos avions (Denver i Chicago, 2005) amb un ganivet a l’equipatge de mà. La inseguretat permanent.

Em despero, les pantalles mostren noms de sonoritat pregona: Tabriz, Shiraz. L’origen de la civilització. La trajectòria que ha seguit l’avió respon a la geopolítica, no a la lògica. Des de Venècia hem sortit en direcció recta cap els Balcans, part de lÈuropa de l’est fins arrobar a Turquia. Arribats a l’Iran hem un gir de 60º en direcció sud i hem enfocat cap al Golf Pèrsic. Aquest recorregut no té cap sentit, allarga el vol més d’una hora. L’única raó és evitar de volar damunt de Síria i l’Irak, els actuals vespers del món, gràcies a una summa de polítiques desgraciades de les (im)potències del món.

Escala a Dubai. La crisi? No veig aquelles botigues que només venien or al duty free. N’hi ha només una de molt més petita. Això és una immensa galeria comercial que s’assembla a qualsevol altre aeroport del món. La gent sonàmbula. Botigues i restaurants que semblen nord-americans: Jack’s Daniels Whiskey al país de la llei seca permanent.

A l’avió Dubai-Bangkok noto una presència notable de soldats nord-americans, que tornen d’alguna guerra o van de permís. No poden amagar la cara de ragazzotto del MidWest i el tall extrem de cabells.

Dormim. Veig fragments d Vertigo de Hitchkok. Amb una oferta d’un centenar llarg de pelis, una de les poques que em venen ganes de veure té gairebé seixanta anys. Kim Novak, estupenda. Encara viu.

L’arribada a Bangkok és un desastre. Després dels controls de duana amb molta celeritat (es nota que aquest, malgrat la dictadura dels militars, és un país tranquil) i recollida fàcil de les maletes. A la NYRoB citaven uns mots d’un cineasta tai, Apichatpong Weerasethakul, que van llegir al New York Film Festival com a presentació de la seva última peli, Cemetery of Splendor. Descrivia el seu país com un que ha passat «from less democracy to no democracy».

Després d’evitar ramats de xinesos que segueixen un guia amb bandereta (invasió dels xinesos ens diran a ciutat) ens enfrontem amb la tasca de trobar taxi. Fàcil també. Com expliquen els guies, has de fer una cua, et donen un número, que és el d’un dock i allí et ve a buscar el taxi. Però quan li ensenyem al taxista el nom del lloc on anem, o li intentem explicar, ens mira amb cara de no haver entès un borrall. Comencen els problemes. Prova a trucar al número que tenim a la reserva, i res de res. Desesperació. No m’havia mai passat arribar a un país desconegut i trobar un taxista que no sap els carrers o els noms dels hotels.

Arun Residence és l’hotel petit, poc conegut, que ens ha recomanat l’artista tai Surasi. Li diem de tornar cap a a l’aeroport, que agafarem un altre taxi. Així ho fa, però s’atura al costat d’una cua de taxistes i pregunta a un altre taxista com arribar. Solucionat, però hem donat més voltes que un baldufa. Tràcfic dens, circulació per l’esquerra. Passem davant del Palau Reial. Cartells arreu, a l’autopista, en les grans avingudes, damunt alguns edificis: foto del rei i escrit: “Long Live the King”.

L’hotel és modest i molt agradable, davant mateix del riu Chao Phraya, amb vistes al temple Arun, a l’altra banda del riu. És construït tot de fusta, mobles vells i antics. L’habitació és dividida en dos pisos. La part de dalt de sostre baixíssim. Hospitalitat i simpatia de la gent tai. És un tòpic, però és veritat. Quins somriures!

Tot just instal·lats sortim a “captar l’aire”, que diuen el Piemont. Vivim molt a prop d’un dels grans temples budistes, el del buda reclinat. El barri és ple de botigues on venen turistades i botiguetes de joc i productes de medicina tradicional tai. Totes regentades per xinesos tai. Veiem que tot el barri està ple de petits hotels com el nostre. Tracte familiar, lluny de les grans cadenes. Després de menjar una mica d’arrós fregit i donar un volt hem anat a un massatge prop de l’hotel, al Watpo Traditional School. En una gran sala amb una vintena de matalassos per terra, et fan vestir amb una mena de pijama de judoka i et fan estiraments del muscles i pressió en determinats punts dels ossos. Fa mal. Wat Po, descobrirem més tard, és el nom del temple del buda reclinat. Després anem a l’hotel o ens esperes Surasi i l’Ann, la seva dona.

Surasi ha regalat a Chiara un llibre que ha fet en homenatge al seu mestre Chalov Ninsamar.

Surasi Kusolwong és un gran artista tailandès. El vaig conèixer fa cinc anys quan va fer una instal·lació i performance a l’Hangar Biccoca. Imitava un mercat popular de Bangkok i feia una actuació de karaoke guarnit amb un vestit platejat i llampant. Surasi va néixer a Ayutthaya –ens ho recorda molt sovint, que era l’antiga capital del Siam– el 1965. Va estudiar a quatre passes d’on som, a la Universitat de Silpakorn, i després va estudiar a Alemanya durant uns anys abans de tornar a viure a Bangkok. Les seves obres i instal·lacions han estat mostrades en les principals galeries i museus de tot el món, incloent la Tate Modern de Londres.

Els títols d’algunes de les seves exposicions són inspiradors: “No Conclusion (Time is the Answer)” (Rooseum Center for Contemporary Art, Malmo, Sweden (2004), «Energy Storage (When Objects Dream)» (Palais de Tokyo, Paris, 2004), «If a Lion Could Talk» (Kunsthalle Wien, Vienna, 2005), «The Long Weekend» (Turbine Hall, Tate Modern, London, 2006), entre moltes altres. Surasi és un artista ferotge que no té pèls a la llengua. ha engegat als de Documenta, la Biennale, un museu de Brisbane. Un dels seus projectes és la Invisible Academy Ho explica en el minut 5’ aquí.

Anant en taxi cap al restaurant Krua Apsorn (169 Dinso Road Bowon Niwet Subdistrict Phra Nakhon District), ens mostra el monument a la democràcia, del 1932 i ens parla d’un artista italià que va fer els baixos relleus, en un estil molt feixista. Es feia dir Silpa Bhirasri, però el seu nom europeu era Corrado Feroci. Al restaurant ems deixem guiar per Surasi i la seva muller, Ann. Mengem com aperitiu Miang Ka Na. Després, a l’estil tai, barregem «Sea Bass with mango», «Tom Yung Kung», «Stir fried mushrooms», «Chayote with garlic», «Chicken wings», «Pad thai song». La senyora del restaurant se’n riu de la meva panxa. Doncs mira que la seva!

KruaApsorn.jpg

Després de sopar ens fan passejar per la plaça de l’ajuntament i entrem en un temple que estan tancant. Imponent filera de figures de Buda seguts. És situat davant una plaça amb un gronxador gegant.

FileraBudes.jpgPer completar el tomb caminem fins al peu del monument a la democràcia. El «Democracy Monument» (Thai: อนุสาวรีย์ประชาธิปไตย Anusawari Prachathipatai) és un monument públic al centre Bangkok, que va va ser dissenyat per l’arquitecte Mario Aphayavong. El monument va ser encarregat el 1939 per commemorar el cop d’estat del 1932 (també conegut com la “Revolució siamesa del 1932” o simplement “Revolució del 1932”), que va donar lloc a l’establiment d’una monarquia constitucional en el que llavors era el Regne de Siam, pel seu dictador militar, el mariscal Plaek Phibunsongkhram. L’escultor italià Corrado Feroci, que es va convertir en ciutadà tailandès i utilitzà el nom de Silpa Bhirasri durant la Segona Guerra Mundial, per evitar la persecució dels japonesos, executà les escultures en relleu al voltant de la base del monument. L’italià va utilitzar marbre de Carrara caríssim.

MonumentDemocracy.jpg

Bangkok Fils elèctrics.jpg

Diu el Surasi que en aquesta ciutat el vianant està en perill, tot està pensat per al cotxe. Ens aconsella de moure’ns sempre amb transport públic, una mena de busos d’aigua estil vaporets i l’Skytrain, és a dir, el metro elevat. Li pregunto si els caps de setmana és millor. Resposta contundent; no! Perquè els tailandesos estan enamorats dels seus cotxes i el dissabte i diumenge els treuen per passejar la família.

Surasi parla molt sovint i molt bé del rei. Diu que és un personatge molt millor que els militars i els polítics. Que ha fet una gran quantitat d’obres en defensa dels més pobres. Ara està molt malalt i és en un hospital normal. Rebutja anar a les clíniques de luxe, com fan molts del turistes sanitaris japonesos. Diu que és molt estimat pel poble tai. És més llest que els polítics. Passen dues motos de la poli aturant el tràfic amb les sirenes. Surasi ens diu que el rei mai no ho faria. Una vegada el van decobrir dins el seu cotxe en un dels típics embussos de tráfic de Bangkok, esperant com tothom, sense fer valer la seva autoritat. Em recorda una famosa anècdota de l’Arfonzo, que tornant de vacances de Pàsqua a Portugal hi havia molta cua a la rontera i va fer arribar un avió Mystère perquè el recollís. Escàndol sense conseqüències. Ens fa caminar per un carrer només per vianants, ple de jovent, soroll i anuncis de begudes de franc (happy hour eterna) i salons de massatges. Tots els locals tenen al música a tot drap. Som al carrer Khao San, famós entre els motxillaires del món. Aquí a Bangkok hi ha una quantitat important de backpackers. Amb paper i llapis, xiruques del temps. Cordill. Acabem a la terrssa de l’hotel, amb una vista imponent del riu i el temple Arun. Submergits en el pecat: bebem una «Margarita». Surasi i Ann ens expliquen una cosa curiosa: no cuinen mai. És més barat i còmode comprar al carrer el menjar ja preparat. Després del viatge, les hores descompensades, caiem rodons.

NitVaixellsArun.jpg

Esmorzar pad-tai. Agafem el vaporet exprés i combinem amb l’Skytrain. Surasi ens ha fet un mapa acurat per moure’ns sense taxi al centre.

SurasiIndicacions.jpg

Només amb vaporets i Skytrain, el metro elevat en el qual viatges ràpid i en surts com un gelat de la Frigo (que a Itàlia es diuen Algida, que pronunciat a l’anglesa sona com una potent empresa distribuidora del terror). El mariner fa pujar i baixar la gent a cop de pito. També li serveix pe coumnicar amb el capità i avisar-lo de com fer la maniobra d’aproximació al moll. El sistema dels vaporets és ben difícil d’entendre la primera vegada. De seguida en som experts. Anem a l’estació de Taksin, passem davant d’hotels avorrits i luxosos, alts. EL consolat francès (o similar) amb una gran bandera. Les indicacions de l’Skytraintampoc no són gaire fàcils. Fins que no ens hi acostumenn ns movem molt lents. És un metro de dissabte que va molt ple de gent que, com nosaltres, va al gran basar a l’aire lliure, el mercat de Chatuchak del cap de setmana, un dels més grans d’Àsia, diuen. Hi ha més de vuit mil botiguetes.

És una jungla sense elefants, només amb temptacions per als turistes i els locals: productes de plàstic i polièster Made in CPR, boscos de passadissos sota una llum artificial. Arribo a una llibreria amagada darrere un arbre, però no tenen llibres gaire interessants. Best-sellers en anglès. Bosses i bossetes de goma, fetes d’una mena d’hule, de colors llampants. Una senyora té una botigueta plena de vestits i camises de l’Índia, de Karnaka. Mengem en una taberneta sense nom, darrere unes botiguetes, a tocar d’unes reixes. Escollim a partir de els fotos del menú. Ens cansem aviat d’aquest experiència consumista absurda i anem cap a l’estació de Siam. Allí busquem un carregador per la màquina fotogràfica de la Chiara en una botiga que ens ha recomanat Surasi. Canvi de lloc. El mercat de Chatuchak és en un gran parc. La zona de Siam és al cor d’una cruïlla d’autopistes i diversos nivells del’Skytrain, perquè aquí es creuen des línies. La impressió és de ser en algun fotograma de Blade Runner. Tot i que és encara de dia, som amb ben poca visibilitat. Ho deia Surasi: aquesta és una ciutat construïda per als automòbils. Hi ha autopistes per tot arreu. Els caps de setmana el tràfic encara és pitjor perquè tots els habitants treuen a passejar la família en el seu cotxe llampant. Anem a CentralWorld, unes galeries comercials immenses, plena de les mateixes botigues de luxe que trobes a qualsevol mall del món. Sembla que els tais tenen una vertadera passió consumista. Hi ha botigues i botiguetes, centres comercials per tot arreu, mercats i mercadillus. És un desori. Sense èxit acabem a MBK, una botiga de llegenda, centre comercial sempre atapeït de clients, vuit pisos i 2.000 botigues que venen de tot: roba, accessoris de moda, bosses, productes de cuir i equipatge, mobles, telèfonets i tota la parefernàlia que és del cas, aparells elèctricsi elctrònics, càmeres, articles de papereria i DVDs (pirates).

1024px-MBK_mall_in_Bangkok_Thailand_photo_D_Ramey_Logan.jpgHi ha una sucursal d’uns grans magatzems japonesos, «Tokyu», molt famosos. És l’única fora del Japó. L’espectacle del quart pis és brutal: passadissos i passadissos de botiguetes que vénen exactament el mateix: targetes SSD, telefonets nous i de segona mà, cables, protectors, carregadors. Un empori dels gadgets de les noves tecnologies (per aillar la gent i idiotitzar-nos).

Els cafès de Bangkok són ben curiosos. Pots beure un molt bon espresso (infinitament millor que qualsevol imitació que et col·loquen a Espanya o França), i alhora menjar un padtai exquisit. El cafè és bastant bo. Estil italià. Al voltants del’hotel en tenim de boníssims. De tant en tant ens hi refugiem per recuperar-nos de la xafogor o defensar-nos de l’automòbil. De retorn al nostre barri gaudim de l’experiència del vaporet tai. Les cobradores/marineres ajuden el capità a cop de pito en la maniobra d’atansament a la riba. Duen un cilindre metàl·lic en el qual tenen el canvi i els bitllets.

CobradoraVaporetBangkok.jpg

Fan un moviment rapidíssim amb el cilindre que produeix un soroll com de coctelera o de maraques (o un «sonajero» que diria el gran Xesc Forteza) i amb gran habilitat l’obren, venen el bitllet, tornen el canvi i fan un tall al bitllet amb la tanca del cilidre, per indicar que ja ha estat utilitzat. Tot això a grans crits, que deduïm signifiquen «a qui li manca el bitllet?».

 

28 de febrer

Temples de Bangkok

Tailàndia és un país molt religiós. Però d’una mena de religió tranquil·la. Són budistes. Hi ha temples per tot arreu. Gairebé totes les botigues tenen una petit altar amb incens i alguns amulets i figures de Buda. La figura de Buda ha d’estar sempre elevada (ens ensenyen uns missioners seglars quan entrem a Wat Pho). El dia dels temples. EL Wat Pho és un recinte immens. Aquest era el temple dels reis. Són una quinzena de patis que s’encadenen l’un amb l’altre, al centre dels quals hi ha alguna construcció, més o menys gran. És imponent la que protegeix el Buda estirat. Moltíssim turistes fan fotografies, d’altres preguen. És una religiositat tranquil·la.

Budareclinat.jpg

Després de la visita al primer temple necessitem un bon cafè tai. Anem al cafè Rub-ar-roon. Ha estat decorat amb fotografies de tramvies.

TramsBangkok1.jpg

Pregunto la raó a la propietària, una dona tai, molt amable, que m’explica en un excel·lent anglès que aquí davant hi havia una parada de l’antic tram de Bangkok. El seu company ha decorat les parets amb una espècie de memòria gràfica del tram a l’Àsia. Ha buscat fotos a internet i ha fet uns fotomuntatges d’afeccionat que reconstrueixen la presència dels trams a diversos països de l’Àsia. Naif i entranyable.

També visitarem Wat Arun. Hi anem d’hora per evitar la calor, les aglomeracions. Veiem russos soviètics vestits de manera cubana. Fa una calda impressionant. La quantitat d’imatges de Lord Buddha, com diuen ells, és exterminada. No s’acaba mai. Som majoria de turistes: blanquets, xinesos, algun japonès despistat.

Wat Arun. Agafem la barca que per pocs cèntims de baht travessa el riu. Barca sorollosa, plena de turistes. Fa una calor extrema. Per sort ens podem enfilar per la piràmide i passa una mica d’aire. Vistes del nostre hotel, de les cases del voltant.

Tornem al Pier 8, agafem el vaporet exprès (per qué només té parada des a la rive gauche del riu?, preguntarem a Surasi: a l’altra banda no hi viu tanta gent. No ens ho sembla, però, és així, no hi ha parades, si vols travessar has d’agafar el traghetto). Ara ja som experts de la ciutat tornem a l’Skytrain.

Escapem amb vaporet i Skytrain. Buscant una galeria de fotografia, Katmandou Gallery trobem per casualitat un restaurant indi recomanat per la guia –Chenai Kitchen– i després d’un àpat thali, acabem davant d’un temple indi autèntic. Totes les botigues del voltant venen guirlandes de flors de color groc per fer-ne ofrena i petites escultures de les divinitats índies. Només falta un parell de vaques pasturant entre els cotxes per tenir el quadre complet. A poca distància, una mesquita. Vist en perspectiva em fa l’efecte que el budisme és l’unica religió que practica –in a way– el veritable laissez faire, laissez passer. Després ens fan un massatge de dues hores en un lloc anomenta «Health Land». És com una fàbrica, desenes de persones que arriben i se’n van. Moltíssims xinesos. Preus molt raonables. Una altra sessió de tortures. Però sortim relaxadíssims. És una fàbica de benestar a preus regalats. Posta de sol a la terrassa de l’hotel mentre bevem una cervesa. La gran bola de foc desapareix al costat del temple.

WatArunPostSol.jpg

Surasi i Ann ens han explicat el sentit de les diverses figures de Buda. N’hi ha una per cada dia de la setmana.

L’estàtua de Buda estirat el representa en els últims moments de la seva vida a la terra, abans de morir, abans d’entrar al Nirvana. Algú li va donar accidentalment com almoina un tros de carn de porc de Buda que no era bo i això li va provocar la mort. Però com que Buda havia guanyat la il·luminació en aquesta vida, va ser capaç d’escapar al cicle interminable de naixement – mort – renaixement (samsara) i va poder entrar al Nirvana.

Ens expliquen que cadascuna de les principals representacions de Buda correspon a un dia de la setmana:

Diumenge: “Set dies buscant” – Pang Thawai net. De peu amb els braços creuats davant de la cintura amb la mà dreta que cobreix la mà esquerra.

Dilluns: “la pacificació dels familiars” – Pang pernil yati. De peu amb la mà dreta aixecada a l’altura de l’espatlla amb el palmell cap a fora i va estendre els dits (el mudra abhaya).

Dimarts: “arribant al Nirvana” – Pang Sai Yat. Buda està estirat sobre el seu costat dret, el cap recolzat en el braç.

Dimecres: Pang Umbat – Buda està dret i té un plat ple almoines que sosté amb les dues mans.

Dijous: “el Buda Meditant” – Pang Samti. Buda està assegut en una posició de lotus completa amb les soles cap amunt i visibles, les mans recolzades a la falda.

Divendres: “Buda contemplatiu” – Pang Ram Pueng. Està de peu amb els braços creuats sobre el pit amb la mà dreta cobrint l’esquerra.

Dissabte: “Protegit pel rei del Naga” – Pang Nak Prok. Buda està assegut en la posició de meditació de lotus amb les cames creudaes, segut sobre el cos en una espiral feta per la serp Muchalinda i uilitza el seu cap com a protecció contra la pluja.

El budisme és una religió no teista o una filosofia que abasta una varietat de tradicions, creences i pràctiques espirituals en gran mesura basats en els ensenyaments atribuïdes a Gautama Buda, comunament conegut com el Buda (“el despert”).

Surasi: Air Conditioned = Artificial Air.

M’arriben noves:

«26/2. Divendres. Surto de 2/4 de 4 de la feina. Tan cansat que per la tarda només tinc esma de mirar la tv. En algun moment veig la notícia (?) que un campionat de golf ha quedat aturat perquè uns cangurs estan saltant pel camp. Austràlia, és clar. Més tard un tertulià no sé que explica de les Joventuts nacionalistes de Planoles (o a Planoles). (JdD)

27/2. Dissabte. De matinada, es posa a pedregar. I el matí que si pluja que si sol, i plou i fa sol. A la tarda, nova pedregada. Llegeixo records de Pere Coromines del procés de Montjuïc. La seva prosa vol ser rica i precisa i queda encarcarada; rara, també, i no sé si pesada com va dir aquell en la cèlebre quarteta. Sou més… (Per cert, un jove advocat Salvador Dalí és un dels defensors de Coromines; més tard, quan preparava les opos a notari li ho van retreure).

Sou més fresca que una rosa,
més p… que les gallines
i avorrida com la prosa
de don Pere Coromines»

Tot això, de sobte sona tan llunyà. És curiós com es relativitza l’espai, la pressa de saber noves concretes sobre un lloc on has viscut.

29 de febrer

Any bixest. Dia regalat. Què en farem? La casa de Jim Thompson i nova visita al BMK.

Esmorzem com cada dia contemplant el pas de les barques al riu, amb la simpatia i els somriures d’una noieta que cada matí ens vol fer gaudir d’alguna menja exquisida tai.

És com si fóssim en un poema de Borges:

ARTE POÉTICA

Mirar el río hecho de tiempo y agua
Y recordar que el tiempo es otro río,
Saber que nos perdemos como el río
Y que los rostros pasan como el agua.
(…)
También es como el río interminable
Que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
Y es otro, como el río interminable.

Des que vaig fer un descens pel riu Ebre ara fa gairebé cinquanta anys, he sentit una atracció pregona pels rius. Contemplar-los, escoltar-los. Per aquest riu Chao Phraya passen contínuament combois de barcasses: són sempre grups de tres d’immenses lligades les unes a les altres, arrosegades per un petit remolcador. Ens explica Surasi que quan baixen cap al mar duen arròs, en direcció contrària, sorra.

Surasi ens explica d’una exposició que va fer a Gijón jugava amb el cap de burro de Goya. Observava la gent.SurasiGijón.jpg

 

Goya. Asta tu abuleo

AstatuAbuelo.jpg

«Goya ridiculiza el absurdo árbol genealógico que se le preparó al Príncipe de la Paz, haciéndole descendiente de los reyes góticos de España, relacionados quien sabe por que extraños matrimonios con la familia real. El burro esta sentado en una mesa con escudo -la figura heráldica de un asno- y enseña orgullosamente un libro ilustrado de sus antepasados, una especie de árbol genealógico: vemos asno tras asno, yendo noblemente atrás en el tiempo, sin duda hasta llegar a los asnos de la época del Cid».

Visitem la casa de Jim Thompson, sobre la que fa uns anys vaig escriure un text («Sedes de l’Orient») evocant una conversa amb una bostoniana en un vol d’Air France. M’encurioseix veure de veritat aquest lloc. És un grup de casestes de fusta, recuperació d’arquitectura tradicional, espais comuns oberts als quatre vents, protegits per un sostre alt, i habitacions molt més petites. La col·lecció d’art asiàtic és imponent. La pau del lloc, malgrat la turistada, també ho és. Et fan visitar la casa caminant descalç, en grups lingüístics. Pots triar entre francès, anglès i xinès com a llengües de la visita.

La shop de la casa (o grup de casetes) és immensa i a preus gastronòmics. Aquesta cada és una mostra de com es podia viure molt bé en aquest país en altres èpoques.

Una cosa sorprenent de Tailàndia i que es respira arreu és que és un país que no ha patit el desastre colonial. Van saber sempre negociar amb els invasors i a través de concecssions o d’acords, van aconseguir de mantenir la seva independència. No hi ha un barri europeu marcat. Condueixen per l’esquerra, però han mantigut lligams forts amb francesos i nord-americans (per culpa de la guerra del Vietnam). I ara negocien amb els xinesos.

Al vespre anem amb Surasi i Ann a Chinatown. Agafem un taxi que ens deixa davant d’una de les típiques portes d’entrada a tots els Chinatowns del món: Boston, San Francisco, L’Havana. Ara Bangkok, demà Melbourne. A tocar hi ha un temple budista. Entrem. Els monjos seguts en unes cadires acarades al públic canten i el públic, els fidels, també. Canten amb molt de convenciment al ritme d’un gong. És un cant monòton. Els nostres amics saluden amb les mans en forma de lotus (el gest antic nostre de pregar), el gest amb el qual tothom et saluda en aquest país. Sortint del temple ens fiquem en un laberint de carrers. Arribem al River Vibe. És un hotelet amb restaurant al terrat. Imponent vista del riu, la corba, una bona part de la ciutat de Bangkok als nostres peus.

RiverBive.jpg

Surasi ens critica durament Jim Thompson. Diu que és un bluff. Una llegenda sostinguda pels actuals propietaris, un francès que només es vol enqiquir i que no té cap programa social per als seus treballadors. Ens diu que, en cavi, una de les princeses té una empresa de sedes, que tracta molt bé els treballadors, treballa amb tècniques antigues, que malgrat el que diuen els defensors de JT mai no havien desparegut de Tailàndia. Ens promet dur-nos demà en una botiga de la princesa, prop del palau reial.

Els tais celebren quatre caps d’any: el Nadal, el cap d’any cristià, el xinès (al febrer) i el tai, que és un festival d’aigua al mes d’abril. Aprofiten totes les tradicions. Acollidors i oberts. Surasi esn recomana llocs a visitar per una futura visita: Ayutthaya, l’antiga capital, Sukhothai, Petchaburi. I les platges del sud.

Parlem del salt que farem demà, el viatge a Austràlia. No li agrada gens. Fa anys va anar a fer-hi una exposició a Brisbane i a mig instal·lar-la els va deixar palplantats. Va demanar una bombeta més i l’ajudant que tenia li va dir: «No». «Per què?», va preguntar Surasi. «Because I hate you» (t’odio), va contestar l’australià. Va fer les maletes i se’n va anar. Racisme anglosaxó. Mundial. I no només dels originaris de les illes.

1 de març

De sobte és l’últim dia a Bangkok. Nostàlgia. Treballem a l’hotel en imèils diversos i una mica la confe que he de fer a Melbourne. Intento imprimir les cartes d’embarcament en una copisteria prop de l’hotel , però l’ordinador no llegeix la meva chiavetta. No pot obrir els documents en pdf. Preparem la maleta després de l’últim esmorzar davant del Wat Arun. I el somriure de la noia que serveix l’esmorzar. Passar de les barques. Una amb pinta de vaixell pirata, els de la Malàsia, que diria Emilio Salgari (amb accent a la primera a). Altres amb motors fora borda amb una llarga canya. Fan un soroll infernal. Passen les barques -bus exprés, les barques dels grups de turistes i les barcasses de tres vagosn riu amunt i riu avall. The river. No soms en un film de Jean Renoir, però coneixem el lloc.

Surasi i Ann ens vénen a buscar a l’hotel. Ens duen a la botiga de sedes refinades que costen deu vegades menys que les de la botiga de Jim Thompson. És l’alternativa per al poble. Els diners van a parar a projectes de beneficiència.

Surasi ens regala un amulet que, al seu torn, li ha regalat un monjo budista del seu temple. Em diu que és millor que un amulet comprat, té més utilitat i és de protecció més efectiva. L’ha demanat per uns amics estrangers que viatgen avui. Bona protecció per al viatge. Li pregunto i m’explica que tots els tais budistes, quan són joves, passen una temporada, que pot ser molt breu, vivint com monjos en un temple. El cap rapat i vestits amb una túnica de color taronja.

Sortim cap a l’aeroport amb un taxista intel·ligent. Educat. Ens costa meitat de preu que a l’anada. Deixem el país amb una sensació de pau, amb nostàlgia.

Aeroport immens ple de personatges asiàtics. Tot molt net i eficient. La (in)security «is a breeze!»

Ens anem encantats d’aquest país. Segur que hi tornarem. Com una monarquia del nord que cantava Vicent Andrés Estellés. A un regne del sud.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s