Shanghai Exprés. Autèntic viatge al fals veritable (2012)

 

Del 24 al 31 d’octubre hem estat a la Xina, a Shanghai, en un viatge ràpid i “de negocis”. Tenia mixed feelings sobre aquest viatge. D’una banda m’atreu (encara) conèixer nous països. De l’altra, la impressió tòpica que tenia a distància de la Xina, és que són tan “brutus”, que no sé si val la pena. Fa uns anys vaig veure com un client xinès d’un bar de Campo Santa Maria Formosa li ventava un parell de calbots al propietari del bar per algun problema de diners. A les pelis xineses, sempre hi ha escenes d’una gran violència, persecucions de cotxes espectaculars pels carrers de Hong Kong, com a l’últim festival del cinema de Venècia amb Motorway de Soi Cheang. Continuarem informant. Pensava. Ara, tornat, no canvia molt la primera impressió negativa, la malfiança, però és retocada pel que hem vist: l’explosió d’una revolució econòmica en marxa que se’ns engolirà en poc temps.

La primera impressió va ser al VASC (Visa Application Service Center), d’una efectivitat oriental. Vist per internet tenia una pinta sinistra, un festival de buRRocràcia. Vam anar a Milà. La oficina tenia set o vuit finestretes blindades, però cap guàrdia vigilant i amenaçant com haurien fet a una oficina similar (que no tenen) dels EUA. Després d’una cua molt ràpida ens va atendre un jove xinès que parlava en perfecte italià. Ens mancava un paper, el voucher de l’hotel amb els nostres noms. Ell mateix ens va donar la solució: el podíem enviar a una adreça d’imèil i ens va dir que si li fèiem arribar aviat, en mitja hora teníem el visat. A més, jo no havia fet la fotocòpia de la Carta d’identità italiana. Allí mateix hi havia una màquina de fotocopiar que funcionava de franc. Vam fer una telefonada a l’agent de viatges i al cap de 45 minuts ja havien rebut el document que mancava i érem al carrer. Notable! Efectivitat oriental.

Mites de Shanghai

Per poder veure Shanghai el que hem de fer és buidar la maleta de tot un seguit de mites existents que arrosseguem des de petits sobre aquesta ciutat asiàtica, mites llunyans, ecos d’un temps colonial, de cine i tebeo.

“Shanghai exprés” era el nom d’un tren maleït que circulava entre Barcelona i Vigo des del 1949 fins a la primeria dels vuitanta. El vaig agafar un dia de setembre per anar fins a Burgos, a incorporar-me a una de les fases de la meva mili. El viatge fins a Vigo durava gairebé 24 hores. Fins a Burgos només 12. Va ser una nit llarga, llegint i dormint. Passant fred protegit per un jersei escandinau.

Com en un exercici pre-programat de veritable i re(i)al paranoia crítica, des de fa setmanes no faig sinó llegir notícies sobre la Xina que s’atansa: Gao Ping a la garjola, el cas Emperador. Bo-Xilai caigut en desgràcia i la seva dona, en una mena de pallassada, jutjada i condemnada per assassinat d’un negociant anglès. O s’acumulen títols i frases al·lusives. Xina tour. Chinatown. El Barri Xino. Shanghai Express, el títol d’un film de Josef von Stenberg amb una Marlene Dietrich fulgurant, d’una bellesa (en blanc i negre) esclatant. Es feia dir Shanghai Lilí.

Poster - Shanghai Express_03.jpg

La cina è vicina, un film de Marco Bellocchio. “Deixeu dormir la Xina”, que deia el savi estratega Napoleó. De Josep Maria Folch i Torres En Bolavà, detectiu. Aventures rocambolesques d’en Bolavà, el famós inventor del sistema deductiu il·lògic: “Tu, com a bon xino, ja deus saber que si’ls xinos porten cúa és únicament pera que, quan moren, els déus puguin pujar-los al cel, agafantlos per la cúa.” Roberto Alcázar y Pedrín pegaven uns malvats asiàtics tot dient “Toma limón”

RobertoAlcazarPedrin.jpg

(també: ¡Ostras, pedrín!, ¡Traga jarabe de palo!, ¡Toma del frasco carrasco!) Shanghai ple de gàngsters com vol el Roberto Alcázar i Pedrín.

LadyfromS.JPGmandarin.jpg

            La Chinoise de Godard. The Lady from Shanghai d’Orson Welles, film frustrat. Que comença a Central Park i acaba en un parc d’atraccions a Los Angeles. És una de les millors seqüències finals de la història del cinema que Pere Gimferrer va descriure de manera magistral al Dietari. Un film que no passa Shanghai i sí era un viatge amb un petit vaixell circumdant tot el continent americà, des de NYC fins a Los Angeles. Flan Chino Mandarín. Els jocs de mans xinesos. Les pelis de Fu Man Chú. El rei de la màgia. Els basars xinesos. Hi ha un tros de la Gran Via a Barcelona, banda muntanya, entre Plaça España i Plaça Cerdà en el qual ja no queden pràcticament botigues regentades per negociants locals. Totes les botigues són xineses. El restaurant taiwanès de davant de casa a Muntaner Son-Hao, en el qual sempre hi ha un o dos autocars dels de 70 places carregats de xinesos, menjant i bloquejant el tràfic del carrer Aragó.

            Arribada

A l’avió que ens porta de Venècia a Munic intercanviem els seients amb una jove parella xinesa. En una revista de l’avió hi ha una foto llampant del barri de negocis de Shanghai, unes imatges que evoquen NYC. Ens rep Davide Quadrio, el partner artístic de la Chiara a la Xina. Fa 21 anys que viu per aquests contrades. Va venir com a estudiant. Especialista en història de l’arquitectura del Tibet. Va fer la tesi sobre un palau del Tibet. Parla tibetà, xinès. Ha viscut a Bangkok tres anys. Casat amb una francesa, tenen dues nenes de 10 i 13 anys que creixen tetralingües: italià, francès, anglès i xinès. És un dels pocs estrangers que té un estatut especial, d’expert en art, reconegut pel govern xinès la qual cosa li permet de treballar amb tota llibertat amb els artistes contemporanis i moure’s per la Xina com un xinès. Parla la llengua perfectament. Va estudiar xinès a la universitat de Venècia, famosa per l’escola de llengües orientals. Té un galeria i despatx a l’espai M50, una antiga fàbrica, plena de galeries, el lloc més hip de la ciutat. Ha estat un dels organitzadors de la Biennal de Shanghai d’aquest any. El director era Qiu Zhijie, un professor a la l’escola d’”Inter-media Art of China Art Academy”. La Biennale està en part dedicada a un “Inter-City Pavilions Project.”. Zhijie ha dibuixat un plànol d’una ciutat imaginària, inspirat en el de Shanghai, que és una meravella. M’apassiona la plaça central que és al mateix temps la plaça de la unificació i de la independència.

CentreCiutat.jpg

Una dictadura. CCTV, China Daily.

La sospita és que sempre estàs vigilat. Milers de càmeres de vídeo espien tothora els vianants en els seus moviments a la ciutat. Davide no sap què tenen sobre ell en el seu dossier. Però ha de viatjar aviat a Itàlia i ho ha fet coincidir amb un dia en el que hi ha uns actes sobre el Tibet. Així s’estalvia problemes. Arribant a l’aeroport és imponent el petit exèrcit de joveníssims policies de fronteres, homes i dones, que fan el canvi de guàrdia en perfecta formació militar. Ho veiem a l’arribada i a la sortida. Et fan una foto, t’escanegen el passaport. Estat policíac però amb bones maneres. I eficient (sembla). Pels carrers veiem contínuament cotxes patrulla. De nit és encara més evident. Motos amb dos policies que controlen de nit el barri de l’hotel. Societat militaritzada. Tot molt organitzat, però amb aquell punt d’absurditat folla de les organitzacions militars que he conegut. Internet funciona de manera estranya. Molt lenta. Cada cop que faig una cerca amb Google, immediatament s’obre una nova finestra, cosa que mai no m’havia passat amb aquest ordinador a Europa o els EUA. Aquests dies el New York Times ha donat la notícia que Hu Jintao s’ha enriquit amb 2700 milions de dòlars. És impossible llegir la web del diari. Quan al El país o La Vanguardia intento llegir la notícia, faig clic en el titular i s’obre una finestra buida. Mirem una mica la televisió CCTV, que dóna notícies en anglès i és l’única que entenem. Repeteixen nit i dia notícies sense suc ni bruc, canten les meravelles del sistema xinès, tot denunciant subtilment el sistema occidental: el periodista de la BBC acusat de pedofília és presentat des de tots els angles –negatius– possibles. Sembla el NO-DO edulcorat. Llegeixo China Daily o Shanghai Daily. Cau de les mans, la cosa més avorrida que he llegit mai. Sembla una barreja de Pravda o Pueblo (el que deia Jose Luis Garci que era el diari El país a l’època de governs sociates). Davide diu que li agrada llegir aquests diaris perquè li donen seguretat: és obvi que diuen quina és la línia oficial de pensament polític en el país per aquell dia. Així no té sorpreses.

La majoria dels xinesos de Shanghai viuen en uns blocs d’edificis altíssims i immensos, on mai no es pot entrar directament des del carrer. Hi ha sempre un passadís lateral, amb una caseta per al porter-vigilant que controla tots els cotxes i les persones que entren i surten.

Damunt la tauleta de treball a l’habitació de l’hotel hi ha un escrit plastificat amb instruccions molt precises sobre les virtuts de l’ordre: són consells (o millor, ordres). Sobre què fer i no fer a l’habitació. N’hi ha una de curiosa, que no havia vist mai: està prohibit consumir drogues o la prostitució. Una altra: no deixar els nens petits sols a l’habitació. Francesca, l’assistent de Davide ens comenta que per culpa de la política de només un fill per família s’ha generat un hiperproteccionisme envers els nens. I tothom fa bondat. Un dels artistes que hem visitat havia fet unes obres d’art amb elements de crítica social: fotografies de containers plens de productes occidentals per reciclar a la Xina. Però un bon dia va decidir que era massa complicat que li creava massa problemes i sempre se les havia de veure amb els censors. I ara fa un art formalista, de porcellanes sense ànima. Davide repeteix contínuament: és el país més segur del món (i el més avorrit!). Al bar Dolce Vita, d’una de les ex fàbriques que ara són estudis d’artistes, vaig al lavabo. Deixo la bossa amb l’ordinador a la taula i ningú ni se la mira. Seguretat total. Pocs pispes.

Presència del passat imperial-comunista: a tots els bitllets de yuan, sigui quin sigui el valor, hi ha la mateixa imatge (força jove) del Chairman Mao. Una cosa bona: les monedes són totes d’un yuan. No existeixen les particions en cèntims. Mao és poc present. Al Bund hi ha una gran estàtua, poc concorreguda. Un monument més gran és el dedicat “Als herois del poble xinès”.

Deixen parlar (i criticar) els altres. L’artista Miralda té una sèrie de fotos gran format a la terrassa superior del nou museu d’art contemporani, una ex central elèctrica que a l’Expo del 2010 era el centre de les descobertes. Dues fotos m’atrauen: una d’un cotxe de Shanghai amb l’escut del Barça a la part posterior, penjat cap per vall. Una altra: una pintada o pancarta molt actual: “Bankeros a los tiburones.

Els transports

Els taxistes, ens avisa Francesca, acaben el torn de nit a primera hora del matí. “Si heu d’anar cap a l’aeroport a primera hora, aneu amb compte. Nosaltres una vegada vam haver de cantar tot el viatge per mantenir-lo despert.” El nostre, quan anem cap a l’aeroport, s’ha posat les ulleres de sol, no sabem si té encara els ulls oberts, i condueix a estrebades com tots. El tràfic és caòtic. A hores punta les autopistes, els carrers estan plens de gom a gom. Bumper to bumper. I són anàrquics (som a l’Àsia). Com a l’Índia fan saber la seva presència mitjançant el clàxon. És un concert continua de tocs de clàxon d’intensitat diversa. I d’ensurts sempre més violents: no respecten els cediu el pas, ni els semàfors vermells, ni els verds en els passos de vianants. És la llei de la jungla darwiniana: guanya el més fort. Els taxis han de deixar passar els camions que surten sense mirar. Les motos i bicis són sempre en perill de ser envestides pels cotxes. I els vianants no tenen cap dret encara que el semàfor estigui verd.

Alguns dels cotxes semblen sortits del túnel del temps. Tots els taxis són Volkswagen Santana, un model que existia a Espanya en els primers anys vuitanta. A Shanghai són a tot arreu. He llegit que a la ciutat hi ha més de 50.000 taxis. Suposo que és el mínim per una ciutat de 18 milions d’habitants. Li dóna a la ciutat un aire antic dins la modernitat arrauxada que la caracteritza. Hi ha moltíssimes motos i bicis elèctriques. Són perillosíssimes per als vianants, perquè no les sents a venir i segons Darwin tenen preferència. Els carrers de direcció única tenen un carril contra direcció per motos i bicis. En els encreuaments, malgrat els semàfors, hi ha un caos visible. Fa por. Condueixen molt malament. A estrebades.

També hi ha cotxes llampants, i concessionaris de la Ferrari i Maseratti prop de les botigues de les grans marques italianes i franceses gutxi-putxi, i altres.

A Shanghai tenen el metro més gran del món. Construït en poc més de quinze anys. No el vam agafar. Costa 3 yuans (gairebé 50 cèntims d’€) i arriba a tota la ciutat. Té 12 línies. No és aconsellable agafar-lo a hora punta. Cap dels europeus que hem conegut no l’agafa perquè els taxis són suficientment barats.

Les cases, la construcció

Arribant a la ciutat des de l’aeroport les primeres impressions no són gaire positives. Autopistes que s’entrecreuen. Una boirina ( que és contaminació) que fa que tot sigui grisós, de color de gos com fuig. Blocs de cases que creixen com bolets, agrupats entorn d’un fals centre, d’aspecte poc inspirador i molts coberts amb una mena de teulada (pagoda?) de regust oriental. Arribem des de l’aeroport, travessem el Huangpu pel pont de Lupu. Però no veiem l’aigua. Totes les carreteres tenen uns murs alts de protecció que t’impedeixen veure el que hi ha a l’altra banda. De tant en tant s’endevinen edificis amb una mica més de personalitat. Un que veiem des de l’autopista i que retrobarem en molts ocasions, és l’antic centre d’exposicions. Un edifici soviètic, amb la típica estrella al capdamunt, com el gratacels de Moscou. Un regal del russos del 1953, de quan encara eren amics. L’hotel on vivim és d’una gran funcionalitat. Acabats de poca qualitat, com si l’hagués construït un Núñez y Navarro local. El parquet és de plàstic imitació fusta. Les mides del bany escurades al màxim: per sortir del bany has de tancar primer la porta si no, no quedes trabat. Meravelles del disseny arquitectònic. La dutxa té una paret de vidre. Quan et dutxes et veuen des de l’habitació. Hi ha una cortina que pots baixar i que separa visualment els dos espais.

Al costat del grup de galeries d’art M50 hi ha una collita de bolets-edifici imponent. Ens conta Davide que hi (mal)viuen 180.000 persones. Són tres torres immenses. Segons conta Davide estan orientat de maneres estranyes segons el feng-shui (堪舆, vent-aigua) de cada edifici. Un dia vam veure un edifici amb una muntanya falsa, un munt de roques, enganxada a un dels costats. Era per millorar el feng-shui. Fem un joc de paraules, però que funciona prou bé per descriure la situació de la Xina: és el veritable país de la falsificació. Els edificis nous no tenen personalitat. Els antics barris de casetes d’un pis els han anat arrasant, devastant una imatge antiga, a la mida de l’ésser humà de la ciutat. Són centenars de gratacels fets en sèrie, sense ànima. Ni personalitat. Les carreteres urbanes configuren immensos excalèxtrics que travessen la ciutat de nord a sud, d’est a oest. Només el Bund, el passeig davant el riu Huangpu, a l’altra banda del barri de Pudong, la City, on hi ha els bancs, la borsa, on quan surts del túnel en el taxi, hi ha un indicador de coloraines amb les cotitzacions de la borsa. Així és el capitalisme comunista d’estat. On anem a un edifici, el gratacels de la companyia Aurora, amb marbres brillantíssims i daurats a tutti plen, des del que contemplem una vista excel·lent del Bund, a l’altra banda del riu. Al Bund hi ha un parell d’edificis notables, de l’època de la Shanghai colonial: el Peace Hotel, construït pel negociant jueu Sassoon, que acaba de ser restaurat per l’Expo i que és una meravella de riquíssima arquitectura art deco. Els carrers adjacents són plens de camperols amb vestit de festa que vénen a ciutat a veure un lloc per ells molt exòtic: és única ciutat xinesa amb ecos d’arquitectura de l’Occident. Fer-se la foto al Bund amb el fons dels gratacels de Pudong és gairebé acomplir el somni de visitar els EUA i dir que nosaltres ja som com ells. O millors. We are number 1. Diuen que deien durant els passats JJOO de Londres, per la quantitat de medalles guanyades. De vegades sembla que en els any vuitanta van enviar un xinès a espiar què feien els nord-americans. Per error va aterrar a Las Vegas i va tornar amb un model equivocat de què era la civilització que volien emular.

Diumenge visitem el temple Buda del jade. És un temple restaurat. Durant la revolució cultural fou una escola i totes les estàtues van ser destruïdes. Però els asiàtics tenen poc respecte per l’antiguitat vertadera i ja els està bé la imitada. Els van reconstruir i santes pasqües! Dins, en el pati interior hi ha una foguera on els budistes locals cremen barretes d’encens amb les quals fan grans reverències en les quatre direccions. És ple de turistes a vesar. I a la porta veiem els únics pobres demanant caritat. Són homes i dones mutilats de manera horrible, els manquen braços, mans cames i són transportats en un carret de rodes per algun parent i tels llencen gairebé damunt perquè els donis algun diner. Sortint de visitar el temple ens assalta un venedor de postals que ens col·loca unes Montblancs falses per poquíssims yuans. El fals veritable. I passegem per uns carrerons plens de venedors ambulants (és diumenge!) que tenen les parades per terra o dalt de la bici. Bicis que són botigues, basars en miniatura com els que trobem a qualsevol ciutat europea. Ecos d’una civilització que estan esborrant a consciència.

La llengua, la comunicació. La buRRocràcia

El taxi d’arribada, que ens porta a l’hotel, ens dóna la mesura del grau de comunicabilitat (= zero). El taxista només sap dir dues frases en anglès: “Thank you” i “I am sorry”. Es perd i ens fa girar i girar sense rumb. Després descobrirem que els passarà a molts altres taxistes. Ens quedem al Hanting Seasons Hotel, No.1018 Kangding Road, Jing’an District. El nostre carrer, és de direcció única i queda entre dos carrers més importants i ni la gent de la ciutat sap ben bé on és. Arribat un moment va aturar el taxímetre. “I am sorry”. A l’hotel, a la recepció no hi ha manera d’entendre’s. Primer diuen que no tenim reserva. Després arriba el Davide Quadrio, el nostre amfitrió els clava quatre crits i resolen el problema. Però ens volen donar dues habitacions diferents. Excés de moralitat?

La Francesca va viure cinc anys a Barcelona treballant per Christies. És una noia de Brescia simpatiquíssima, que parla català, anglès, xinès He de dir que es defensa prou bé. No com la directora del Cervantes local, de Lleida que diu que “no”, que això del xinès li costa. Isaac és de Barcelona, i el “moroso” de Francesca. Fa dos anys que corre per Shanghai i parla el xinès força bé. Diu que és dificilíssim i que passa moltes hores estudiant-lo. Treballa en un despatx d’arquitectura i urbanisme que dirigeix una xinesa, filla d’un jefasso del PCC. Ha estudiat a Harvard. Quan Isaac encara no parlava gaire xinès el portaven a viatjar per la Xina, assistint a reunions, per mostrar-lo con un estranger que treballava amb ells, per fer veure que eren un despatx internacional. Quan van descobrir que entenia moltes coses, el van deixar de banda immediatament. Isaac ens diu que la majoria dels occidentals viu en una mena de bombolla, allunyats per l’idioma de la Xina real. Només aprenen quatre frases per funcionar a la vida quotidiana. La seva cap al despatx diu frases il·lustres que jo només havia sentit a dir als professors de FEN (“Formación del espíritu nacional”): “La Xina és un país que no està preparat per la democràcia. Aquí no pot funcionar.” Vil manera de perpetuar el poder absolut de la casta dels dirigents.

Tothom es lamenta amb amargor de la feixuguesa de la buRRocràcia xinesa. La directora del Cervantes, Na Magdalena ens conta que el govern xinès només ha donat permís per obrir un sol institut Cervantes per tot el territori xinès. És el de Beijing. El de Shanghai és només una biblioteca de la secció cultural del consolat. L’associació amb una acadèmia local els permet de fer trampejar la situació i fer alguna classe. En un edifici que els vas costar una milionada (eren altres temps) i que ara és infrautilitzat.

Sorpreses

Les botigues, petits supermercats, alguns oberts 24 hores al dia, venen pernils i xoriço. Al Wagas, restaurant estil occidental, vam menjar una truita de xoriço al brunch. Als locals “Everwines” (de la casa Torres de Vilafranca) tenen unes màquines que serveixen pernil “Joselito”, el millor del món, segons afirma Ferran Adrià en una foto de publicitat.

Els centres de massatge, n’hi per tot arreu, molts oberts fins a mitjanit.

Un edifici de 4 pisos en ple centre és conegut com el “Fake Market” on pots comprar roba i aparells d’electrònica i Montblancs falses. La Xina és el país del vertader fals. Un viatge a la Xina és un viatge al misteri del cor del simulacre. Diumenge la tarda hem acabat a Huang Pu, un carrer ple de botiguetes de suvenirs. De tant en tant un xinès (o xinesa) ens ensenya un paper, que desplega amb gran habilitat, ple de fotografies de productes falsificats: rellotges, bosses i maletes de les millors marques, bolígrafs. Si piques et fan seguir-los fins a una altra botigueta a la part del darrera on hi ha una munió d‘altres víctimes turistes. Les qualitats són ínfimes. No comprem res… Tot és de baixíssima qualitat, acabats que s’esberlen, bosses fetes de pell que fa olor de plàstic de baixa qualitat. Ens aturem a l’antiga casa del te. A beure una cervesa (sic!).

Anem a un carrer ple de botigues d’antiguitats, el Dongtai-lu Curiosity Market. La Chiara exulta: “un mercatino!”. Després de caminar 10 minuts ens adonem que tot és fals. Totes les botigues tenen pràcticament el mateix. El més graciós és un plànol del 1932, plegat i tacat de la mateixa manera. O una vella màquina de retratar amb la manxa de l’objectiu que és massa nova, de plàstic. Tasses de te de porcellana d’imitació, falsos records de l’època de Mao. Tots tenen la mateixa foto de Mao baixant d’un avió Tupolev, rebut per Zhou Enlai. Xapes amb la cara de Mao, llibres vermells, cendrers de Mao. Despertadors “vintage”. Edicions de Tintin en xinès. Igual a totes les parades. La única cosa veritable i real són les escenes indescriptibles de grups de xinesos jugant al dominó o a les dames. La vida veritable és darrera les paradetes.

Comiat

Viatge llampec o exprés, de business, d’anar per feina. Intens per la gent que hem conegut, que ens han introduït de manera directa en la seva subjectivitat del món xinès. L’experiència de Davide-Dadou, que porta 21 anys vivint aquí i coneix molts detalls, ha estat indispensable per desxifrar alguns del misteris d’aquest món mil·lenari, d’aquesta “Cina lontana” que elimina ràpidament les restes del passat. Així coneixem un Shanghai exprés, de pressa i autènticament fals.

Novembre 2012

城市馆画册0926final

Advertisements

2 thoughts on “Shanghai Exprés. Autèntic viatge al fals veritable (2012)

  1. Del tiet Enric, recordatori pels q ja heu estat i incentiu pels q anirem! Petonets

    Enviado desde mi iPhone

    > El 17 feb 2016, a las 9:43, Marjades escribió: > > >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s