Rosa Novell, una amiga entranyable

2011

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

Joan Vinyoli «El silenci dels morts» (fragment)

Ens vam conèixer la nit del 23 de juny del 1971. Revetlla de Sant Joan, encara en dèiem verbena, nit màgica com poques, la nit més curta de l’any.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

cantaria anys a venir Jaume Sisa en una obra de teatre del seu primer director, Joan Lluís Bozzo, el millor del teatre català, el que la va dirigir a Les troianes. L’obra que va ser la seva entrada de cavall sicilià al món del teatre. Des d’aquella nit de juny vam ser amics per sempre. La Rosa era la persona amb més amics que mai hagi conegut. Amics i amigues de diversa intensitat, de diverses èpoques, de molts àmbits, de signes polítics diferents, que només ella tenia l’habilitat de conjugar, de vegades de reunir. Que de vegades dissimulava rere un misteriós: «he vist una gent».

Aquella nit de juny anava vestida amb una camisa llarga índia, de color lila i els cabells llargs llargs, arrissats, que li arribaven fins al capdavall de l’esquena. Érem a casa d’un amic comú, el Joan Solà Morales, que havia conegut al COU d’Esplugues. El nen Junceda, en deia ella. Tenia una rara habilitat per rebatejar amb gràcia la gent. A mi em va batejar com a «Henry Balua», un personatge de La casa sota la sorra de Joaquim Carbó i així em va presentar al seu germà Quecu que llavors encara duia pantalons curts. Jo l’anomenava «Rovell». Aquella nit vam començar una llarga conversa, tan llarga i rica que va durar fins fa poques setmanes. Quina xerrera que tenia la Rosa. A casa encara recorden un viatge de Barcelona a Planoles (127 km dels d’abans = 3 hores) durant el qual no va parar de parlar i ens va fer petar de riure. La seva capacitat de contar era de llegenda. Aquella nit anava vestida amb l’elegància posthippie del moment, que mai no l’abandonà. De vegades amb mitjonets de color blanc, abans que els de Can Dior o Can Versace els descobrissin anys a venir. Sempre amb una provocació i bon gust exquisits. Una vegada va venir a acomiadar uns amic francesos a l’estació de França i va aparèixer vestida amb una granota blava i un mocador vermell al coll. Era el 1978 i l’aire de juliol era ple d’assemblees del Grec de torn, amb un fort component anarquista. Sempre es va distingir per una elegància natural que li venia, en part, dels seus pares. El senyor Novell el veia molt sovint al Palau de la Música guarnit amb un corbata de llaç, lluint un bigoti d’oficial anglès acabat de tornar de l’Índia i un somriure que encomanava simpatia. La mare, guapíssima i elegant, vestida amb colors foscos, sempre amb un posat molt seriós.

Al cap de pocs mesos ens vam retrobar a les aules, al bar, al tren, de la facultat del Lletres de la UAB a Sant Cugat que, per problemes d’espai ens obligava a fer horari de tarda. Allí i a partir de l’any següent a Bellaterra, a peu per la ruta Ruta Ho Chi Minh, en uns bancs que semblaven de presidi, en uns passadissos desolats (l’adaptació franquista de l’arquitectura brutalista), en les aules escoltant algunes lliçons excepcionals –no totes– vam compartir moltes hores. Picada pel verí del teatre («era teatre!», com ha dit l’amic comú i admirat Vicenç Altaió, raonador de la follia poètica) alternava els estudis amb les primeres actuacions. «Ai, quin riure al Pla del Viure!». Van ser cinc anys d’alts i baixos i daltabaixos. No sempre vam tenir classe i ella se’n va anar allunyant. Dues escenes la van immortalitzar entre un grup de fidels. Un dels nostres professors, Joaquim Molas, duia en aquella època unes ulleres fosques, de forma rectangular allargada que li donaven un aire de llanero solitario o d’home de l’antifaç. Un dia arriba el Molas a classe amb unes ulleres clares. La Rosa li va preguntar: «Que s’ha afaitat el bigoti?». Tots petats de riure. Un altre dia, en un altre curs. El professor era José-Carlos Mainer. La Rosa va escriure un treball sobre la novel·la eròtica de Ramón Gómez de la Serna Senos. Per lliurar-lo al professor el va embolicar en uns sostenidors descomunals que havia comprat en algun mercat de Barcelona. La cara que va posar Mainer en rebre el treball va ser d’antologia. De sorpresa i alegria. S’adonava que algú havia aconseguit entendre, per fi, el sentit profund del text. No sé si la Rosa va obtenir la matrícula d’honor, però sens dubte la mereixia. Durant anys va treballar a la Corpo. El Molas li feia broma: «Treballa a la Diputació com també havia fet el poeta López-Picó». Li feia una gràcia relativa. Va ser valenta i al cap d’un temps, cansada de la doble vida de funcionària i artista, es va llençar sense paracaigudes a la vida del teatre. On va triomfar plenament. En Molas li deia amb afecte: «Vostè Rosa és la nostra vedette». D’aquella època són alguns dels seus grans amics: Octavi Martí, Montse Casals, Isona Passola, Joan de Déu Domènech, Montserrat Comas, Teresa Ribas, Teresa Manyà, Ventura Bassegoda i un llarguíssim etcètera. Qui no era amic de la Rosa?

Després, ja acabats els estudis, ella feia teatre, convivències amb Lluís Quintana i Anna Calvera i Lisa Rosa, fins que va trobar un pis al carrer Llúria i el Bauma va esdevenir la seva base. Jo, que ja vivia lluny, la veia sempre que visitava Barcelona. Durant un temps teníem un ritual. Només d’aterrar el primer que feia era trucar-li mentre esperava les maletes. En aquella estona tan llarga amb què et regala l’aeroport de Barcelona (raons sindicals i eficàcia ibèrica), que de vegades és més llarga que el vol que has fet. Així ja fèiem plans per un cafè o per anar a veure l’obra que feia en aquell moment.

RosaNovellAhElsBonsDies

Anàvem a Bellaterra amb tren, amb cotxe, amb moto, sense casc. Va estudiar, va suportar la disciplina. Ella m’ha fet molts regals, amistat, invitacions al teatre, confidències, consells. Jo, molt més pobre que no pas ella, penso que potser la vaig estimular a acabar la carrera de Lletres. La vaig ajudar a escriure alguns treballs finals, la vaig empènyer perquè es presentés a alguns exàmens. Això la va fer una actriu singular: llegida, molt culta. M’ha sorprès constatar aquesta unanimitat sobre ella en els comentaris, les gasetilles i entrevistes d’urgència entre els usual suspects. O bé la incultura és generalitzada en el món teatral o bé ella era un cas excepcional. Són veritat les dues coses. Ella estudiava no només el paper que li tocava recitar, sinó l’autor, el període, la literatura del temps. Sentir-la dir els seus personatges era com un viatge a un altre temps, mai amb la cantarella dels actors locals, sinó més propera a l’escola anglosaxona, de més gran naturalitat.

En aquest vídeo llegeix «Cambra de la tardor» de Gabriel Ferrater:

M’emociona. Els seus ulls verds, la seva veu profunda, calmada. La dicció i el ritme. La seva biblioteca era molt completa i va tenir sempre una atenció i una relació privilegiada amb escriptors, cineastes i artistes. Es veia a les parets de casa seva. Va fer un dels primers anuncis en català a la tele. Era per anunciar una edició facsímil pirata de tota la poesia de Joan Salvat Papasseit. Vaig poder convidar-la en algunes ocasions a fer lectures de poesia. En recordo dues. Al paranimf de la UB va llegir una selecció de textos de Josep Carner l’any 1984. Va fer ressonar com pocs els versos i la prosa de Carner en aquell àmbit una mica rígid, massa acadèmic, amb unes pintures murals de tema històric de la millor escola pompier. La vaig convidar també al col·loqui de la NACS que es va fer a Brown (Providence) al maig del 2001. L’acompanyava amb la flauta el David Albet. Allí en va donar una gran sorpresa. Providence és un poblet de mala mort. Érem al carrer principal, Thayer St. i em diu amb misteri. T’he d’explicar una cosa: «m’he enamorat de l’Eduardo Mendoza i està aquí d’incògnit». Gran sorpresa i gran alegria. Ell va sortir de darrere un arbre i vam reiniciar una altra llarga conversa que havíem interromput feia un temps. Alguns dels congressistes ens van veure i l’endemà em deien que els havia semblat veure l’Eduardo Mendoza. Rotund els vaig dir que era impossible. Calia aturar els paparazzi.

Davant Rochambeau House, Brown University

Davant Rochambeau House, Brown University, 2004

EMenddozaRNovell1    

Confidències i secrets. Li vaig fer costat en moments molt difícils. En aquells moments quan et sorprèn la capacitat de poca sensibilitat de la bèstia humana. Ella en va patir molt. No era una persona de tracte fàcil. Però la poca generositat de la mesquinesa és infinita. La va viure a la pell. Els últims anys la Rosa ha tingut una estabilitat que li havia mancat en la joventut. Ella era una dona de caràcter fort, sense pèls a la llengua, que es picava les crestes amb facilitat i així es va fer molts enemics en el nostre món petit i rebregat. Resclosit. Vaig passar moltes hores amb ella de teràpia amical.

576_1425126057RosaNovellDdB_(2)

De vegades tenia una relació difícil amb altres dones. Per exemple, sentia una rara gelosia envers les meves parelles, que amb relatiu èxit jo provava de mitigar. Només amb la Chiara va ser love at first sight. Es van conèixer al Teatre Nacional, en aquell espai desolat que –no sé per què– sembla una gran sala d’aeroport, i allí va néixer una intensa relació perllongada per taules de restaurants barcelonins, nits de reis, tardes de Sant Esteve, aperitius a Formentera, visionats dels seus espectacles teatrals. Tot el que ens mancarà.

2010

La Mola, Formentera, 2010

 

La Rosa m’ha donat una amistat sense fissures, me les ha cantades clares (això no té preu), dient-me coses que de vegades em feien tremolar la barbeta. Però les he suportades. M’ha fet conèixer el món del teatre català per dins, portant-me a estrenes, convidant-me a acompanyant-la a bolus. El més sonat, l’any 1979, en algunes de les representacions que va fer del Hamlet de Terenci Moix a diversos indrets de Catalunya, amb una representació bellíssima a Olot. Brodava una Ofèlia que semblava prerafaelita. D’aquell autocar en queda ben poca gent, gairebé tots esborrats pel cop de vent de la sida dels anys vuitanta. Tantes bones estones ens ha fet passar als espectadors Ah els bons dies, Les troianes, els personatges de Rodoreda. Tantes representacions, tants personatges diferents. Però potser quan em va fer treure el barret va ser un dia del 1976 que la vaig veure a l’Aliança del Poble Nou actuant a Quiriquibú de Joan Brossa i fent els transformismes rebatejats com a fregolismes. Quina actuació! Set, vuit, nou personatges que circulaven literalment per l’escenari a una velocitat de coet. Només ella podia fer una actuació així.

108quiriquibujoanbrossa

Un dels regals més grans que m’ha fet la Rosa va ser presentar (amb el Ramon Pla i Arxé) el meu llibre Desviacions, a La Central. Va estar esplèndida, explicant anècdotes, triant i llegint fragments que sentits en la seva veu semblaven completament diferents. Poc després, ara fa un any, em va convidar amb la meva filla Sarah a veure la projecció al cinema Boliche Història de la meva mort de d’Albert Serra, amb una actuació descomunal de Vicenç Altaió. Estava cansada, però encara tenia energia per veure les actuacions dels altres. Va resistir molt bé les tres hores, però en acabat,  enlloc d’anar a prendre una copa es va retirar. És l’última vegada que la vaig veure als carrers de Barcelona.

PresentacióDesviacions3

Rosa, en estem morint. Ens trobarem a l’altra banda de la llacuna Estígia. Em venen al cap els versos de J.V. Foix del poema «Tots hi serem al port amb la desconeguda». Fins aviat estimada. Bon vent!

A l’hora del crepuscle hauríem vist 
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen …
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

 

 


P.S. En el terbolí de l’era digital tants records de la Rosa a les xarxes.

En destaco quatre.

Un tuit del gran amic seu Biel Mesquida:

«Stimada Rosa, per què has partit tan prest de vacances. Ets aquí, en la veu de Clitemnestra, en les cançons de la ‘Història d’un soldat»

i tres apunts del feisbuk

Vicenç Altaió 

«FLASH NOVELL I Rosa de febrer. Coneixença: Érem rebels en els primers dies de l’Autònoma. En una assemblea vaig haver de reivindicar Jordi Carbonell, expulsat, el nostre professor al psiquiàtric després de la presó per negar-se a deixar de parlar en català a comissaria quan la tancada de Montserrat. Els companys em van escridessar perquè no parlava en castellà. Vaig continuar. Només la Rosa Novell, la Isona Passola, la Montserrat Comes i la Montserrat Casals es van solidaritzar. Els Bandera roja i els PCI s’han disfressat. La Novell mai no va fer teatre. Era teatre. Venia del teatre de Gràcia. Amb pamela i abric blanc de borrego. Rodona, feliç i combativa.

FLASH Novell II “Escolti’m. M’han dit que vostè vol deixar els estudis de filologia per matricular-se a l’Institut del Teatre perquè quan sigui gran vol ser actriu… però si per fer teatre s’ha d’apredre a llegir” -la va adoctrinar Joaquim Molas. La Novell va patir en vida el teatre perquè replicava als directors sobre el sentit d’un text. Només la van suspendre una vegada perquè seia al costat dels poetes bohemis. ACADÈMIA i ANTIACADÈMIA per llegir, per fer, per ser.

NOVELL FLASH III Vam sortir plegats per ocupar els catalans i manifestar-nos contra l’assassinat d’obrers en vaga. Tu venies de l’assemblea i jo de llegir uns versos d’unes aragoneses al bar de sota. Duia els sonets de J.V.Foix quan em van detenir a les escales de Plaça Catalunya. No sabies com fer-t’ho per avisar-nos que érem en un túnel sense sortida. Érem tan autèntics: “No dispare -vaig sincerar-me-, estoy cagado como una gallina”. Grâcies, Rosa, per fer cremar l’arxiu d’octavetes; per esvatolar els teus amics psuqueros i portar-los cridant fins a Via Laietana; per demanar als Udina i Riquer que intercedissin al jutge de primera instància. Vas fer tot pel teu pòtol volat. Quan em van deixar, vam anar al gran ball de la festa major. Jo, amb una escombra i tu amb uns pits esplèndits, lliures, confosos entre una avantguarda estètica i política i un món popular que et veneraria. Sempre hem estat dandis, sense disfressa en el gran escenari de la vida.

FLASH NOVELL IV Poc em podia imaginar, Rosa, que sortiries del restaurant Les tres xemeneies, al Paral.lel, sota la Miró, emportant-te les estovalles, amb gran dignitat, a mig plat. I tot perquè el director, que m’havia demanat de traduir Beckett i li vaig suggerir que tu eres la personificació de la Winnie, tenia un criteri de lectura sobre l’edat del personatge que no tenia res a veure amb tu. Ell et volia major i tu, de què. Eres. No existeix el maquillatge -sostenies. “Això és massa petit. Tothom es coneix”. I te’n vas endur el paper i l’obra. Que encertat el Sinisterra, més tard. Desxifrar el rellotge Beckett i dir-lo amb la precisió de la minutera. Ritme, ritme. La psicologia la té l’espectador, ni l’actor. Quina lliçó de vida. El teatre no és impostura. Dir amb el terra al coll, com una dona acabada de casar».

Jordi Colomer

«M’assabento avui de la mala notícia. L’actriu Rosa Novell ens ha deixat. Els diaris parlen d’una actriu extraòrdinaria, i també de la seva enfermetat, contra la que va lluitar, i de la ceguera que la va acompanyar els darrers temps. Jo prefereixo recordar la Rosa dels ulls tan grans i verds que ho miraven tot i que recoltzant-se en la seva veu greu, ho podien dir quasi bé tot. O recordar també els ulls verds, tan grans, jugant amb la seva veu aguda, perquè si ho volia, la Novell podia tenir la veu aguda, o les mans grans o petites, o ser molt dolça o fer por, o fer riure o fer plorar. Això deia, era el mes fàcil, plorar sobre escena, un recurs massa fàcil plorar si no era estrictament necessari. Quan la va veure perillar, la veu, en un moment als anys 80, va deixar de fumar, tot d’una. Se l’estimava la seva veu, era instrument que dominava, podia treure’n tots els colors. El que millor feia era dir un text. De fet no li calia massa coses, només amb la veu i els ulls i les mans podia fer-ho tot. La vaig conèixer, a principis dels anys 80 quan jo encara era estudiant i ella es va empenyar- literalment, va empenyar els seus diners, que no tenia- per muntar un Beckett que va dirigir Sanchis Sinisterra i va traduïr Vicenç Altaió: Oh els bons dies! (Happy days) que Beckett havia ofert a la seva dona com a present de noces. Vaig tenir l’enorme privilegi de passar-li el text molts matins i tardes, mentre assajava, i gràcies a ella quasi el conec de memòria aquest text. Després la vaig veure un centenar de vegades fer de Winnie, -en català i en castellà- enterrada fins mig còs en un montícul desèrtic i al segon acte, només amb el cap fora de terra. Solament amb els seus ulls verds i la seva veu, ja sense mans, tothom plorava o reia o es quedava pensant que havia dit -que significa!? que figura que significa?- aquesta dona empenyada en seguir endavant, com fos, encara que estigués en una situació ben galdosa, enterrada fins el coll, esperant encara d’una formiga, -ous, formicació!- d’un moviment del fulls del diari que llegeix en Willie, d’una fotografia mig borrosa, un signe que il.luminés la improbable possibilitat que els bons dies no s’haguessin esgotat del tot. I convencia tothom – malgrat ser potser massa jove per fer de Winnie- d’acompanyar-la en aquella circumstància de la vida. Però la recordo també tan joganera, gamberra, feliç, corrent per un bosc imaginari, (“com els conills que se les campen!” ) disfressada de noi, Ganimedes, enredant-ho tot i tothom a “Al vostre gust” de Shakespeare al Teatre Lliure dirigida per Pasqual. O interpretant Renée, la imposant Senyora de Sade de Mishima, dirigida per Mesalles al costat de Julieta Serrano – que la Rosa estimava i admirava per igual- d’Anna Lizaran -l’altra enorme actriu que ens ha deixat- de Muntsa Alcanyiz, de Carlota Soldevila… Ningú que l’ hagui vist podrà oblidar-la encarnant la Marquesa Rosalinda de Valle Inclán, seduïda per Arlequí per inaugurar el Centre Dramàtic a Valencia, o fent el personatge de “la culpa” a “el gran mercado del Mundo” de Calderón a Madrid, esgarrapant el terra de l’escenari i omplint tota la Plaza Mayor només amb el xerric de les urpes. Recordava sovint els seus inicis amb Quiquiribú, de Joan Brossa, del que va restar fan i amiga i del qual va dirigir dues obres. Vaig tenir encara la sort de treballar amb ella fent l’escenografia primer d’Olga Sola, al 1998, (que va obtenir el premi de la crítica) i després amb un altre Beckett, “final de partida” al teatre grec el 2005. La Novell tenia els ulls d’una actriu de cinema mut – la seva preferida era Lillian Guish- de color verd i tothom que la va veure sobre un escenari, la recordarà per sempre, seguirà escoltant la seva veu, absolutament única, mítica: La veu de la Novell».

Carles Guillén

QUANTS RECORDS I PLAERS D’HUMANS.

«Des d’ahir al vespre que em vaig assabentar del teu mutis, estàs al cap i hi vius i hi seràs en el meu sempre. Quants records dama, a mi sempre em vas travessar la tercera paret, des de la butaca estant no podia deixar d’espiar-te en la més mínima inflexió de veu, mirada o gest, desentenent-me de la resta que pogués passar a l’escenari, quin obsessiu plaer d’humans.
Seductora sempre, sempre, sempre, com imagino una ANNA BOLENA seduint fins l’últim moment, flirtejant amb el seu botxí que li hauria de tallar el cap. Fora de l’escenari, alguna vegada t’havia vist pel Carrer Llúria o al bar La Bauma i per no haver sigut presentats mai, t’espiava obsessivament com quan eres sobre les taules. I ei, dama, això no va de panegíric inflat de comiat, és tot absolutament veritat que, ara sí, és amb molta pena. Ara sí que he de fer-me una creu al front, mirar enlaire i dsitjar-te un bon viatge. Com tu hauries volgut, no et preocupis, dama, has tingut el do donat de traspassar el temps i restaràs en aquest món pel sempre més d’aquest món. En l’altre, que es preparin els àngels i els sants, com aquí, no es podran sostreure del teu encanteri, dama fetillera.

Quants records i plaers d’humans. Un de principal, una nit de cap de setmana al Festival Internacional de Teatre de Sitges quan el dirigia el Joan Ollé. Després de no recordo què, en una platea del Retiro amb tauletes, el director del Festival va preparar una sorpresa de sessió golfa, en MARIO GAS va recitar GIL DE BIEDMA i tu, dama, GABRIEL FERRATER. Improvisat, entre el públic, ell un poema i tu un altre, quin record i plaer d’humans, encara que el FERRATER mai no m’ha entussiasmat, dit amb tu, com volava, com vaig volar.

O com a Elsa Schneider, de ROMY SCHNEIDER a “Elsa Schneider” del Sergi Belbel al Romea. O a “Restauració” que el teu estimat EDUARDO MENDOZA va escriure per a tu, quina espectacular mallerenga. O com a Senyora Florentina de “La Senyora Florentina i el seu amor Homer” de la MERCÈ RODOREDA el 1995. O, dama, quina tremenda Molly Bloom al llit no gaire blanc com ho han de ser tots els llits, en la memorable “La nit de Molly Bloom”, el monòleg de l”Ulises” d’en JAMES JOYCE dirigida pel José Sanchis Sinisterra al Teatre Lliure de gràcia amb gran intimitat i proximitat de la seva, teva, alcoba. Que també et va dirigir en la sempre riscosa i al límit Winnie de “Oh, els bons dies” d’en SAMUEL BECKET. I encara més, sense poder-ne citar tantes i tantes que em vaig perdre, la per a mi fallida per massa geomètrica i mil·limetrada, a la manera d’en PETER BROOK, la “Fedra” de RACINE al Teatre Grec d’en Joan Ollé, i que tu, amb en LLUÍS HOMAR la salvaves. O el monòleg final, espatarrant, de plorar seduït pel teu poder, dama, tu sola, amb l’escenari tot per tu, emportant-te els esperits d’una platea rendida al teu saber fer volar, a “Pels pobles” d’en HANDKE, esplèndidament dirigida pel Joan Ollé, aqui sí Ollé en estat pur, al Mercat de les Flors. Com vaig lamentar que durés tants poc dies una representació tan magnífica, i que l’Ollé no em pogués convidar a tornar-la a veure i tornar-la a veure, i tornar-la a veure, per tu, dama, que no sorties fins al final, final de festa pel record del meu sempre. I encara, com vas estar de tant tu mateixa al cimema, a “El perquè de tot plegat”, per a mi el millor llibre del QUIM MONZÓ, dirigida pel Ventura Pons.

També recordo la teva entrada i estar de gran dama, de bracet amb l’EDUARDO MENDOZA, al tanatori on acomiadàvem la mare d’en Joan Oller, i vosaltres, tu, amb un altre estil divers de l’elegància que sempre fa tan bonic del MENDOZA. Us vau asseure unes quantes files al davant donant-me el privilegi d’una perfecta diagonal per poder-te espiar bé com un admirador rendit i sempre proclamat a qui em pogués sentir. És clar, inevitable no passar dels parlaments del faristol central, pendent dels teus arguments insondables, assedegat de xuclar-te’ls per fer-me’ls meus, cosa impossible però no per això per renunciar de l’intent. I com lamento i vaig lamentar, haver-me perdut l’oportunitat de poder ser presentat i poder seguir-te espiant i mirar de fer-me amb el teus arguments de més a la vora, abduït, en l’ocasió de la presentació a La Central llibre de l’amic mutu Enric Bou. L’amic Jordi Guardans sí que va ser-hi i va poder ser-te presentat per l’Enric. Em va explicar, fent-me dentetes, com ja amb aparença d’ocellet i plena de força, li vas ser molt propera, acollidora i alhora fascinant, en la teva lluita decidida que aleshores semblava esperançadora, que estaves a punt de sortir-te’n victoriosa. I com vas llegir fragments del llibre de l’Enric.

Dama, ja s’ha acabat la lluita i et toca un merescut descans. Vés tranquil·la que ja ho veus, potser sense saber-ho, deixes admiradors del tot rendits i amb la pena que molts covards no van voler superar els esculls de la teva personalitat que em deien tan complicada i no et van donar, robant-nos, tants personatges que et mereixies i ens mereixiem. La cultureta catalana, ja ho sabies, va així, per molts motius, perdent llençols pel camí. Com de bé ho deuries saber tu, dama, robatoris i ignomínia. Molts petons i abraçades pels teus nous escenaris, o no tan nous, perquè ben connectada com estaves, estic segur que els intuïes i quants cops no els acaronaves».

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s