In alto mare

“Dove mi vai tanto a destra? Qui dirigi la rotta;
ama il lido e con la sinistra senza remo stringa la roccia;
altri tengano il largo.” disse; ma Menete temendo
le cieche rupi, distorce la prora verso le onde d’alto mare.
Virgilio, Eneida, V.

Vol París-Antananarivo. Avió ple d’europeus en vacances, disfressats de maneres diverses. Grups folklòrics d’adolescents que canten i ballen mentre esperem l’embarcament. Energies, hormones. Mormones en missió. Intrèpids trekkers (de la sèrie de la tele Star Trek i de les expedicions l’aventura és l’aventura) disfressats amb sabates tot terreny i vestidures que ara en diuen tècniques trobades a la secció «aventura» del Decathlon local. Cares de curiositat. Monges, moltes monges de raça i condició diversa. Dues ens tocaran a la nostra filera i són una delícia de persones. «Haz el bien y no mires a quién». I caos de cua que cueja com un serpent entre les fileres de cadires davant la porta d’ingrés de l’àeroport. Com sempre, tothom prova de ser el primer de pujar a l’avió, com si algú s’hagués de quedar sense seient. Ara que, vista la serietat de les companyies de l’aire, de vegades sí que sembla una edició especial de musical chairs (les cadires musicals, que en filipino i alemany té un nom curiós: «Reise nach Jerusalem»). Entre el personal malgaix hi ha una varietat racial impressionant. El petit quadern “Passeport pour Madagascar” que ens proporcionen els hostessos de l’aire parla de 14 grups diferents. Això es nota en l’avió. N’hi ha molts amb trets hindús, d’altres amb trets de l’Àfrica central. Són tots d’una elegància i refinament de moviments excepcionals. L’illa de Madagascar, coneguda a les illes que l‘envolten com la grande terre, és al bell mig de l’Oceà Índic i els moviments migratoris que hi hagut en els segles han deixat el seu pes. Molts dels comerciants són musulmans arribats del’Índia. Seuen a la mateixa filera unes monges benedictines italianes que 42 i 37 anys respectivament que viuen a Madagascar. Treballen en un hospital al nord e l’illa. Ensenyen, ajuden en el que poden. ONG’s abans de la lletra.

Durant el vol intentem llegir, mirar algun film, però estem mig somnàmbuls. Ens hem llevat a les 3:15 de la matinada. El sempre afable Bruno, que ens ha acompanyat fins l’aeroport de Torí, ens ha rebut amb un “quines hores!”.

Durant el vol he mirat per enèsima vegada un film que m’entusiasma. És F for Fake (1975) d’Orson Welles, Diu una frase que anoto i que no recordava: «Reality is the toothbrush waiting for you at home in its glass, a bus ticket, a pay-check, and the grave.»

Reflexió sobre Chartres:

F FOR FAKE – A Visual Analysis (1 of 2)

Arribem a mitjanit a Antannarivo, la capital del Madagascar. Ens rep un vaga salvatge del personal d’Air Madagascar que fa tres mesos que dura. Hem d’esperar les maletes durant dues hores de rellotge: ni a l’aeroport del Prat, uns dels pitjors del món pel que fa a la velocitat de distribució de l’equipatge del pobre viatger aeronàutic, haurien batut aquest rècord.

Un taxista contactat prèviament, Liva (sona com l’IVA, esperem que no ens l’apugin un altre cop) ens du a Tannà, així li diuen tots els habitants a la seva ciutat de nom massa llarg, com tots els noms malgaixos. Confirmarem poques hores després que és una ciutat mig índia mig africana. L’ordre caòtic dels mercats respecta les coloraines de l’Àfrica. Els negociants són gairebé tots indis musulmans de cara rígida, decorats amb el capell blanc i rodó a la clepsa.

El desordre es veu en la integració dels vestigis de la colònia francesa que fou. Fileres de cases amb sostre en pendent accentuat tipus xalet d’alta muntanya al Massif Central.

DSC08709

Les noves edificacions envaeixen amb un sentit particular del desgavell el passat: ara es viu a peu de carrer. S’acumulen les botiguetes sota un sostre de fulles de palmera, paradetes que venen exactament el mateix, l’una al costat de l’altra, o les situacions provisionals, a totes les voravies del centre, en les quals ofereixen la mercaderia damunt un tros de tela, o sobre el capó d’un cotxe aparcat. Invasió de vells Renault 4L que, com els vells automòbils de Detroit de Cuba, han estat redissenyats per nous usos i amb llarga vida mecànica. Models descapotables, models que fan d’autobús improvisat, en el qual viatgen vuit persones. Estibats, ben estibats. Productes xinesos de baixíssim preu i de més baixa qualitat, clonacions dels productes de les grans marques occidentals i japoneses. Telefonets, chiavette (o pendrives), però no es veu ni un mal ordinador. Piles de discs devedé o altres variants de formats per distribuir films comercials, els grans èxits fílmics (que et costa de veure, de tant adotzenats com són) de Hollywood venuts a quatre rals.

Entrem en una botiga de teixits. Atentíssims tots. T’acompanyen a buscar el teixit que cerques. Sembla de ser a La Puntual.

Busquem uns cistells fet amb fibra de fulla de palmera. Liva ens suggereix un gran mercat a l’aire lliure. Allí s’organitza una escena pietosa. Un grup de dones corren cercant les dimensions justes del cistell de ràfia que necessitem. Al final, d’una pila que arriba potser a vint en triem els deu que ens serveixen. Una de les dones ens acompanya fins al cotxe amb els cistells carregats al cap. Té un envejable sentit de l’equilibri i una capacitat física que ja voldrien molts gimnastes del DIR.

Pels carrers la gent ens mira amb curiositat. Som “bassà”, estrangers.

Hem arribat a Madagascar, la quarta illa per extensió del món, un país gran com França i el Benelux. Sembla petita però no ho és. La capital Anantanarivo és situada a l’altiplà. Els altres ecosistemes són la selva humida (rainforest) tropical, i el desert. Soms a l’hivern i a la nit fa un fred que pela. Ho comprovarem d’aquí poc.

Havíem de volar des de Tanà a Nosy Be, petita illa situada al nord-oest del Madagascar, però la vaga intermitent d’Air Madagascar ens ho impedeix. Uns amics ens han avisat que el nostre vol ha estat cancel·lat de manera indefinida. Resultat: si volem arribar a temps i no passar-nos una setmana a l’aeroport temptant la fortuna, hem d’anar amb cotxe fins a la ciutat d’Ambanja i el port més proper, Ankify. Són 900 km per carretera. Decidim sortir a les 9 del vespre amb el nostre xofer, Liva. Ens avisa abans d’arrencar que, per no adormir-se, ell ha de viatjar amb la finestreta oberta. Durant tota la nit ens gelarem, però quan surti el sol i baixem cap a la costa de clima tropical, tot canviarà. Ara som a l’hivern de l’altiplà i la temperatura al vespre és de 8ºC.

El viatge de nit és d’una monotonia aclaparadora. Tenim davant una carretera, asfaltada prou decentment, que travessa muntanyes. Anem avançant combois de camions lentíssims, que llencen a l’aire (al nostre nas) una fumera negra i espessa del gasoil que crema. També veiem una gran quantitat de taxi-bus: un minibús de vint persones, amb paquets i equipatge lligats al sostre. Alguns són tan alts amb tot aquest paquetam que sembla que hagin de bolcar a la propera corba. Per pocs ariary (la moneda local, 1€ = 3500 Ar al mercat negre) et duen on vulguis del país. Monotonia del viatjar de paquet. Angúnia per alguna de la maniobres temeràries que fa el xofer, però que clarament controla a la perfecció. De tant en tant el soroll dels pneumàtics en les corbes ràpides, o el soroll de la suspensió que trontolla et fa venir la pell de gallina. Després d’un parell d’hores de viatge ens aturem en un poblet. Es negra nit. Oportunitat per fer un riu i comprar aigua (resulta ser gasosa, dolcíssima). El poble (allò que veiem) consisteix en una llarga filera de cases, totes amb una finestra o mostrador abocat a la carretera on venen menjars diversos. En un punt central hi ha uns lavabos poc convencionals, plens de mosquits i que fa una ferum fortíssima. A banda i banda de la carretera hi ha gran quantitat de camions i minibusos aturats.

El viatge és lent i monòton. Acostumat a la velocitat de les autopistes, els quilòmetres passen amb una absurda lentitud. Sense veure res, en una nit sense lluna, només les siluetes de les muntanyes que insinuen la poca llum d’una nit estelada prodigiosa permet d’imaginar com deu ser aquest paisatge. La carretera és fosca. Monotonia. El món focs com una gola de llop. No hi ha lluna. Només al companya dels estels, amb una Creu del Sud que, amb zero contaminació lumínica, brilla espaterrant. És l’única constel·lació que aconsegueixo d’identificar. Després de 400 km ens aturem per descansar. Dormim una horeta dins el cotxe. Malson i claustrofòbia. M’ha semblat que algú obria la porta i ens agafava les claus. Quedàvem abandonats al mig de la carretera. Em desperto.

Continuen els quilòmetres, pujades i baixades, ponts de camí de carro, pels quals només passa un cotxe i l’altre ha de cedir el pas. Monotonia, monotonia. Quan per fi clareja el viatge canvia per millorar notablement. Ara veiem les cases, els camps. El que era nit fonda i negra, amb poquíssima activitat, llevat les llums i el soroll dels camions i taxi-busos, ara esdevé dia clar i ple de moviment. Acció total. La carretera s’omple de gent que camina, gent que va als camps enfilats en un carro que arrossega un zebú. Ens aturem en un poble per prendre un cafè dels de mitjó. Deu ser un dels millors cafès que he begut en la meva vida. Els pobletans ens miren amb curiositat i ens criden amb simpatia: «basà, basà!». Són les sis del matí i el sol encara no ha sortit, però l’activitat és ja frenètica. Quan comença a clarejar la màgia del ritual que es repeteix amb una exactitud programada cada dia, adquireix un sentit profund. És el despertar del món. Tot adquireix forma i color. La gent, els animals es desplacen lentament cap als conreus. Els pobles es desperten. Passem d’un film en negre i negre, a un film en colors.

DSC08750

DSC08742

Dues hores més tard ens aturem per fer un segon cafè i beure aigua. Som a 600 km. De Tanà. La temperatura ha pujat considerablement. Seguts en un baret improvisat sota un cobert construït amb fulles de bananer se’ns adreça un home ja gran. Som –creiem– a Ankerika. És un mestre jubilat, de 68 anys, que acaba de ser contractat per una escola privada francesa de la zona per ensenyar. Li fa molta il·lusió tornar a treballar. L’escola l’ha fundat un francès i amb molta oportunitat i inventiva l’ha batejat «Le français». El propietari ha tingut grans dificultats per trobar joves malgaixos que poguessin fer de professors en aquesta escola. Pocs parlen el francès. La cultura francesa s’ha perdut al Madagascar. Parlem amb ell mentre bevem un cafè aigualit. Es queixa de la manca d’educació en el país. Abans amb la colònia, l’ensenyament era obligatori, ara no. Els nens creixen sense saber res. És un gran problema social. Tot el que és anormal en altres països, és normal al Madagascar, diu. Ens ha preguntat per què anem amb cotxe de Tana a Ankify i li hem esmentat la vaga d’Air Madagascar. Dura des de fa tres mesos, es lamenta. Ens parla dels canvis en el seu poble a causa de la poca educació. Fa deu anys podia caçar porcs senglars dins el poble. Ara –ho va fer ant amb el seu fill– ha d’anar en un lloc a 10 km. per trobar-ne. La seva explicació és que els malgaixos, per estupidesa i poca educació, per gamberrisme, es dediquen a cremar els arbres i de mica en mica s’han quedat sense boscos. No sé si és tan fàcil. He llegit en alguna guia que la necessitat de carbó per cuinar és el que ha fet que els boscos desapareguessin molt ràpidament al Madagascar. És un país deforestat.

Continuem nord enllà cap a Ambanja i Ankify. Els pobles ens apareixen com petits grups de cabanes organitzades sota d’un arbre de mango, d’ombra pregona i acollidora. Atropellem una gallina. Els rius són amples i generen una taca de verd entorn. Palmeres, mangos. De tant en tant hem de reduir la velocitat perquè un ramat de zebús bloqueja el pas.

En els moments de creuar poblets sobre la carretera el nostre xofer circula a velocitats desmesurades. Té un truc per advertir la gent o per desvetllar les bèsties (zebús, gallines) que creuen la carretera: tres clàxons que usa segons les situacions. El primer és el de cotxe normal que usa contínuament com és habitual a l’Àsia: per avisar els altres cotxes, per recordar que existeix, pel que sigui. Un segon clàxon correson al d’un camió. Tothom s’esvera quan el sent . Definitivament es fa notar. El tercer és una sirena de policia. Em diu que només el fa servir en situacions límit, quan a Tannà un autobús s’atura bloquejant el tràfic. Li pregunto si la policia no li ha posat mai una multa per utilitzar aquest so, però no li ha passat pel cap aquesta possibilitat.

Finalment arribem a la vora del mar. Es nota per la quantitat de palmeres, l’olor de l’aire salat. Em pesen els ulls. No he volgut dormir per impedir que el xofer s’adormís. Després de disset hores arribem a les envistes del mar. Un port africà, d’aquells que un escriptor d’altres temps,  Folch i Torres, en deia el moll del carbó: vaixells despintats, un ràpid control de passaports. Olors de tota mena, de peix podrit, de fruita, de sal, de… Vida.

Som in alto mare.

Advertisements

One thought on “In alto mare

  1. Gracies per compartir l’aventura en aquest magnific article, Enric, i per despertar-nos una enveja sana.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s