Al Brasil amb Mona Hatoum (desembre 2014)

foto 3

Centre de reciclatge, SP

Arribar a São Paulo un dia primer de desembre em fa pensar immediatament en una escena d’Annie Hall. Alvy Singer passeja amb el seu amic de NYC en un cotxe descapotable i es lamenta amargament del que veu als carrers. Se sent música de “Jingle bells” i l’envolta una avinguda amb palmeres. No li sembla que sigui Nadal. Mentre contempla el paisatge estiuenc compara la netedat i l’ordre de Beverly Hills amb la seva ciutat: “aquí no llencen les escombraries, la converteixen en programes de televisió”.

ANNIE  God, it’s so clean out here.

ALVY     It’s that they don’t throw their garbage away. They make it into television shows.

Pujat al taxi que em du a la ciutat, un immens PareNoel inflable em mira des del centre d’una rotonda, al costat dels hotelets tipus Love Nest que guarneixen la carretera de l’aeroport. Quina contradicció amb els paisatges nevats de les decoracions nadalenques (el trineu, els falsos flocs de neu) en aquest clima tropical: estem a 32ºC.

Passaré part dels dies contestant imèils, la nova forma tortura del nostre temps, corregint tesines, preparant una intervenció a la USP, Universidade Sao Paulo, per gentil invitació del gran Horácio Costa, que he titulat “Cidades brancas. Mexico DF, Buenos Aires, Lisboa, Barcelona”. A partir de la nostàlgia d’unes Weiße Städte que detecto en textos de Joseph Roth, Walter Benjamin, entre altres. Escriu Roth (cito en versió espanyola):

¡Qué ridículo es el temor de las naciones, incluso de las naciones con convicciones europeas, a que este o aquel “rasgo diferencial” se pierda y a que la humanidad multicolor se convierta en una gris papilla! ¡A más mezcla, más rasgos diferenciales! No viviré ese bello mundo en que cada individuo representará el todo, pero ya percibo el futuro cuando me siento en la Plaza del Reloj y veo brillar todas las razas de la tierra en el rostro de un policía, un mendigo, un camarero. Es el grado supremo de la “humanidad”. Y la “humanidad” es la cultura de Provenza, cuyo gran poeta Mistral respondió asombrado a la pregunta de un erudito deseoso de saber qué razas vivían en esa parte del país: ¿Razas? ¡Pero si hay un solo sol! (65)

Si fa no fa com deia Claudio Guillén a El sol de los desterrados. Joseph Roth fuig –com sempre– d’unes ciutats boiroses i grises: Berlín, Frankfurt, Viena, i troba la màgia de la llum, el sol, de la Provença, la Mediterrània.

Un altra veu en alemany, el protagonista de Dans la ville blanche d’Alain Tanner, dóna un altre sentit al concepte de “ciutat blanca”:

Tive um sonho. Sonhei que tinha deixado o barco, que tinha ido para a cidade, que tinha alugado um quarto de hotel, sem saber porquê, e que tinha ficado lá, imóvel, à espera. Sonhei que a cidade era branca, que o quarto era branco, e também que a solidão é branca e que o silêncio é branco. Estou cansado. Gostaria de aprender a falar de qualquer coisa.

[Vaig tenir un somni. Vaig somiar que havia deixat el vaixell, que havia anat a la ciutat, que havia llogat una habitació d’hotel, sense saber per què, i que havia estat allà, immòbil, esperant. Vaig somiar que la ciutat era blanca, l’habitació era blanca, i també que la solitud és blanca i que el silenci és blanc. Estic cansat. M’agradaria aprendre a parlar de qualsevol cosa.]

En la intervenció analitzaré escenes significatives de, entre altres, quatre films: Los olvidados (1950) de Luis Buñuel, Pizzabirrafaso (1998) de Bruno Stagnaro i Israel Adrián Caetano, Dans la ville blanche (1983) de Alain Tanner y Biutiful (2010) d’Alejandro González Iñárritu. La blancor negra, la negritud blanca. La invasió de les ciutats, la transformació de la identitat.

unnamed

Soms aquí perquè la Chiara està muntant/curant una exposició de Mona Hatoum, artista palestina que ha crescut al Líban, i que a causa de la guerra civil libanesa del 1975 es va trobar separada de la seva família i vivint a Londres. S’hi va quedar per sempre. Un dia, quan les senyores, artista i curadora, em donen permís perquè creuen que l’exposició ja és prou a punt, visito l’Estaçao Pinacoteca, un dels espais expositius de la Pinacoteca de São Paulo. L’edifici és un gran massa de maons amb grans finestrals, amb pinta d’estació ferroviària en desús. I això havia estat aproximadament. A l’edifici hi havia hagut fins al 1940 els magatzems i les oficines de la companyia de ferrocarril (Estrada de Ferro, amb aquests noms tan altisonants en portuguès que m’enamoren) de Sorocabana, una línia de ferrocarril que va ser construïda per transportar cotó fins la ciutat de São Paulo i més tard el van aprofitar per al transport del cafè. L’ús de l’edifici va canviar radicalment el 1940. Des de llavors i fins el 1983 va ser la seu del Departamento Estadual de Ordem Política e Social de São Paulo (Deops/SP), la policia política, equivalent de la BPS espanyola, centre de tortura durant la dictadura. Com que els brasilers tenen les coses molt més clares que en altres països que han patit règims dictatorials, des de fa anys hi ha a la planta baixa un museu de la resistència i de la repressió política. Impressionen les cel·les, o la corrua d’adolescents visitant l’edifici com a activitat escolar. Nunca mais!

RepressãoResistência

L’Estaçao Pinacoteca és al bell mig d’un barri difícil, conegut a la ciutat com Cracolàndia. Un dia els amics Horácio i Francisco em van convidar a un concert a l’edifici veí, antiga estació de tren, la gran sala d’espera de la qual han convertit en sala de concerts. Sortint del concert, era impressionant el paisatge humà en els límits de la resistència que ocupava el barri. Homes i dones que caminaven tot sols, parlant, com somnàmbuls, cercant algun proveïdor.

Una de les idees de l’exposició que prepara Mona és fer entrar el barri conflictiu dins l’edifici. Ho fan per mitjà d’una webcam que funciona metre l’exposició és oberta que projecta sobre una paret de 30 metres de llargada el que passa a la plaça davant de l’edifici. Interior i exterior. Privat i públic. Seguretat, hiperprotecció i perill.

El dia que m’han permès de fer la visita arriba també Milton Hatoum, un dels grans escriptors brasilers. No pot venir a la inauguració i Mona l’ha convidat a fer un tour. I com que el món és petit, resulta que és molt amic del meu col·lega Vincenzo Arsillo, i és un com un germà de l’Horacio Costa, el que m’ha convidat a parlar a la USP. Els Hatoum comparteixen experiències de la diàspora. La família de Mona vivia a Nazrar (?) i es va traslladar a Haifa. Finalment es van exiliar a Beirut. El pare de Milton va emigrar al Brasil perquè volia conèixer els boscos de l’Amazònica on havia treballat el seu pare. Per això va anar a Manaus, capital del cautxú. El pare de Milton era musulmà, la mare cristiana. Es van quedar a viure aquí perquè al Brasil eren possibles els matrimonis entre persones de religions diferents. Parlen animadament, intercanvien sensacions, paraules, noms de menjars. Records i nostàlgies de llocs desapareguts o ocupats.

GridElsHatoum

Al Gallery Talk coneixeré un altre Hatoum brasiler, aquest cosí directe de la Mona. Ell és genetista i viu amb la seva nova dona entre Seattle i Brasil. Mona Hatoum parla en anglès, molt lentament, repeteix paraules i conceptes que poblen les seves peces i instal·lacions. Els ordena de la manera següent:

1) Obres que es relacionen amb l’empresonament: barres, presons, construir una presó amb peces d’un radiador de calefacció. Fileres de somiers metàl·lics que són els que es poden trobar a les presons, camps de concentració, manicomis: la violència institucional. La fascinació amb la reixa/xarxa (grid) que esdevé deshumanitzadora. Les construcciones arquitectòniques: projects als EUA, hlm a França, cases barates arreu. Vistes com a formes d’empresonament.

2) Peces sobre el mobiliari: el bressol com una estructura que ens empresona des del naixement, la cadira de rodes, l’estora de l’entrada (doormat) fet amb claus, o bé una catifa per pregar els musulmans que té una brúixola incorporada.

3) Instal·lacions que fan referència al cos humà. Peces fetes amb cabells, un collaret fet amb boles de cabells, presentat com si fos un collaret de Cartier.

16_1_2

4) Cartografia o Mapes. Com és actualment Jerusalem est i la relació amb el que havia estat; el sabó de Nablus; boles de collaret vermelles per indicar les àrees ocupades per Israel, un país fet d’illes. La gran peça Hotspot és un globus terraqüi tot vermell que indica perill, guerra, la política demencial i també l’escalfament del planeta. Tres ciutats amb forats: Bagdad, Kabul i Beirut.

Mona-Hatoum-Present-Tense1

Mona Hatoum, “Present Tense”

Hot-spot

Mona Hatoum, “Hot Spot”

5) Objectes enigmàtics (uncanny), en especial objectes de cuina. Li interessa fer que allò més familiar i domèstic sigui estrany. Encadena entre si una sèrie d’estris de la cuina, en aparença inofensius, però que són capaços de transmetre l’electricitat i encendre una bombeta. Li agrada treballar amb la serialitat i la repetició.

En acabat, escapo. Horácio i el seu company Francisco m’han convidat a un concert de la Orquestra Sinfônica do Estado de São Paulo, una imponent orquestra que té la seu al costat de l’Estaçao Pinacoteca, a la Sala São Paulo. Allí sí que és una estació de tren que encara funciona. Però la gran sala d’espera d’accés l’han convertit en una sala de concerts. Recorda l’aspecte rectangular de Simphony Hall a Boston, un neoneoclàssic d’espai públic. Els paulistanos n’estan molt orgullosos. És un espai rectangular que a primer cop d’ull no sembla que pugui funcionar com a sala de concerts. Però l’habilitat dels enginyers ha construït un sostre de peces mòbils de fusta que s’ajusten segons la peça que interpreta l’orquestra. Una meravella! Tinc la gran sort de ser a platéia elevada molt a prop de l’orquestra i que el concert inclou una peça d’Heitor Villalobos. És la première brasilera del Rudepoêma (1926), una peça per piano sol, arranjada per orquestra per Richard Rijnvos, un encàrrec de la radio holandesa (ZaterdagMatinee). Aquí la podeu escoltar en versió de Nelson Freire:

foto 14 foto 10

A l’entreacte, potser per desdramatitzar (tot i que el públic de la simfònica al Brasil són d’allò més décontracté, totalment relaxats, pocs guarnits amb corbata) Horácio m’explica la “teoria del pedo”, com a origen de la creació de l’espècie humana. En temps prehistòrics, els únics que van resistir els pets dels dinosaures van ser els humans. Els dinosaures no van poder i per això es van extingir.

logo_pt-BR

Un dels vespres ens conviden a sopar uns col·leccionistes de São Paulo que viuen en un carrer del barri de Jardins que s’amaga darrere una doble tanca de seguretat, amb una altura de 6 metres rere el qual hi ha un control. Al cap del carrer, quan arribes per fi a casa seva, hi ha un altre control de seguretat. Tot molt normal i comodíssim. És al vespre i la il·luminació és limitada. La casa on sopem té un jardí amb piscina, molt understatement, d’un gust exquisit, amb una caseta amb gimnàs i una part de la col·lecció d’art. Tròpic tropical. Després de sopar la parella ens convida a veure una altra casa que tenen en el mateix carrer, on la dona té el seu estudi. Ella ha organitzat un servei de beneficència per mares sense possible que tenen fills necessitats de transplantaments de cor. Arriben des de tot el Brasil i l’organització les acull mentre esperen un transplantament. Aquestes mares han col·laborat amb Mona en una de les instal·lacions de l’exposició.

L’edifici que ens fan visitar deu ser una de les cases més boniques que he vist en la meva vida. És la Casa Cubo, projectada per l’arquitecte brasiler Isay Weinfeld. Les fotos que he trobat aquí donen una idea de la bellesa de l’interior.

L’arquitecte Isay Weinfeld és l’autor d’un dels edificis més potents d’aquesta ciutat, la Livraria da vila.

Isay-Weinfeld_Livraria de Vila

Isay Weinfeld, Livraria da vila, SP

Isay-Weinfeld_Livraria de Vila.2jpg

Isay Weinfeld, Livraria da vila, SP

Isay-Weinfeld_Livraria de Vila3

Isay Weinfeld, Livraria da vila, SP

foto 2

Isay Weinfeld, Livraria da vila, SP

Amb el bon record de l’Instituto Moreira Selles de Rio de Janeiro, una tarda me’n vaig a visitar una exposició d’un fotògraf indígena peruà, Martín Chambi (1891-1973) que fan a l’ Instituto Moreira Salles (IMS) de Sao Paulo. Chambi va néixer a Coaza, província de Carabaya, al nord del Llac Titicaca, al Perú i és considerat una de les grans figures de la fotografia americana, reconegut per les seves imatges de profund testimoni ètnic. Són   88 imatges realitzades entre 1919 y 1948 més 23 fotografies en format postal. Aquest fotògraf aconsegueix presentar unes imatges on predomina el paisatge imponent dels Andes contraposat amb la petitesa i fragilitat de la figura humana. Les fotografies de ruïnes inques i de paisatges desolats donen idea de les dimensions d’aquest continent.

martin_chambi_15 martin_chambi_9 martin_chambi_651martin_chambi_2

Vaig per fi a la universitat. La USP (pronunciat “Uspi”) és a sud oest del centre. Agafo el metro i Horácio em recull per dur-me a dinar a casa seva. José Horácio de Almeida Nascimento Costa, és d’una afabilitat que s’encomana, i com passa amb el bon artista, és el centre d’ell mateix. Al cotxe, un Mercedes negre de vidres enfosquits em parla de la ciutat, de les construccions que veiem i m’explica una part de la seva vida que té a veure amb Barcelona i la poesia. Una amiga seva brasilera havia viatjat pel desert d’Algèria amb una parella catalana. Aquesta amiga li va proporcionar el contacte i els va conèixer durant una visita a Barcelona. Van anar a un bar al carrer Conde del Asalto, la propietària del qual era María del Olvido. Acollia borratxos. Li van proposar escriure un llibre en col·laboració amb el fotògraf Rafael Vernís. Com recordava a una nota del seu llibre Sartori: “foi estimulado pela existência de um bar, cuja proprietária chamava-se Maria del Olvido e que até alguns anos se localizava numa esquina ‘mal freqüentada’ no Bairro Gótico, em Barcelona, para originalmente ser publicado com uma seleção de fotos do catalão Rafael Bernís, que documentou a humanidade que nele se abrigava num trabalho fotográfico de rara e pungente beleza”. Aquests amics li deixaren un pis buit a Gràcia, prop de Torrent de l’Olla. Va empaperar les parets amb els fragments dels poemes que anava escrivint. Eren per al llibre amb fotos que havia decidit de fer. Aquella experiència va ser una revelació: deixà l’arquitectura i es va fer poeta. Poc després se n’anà a NYC. Estudià un Màster de literatura a NYU i més tard féu el Doctorat a Yale University on va topar amb l’ínclit Roberto González Echevarría. El millor especialista de beisbol de la colònia cubanonordamericana. En acabat va ser professor durant molts anys a la UNAM, al DF. Fa quinze anys va tornar a Brasil. És un dels poeta més coneguts del país i acaba de guanyar el premi Jabuti.

BERNINI_jabuti-2

Heus ací un dels seus poemes que m’agrada:

AUTO-RETRATO NUM ESPELHO DE HOTEL

Nu, toalha nenhuma amarrada estrategicamente
Na cintura, a barba enrolada em cachinhos não
Mas desenhada como a de Prince, primeiro
Role-model,
Incide a luz como tem que ser: da direita inferior
E difunde-se para quem me vê como uma aparição
Poderosa, um Andrea Doria overweighted
Pintado por Bronzino não
Mas visto através da lente
De uma Diane Arbus
Compassiva.
“Ventripotent”, aprendi quando não tinha pança,
Na Aliança Francesa; logo depois os burgueses
De Hals me ensinaram que pode-se parecer bêbado
E próspero. Mas a minha cor
Raramente transparece a rosácea
Que floresce na derme holandesa:
Sou da tez, da consistência
Do Bacchino malato de Caravaggio,
Da dúbia cor dos romanos
Do Sodoma.
Um corpo que fora bem torneado
Pensa-se Tritão, ostras e mariscos
Pendurando-se pelo torso, por ti
Surpreendido face ao espelho.
Pensa-se Tritão, vê-se Netuno:
Nada melhor do que a tênue
Asa da mitologia
Para encobrir
A cor, o tempo, a pança.
 

                                   (escrito no Sanborn’s Del Ángel, MexCy 19IX00)

AUTORRETRATO EN UN ESPEJO DE HOTEL

Desnudo, toalla ninguna amarrada estratégicamente
En la cintura, la barba enrollada en caracolitos no
Sino dibujada como la de Prince, primer
Role-model,
Incide la luz como tiene que ser: de la derecha inferior
Y se difunde para quien me ve como una aparición
Poderosa, un Andrea Doria overweighted
Pintado por Bronzino no
Mas visto a través de los lentes
De una Diana Arbus
Compasiva.
“Ventripotent”, aprendi cuando no tenía panza
En la Alianza Francesa; luego después los burgueses
De Hals me enseñaron que se puede parecer borracho
Y próspero. Pero mi color
Raramente transparece la rosácea
Que florece en la derme holandesa:
Soy de la tez, de la consistencia
Del Bacchino Malato de Caravaggio,
Del dudoso color de los romanos
Del Sodoma.
Un cuerpo que fuera bien torneado
Se piensa Tritón, ostras y mariscos
Congándosele por el torso, por ti
Sorprendido frente al espejo.
Se piensa Tritón, se ve Neptuno:
Nada mejor que la ténue
Ala de la mitología
Para encubrir
El color, el tiempo, la panza.
Horácio m’ha convidat a dinar a casa seva, una amanida tropical i una carn amb arròs. Les vistes des de casa seva són imponents: un camp de golf, el que queda d’un casalot i de la finca dels Matarazzo, una família italobrasilera que va ser una de les potències del país. Els murs plens de quadres de pintura brasilera contemporània, d’estil barroquitzant.

foto 12 foto 11 foto 6

Sortint de la confe Horácio i Francisco em fan un petit tour pel campus de la USP. És d’unes dimensions faraòniques, enmig d’un parc immens, amb alguns edificis de tendències brutalistes. El que m’agrada més és la nova biblioteca. Un edifici que hostatja la col·lecció de milers de llibres, brasilers i estrangers de l’empresari José Mindlin, un apassionat bibliòfil mort el 2010. Abans de morir va llegar els llibres amb la condició que dos arquitectes, el seu nét Rodrigo Mindlin i Eduardo de Almeira, fossin els encarregats del projecte. En una típica deixadesa ibèrica, l’edifici està enllestit, els llibres són a lloc, però s’han quedat sense pressupost per completar la construcció de totes les prestatgeries. Com homenatge als temps que vivim ens fem una selfi davant la biblioteca.

USP Bibliotecaeca-particular-do-brasil

SelfiBibloteca7130

La inauguració de l’exposició és un gran èxit. Ho fan en dissabte i al matí, per protegir-se del barri. Ve una gentada. Un dels moments d’emoció és la foto amb les mares que havien teixit petits tapissos naïfs amb somnis i desitjos.

Abans de sortir cap a l’aeroport passegem per l’Avenida Paulista en un matí de diumenge ple de sol –quina calor!– i de decoracions nadalenques.

FelizNatalSP

Avenida Paulista, SP

Passem un cop més davant la botiga d’Havaianas dissenyada per Isay Weinfeld. Un prodigi de simplicitat i bon gust, un parell de cubs superposats. Des de l’aparador ens saluden els pòsters de les #natalhavaianas. Bon vent!

Isay-Weinfeld_Havaianas

Isay Weinfeld, Botiga Havaianas @ Oscar Freire, SP

PapaNoelHavaianas

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s