Proa a Buenos Aires (març 2015)


AmadoAlonso

Fem proa a Buenos Aires.

Preparació del meu aniversari i del viatge. Horòscop del 2.03.15.

Piscis

Hoy: Jornada propicia para resolver cuestiones personales que te han acosado por largo tiempo. No dudes en ponerles punto final.

Sortir des de Venècia cap a Buenos Aires, amb escala a Roma, en un avió d’Alitalia, la nova, la bona, la que han refundat els milionaris àrabs d’Ethiad. La nova colonització: del futbol i de les companyies aèries. El vol no està ple. Com faran per acontentar els paganus àrabs? Després de dues setmanes massa intenses, amb massa morts, tinc ganes de viatjar i allunyar-me del petit món. Primer la Rosa Novell. I aquesta setmana de mig març, el Molas. La fi d’un món. Quoi faire? On anem? Ens anem a Buenos Aires on la Chiara té una segona exposició de la Mona Hatoum i jo un bolu a la UBA, una visita d’arxius i entrevistes per l’organització del proper festival de CineLatino.

Entrar en els avions és una tortura cada cop més refinada que es produeix en tres etapes de cuejar.

  1. Cua per al check-in i lliurar la maleta. Malgrat que t’has convertit en un treballador per minuts de les companyies aèries (apuntar el número de passaport, dades anagràfiques, jurar que no dus cap bomba, etc.), encara et toca cuejar i et tornen a imprimir la targeta d’embarcament. Aviació sostenible.
  1. Cua per la (in)security. Amb normes rígides que canvien cada setmana, per cada aeroport i per cada país. L’objectiu és fer-te sentir que ets un ruc. Però jo he passat més d’una vegada i de dues amb una navalla a l’equipatge de mà. I això va ser a Denver i a Chicago, aeroports que es pensen hipersegurs.
  1. Cua per pujar a l’avió quan arribes a la porta d’embarcament. Si tens la sort de no accedir-hi a través del finger llavors ve la lluita per pujar al bus que et du fins a l’avió. Els italians tenen moltíssimes virtuts: xerraires, graciosos, elegants, etc. Però no tenen la més punyetera idea de fer cues. És una mena d’instint natural que els impedeix de ser ordenats. Avui hi ha havia una cua en forma de pi mediterrani, amb branques que arribaven de totes bandes. Un inici, el tronc, i un garbuix de gent apilotonada al voltant de la porta, tots amb la intenció de ser els primers de pujar a l’avió. Impedeixo que un romà em passi al davant amb un bon cop de maleta amb el peu. Barra total. La seva senyora impedeix que comenci una discussió. Llàstima perquè en tenia ganes. Dalt de l’avió tenim al seient del costat un simpàtic romà de crani pelat. Fa preguntes a l’hostessa sobre la nova Alitalia. A mig vol s’aixeca per anar als serveis. L’avió travessa una turbulència i fa uns moviments bruscos. Torna el romà a seure. Li diu a l’hostessa que estava recollint les begudes: «Mi scuso, ho sbilanciato l’aereo». Genial. Tot per enrotllar-se. La simpatia i gràcies dels italians no té límits.

L’horòscop és implacable:

PESCI

Fenomeni celesti nel vostro segno toccano la Nazione, questo va precisato. Luna nuova-Sole in eclissi, nel vostro caso simboleggiano la conclusione di un certo periodo della vita, che può interessare la professione o il privato, e subito dopo aprono una nuova strada. E’ da Natale che le vostre stelle agiscono sul terreno del grande cambiamento, processo che richiede anche qualche rinuncia, ma il nuovo che uscirà porta il sigillo di stabilità. Come il vostro grande amore che – non importa gli anni che conta – questa sera chiude il mese dei Pesci.

Els avions són unes capses de sorpreses. Durant unes hores has de compartir l’espai de supervivència amb uns desconeguts. La veïna ens diu –com per justificar-se–, «Soy petisa, pequeña». És una versió particular del teoria del Lebensraum. El destí final de l’avio condiciona la composició del passatge l’ambient general. Aquest vol Roma-Buenos Aires està ple d’italoargentins, italians i argentins. Una combinació explosiva que és una recepta ideal per al desordre. Al final del vol l’avió sembla un camp de batalla. Infinitud de nens sorollosos. Arribant a Buenos Aires l’avió queda envaït de la cantarella porteña. El caos continua en la cua lentíssima pel control de passaports. Uns passatgers en encolomen sota la nostra protecció una vídua nordamericana. Ens explica que viatja a Buenos Aires per poder ballar el tango. Encuriosit i sabent de l’afició dels japonesos pel tango, li pregunto si ha viatjat alguna vegada fora dels EUA. Em diu :«Sí, una vegada vaig anar a Hawaii. Un altra a Cancún».

Novel·les reals i realistes

A l’autopista des d’Ezeiza cap a la ciutat comencen els cartells: «Calzada de pesados», de camions pesants. Per una sèrie de casualitats els primers dies topo amb una sèrie de personatges que m’expliquen històries que semblen storyboards d’una telenovel·la.

Després d’instal·lar-nos, sense repòs, sortim al carrer Florida. En gran decadència des de l’època quan Borges vivia a quatre passes. A tocar de la plaça San Martín. Anem a prendre un cafè al Florida Garden, «la identidad de una esquina». Artista i curadora em deixen sol a l’hora de dinar amb Jackson, un brasiler que s’encarrega de qüestions de logística, en especial de fer arribar les obres de l’exposició de Mona Hatoum des de São Paulo i els catàlegs. És un personatge d’aquells que sembla que ha menjat una ràdio i que parla contínuament. M’explica tres o quatre novel·les mentre busquem una SIM que pugui funcionar en un vell telefonet. Amunt i avall de Florida veus monòtones de «cambio, cambio». El mercat negre. Volen canviar. O estafar. Els amics no ens els recomanen.

Jackson em parla de les disfuncions Argentina-Brasil. Els argentins són només 25 milions, ells 200 milions. És tot un mercat. Allí fabriquen de tot. Sempre m’han impressionat els avions Embraer, una empresa brasilera, que és la tercera empresa aeronàutica almón, darrere Boeing i Airbus. Diu tòpics i explica drames. Les dones argentines són hippies segons les brasileres. Els menjars: la fruita és més bona al Brasil. Els carrers estan més nets perquè plou més.

Freqüenta una illa al nord de Santos, abans de Rio: Ilhabela SP. En diu meravelles.

Té quatre fills de dues dones diferents. L’actual s’ha emprenyat aquest matí perquè ell estava treballant amb una col·lega a la seva habitació de l’hotel. «Deixa’m parlar amb aquest puta. La posaré al seu lloc!». Em diu: «he tingut un problema amb la meva dona.» Té 54 anys. Una filla gran és a Mèxic, estudiant en un institut de perruqueria. Un altre fill estudia a la Sorbonne i a la USP. El més petit té set anys. Paternitats.

Un seu germà es va casar amb una dona molt rica. La seva feina era administrar les propietats de la dona. Fa dos anys es van separar. La dona el va treure de casa i el seu germà es va trobar sense sostre i amb pocs diners. Va sobreviure dos anys mantenint el mateix tren de vida. Se li van acabar els diners i va tornar (amb més de seixanta anys) a casa dels pares. Jackson quan el va a visitar li du una ampolla de whiskey. Quines vides desestrellades. Té una caseta i un terrenya a Ilhabela, el tros de costa més bonic del Brasil, afirma sense problemes. Em convida a dinar al restaurant Las Nazarenas, un típic restaurant de la zona turística on ofereixen talls de carn de de dimensions prehistòriques. El vi, un bon Malbec de Mendoza ajuda a digerir aquest disbarat culinari. La Mona Hatoum i la Chiara han preferit anar dret a la Fundación Proa per començar a treballar. Bona excusa per estalviar-se el festival carnívor.

Diumenge

Com altres vegades visitem el mercat de Sant Telmo, paradetes d’objectes i llibres vells, alguns reinventats. Parlo amb la senyora Mirka. M’explica que va viure un any a Sant Cugat. Amb el seu marit van fer un llarg viatge per Espanya, seguint tota la costa. Quan van arribar a Barcelona un home els va dir que baixessin del tren a la Barceloneta, encara hi havia l’estació de França i de Voranies. L’home (que era como se llama ahora «gay», aclareix) els seguia pels carrers estrets de la Barceloneta. Estaven espantats. Van entrar en una mena d’hotel, que van descobrir era un bordell. L’home els va seguir. Van quedar-se a dormir al bordell. Van posar la calaixera contra la porta per impedir que ningú entrés. L’endemà se’n van anar.

SanTelmo

El mercat de San Telmo és un lloc be agradable per passejar un diumenge al matí, prendre el solet i contemplar rampoines. Algunes autèntiques i moltes vintage d’imitació, recreat en l’estudi d’algun artista local. Com a tot arreu, tenen molt d’èxit els cartells metàl·lics d’imitació. EL més simpàtic és un vellet que s’ha inventat un objecte: un tros de cartró rodó del qual surt un cordill. Ell l’estira amb gran habilitat i fa el soroll d’una gallina que escataina. Els ven per poc preu a gran velocitat.

Diumenge de futbol. A l’Argentina ho tenen clar: A Madrid es juga el «derby”».

 

DerbyMad-Bar

 

Taxistes

Els taxistes de Buenos Aires deuen ser els més xerraires del món. Els fas una pregunta i comencen a parlar fins al final del trajecte.

El primer que agafem: «A la Boca. ¿Cabremos? Somos cuatro pasajeros» Resposta: «Es chiquito, però el corasón es grande». Es diu Alfredo. Quan passem davant la Casa Rosada, residència oficial de Cristina K (irchner) veiem que estan desmuntant el monument a Colom. Li pregunto què passa allí, què construeixen. Ens diu: «Están sacando el monumento a Colón. Hugo Chávez le dijo a Cristina que qué hacía allí un monumento al colonizador de América. Decidieron sacarlo». Li pregunto si hi posaran un monument a Cristina. Resposta immediata: «que le pongan una bomba!». Ens adverteix cent vegades que cal anar amb molt de compte al barri de Boca i sobretot no agafar els taxis que hi ha allí aturats, que sempre t’enreden.

Titular. Torneo de Primera División: «Almeyda arriesgó y Banfield puso nocaut a Estudiantes».

Un altre taxista. Té la família repartida per Espanya: Vigo, Barcelona, Valladolid, etc. Fa un ús curiós del Whatsapp. Rep més de 200 missatges cada dia, però tots són d’àudio. Es fa una selfie amb nosaltres seguts al seient del darrere. Em fa parlar per poder enviar un missatge multimèdia al seu grup familiar. La solitud del taxista.

Ens ha portat fins el museu MALBA

Argentina-Brasil, Brasil-Argentina

Sopar amb Michele, cosí de Chiara i una novieta, artista local. Es carrega l’economia argentina, però la defensa davant la del Brasil. Està molt content perquè només queden set mesos de la presidència de Cristina. Sentiment generalitzat en molts ambients, excepte els Ks, que estan de dol. Diu que el proper president no pot ser pitjor que ella.

Sopar a casa d’Adriana Mancini. Viuen al barri de Caballito. Ens ha donat unes instruccions molt precises per dir-li al taxista. A quin carrer girar des de Rivadavia, quines cases veurem, on aturar-nos. El taxista se’n riu de tanta precisió. Avui era un dia festiu. Ha estat un viatge complicat: de dues setmanes que passarem aquí, hi haurà almenys quatre dies festius amb els ponts llurs o respectius. Un desori. Avui 24 de març era el «Día Nacional de la Memoria por la Verdad y la Justicia», un dia en el qual es commemoren els morts de civils provocats per l’última dictadura militar durant el cínicament anomenat «Proceso de Reorganización Nacional.» Es fa el 24 de març perquè és el dia que es va produir el cop d’estat que va eliminar el govern de María Estela Martínez de Perón. És una mena de 18 de juliol, però amb sentit molt crític envers els militars copistes, cosa que en altres latituds no estem avesats. Li pregunto si ha commemorat alguna cosa. Em diu que no ha anat a la mani de la memòria. Ja se’n recorda, però havia de treballar.

El sopar que ens ofereixen és d’empanadas i res més. Aquí a l’Argentina no és molt freqüent menjar amanides. Carn i més carn. He preguntat què fan amb el colesterol. Tenen una solució cultural: el mate que beuen a tothora conté tanins i elimina els perills de l’excés de carn. Durant el sopar es parla només de política, gran afició dels argentins. Adriana ha traduït per Radio Proa uns textos de Walter Benjamin que va escriure i llegir a la ràdio alemanya entre 1929 i 1932. Diuen:

Proa Radio rescata en la voz del escritor Gustavo Nielsen un texto inédito de Benjamin sobre el embaucador Cagliostro -que vivió en el auge iluminista- y conversa con el escritor y ensayista Martín Kohan sobre la obra revulsiva e inclasificable del pensador alemán, que nos sirve para pensar la sociedad y los medios en la actualidad.

Malparlen dels lladregots del govern i sentim una frase que repeteix tothom: «nunca se había robado tanto». Malparlen de Página 12, el diari exesquerranista que només fa que cantar les meravelles del règim. Comparem amb la situació a Itàlia i Espanya. Amb la nova llei de fugues que s’ha inventat el govern del PP no és que la situació sigui gaire brillant. Recomanen llegir la Nación i escoltar Radio Mitre, que són el diari i la ràdio més crítics amb el sistema. El tema d’aquests mesos de preeleccions és únic: K i anti-K. No és només dretes i esquerres, sinó molt més complicat, perquè entra el factor peronista, que és un planeta autònom.

Adriana em posa en contacte amb Marcelo Topuzian, professor de literatura espanyola i teoria de la literatura. Tenim una llarga conversa en el seu despatx de la Facultad de filosofía y Letras de la UBA. Veig el que queda de la biblioteca de Guillermo de Torre. L’edifici havia estat la seu d’un banc i conserva un esplendor fané.

UBA

 

Llibreries & Diaris

Recomanacions de llibreries a Palermo: «Libros del pasaje» i «Eterna cadencia». Aquest última és en una casa antiga, una torreta, amb habitacions plenes de llibres. Badant per llibreries, he descobert i algun llibreter m’ho ha confirmat, una escriptora que no coneixia. Hannah Arendt definia Benjamin com un «an alchemist practicing the obscure art of transmuting the futile elements of the real into the shining, enduring gold of truth». Quin luxe.

EbeHuart FotoMARCELO GÓMEZ

Foto MARCELO GÓMEZ

Hebe Uhart no arriba a tant, però és una escriptora fascinant. Escriu un contes breus, narracions de viatges, lliçons d’escriptura. Tot ho fa amb un estil breu, sec, amb una visió del món poc optimista, però profundament real. És una escriptura hipnòtica. Els viatges són a la immediatesa, la quotidianitat, llocs poc coneguts amagats en la «provincia argentina». Una vegada li van preguntar sobre la diferència entre turistes i viatgers:

«-Bueno, ésa una distinción que suelen hacer los organizadores de viajes o los periodistas que se dedican a los viajes. Dicen que un turista es una persona a la que llevan a todos lados, mientras que un viajero es alguien que viaja con criterio, que se no se mueve de la manera manejada de un turista corriente.

Yo trato de romper un poco esa diferencia porque si bien no se puede negar que hay distintas formas de viajar, tampoco es una diferencia tan tajante. A la larga, el viajero termina como el turista dando vueltas por la calle principal de la ciudad que visitó; esa calle termina siendo como su casa».

Rodolfo Fogwill va dir sobre Hebe Uhart: «sus cuentos están entre los mejores de la literatura argentina». És autora d’una obra limitada. He llegit: Del cielo a casa (2003), Turistas (2008), Viajera crónica (2011), Visto y oído. Nuevas crónicas de viaje (2012). I de Liliana Villanueva, Las clases de Hebe Uhart, maniobra sausseriana de recuperar clases sobre escriptura que ha fet al llarg dels anys.

Un relat d’Hebe Uhart: «El juego de cartas»

A la llibreria trobo molta nova literatura i els grans noms ara sacralitzats a través dels volums d’obres completes. Pocs llibres espanyols, perquè les restriccions ala importació dels governs dels K, impedeixen que arribin. Tothom em diu que Montevideo és un paradís de llibres. Que fa que en el món hispànic –inclòs el katalàunic– és impossible tenir edicions d’obres completes completes. Una col·leccioneta aquí, una altra allà. Sèries incompletes, etc. Quin desastre.

Ho vaig escriure a la revista Cultura fa pocs anys:

Catalunya havia tingut una sòlida tradició editorial, però entrà en crisi després del 1990. I una de les víctimes més importants han estat els projectes a llarg termini que no produeixen un benefici econòmic immediat. En una època en la qual el director literari ha estudiat un màster de direcció d’empreses més que no pas de filologia o literatura comparada, els efectes en la qualitat del mercat editorial són obvis. Parlant del cànon, una mesura important de la salut d’una cultura

ens la dóna els llibres que es publiquen que són apostes en valors de llarga durada. Un indicador immillorable són les col·leccions d’obres completes. Als països civilitzats, la qua- litat d’aquestes col·leccions és una mesura indestriable de la consciència de país i de les dimensions del projecte cultural col·lectiu: el compromís amb el futur i la consciència respecte del passat. Són col·leccions de gran prestigi, però de menor rendiment econòmic a curt termini. A Itàlia es publiquen

des del 1969 I Meridiani de l’Editorial Mondadori, edicions elegants, amb alguns volums notables com els dedicats a l’edició bilingüe de la poesia completa de Goethe, Hölderlin,
o Sein und Zeit de Heidegger, a més, òbviament, dels autors fonamentals de la literatura italiana. Des del 1981 es publica en alemany la Deutscher Klassiker Verlag. La col·lecció conté més de 40 volums d’obres de Goethe o 12 de Schiller, a més d’autors com Herder, Kleist, i Büchner, o de filòsofs com Kant, Schleiermacher i Fichte. Als EUA hi ha des del 1982 una col- lecció equivalent, The Libray of America. Oh gran paradoxa! En el país partidari de la supressió de l’estat, pioner de la lliure empresa, on la privatització i el capitalisme salvatge són el pa que s’hi dóna, dues institucions com National Endowment for the Humanities i la Ford Foundation s’han associat per crear una editorial «non-profit» (sense beneficis).

El model, encara no superat, de totes aquestes col·leccions
és el que van crear els francesos: la Bibliothèque de la Pléiade
de l’Editorial Gallimard. Des del 1931 ha publicat més de 500 volums i ha establert uns criteris imitats per molts: l’ús del paper bíblia; establir el text amb criteri filològic; proporcionar ajuts al lector com ara una bona introducció, o les abundants notes textuals i informatives al final del volum, que són per aclarir i ajudar en la lectura dels textos; l’atenció a la literatura nacional i mundial. En el cas de La Pléiade hi ha una atenció constant a les novetats en el coneixement crític i textual dels autors. Ho demostren les diverses edicions ampliades dels diaris d’André Gide, la Recherche de Marcel Proust, o dels Essais de Montaigne.

En espanyol Jaime Salinas va intentar el 1988 posar en marxa un projecte molt ambiciós a partir de la venerable Editorial Aguilar. Fou aturat en sec pels nous models econòmics de direcció editorial. S’han publicat fragments del projecte en algunes editorials (Siruela, Espasa Calpe, «Colección Aurea» de Cátedra). En català, l’Editorial Selecta va publicar un parell de col·leccions, l’»Excelsior» i la «Biblioteca Perenne», que fins al 1970 van suplir prou dignament un buit. Després Edicions 62 ha promogut alguns projectes com el darrer coordinat per Jordi Cornudella, de «Clàssics Catalans». Les obres incompletes (de les catedrals i les literàries) es paguen amb hipoteques amb taxes d’interès altíssimes. Són un desastre col·lectiu. I una penyora per al futur.

A «Eterna Cadencia» hi he anat amb el Subte i pel camí m’interrogava sobre el sentit –si en tenia– de l’horòscop de la setmana:

OCUPACIONES Y NEGOCIO: Tiempo de cambio. Recupera la buena comunicación y transita una nueva etapa en la economía. Con una actitud positiva frente a las dificultades tendrás las respuestas esperadas, necesitas tomar decisiones firmes y recuperar la confianza en sí mismo. AMOR: Impulsos definidos. Etapa que propicia el diálogo y modifica algunos temas en la convivencia. Reflexione y contemple sus emociones antes de cualquier elección; despeje el camino sin llegar a la insistencia, siga el rumbo de su deseo. SALUD: Beba mucho agua. SORPRESA: Buenas conexiones.

Deu haver alguna tesi doctoral en la qual es comparen i interpreten els horòscops de diari arreu del món. Tots són previsibles, però sempre tenen un toc local. Els que m’agraden més són els de D de la Repubblica publicats cada dissabte a l’última pàgina d’aquest suplement de coloraines femení, «La settimana di Pesatori»

Notícies aberrants: «Kicillof (el ministre d’economia) se niega a hablar de pobreza.»

 

Els diaris recullen les bestieses (les manipulacions, el victimisme) dels polítics. El quiosquer de Florida: «hasta cuándo tenemos el gusto de tenerle entre nosostros?». Faig cocktail de diaris per prendre la temperatura de la situació. No m’atreveixo encara amb Página 12, que és de descamisados en estat pur. Que el llegeixi l’Arfonzo dels sosiates i que me l’expliqui. Entre Clarín i La Nación. A Itàlia, a Barcelona, compro diaris diferents. És impossible comprar cada dia el mateix diari. Les mentides, l’engany, la demagògia, són massa evidents. El contrast entre diaris (o millor, llegir la premsa estrangera) t’ajuda a treure’n l’entrellat. A Barcelona em diverteix mol llegir La Vanguardia en versió original espanyola per riure amb les errades lingüístiques, les hipercorreccions, la imitació no volguda d’un llenguatge periodístic del segle XIX. Tot es «causa sensación», «enamora». Una meravella. Llegir La Vanguardia és com llegir a paròdia de la premsa d’època a moltes novel·les d’Eduardo Mendoza. Recordo algunes frases fetes a propòsit de la premsa:

La Vanguardia diari dels botiguers i del (des)ordre.

El país barreja d’Arriba i Pravda, com deia el cineasta Jose Luis Garci en una entrevista d’Àngel Casas a TV3.

El Mundo amb ecos de El Alcázar i Fuerza Nueva i Mundo Obrero, per compensar.

L’Ara fet per i per a bollikaus.

«Al pie de los Alpes, rescatistas franceses desplegaron banderas de los países a los que pertenecían las víctimas».

El 24 de març hi ha hagut un accident-suïcidi al·lucinant als Alps francesos amb un avió de German Wings. Veig a la xarxa unes imatges encara més al·lucinants del primer ministre espanyol badallant mentre un gendarme els explica a ell, Hollande i la Merkel les tasques de recuperació dels cossos. Fàstic.

Molts matins em quedo a l’hotel treballant. Sol·licituds de finançaments europeus que ens roben el temps. Cartes de recomanació, acabar d’escriure articles que corresponen als congressos i conferències de la tardor passada, buscar informació sobre la vida quotidiana. Preparar presentacions de llibres: l’epistolari entre Pere Quart i Joaquim Molas.

Som en un hotel antic, a la plaça San Martín, cantonada Florida. Quan faig pauses per prendre un cafè o comprar el diari aprofito per fer breus passejades pel barri. Visito amb més calma la Galería del Este on hi ha (hi havia) la «Librería de la Ciudad». Borges era un visitador freqüent. Ara està buida. Es deu haver mort el propietari. La Biblioteca de Babel, que ocupava un espai important a l’aparador ha desaparegut

BibliotecaBabel

Passejant per la xarxa, l’altra irrealitat trobo una pàgina amb informació sobre la col·lecció i el text complet del relat.

I recordo el magnífic pròleg que va escriure per als contes de Julio Cortázar:

Hacia mil novecientos cuarenta y tantos, yo era secretario de redacción de una revista Literaria, más o menos secreta. Una tarde, una tarde como las otras, un muchacho muy alto, cuyos rasgos no puedo recobrar, me trajo un cuento manuscrito. Le dije que volviera a los diez días y que le dada mi parecer. Volvió a la semana. Le dije que su cuento me gustaba y que ya había sido entregado a la imprenta. Poco después, Julio Cortázar leyó en letras de molde “Casa tomada” con dos ilustraciones a lápiz de Norah Borges. Pasaron los años y me confió una noche, en París, que ésa había sido su primera publicación. Me honra haber sido su instrumento. El tema de aquel cuento es la ocupación gradual de una casa por una invisible presencia. En ulteriores piezas Julio Cortázar lo retomaría de un modo más indirecto y por ende más eficaz. Cuando Dante Gabriel Rossetti leyó la novela Cumbres borrascosas le escribió a un amigo: “La acción transcurre en el infierno, pero los lugares, no sé por qué, tienen nombres ingleses”. Algo análogo pasa con la obra de Cortázar. Los personajes de la fábula son deliberadamente triviales. Los rige una rutina de casuales amores y de casuales discordias. Se mueven entre cosas triviales: marcas de cigarrillo, vidrieras, mostradores, whisky, farmacias, aeropuertos y andenes. Se resignan a los periódicos y a la radio. La topografía corresponde a Buenos Aires o a París y podemos creer al principio que se trata de meras crónicas. Poco a poco sentimos que no es así. Muy sutilmente el narrador nos ha atraído a su terrible mundo, en que la dicha es imposible. Es un mundo poroso, en el que se entretejen los seres; la conciencia de un hombre puede entrar en la de un animal o la de un animal en un hombre. También se juega con la materia de la que estamos hechos, el tiempo. En algunos relatos fluyen y se confunden dos series temporales. El estilo no parece cuidado, pero cada palabra ha sido elegida. Nadie puede contar el argumento de un texto de Cortázar; cada texto consta de determinadas palabras en un determinado orden. Si tratamos de resumirlo verificamos que algo precioso se ha perdido.

Ara l’espai que ocupava la llibreria està buit. Aquell silenci inquietant que cada cop –envellint– noto més, dels espais desapareguts. Aquest sembla un espai abandonat. Tots els textos de Borges estan impregnats d’una melancolia porteña, una tristesa còsmica. Potser és per sentir-se tan lluny del món, aquí «a baix». Tan abandonat. La galeria del Este em fa pensar en l’ús dels punts cardinals en la definició d’algunes ciutats, la geografia que té més sentits. Ajuda a un disseny mental de l’espai.

Encara:

«Los cuatro puntos cardinales son tres: el sur y el Norte», deia Vicente Huidobro a Altazor o El viaje en paracaídas. I Joaquin Torres Garcia a Universalismo constructivo (1941): «Nuestro norte es el Sur. No debe de haber norte, para nosotros, sino por oposición a nuestro Sur. Por eso ahora ponemos el mapa al revés, y entonces ya tenemos justa idea de nuestra posición, y no como quieren en el resto del mundo. La punta de América, desde ahora, prolongándose, señala insistentemente el Sur, nuestro Norte». Estic escrivint un article sobre un documental argentí que comença així:

el título de la revista que fundó Victoria Ocampo, Sur (1931-1966); o el cuento de Jorge Luis Borges titulado «El sur» , el cual compendia algunos grandes temas de la sociedad argentina, civilización y barbarie, la atracción por Europa y la especificidad de la América del Sur, realidad y sueño. Recordemos: «Nadie ignora que el Sur empieza del otro lado de Rivadavia. Dahlmann solía decir que ello no es una convención y que quien atraviesa esa calle entra en un mundo más antiguo y más firme» (Borges 1989, p. 198). Podemos citar también lo que dice el protagonista de Sur (1988) de Fernando Solanas: «Sur es el después, lo que está por venir». Pero más allá de estas posibles lecturas en clave local, el Sur admite una lectura en clave más universal. Mario Benedetti –«El Sur también existe»–, lo presentó en clave de reivindicación política y social. Podríamos añadir el sur de Faulkner, el Mezzogiorno italiano, El sur de Adelaida García Morales o la adaptación cinematográfica inconclusa de idéntico título de Víctor Erice.

La memòria (oblidada)

Visita a la ESMA un diumenge al matí. Fa una calda espectacular en aquesta tardor austral que no arriba. Entrem a l’ESMA, ara centre de la memòria, contra la dictadura i pels drets humans. La noia de la porta deu tenir un atac d’amnèsia: no sap ben bé què es pot visitar. Ens ho diu amb un aire desmenjat que fan venir ganes d’arrencar a córrer. No visitem el museu de les Malvinas. Aquest gran parc amb molts edificis que queden dissimulats entre els arbres immensos és un dels emblemes del terror de l’última dictadura militar.

ESMA

Aquí van ser torturades, assassinades o fetes desaparèixer més de 5.000 persones, a mans del temible Grupo de Tareas 3.3.2. i dels cèlebres carnissers Emilio Massera y Alfredo Astiz. Després de la dictadura hi van instal·lar el Liceo Naval Militar Almirante Guillermo Brown i la Escuela Nacional de Marina Mercante. En l’època de la dictadura hi havia l’Escuela de Mecánica, l’Escuela de Guerra Naval i el Casino de Oficiales. El dictador Jorge Rafael Videla va declarar en una entrevista el 22 de diciembre del 1977: «Yo niego rotundamente que existan en la Argentina campos de concentración o detenidos en establecimientos militares más allá del tiempo indispensable para indagar a una persona capturada en un procedimiento y antes de pasar a un establecimiento carcelario».

HaroldoConti

Passejar per aquest parc és profundament depriment. Edificis que són ara utilitzats per centres culturals de tema únic: la memòria de la repressió. La història política argentina, en la millor tradició dels països hispànics, incloent-hi la madre patria, és truculent, desgraciada, però amb episodis brillants. Un dels millors és el final del judici dels militars responsables de la repressió. El fiscal Julio Strassera va pronunciar una frase en el moment final dels judicis que ara és fonamental en la psique argentina: «Señores jueces: quiero renunciar expresamente a toda pretensión de originalidad para cerrar esta requisitoria. Quiero utilizar una frase que no me pertenece, porque pertenece ya a todo el pueblo argentino. Señores jueces: ¡nunca más!»

Passejar per aquest parc fa posar la pell de gallina. Penses en els que van ser torturats aquí, en els testimonis dels desapareguts que han estat recollits en grans cartells en els quals s’informa breument sobre qui eren i per què van ser suprimits. Alguns dels personatges recordats eren montoneros.

FrancaJarach

Franca Jarach

Llegeixo un dedicat a Franca Jarach: «Franca Jarach vivía en Belgrano, practicaba andinismo y estudiaba en el Colegio Nacional de Buenos Aires». No se n’ha sabut res des del 25 de juny del 1976. Em crida l’atenció –i em serveix per distreure’m de la violència que es respira en aquest lloc– la paraula «andinismo». Justa la fusta! De la mateixa manera que aquí el nord és el sud, l’alpinisme no existeix sinó que és «andinisme».

BorgesPopulismo2

La llum del dia potent rebota a les parets. Entrem en un altre edifici. Al centre de la sala hi ha un objecte, que no és un objecte qualsevol. És un Ford Falcón que servia per a chupar (segrestar). A algú se li va ocórrer pintar-lo de blanc. Tot el cotxe està desmuntat, aquest sí desconstruït i així s’entén, són parts, retalls que estan separats. Portes, volant, seients, que floten en l’espai i formen una mena de trencaclosques de la memòria. Aquí i a Xile són cotxes d’infausta memòria.

esma-escuela-de-mecanica-de-la-armada-buenos-aires-ford-falcon

Un dels edificis més importants del recinte és el Centro Cultural de la Memoria Haroldo Conti amb frases de l’escriptor pintades a la paret.

foto

Una de les persones recordades és un periodista, Rodolfo Walsh. El 1959 va viatjar a Cuba, on juntament amb uns col·legues, Jorge Masetti, Rogelio García i Gabriel García Márquez van fundar l’agència Prensa Latina. Durant la seva estada a l’illa va interceptar accidentalment i va aconseguir desxifrar, amb només un manual de criptografia, les comunicacions secretes entre la CIA i el agents a Guatemala que preparaven la invasió de Playa Girón. L’operació va fracassar gràcies a Walsh, qui també es va infiltrar a la base nord-americana disfressat de sacerdot protestant. Malgrat anar disfressat va ser detingut pel carrer a Buenos Aires i assassinat allí mateix.

Rodolfo_walsh_argentina_curvas.svg

Aquí sí que tenen memòria.

I en el garbuix de records que em giren pel cap (els xilens, argentins que van arribar a Europa en els anys setanta, recordo un text dels diaris de Bioy Casares, Descanso de caminantes (Sudamericana):

«Fin de una tarde, en Buenos Aires, 1976. El viernes 21 de mayo, cuando salí del cine, me dije: “Empecé bien la tarde”. Me había divertido el film, Primera Plana , aunque ya lo había visto en el 75, en París. Fui a casa, a tomar el té. Estaba apurado: no sé por qué se me ocurrió que ella me esperaba a las siete, en San José e Hipólito Yrigoyen. En Uruguay y Bartolomé Mitre oí las sirenas, vi pasar rápidas motocicletas, seguidas de patrulleros con armas largas, seguidos de un jeep con un cañón. Llegué a la esquina de la cita a las 7 en punto. Vi coches estacionados en San José, entre Hipólito Yrigoyen y Alsina. Había un lugar libre al comienzo de la cuadra, a unos treinta metros de Yrigoyen. Cuando estacionaba, vi que soldados de fajina, con armas largas, de grueso calibre, custodiaban el edificio de enfrente; les pregunté si podía estacionar; me dijeron que sí. Me fui a la esquina. Al rato estaba pasado de frío. A las siete y media junté coraje y resolví guarecerme en el coche. Cuando estaba por llegar al automóvil vi que los soldados de enfrente no estaban, que la casa tenía la puerta cerrada y oí lo que interpreté como falsas explosiones de un motor o quizá tiros; después oí un clamoreo de voces, que podían ser iracundas, o simplemente enfáticas y a lo mejor festivas; voces que se acercaban, hasta que vi un tropel de personas que corrían hacia donde yo estaba. Iba adelante un individuo con un traje holgado, color ratón, quizá parduzco; ese hombre había rodeado la esquina por la calle y a unos cinco o seis pasos de donde yo estaba, al subir a la vereda, tropezó y cayó. Uno de sus perseguidores (de civil todos) le aplicó un puntapié extraordinario y le gritó: “Hijo de puta”. Otro le apuntó desde arriba, con el revólver de caño más grueso y más largo que he visto, y empezó a disparar cápsulas servidas, que en un primer momento creí que eran piedritas. Las cápsulas caían a mi alrededor. Pensé que en esas ocasiones lo más prudente era tirarse cuerpo a tierra; empecé a hacerlo, pero sentí que el momento para eso no había llegado, que con mi cintura frágil quién sabe qué me pasaría si tenía que levantarme apurado y que iba a ensuciarme la ropa; me incorporé, cambié de vereda y por la de los números impares caminé apresuradamente, sin correr, hacia Alsina. Enfrente, andaba una mujer vieja, petisa, muy cambada, con una enorme peluca rubia ladeada: gemía y se contoneaba de miedo. Los tiros seguían. Hubo alguno en la esquina de los pares de Alsina; yo no miré. Me acerqué a un garaje y conversé con gente que se refugiaba ahí. Pasó por la calle un Ford Falcon verde, tocando sirena, a toda velocidad; yo vi a una sola persona en ese coche; otros vieron a varios; alguien dijo: “Esos eran los tiras que mataron al hombre”. Yo había contado lo que presencié: “No cuente eso. Todavía lo van a llevar de testigo. O si no quieren testigos le van a hacer algo peor”. Agradecí el consejo. A pesar del frío, me saqué el sobretodo para ser menos reconocible y fui por San José hacia Yrigoyen. No me atreví a acercarme a mi coche. Aquello era un hervidero de patrulleros. Cuando llegué a Yrigoyen, pensé que lo mejor era tomar nomás el coche. Un policía de civil me dijo: “No se puede pasar”. Quise explicarle mi situación, “No insista”, me dijo. Crucé Yrigoyen y me quedé mirando, desde la vereda, la puerta de una casa donde venden billetes de lotería. Conversé con un farmacéutico muy amable, que me dijo que seguramente dentro de unos minutos me dejarían sacar el coche, pero que si yo tenía urgencia me llevaba donde yo quisiera en el suyo. Entonces la divisé. Estaba en la esquina, muy asustada porque no me veía y porque cerca de mi coche, tirado en la vereda, había un muerto, al que tapaba un trapo negro; me abrazó, temblando. Dimos la vuelta a la manzana; sin que nos impidieran el paso llegamos por San José hasta donde estaba mi coche. Había muchos policías, coches patrulleros, una ambulancia. En la vereda de enfrente conversaban tranquilamente dos hombres, de campera. Les pregunté: “¿Ustedes son de la policía?”. “Sí”, me contestaron, con cierta agresividad. “Ese coche es mío -les dije-. ¿Puedo retirarlo?”. “Sí, cómo no”, me dijeron muy amablemente. No acerté enseguida con la llave en la cerradura; entré, salí. Al lado de ella me sentí confortado, de nuevo en mi mundo. No podía dejar de pensar en ese hombre que ante mis ojos corrió y murió. Menos mal que no le vi la cara, me dije. Cuando le conté el asunto a un amigo, me explicó: “Fue un fusilamiento”.

Si alguien hubiera conocido mi estado de ánimo durante los hechos, hubiera pensado que soy muy valiente. La verdad es que no tuve miedo, durante la acción, porque me faltó tiempo para convencerme de lo que pasaba; y después, porque ya había pasado. Además, la situación me pareció irreal. La corrida, menos rápida que esforzada; los balazos, de utilería. Tal vez el momento de los tiros se pareció a escenas de tiros, más intensas, más conmovedoramente detalladas, que vi en el cinematógrafo. Para mí la realidad imitó al arte. Ese momento, único en mi vida, se parecía a momentos de infinidad de películas. Mientras lo vi, me conmovió menos que los del cine; pero me dejó más triste.»

Fer tanoturisme, passejar per aquest parc de la mort fa girar el cap. I molt més pensar que al nostre país, les espanyes invictes, no hi ha cap (vull dir CAP!!!) monument recordatori de la repressió durant la dictadura franquista. I queden encara plaques als carrers i monuments dedicats als militars rebels. Quina vergonya!

Per pair les emocions passegem per Palermo SOHO, prop de la plaça Julio Cortázar.

Tornem cap a l’hotel amb un taxista molt xerraire que a la pregunta «cómo està?», respon amb una seva veritat:

«Cómo está todo? Hace buen tiempo. Los argentinos deberían morir. Aquí hay demasiados argentinos. Todo está bueno, sobramos los argentinos. Deberían ir todos a la cárcel. Yo soy muy nacionalista. Tengo un defecto. Siempre me echan de todo. Si se destapa lo de AGFA sabe Ud. cuántas cárceles hay que hacer? Luego está PAMI [El 13 mayo de 1971, con la sanción de la Ley 19.032 se crea PAMI, ante la necesidad de brindar asistencia médica, social y asistencial a una población que requería atenciones específicas referidas a su edad: los adultos mayores. Si bien su nombre institucional es Instituto Nacional de Servicios Sociales para Jubilados y Pensionados, la mayoría de la población la identifica con las siglas de su eslogan que en sus comienzos hacía alusión al Programa de Atención Médica Integral]. A los padres, cuando están viejos los echan al camión de la basura. Es así acá. No vio cuando Messi viene a jugar acá la cara de amargado que trae. Yo no lo quiero ver. Pero en Barcelona es dios… Aquí no le pagarían nada. Aquí agarra usted un pan de chorizo y un vaso de vino y ya compró un voto. Son como panqueques, se dan vueltas. Los políticos también, entran por una puerta y salen por aquella».

«Ahora agarro por Santa Fe y llegamos a San Martín». Li dic, «sí, perfecto. Gracias». Respon. «Al contrario, gracias que toma el taxi».

Continua la càrrega: «Allí en Barcelona comen la paella [li dic que són molt millors a València]. Los españoles saben comer. Trabajé con unos españoles en una fábrica de sodas: paella, cocido, empanada gallega. Saben comer. Saben tomar también. Tienen buenos vinos, tienen buen paladar». Li comento que a l’Argentina hi ha vins molts bons, els Malbec de Mendoza, entre altres. «Si pero Ud. va a un restaurante y como turista le hacen pagar por una botella $150 o $200, son vivos, sabe». Li dic que als argentins també els agrada menjar bé. «A los argentinos los saca del asado y no comen nada». Ens explica que és d’ascendència libanesa maronita. Li pregunto quan va haver-hi la immigració massiva d’àrabs a l’Argentina «Mi abuelo habrá venido para acá como hacia 1900». La veritat és que els primers immigrants àrabs van arribar a l’Argentina en la dècada de 1860 i provenien de l’Imperi Otomà. Fugien de les persecucions dels turcs contra els àrabs cristians i musulmans xiïtes. Eren milers de persones oriündes de Síria, Líban i Palestina que van decidir emigrar cap a Amèrica fugint de la misèria i les guerres.

Sembla que amb la pregunta inicial, de salutació convencional, que li he fet s’ha despertat una ràbia que dormia profunda, encara que quan em diu que sempre el fan fora de tot arreu, s’entén que deu ser un personatge molt conflictiu. Fill de libanesos, diu que mai no aniria a reclamar l’herència perquè el matarien. Ens acomiada recomanant un molt bon restaurant de carn a la cruïlla San José-Venezuela, «Plaza Mayor».

Mona Hatoum a la Fundación Proa

El dia de la inauguració, gran èxit. La Chiara ha fet molt bona feina a adaptant l’exposició de São Paulo a l’espai de Proa, que sembla més petit i en dos nivells. Coneixem un personatge singular, Sergio Baur, informadíssim sobre les avantguardes en general, organitzador d’una molt bona exposició sobre les avantguardes a Buenos Aires. És diplomàtic i actualment és l’ambaixador de l’Argentina a Egipte.

Anem a un restaurant italià boníssim: Il matterello a La Boca, al bell mig d’un barri abandonat, que ara s’està reprenent.

El cap de premsa de Proa em demana que li faci una mini entrevista a Mona Hatoum amb tres preguntes. És per una secció d l’ADN, suplement de La Nación. També vol una breu ressenya de la expo. Voilà:

 

Con Mona Hatoum para La Nación

 Un autor: Edward Said

Un libro: Reflections on Exile and Other Essays Cambridge, MA: Harvard University Press, 2002.

Por qué: Yo pensaba que estaba loca, que mi situación personal era totalmente anómala. Leer este libro me hizo comprender que el exilio tiene algo de positivo y que es una situación compartida por millones de personas en el mundo actual.

El ingresar en la primera sala de la exposición que recién se inauguró en Fundación Proa uno se da cuenta inmediatamente de que estamos siendo invitados a experimentar otro mundo. Un mundo marcado por la violencia y por la intimidad. Lo doméstico y las grandes terribles angustias de nuestro tiempo. Una sencilla red tejida con cabellos cuelga en la pared a la derecha y se confronta con una potente estructura geométrica construida con alambre de espino. Lo civil entretejido con lo bárbaro. Lo geométrico, calculado y preciso, frente a la ligereza de una leve rejilla, rastro de una existencia humana. El deambular de los visitantes hace que ondee peligrosamente, delicadamente. ¿Caerá? Con esa sombra de inquietud (umheileich freudiano) que nos produce el ver confrontada nuestra aparente seguridad doméstica con los instrumentos de cocina que devienen en un ejercicio liliputiense objetos monstruosos, deformados y magnificados, penetramos en los otros ambientes de la muestra. Uno se siente en una especie de cielo de claraboyas a lo Silvina Ocampo: «La reja del ascensor tenía flores con cáliz dorado y follajes rizados de fierro negro, donde se enganchan los ojos cuando uno está triste viendo desenvolverse, hipnotizados por las grandes serpientes, los cables del ascensor». Los sueños de unas mujeres paulistas cuelgan de unas fundas de almohada, un pequeño estudio construido a partir de objetos encontrados, trouvés. El azar y la observación. La precisión milimétrica de la vida cotidiana. Unas escaleras nos invitan a subir ante un fondo de botellas semienterradas en el piso, en un círculo (¡otro!) de líneas oblicuas. Mareo e impulso. Ascensión y revelación. La última sala completa el paseo por la inquietud. Culmina un recorrido. La pieza «Natura morta (medical cabinet)» combina la nitidez, lo aséptico de un antiguo contenedor de medicinas, con la sorprendente fuerza de las bombas de mano en colores alegres, evidenciados por el vidrio de Murano. Necesitado de aire, la terraza de Proa resulta un mirador reconfortante, hacia el Sur de Buenos Aires, con una luna «espejo del pasado,/ cristal de soledad, sol de agonías».

Més taxistes

Taxista a Proa 30 de març. «Aquí está todo parado. A los gobernantes, mejor que no piensen. Porque si no la lían». Ens talla el tràfic una manifestació de protesta, un paro. Ens aconsella baixar del taxi i travessar a peu la manifestació i agafar un altre taxi. Creuem a peu la manifestació dels veterans de la guerra de les Malvines davant el Ministerio de Defensa. El segon taxista: «Aquí esto pasa todas la semanas. Ya estamos acostumbrados».

A La Boca, que està al començament de Caminito, un carrer per vianants, pàtria no oficial del tango argentí. És una turistada notable, amb gent disfressada vagament de Carlos Gardel ballant i fent ballar els turistes despistats. Té dos barrets negres que llença un dels quals llança als turistes. Es fan una foto i així poden cobrar-los uns quants pesos. Avui hem dinat al restaurant La Perla. El ballador de tangos vestit amb vestit negre estret, camisa blanca, corbata negra amb punts blancs. Té el cigarret recolzat darrera el cartell del conventillo (les cases dels genovesos que emigraren a la Boca en diuen conventillos).

Un altre taxista, emprenyat perquè un seu col·lega no ens ha volgut recollir: «A este gallo se le cocina con el primer hervor. Cada prenda se parece a su dueño. Yo soy radical alfonsinista de los de Irigoyen. Lo mejor que ha tenido Argentina. Pero tengo amigos peronistas. Yo soy del River, pero tengo amigos del Boca. Este taxista que no les quiso llevar es un hijo de las mil putas».

Taxista a Boca. «Cuidado con la Boca. Todos buena gente en la Boca. Todos amigos de Cristo. Cristina está nerviosa porque le están haciendo la autopsia al marido. Los ojos son de cristal, pero los cuervos son de verdad. La estatua de Colón la desarmaron porque la hicieron pelota. El hijo vive en Ibiza a una cuadra de Pachá. Licenciado en comercio exterior. Los gobiernos me arruinaron. Menen era agente de aduanas. Se casó en segundas nupcias con una ex miss universo, Cecilia Bolocco, la del boloccazo (enseñó los genitales en un programa de televisión). Menem tiene un genio que pa qué. Pero para tener genio hay que tener algo.»

Taxista cap a Tucumán, a casa de Hugo i Mini, que ens han convidat a sopar. Té un accent molt diferent, no porteño. «Yo soy positivo» Fa tres anys que treballa al taxi. Abans treballava a les duanes. Avui gràcies al paro ha treballat una jornada i mitja i ha fet calerons. El seu fill i el seu nebot treballen en una pizzeria molt famosa a Corrientes. Ens explica tots els detalls del negoci del taxi. El seu jefe té 10 taxis. Cada taxi produeix $1000. Ell en paga $500. Total, el jefe guanya $10.000. Ha de pagar els impostos i assegurances, $4.000. Ell és optimista. No va contra els $500 que ha pagat per poder fer servir el taxi. Ha de guanyar. No sé si l’hem acabat d’entendre, però explica amb gran passió el negoci el taxi.

Amb les explicacions em distrec, em fa ballar el cap. I gairebé perdo la botiga Don Manolo de San Telmo. Amb un gest ràpid trec el telefonet de la butxaca i arribo a temps de fer una instantània.

BAiresDonManolo

Taxista que treballa per la Fundación Proa. És un remís. Fa un mes i mig que fa aquesta feina. Abans venia peces per cotxes, però a causa del tancament de les importacions per part del govern de Cristina K. s’ha quedat sense feina. Treballa dotze hores al dia. Diu paraules en anglès: Comm’on! Nice! És fantàstic trobar de tant en tant persones positives que, malgrat, el desastre de la situació econòmica argentina no només es queixen. «Me busqué esto gracias a una abogada que conocía. No tenía más trabajo a causa de la cancelación de las importaciones. Gracias a Moreno que como premio está de embajador en Italia».

A casa de Lía Gálvez

Anem a sopar a casa de Lía Gálvez. També assisteix la meva amiga de temps antics Irma Emiliozzi i Hugo Becaccece, que era director del suplement cultural de La Nación, lector exquisit, home informat. Hugo escriu una secció per l’ADN, el suplement cultural de La Nación, un dels grans diaris de Buenos Aires, «Las imágenes son de un tono inesperado. Por cierto, hay celebridades pero enfocadas e iluminadas con un criterio que no tiene nada que ver con el glamour». Va visitar l’exposició de Annemarie Heinrich. Intenciones secretas. Nosaltres la vam visitar guiats pel nou director del MALBA, el valencià Agustín Pérez Rubio.

L’exposició d’art contemporani al MALBA, Experiencia infinita, provoca perplexitats. La de fotografia d’Annemarie Heinrich és excel·lent. Una fotògrafa que semblava que feia foto de moda i està fent art. Una foto d’Evita abans de ser-ho, té molt gràcia. I ens recorda la visita de tanaturisme que hem fet al cementiri de La Recoleta.

Evita_-_Malla_de_lunares_-Retrato_de_Annemarie_Heinrich_-_-

CementiriRecoleta1

Cementiri2

Hugo Becaccece ha publicat aquesta setmana un article, «Revelaciones inesperadas».

Frente al retrato de juventud del bailarín y coreógrafo ucraniano Serge Lifar, Sylvia Molloy contó que, en París, entrevistado por un argentino, Lifar se refirió a su actuación de 1934 en Buenos Aires. Para ubicar aquel período, utilizó una frase que parafraseaba un verso de Ronsard: “du temps que j’étais beau” (“en esa época yo era hermoso”). Hay una anécdota notable de aquella visita de Lifar, que contaban Manuel Mujica Lainez y Arturo Jacinto Álvarez. Después del debut en el Colón, Lifar fue invitado a una fiesta en una casa con un gran patio en cuyo centro había una fuente. Los asistentes le pidieron que bailara nada más que un minuto. Lifar puso como condición que, después, los jóvenes invitados bailaran para él. Y así fue: Lifar bailó y, posteriormente, los muchachos porteños, dejaron sobre el piso del patio los sacos y las camisas de smoking e improvisaron una danza alrededor de la fuente.

El marit de Lía és un Bulrich, una gran família de l’Argentina. Ens ofereix uns vins Malbec espectaculars. Un dels millors Bianchi Reserva que l’any passat en un concurs a França, Vinalies Internationales 2014, va ser declarat el millor vi negre del món. La conversa passa de la poesia al món de l’art, per tornar a la literatura. Es parla –per prudència– poc de política. Tothom té al cap les eleccions presidencials del mes d’octubre. Irma Emiliozzi ens parla del seu nou llibre sobre automobilisme, Los Emiliozzi. De la Historia a la Leyenda, dedicat al seu pare i el seu oncle que eren corredors de cotxes de cursa. Eren els «hermanos olavarrienses Dante y Torcuato Emiliozzi».

LOS EMILIOZZI-TAPA DEFINITIVA

Se’n riu d’ella mateixa. Després de publicar tants llibres de crítica s’adona que els llibres d’automobilisme tenen un públic molt més dedicat. No para de fer presentacions del llibre. N’he vist piles impressionants en moltes llibreries de la ciutat. Matilde, neboda de Lía, jove experta d’art contemporani, enceta una conversa molt animada amb la Chiara sobre l’exposició dels Kabakov a Venècia. Es parla de Birdman que a Hugo no ha agradat i que a mi em va entusiasmar. Un González Iñárritu que tornava a l’originalitat d’Amores perros. Hugo té un gran disgust quan s’assabenta que del Daniele Del Giudice té un Alzheimer galopant. És una persona delicada, culta i d’una gran sensibilitat. Va vestit impecablement, amb una corbata vermella llampant. Lía em demana excuses per l’estupidesa del seu cosí que ha impedit l’expedició a remenar papers en un arxiu familiar.

S’acaben els dies

S’acaben els dies i arriba la setmana santa. Més vacances. Visita a la botigueta Plata Nativa, a dues passes de l’hotel. Una mina de productes artístics colonials meravellosos. La senyora Marta Campana té objectes antics, cars i bonics. La Chiara pica: un collaret i una agulla de fulard.

He d’anar fins a Belgrano, nom que sempre m’ha agradat. Amb el Subte cap a fora ciutat, a la estació de Juramento. He quedat amb Pablo Piedras al bar «Sálvame María». Extraordinaris noms dels locals argentins. Llarga conversa amb Pablo sobre el moment post-doc. Quoi faire? Com tirar endavant un segon llibre. Està ensenyant a una universitat brasilera a la frontera amb l’Argentina. Cansat de viatjar. I continua al CONICED. Em passa algunes molt bones referències sobre everyday life porteña: Esteban Schmitt, The Palermo Manifesto, Juan José Sebreli, Buenos Aires. Vida cotidiana y alienación

Després Subte cap a Catedral i taxi cap a la Boca, Caminito, Fundación Proa.

Metro: The underground city is a ghost image of the city in the surface.

A la Proa dinar amb Adriana, Juan Pablo, el cap de premsa, i Gabriel Levinas, un notable del periodisme local. Amb Miguel Briante i Jorge Di Paola l’any 1982 va fundar i dirigir El Porteño, una revista cultural argentina que va sortir fins el 1993. Van aprofitar l’inici de la decadència de la dictadura argentina. La revista es va especialitzar en temes poc tractats llavors com la desaparició de nens, els aborígens argentins, l’ecologia o l’anti-psiquiatria d’Alfredo Moffatt. Es van ocupar de les comunitats indígenes, no des del punt de vista antropològic sinó informatiu, explicant com vivien els habitants originaris de l’Argentina i que havia passat amb les seves cultures i les seves identitats.

El Porteño 01.1982

Gabriel Levinas ha estat galerista i ara té un programa de cultura a Radio Mitre. Conversa molt críptica i política. Les mil cares, noms i grups de la política argentina desfilen amunt i avall de la taula sense estovalles, només amb uns individuals. Política de sentit impenetrable. Avui és un dia fàcil per parlar de política: dijous sant i 2 d’abril, dia en què els argentins commemoren la conquesta de les illes Malvines (que van perdre pocs mesos més tard). La sort és que també van perdre la dictadura. Levinas parla de les possibilitats del vot peronista («fieles a la infidelidad de ser peronista») a les properes eleccions presidencials de 25 d’octubre. Es parla de corrupció i d’ineficiència. Presenta dos casos. Una central nuclear iniciada en els anys vuitanta, aturada i que ara han decidit acabar. Per adaptar-la a les noves mesures de seguretat post Txernòbil i post Fukushima està costant el 600% més del pressupost inicial. Segon cas: es va espatllar una nau trencagels, indispensable per abastir les bases argentines a l’Antàrtida. Reparar-la més les despeses de lloguer d’una nau alternativa costa $400 milions de dòlars (no pesos!). Una de nova només costa $120 milions. Algú s’està embutxacant molts doblers…

Ens parla també de petites corrupcions. En el seu programa de ràdio va comentar que en un cafè, el cambrer li donava l’azucarillo traient-lo de la butxaca. Al cafè no el deixaven damunt de la taula perquè la gent el robava. Ell estava sorprès. La seva companya de programa, una periodista d’uns 45 anys, va declarar en vivo y en directo que ella ho feia sempre.

Levinas explica la seva teoria sobre la guerra de les Malvinas. Un militar important de la Junta va anar a Washington i va parlar amb els militars del Pentàgon. Els va consultar sobre una possible invasió de les Malvinas. Els militars ianquis opinaven que els EUA es mantindrien neutrals perquè no volien lluitar contra la Gran Bretanya i l’Argentina, tots dos bons aliats. El militar argentí ho va comunicar al govern. El que no van entendre els militars argentins és que uns militars molt poderosos dels EUA, tenien menys poder que els polítics. La decisió política dels EUA va ser d’ajudar laGran Bretanya. Així Na Margalida Tatjer, «yes, prime minister», no va tenir problemes per derrotar l’Argentina.

Després ens explica un episodi poc conegut. El 1983 els van posar una bomba a la redacció de El Porteño. Levinas va anar a veure Borges per demanar-li ajut. Volia fer una foto d’un grup d’escriptors davant la seu destruïda de la revista. No ho van fer perquè Borges posava pegues a la presència de qualsevol dels altres escriptors: un no era prou bon escriptor, un altre no el coneixia ningú. Li va fer una entrevista a la revista en la qual Borges expressava el seu rebuig a la bomba. Levinas li feia una pregunta enrevessada:

«-GL: Lo más extraño del atentado es que yo estoy a 20 metros del Comando de Inteligencia del Ejército. Que un cobarde tenga la valentía de poner una bomba a 20 metros del Comando, con tres comisarías cerca, es una contradicción rara.

-JLB: Bueno, cuenta con la complicidad general. Es lo más terrible de todo, si se cuenta con que hay comisarías y comandos de inteligencia, y todo eso… (…) Si usted afirma la realidad de esos actos violentos, el hecho de arrojar una bomba es más una confirmación que una refutación, una lógica muy rara».

Em sorprèn com a testimoni d’un Borges molt diferent en aquest període funest de la història de l’Argentina. Un altre fragment

«GL: Lo que motivó este atentado -aparentemente, yo no puedo meterme en el cerebro de esta gente –Hablar de cerebro es una metáfora muy arriesgada– fue una nota sobre niños desaparecidos. Narramos historias en que habían torturado a niños para que los padres hablaran.

JLB: La verdad que realmente es persuasivo eso. Es horrible. Y pensar, señor, que su destino personal y el mío, está en manos de esos insensatos, ¿no? Nosotros y tantos millones de argentinos… y no se arrepienten de nada; han pasado 6 años, 7 y no se han arrepentido de nada de lo que han hecho, no han confesado un solo error. Y además como hay complicidad entre ellos… lo que hace un aviador será acordado por todos los marinos y militares, aunque sin duda es un mundo de rivalidades».

Aquí hi ha tot el número 21, amb l’entrevista a Borges.

El Porteño09.1983

Recordo algunes frases d’un dels llibres que he estat llegint aquests dies, Adolfo Bioy Casares, Borges. Són fragments dels diaris de Bioy en els qual recull opinions sobre literatura i sobre el món de Borges. Alguns exemples: «En este país estamos intentando el asado desde hace dos cientos años y siempre nos sale como un cuero. Deberíamos abandonar la partida». A propòsit d’una conversa amb Raimundo Lida: «Lo que traté de decirles, pero no in so many words, es que a él le interesa la Historia de la literatura y a mí la literatura». Diàleg de Borges amb un taxista: «BORGES: “no puedo leer. Soy ciego”. TAXISTA: “¿No puede leer nada?”». BORGES: “No. Nada”. TAXISTA: ¿Ni siquiera los diarios?”». Sobre futbol: «BORGES: “¿Has oído en estos días la palabra seleccionado?. El seleccionado argentino de fútbol… Linda selección de brutos.”. BIOY: “Una culpa del fútbol es desalojar del deporte su mayor virtud: la de enseñar a la gente a ser buena perdedora. El fútbol ha impuesto la pasión de sus multitudes de espectadores, que no entiende de generosidades, y la venalidad de sus héroes; desató con fuerza huracanada el espíritu faccioso”».

Juan Pablo em recomana un molt bon lloc de films: «ALPHAVILLE VIDEOTECA es un videoteca gestada por un grupo de cinéfilos que nos proponemos difundir y disfrutar el cine clásico, independiente, experimental y de culto. Nuestra colección se conforma de obras no editadas en formato digital en Argentina, orientadas especialmente para estudiantes de cine, historiadores y amantes del cine en general».

S’acaben els dies i s’acaba Buenos Aires i ens conviden a sopar a El Mirasol, restaurant de primera, sota el pont d’una autopista, al final de l’avenida 9 de julio, una de les més amples del món, on es converteix en una mena d’autopista urbana, a tocar de la Estación Retiro. Som molt a prop del Patio Bullrich, del Four Seasons, de casa de la Irma. Lloc luxós, on mengem la millor carn d’aquest dies: lomo, una gran peça de carn tendríssima. Sergio Baur porta la conversa. Home culte i llegit. Em regala el catàleg de l’exposició que va preparar sobre l’Avantguarda argentina el 2010, Literatura argentina de vanguardia. 1920-1940, quan l’Argentina va ser el país convidat a la fira de Frankfurt. És un molt bon recull bibliogràfic, una exposició de llibres que et fa entendre millor el panorama literari argentí després del 1921, l’any en què Borges va tornar a Buenos Aires després dels anys d’estada a Europa, Suïssa i Espanya.

Vol Buenos Aires-Roma

Per una mena de miracle seiem a la primera, fila, sortida d’emergència. Durant l’enlairament tenim davant un safatu italo-colombià. Ens parla de l’accident de l’avió alemany de fa pocs dies. Té tot de conspiracy theories sobre l’estavellament de l’avió als Alps. Diu que hi ha diverses coses molt estranyes:

  1. No hi va haver cap incendi quan l’avió va topar amb la muntanya.
  2. Tres governants es van presentar als funerals.
  3. La trajectòria de la caiguda no era en picat.

Ell creu que van ser abatut per avions militars. Expressament o per accident. Quan li dic que hi ha les caixes negres, amb les veus del pilot i els viatgers, té una resposta contundent: això es pot falsificar fàcilment. Creu que va ser millor fer-lo caure als Alps i no damunt de Frankfurt o una altra gran ciutat.

El nostre avió s’enlaira. No és la millor conversa. Oblidem ràpidament les teories remotes del safatu. Ens espera una llarga nit de lectures, algun film i un son reposant. La nova Alitalia funciona millor. Cabines comodíssimes. El menjar sempre immenjable.

Proa a Buenos Aires ha estat una experiència intensa.

Advertisements

One thought on “Proa a Buenos Aires (març 2015)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s