Lectura de «En el concert» de Josep Carner

Carner-1És un autèntic escàndol, una cosa que no passaria en un país normal, que a hores d’ara sigui pràcticament impossible llegir llibres de poesia de Josep Carner (1884-1970), el Príncep dels Poetes. Davant d’aquest panorama penós, llegir un poema en el marc del cicle organitzat per la Fundació Rafael Masó de Girona esdevé un autèntic acte de resistència que evoca escenes de la clandestinitat.

logo_rmasofoto_visita4

El poema «En el concert» és el segon del llibre Auques i ventalls (1914) en l’edició del 1935. Joan Ferraté el qualificà d’«excel·lentíssim» i no entenia per què Carner el va suprimir de Poesia (1957). Auques i ventalls és un llibre doble, el títol del qual suggereix formes poètiques de tradició popular i també cultes. La il·lustració de la coberta provenia de l’ Auca de les funcions de Barcelona.

JLlorens02-1

D’una banda hi ha les «auques», que vagament es refereixen a la coneguda fulla de 48 vinyetes gravades al boix, acompanyades d’un text i disposades en vuit rengleres de sis, cadascuna amb un rodolí al·lusiu al peu. Els ventalls tenen l’origen en el vano o ventall galant. Eren una simple canya revestida de paper fi que, per la part superior, estava lligada a un cartró, a la qual s’enganxaven una o dues vinyetes amb versos amorosos o satírics. A cap lector amb ulls (i una mica de cultura literària transnacional) no se li escapa que fou Mallarmé el gran conreador dels «éventails» en època anterior a Carner. Una forma culta com el sonet no fa sinó retre-li homenatge en el llibre.

Recordem l’« Eventail de Madame Mallarmé »

Avec comme pour langage
Rien qu’un battement aux cieux
Le futur vers se dégage
Du logis très précieux

Aile tout bas la courrière
Cet éventail si c’est lui
Le même par qui derrière
Toi quelque miroir a lui

Limpide (où va redescendre
Pourchassée en chaque grain
Un peu d’invisible cendre
Seule à me rendre chagrin)

Toujours tel il apparaisse
Entre tes mains sans paresse

La rima final presenta una de les claus del poema «apparaisse/ sans paresse», que al·ludeix al doble sentit del conjunt: el moviment de la dama que mou el ventall i la creació poètica.

En el pròleg de l’edició de 1914, Josep Carner destacava que als poemes d’aquell llibre s’hi trobarien en el futur dues característiques de l’època en què havien estat escrits els poemes: la docilitat i el civilisme. Segons el poeta, «la docilitat amb què l’autor ha seguit aquella orientació estètica que condueix l’artista cap a l’ofici li ha permès una certa eficàcia concreta i pròxima, i una elevació de nivell de moltes coses que són més quotidianes que no pas les nades de l’art per l’art i que nogensmenys convé que tinguin un determinat reflex de bellesa». En segon lloc «l’insistent civilisme» de Carner, com a visió humorística i immersió en «una amable vida ciutadana». El poeta sentia una especial cordialitat per les seves «metamorfosis» i confiava en les possibilitats de futur, «sos bells esdevenidors».

Auques i ventalls (1914) és un llibre que evoca els aspectes d’una Barcelona popular. El poeta se situa en l’observació d’una Barcelona en transformació, castellana i catalana, de gent benestant, on arquitectes com Gaudí, no sempre acollit amb comprensió, havien marcat el paisatge urbà. L’actitud des de la qual evoca aquesta Barcelona passada i transformada és, com gairebé sempre en Carner, des de l’humor i la ironia.

Un dels poemes es titula «Auca d’una resposta del senyor Gaudí» SI la primera aprt pot ser llegida com un petit tractat valoratiu de l’arquitectura gaudiniana, la part final reporta una anècdota a propòsit dels problemes que tenies usuaris i clients del genial arquitecte. Una senyora havia comprat un piano i té dubtes sobre on situar-lo

38 Sense fer cap dany a l’art,
¿on posem aquest Erard?-

39 En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.

40 Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.

41 D’un brocat alça les gires
i separa cinc cadires.

42 I aleshores, somrient,
va movent el cap d’argent.

43 La senyora esperançada,
va a saber-li l’empescada.

44 -¡Tanmateix, senyor Gaudí!
Digui, digui, ja pot dir.-

45 Don Antoni, amb la mà dreta,
es rascava la barbeta.

46 -¿És vostè -diu molt atent-
qui es dedica a l’instrument?-

47 La senyora que li explica:
-Oh, veurà. Toco una mica.-

48 I va dir el senyor Gaudí:
-Miri, toqui el violí.

En el llibre, he dit abans, Carner utilitza formes mètriques tradicionals i populars com l’auca, al costat d’altres de molt elaborades, pròpies de la poesia culta, com és el sonet. Molt sovint Josep Carner es fixa en un pretext qualsevulla, en aparença ínfim, per organitzar el poema. El resultat és una petita anècdota que resulta embolcallada d’un potent aparat retòric.

El poema “En el concert” fixa una anècdota de caràcter urbà. En una sala algú (podem suposar que és un home) observa una dona jove que es mou i fa ganyotes que li semblen estranyes. L’argumentació del poema s’organitza a través d’un crescendo que gira entorn de la breu tornada que es limita a repetir quatre noms de flor:

Rosa i jonquilla,
clavell i nard,

Són flors que al·ludeixen a una multiplicitat de colors i serveixen de metàfores de la feminitat., la noia jove, atractiva, objecte del poema.

Al final del poema aconsegueix un efecte sorpresa, a través de referències a elements d’enjòlit, amb procediments retòrics i estructurals, per mitjà de l’acumulació. És un exemple excel·lent de l’habilitat carneriana per al joc verbal i per condensar en una petita anècdota una tranche de vie.

Aquí Pau Garsaball llegeix el poema, estil rapsode:

Ací teniu el text:

En treves del concert, veig a l’esbiaixada
–segons com– a pleret, es bellugui l’onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents-,
lluny de mi, lluny de mi, la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents.               5
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.
Però, Déu meu, ¿què passa? És ella, ben bé ella
qui el seu voltant oblida i els violins i tot.                  10
Ja expressa el goig, ja l’odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.
Rosa i jonquilla,                                                                15
clavell i nard,
el teu desfici em fa tornar covard.
¡Quina bellugadissa! En un no-res arbora
algun desig, o un tedi terrible l’atuí;
sa boca és un espurna o un broc de regadora;            20
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.
És jove, és vella, és monja, és guàrdia urbà i hurí.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ets més diversa que un nombrós esbart.          25
¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d’indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.          30
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ara capeixo ton mudar d’esguard.
És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges                                                                      35
una senzilla
lenta pastilla
de “Chocolat Mouchard”.

Cadascuna de les estrofes presenta aspectes diversos de la fesomia i gesticulació de la jove dona:

I) la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents

II) Ja expressa el goig, ja l’odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.

III) sa boca és un espurna o un broc de regadora;
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.

IV) En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d’indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons

L’antítesi és una de les figures retòriques se utilitza Carner per comunicar-nos la sorpresa davant la gesticulació de la dona:
II) Ja expressa el goig, ja l’odi, ja un somni de
donzella.
adés sembla que besi i adés que faci el bot

III) sa boca és un espurna o un broc de regadora
IV) És jove, és vella, és monja, és guàrdia urbà i hurí.

El poema presenta una noia jove, espectadora d’un concert, que es belluga, fa ganyotes, i provoca la curiositat i suposicions equivocades per part de la veu poètica. Les variants conclusives de la tornada ens indiquen el camí de lectura i de l’acció i de transformació del que es veu:
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.    (l’ha de mirar de lluny)
el teu desfici em fa tornar covard            (s’espanta)
ets més diversa que un nombrós esbart  (multiplicitat d’imatges)
ara capeixo ton mudar d’esguard            (entén allò que veu)
Les paraules-rima concentren la transformació del sentit: tard, covard, esbart, Mouchard. Potser l’ús d’aquesta marca de xocolata es justifica per la necessitat d’aquesta rima en –ard. O bé, a l’inrevés, tot el poema és organizat en funció d’aquesta rima.

La sensacional penúltima estrofa:

¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d’indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.

Obre pas a la conclusió amb sorpresa humorística:

És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges
una senzilla
lenta pastilla
de “Chocolat Mouchard”.

El poema, a través del ritme i la tria lèxica aconsegueix de reproduir la plasticitat dels moviments de la dona jove, les suposicions (falses) del jove que l’observa, el lloc de màxima atenció a la música de l’escenari, desviada vers el rostre de la jove dona.

Vull acabar amb dues citacions. Uns mots de Gabriel Ferrater podrien explicar l’atenció a allò ínfim i en aparença poc important, infraordinaire: 
«Tots els afanys, les il·lusions i les presumpcions dels homes se’ls mira com a derivatius, com a testimonis d’una vida aboriginal que es troba abans o al dessota. Però, per això mateix, aquests gestos humans són enormement valuosos».

La segona és la conclusió del Prefaci a l’edició del 1914, que no són sinó la citació dels mots que va llegir en una lectura del llibre a la ciutat de Girona:
«Us vull revelar la intimitat del meu pensament, us vull ésser tot explícit: si m’hagués de bastir jo mateix una ciutat per llegir-hi les meves «Auques i Ventalls», m’apar que en crearia una de colrada pel caràcter i voltada de gracies. Una ciutat agemolida en un turó, poblada d’heroísme i de mosques, plena de olors i de pudors ben catalanes, amb Seminari i casernes, amb unes esglésies ben gòtiques, amb un riu equívoc esquerraçant-se a entelar les hora-baixes, amb un pont on s’estessin a pendre el bon temps tartanes, pagesos i soldats, amb una plaça que hi hagués l’Hospital, l’hospici i qualques arbriçons neulits, amb carrerons opresos i pendents on llisquessin canonges castellans amb sabates encivellades d’argent, amb palaus convertits en hostals i passeigs que rumbegessin unes voltes endomaçades de mantes peludes i flaçades inversemblants. I que hi hagués a la dita ciutat arqueòlegs que els diumenges al matí lluissin guants de papirus, i dames i dametes que es cofessin rigorosament amb la mantellina ibèrica per la missa i el passeig al sol – aquestes dúes coses espanyoles, – i el capell francès per les visites o el concert de una banda de regiment – aquestes dúes importacions del país que tenim a tocar. – I que hi fessin bellugadiça traginers i marmanyeres i ramaders, i poetes barrejant l’enyorança literaria de París i el fetitxisme del balbuceig folk-loric. I que per ses vies transitessin ufanoses noies populars de galtones inflades i ulls enfonçats; i que convisquessin en son fòrum republicans, carlins i catalanistes barallant-se de una certa manera virolada. I que tota la ciutat s’estengués entre una fortalesa caduca i un Manicomi provincial.

I aquesta ciutat la voltaria de unes arbredes altes i castíssimes, i de unes valls amarades de prosperitat, i de unes hortes de fulles obscures i vellutades, i de unes vores de riu qui murmuressin amb la frisança de les fulles i les aigües la cançó de l’amor i la immortalitat, i de unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança, envermellint de púrpures divines les cares de les parelles contempladores. I si havía de posar un nom a aquesta ciutat, li cercaría un nom que rimés amb Barcelona i que fos més curt; un nom així com Girona».
(Josep Carner, Auques i ventalls. A cura de Joan Ferraté, Barcelona: Edicions 62, 1977.)

En acabat el senyor Narcís-Jordi Aragó em va recordar que el manuscrit d’aquest text està dipositat a l’arxiu de la Fundació Masó.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s