Gaziel a Nàpols (1956)

« que philosopher c’est apprendre à mourir »

 Montaigne

L’any 1958 Gaziel va fer un viatge a Nàpols. Com era habitual, va escriure uns apunts sobre el viatge. Com no era habitual, no els va publicar mai. Sí va publicar la visita a Florència, L’home és el tot (Florència) (1963). Exhumats per Manuel Llanas, el gran expert en l’autor, ara se n’ha publicat una versió italiana, traduïts per Valentina Ripa, docent a Bari. Són unes pàgines bellíssimes, breus, amb grans intuicions, mostres de la capacitat d’observació i de reflexió de Gaziel.

A Napoli e dintorni és un llibre miniatura, de la col.lecció «Storie en trentaduesimo» de l’editorial napolitana Libreria Dante & Descartes.

GazielNapoli

Gaziel visita la famosa Grotta Azzurra, la cova blava. Sorprès per la cua de barques plenes de turistes comenta entristit: “Se continuiamo così, le cose migliori e più pure del mondo saranno costantemente profanate e non si riuscirà a peservarle dal degrado collettivo. Capri, al giorno d’oggi -come Montserrat, come la Jungfrau, come tutto- è già un vero e proprio carnevale turistico che dura dodici mesi all’anno. (36)

Unes altres pàgines destacables contenen la comparació entre la Costa Amalfitana i la Costa Brava o la Serra de Tramuntana de Mallorca. Observador precís, ho redueix a tres diferències en funció del tipus de vegetació:

1. és molt més densa.

2. en lloc de l’alzina surera, allí predominen les oliveres, alzines i una quantitat enorme de figueres.

3. la gran quantitat de vinya que arriba a crear autèntiques parets verdes, la multitud de llimoners plens de fruita de grans dimensions.

Això dóna “alla Costiera una luce, una soavità e una fina dolczza che la nostra costa non ha.” Es treu el barret. I afegeix que la posta de sol és damunt el mar, provocant unes panoràmiques, una llum inimitables.

(…) Qui, invece, il sole cade nel mare immenso e contemplare il tramonto – come abbiamo fatto oggi -, per esempio dalla strada panoramica che inizia subito dopo Sorrento, a metà montagna, a destra della città, con i raggi di luce dorata che attraversano lungamente il riposo azzurro del mare e battono in pieno, con un’ultima carezza rosa, su tutta la valle sorrentina – verde come un altro mare di vegetazione punteggiata anche di innumerevoli barche, che sono i casali dispersi – è uno di quei momenti – i soli, perchè di nient’altro si tratta – in cui si vive in questo mondo quella cosa assurda, perchè l’uomo la vorrebbe continua ed eterna, che chiamiamo felicità. (28-29)

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s