Josep Carner «La ciutat sense ara»

A Les planetes del verdum (1918), un volum en el qual Josep Carner recull textos publicat prèviament a la premsa, llegim una prosa, “La ciutat sense ara”, en la qual els tramvies li serveixen per representar la multiplicitat de la vida urbana barcelonina. És al centre de la vila on es produeixen encontres de les forces subversives, les de ruptura, les lúdiques. Josep Carner ho captà amb agudesa en aquesta prosa, en la qual destacava el caràcter, unificador en la diferència, que té el centre de la ciutat.

1880._personal_de_talleres_cuadras_y_conductores_de_la_linea_de_tranvias_de_caballos_barcelona-gracia._0

Quan D. Antoni Gaudí restaurà la Seu de Mallorca, un cop hagué llevat el cor, erigí tribunes als dos costats del presbiteri, per als cantors, aprofitant elements vells. Els mallorquins antigaudinistes, anomenats “de sa cadireta de Madó Tonina”, exclamaven amb indignació. A propòsit de les dites tribunes:
–Semblen tramvies!
I respongué D. Antoni:
–I ¿que es pensen que és poc bonic, un tramvia?
Realment, un tramvia és una cosa estupenda. I, qui en dubti, que vagi a la plaça de Catalunya, però on passen els tramvies de color carabassa i els ríperts vermells i verds, on hi ha automòbils grisos, negres, blaus i palla, i fiacre de color de gos com fuig. A la Plaça de Catalunya van a raure tots els tramvies barcelonins: per allà passen les cubanes que van a Sant Josep de la Muntanya, els alemanys que van a Sarrià, les monges que van a les Corts, les gallinaires que van al Poble Sec, les dolces dames barcelonines que segueixen la via Gràcia-Rambles, les peripatètiques indígenes que van a la Ronda de Sant Antoni, les franceses que van al Lyon d’Or, la gent que ve i va del port i les estacions: gent amb raquetes, gent amb paquets, gent llegint diaris, gent que té tard, gent que té mandra, gent mudada per al teatre; criatures que ploren o s’enfilen, criades, militars, senyors d’anell i de cigar. Tota aquesta gent tomba per la Plaça de Catalunya, centre estèril de Barcelona. “El botó d’eixa roda, quin era –que amb tal simetria l’anava centrant?– Quina mà venjativa, severa –buidava la nina d’aquest ull gegant?”* A la Plaça de Catalunya, la ciutat no hi té cap ara. Tot el bullici es mou entorn de quelcom d’inexistent. Els admirables tramvies no coneixen la raó de llur frisança. Aclaparats de sol, o tots brillants de claredat fa la impressió que, si ells continuen marxant, a la fi conseguiran alguna cosa, i acabaran per esvair-se arquitectures de fatxada de cinematògraf, mingitoris primitius i palmeres interines.

 

*Són els versos inicials de la tercera estrofa del poema «La sardana» de Joan Maragall.

CD7FmgrXIAEEBHZ

Tramvia_Barcelona_anys_60

Per a nostàlgics: un programa de RTVE.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s