Ginebra, la ciutat dels espies

Vam veure Bridge of Spies de l’Spielberg (peli salvada per un guió dels germans Coen) i em vaig quedar amb ganes de tornar a Smiley, al món de John Le Carré, la Lisboa de The Russia House. Mites d’un altre temps ja desaparegut. Desaparegut? La visita a Ginebra em fa adonar que és un món del tot present. La imponent ambaixada de la Federació Soviètica no té res a envejar de la del EUA, situada a pocs centenars de metres, exercicis en la nova arquitectura feixista, imponent i imposant. Personatges sinistres arreu. Els suïsos, en contrast, són d’una gran simpatia.

Teníem grans plans per la visita a Genève: entre el New York Times i una de les seves seccions mítiques (“36 hours in…”) i alguna guia en línia, havia constuït un top-five de coses a veure. VILLA VOLTAIRE PEACE COMPLEX, Pont du Mont-Blanc, Maison Tavel; la Cathédrale St-Pierre Pl. du Bourg-de-Four (i el Roman Forum), el mercadillu (flea market) @ Plaine de Plainpalais dissabte al matí, que fins i tot l’amic artista Mauro Sambo m’havia dit que és notable. La seu de Nacions Unides, el Centre d’Art Contemporain. Al final la realitat caòtica s’imposa i fem visites segons ens inspira la imaginació o on ens fa girar la casualitat. Il caso.

Hem començat per la visita al centre. Después d’intentar visitar la seu de Nacions Unides sense sort (estan prohibides les visites impromtu a causa de les negociacions de pau per resoldre la guerra a Síria) agafem el tram 15 i ens traslladem a Plainpalais, que serà el centre de les nostres activitats.

Giravoltant arribem a un centre d’art contemporani construït en una antic laboratori de física, amb aire de fàbrica dels anys 30. Està situat al costat del Museu Patek Philippe i molt a prop de Plainpalais, en uns carrers plens de galeries d’art i elegants cafès. 5 € un espresso. L’ambient industrial s’imposa. A l’entrada, els rails dels petits vagons per transportar materials. En els diversos pisos els rastres de l’ús industrial. El terra fet de blocs de fusta tallats de manera irregular. Com una mena de llambordes de fusta.

Després de visitar el MAMCO i topar amb una expo d’una artista de NYC que no em fa peça, ben poc recomanable, caminem pels carrerons del voltant, cases burgeses de 4-5 pisos, construccions sòlides que configuren l’eixamplament de la ciutat de Ginebra després de l’enderrocament de les muralles el 1850. Cases sòlides, que respiren un ordre i un avorriment. Cases grises que un toc de sol (ha sortit, finalment) fa ressuscitar. El flaneig ens du a una petita botiga d’antiquari d’una senyora que es diu Catala. Ens explica que la seva família és originària d’Aude, al Rosselló. Trobo un globus terraqüi en edició alemanya (Berlín) d’abans de la segona guerra mundial. El món és encara antic i colonial. Com l’hotel on ens hostatgem, el Kipling, decorat amb uns falsos objectes que remeten a l’Índia del British Raj. Al vespre a l’hotel rellegiré Rudyard Kipling i m’informaré una mica sobre la seva vida extremada. Ah, els e-books!

Va néixer a Bombai on els seus pares s’havien traslladat. El van batejar amb aquest nom perquè els agradava molt el llac de Rudyard a Staffordshire Moorlands, Anglaterra.rudyard_from_balloon.jpg

Quan tenia només cinc anys el van enviar a escola a Anglaterra. Allí va ser maltractat per la senyora Sarah Holloway a casa de la qual vivien ell i la seva germana petita a Southsea. Quins costum els dels anglesos colonialistes! En les memòries Kipling recordava l’horror d’aquells anys i relacionava la combinació de crueltat i abandonament experimentat en aquella casa com un estímul per la carrera literària: «Si pregunteu a un nen de set o vuit anys què ha fet durant el dia (especialment quan vol anar a dormir) segur que es contradiu diverses vegades. I si cada contradicció és llegida com una mentida i repetida a l’hora d’esmorzar el dia següent, la vida no és fàcil. No sóc estrany a la intimidació, però això era tortura calculada, religiosa i científica alhora. Però em va fer parar atenció a les mentides que aviat vaig trobar que era necessari dir-li. I això, suposo, és la base de l’esforç literari». Com que no tenia possibilitat d’entrar a Oxford va decidir torna a l’Índia i va treballar a Lahore, Punjab. Va començar a treballar en un petit diari local. Anys més tard va traslladar-se a Vermont, a la Nova Anglaterra. Fins que en un moment de rebuig dels anglesos per part dels nordamericans va decidir fugir del país. Tornà a Anglaterra primer, després va reinstal.lar-se a l’Índia,que era el seu país de veritat. Va fugir dels tigres i altres perills i va escriure The Jungle Book. Un gran llibre. Que va traduri Marià manent i que llegíem amb plaer quan érem infants. Els d’una generació.

Jungle_book_1894_138.jpg

I un gran film (també per infants).store209.jpg

Henry James va dir d’ell: «Kipling em sembla l’home amb un geni més complet (a diferència de la intel·ligència refinada) que he mai conegut». L’any 1907 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. T.S Eliot va escriure que tenia «Una immensa facilitat de paraula, una curiositat increïble i un gran poder poder d’observació amb la ment i tots els sentits, la màscara de l’actor, i sobretot una rara capacitat de visió , de transmetre missatges des de qualsevol lloc, una capacitat tan desconcertant quan en som conscients que a partir de llavors mai no estem segurs quan no està present: tot això fa impossible que Kipling sigui un escriptor fàcil de copsar de manera total i bastant impossible de menystenir». Eliot sempre críptic.

Kipling_TIME_cover_19260927.jpg

Al costa de l’antiquari descobrim una llibreria com les d’abans, amb fons editorial. Es diu Le Rameau d’Or. Un gran plaer. Llibres damunt les taules, últimes novetats i fons editorial. Pes del temps. Selecció que no segueix les modes improvisades que indiquen els magazíns televisius. Aquí entren dos personatges sinistres. Dos diplomàtics iranians, camisa grisa sense coll, un, el que mana més, perfumat com una meuca. Fa preguntes en anglès poc comprensible i la llibretera no se’n surt. Calfreds.DSC09948.jpg

 

Una ciutat és un llibre obert, del qual passes les pàgines a cada cantonada. Passejar-se a la ciutat és una increïble font d’inspiració per a molts escriptors, perquè caminar estimula la reflexió i el somni. Ginebra és ben agradable de passejar, de pensar. Ciutat a l’abast de la mà i del pensament. Escriptors que han viscut a Ginebra: Jorge Luis Borges, Jean-Jacques Rousseau, Albert Rheinwal, Fiodor Dostoïevski, Julien Green. És un recorregut arquitectònic i històric. I literari. Borges, que no s’equivocava deia:

De todas las ciudades del mundo, de todas las patrias íntimas a las que un hombre aspira hacerse acreedor en el transcurso de sus viajes, es Ginebra la que me parece la más propicia a la felicidad. A ella le debo el haber descubierto, desde 1914, el francés, el latín, el alemán, el expresionismo, Schopenhauer, la doctrina de Buda, el Taoísmo, Conrad, Lafcadio Hearn y la nostalgia de Buenos Aires.

Al tren cap a l’aeroport ens acomiada una frase de Denis de Rougemont escrita damunt la finestra: “Désirer le meilleur en nous et par la force du désir, le dévenir c’est anticiper notre avenir, mieux: c’est le faire.”

Ginebra, ciutat d’espies i d’escriptors.

Advertisements

One thought on “Ginebra, la ciutat dels espies

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s