Passió Gaziel

Ara que tothom el cita amb profit i mala intenció, unionistes, federalistes i sobiranistes, potser cal recordar, la cloenda del pròleg a una segona edició de les memòries:

“En els llargs anys que he passat en voluntari silenci, com un frare de la Trapa, o, que abans de 1936 no callava mai, igual que un predicador tossut, per bé que dissortat, he seguit (ben segur per vici) escrivint una pila. Si no ho hagués fet, em penso que ja fóra mort: és el batec incessant del meu esperit i el meu cor, el que m’ha mantingut fermament, nit i dia. I ara em trobo, com el sembrador que ha emmagatzemat la collita, amb tres o quatre llibres a les mans. Aquest ha estat el primer que he donat a llegir, per fer una provatura. A les alçàries de la vida on jo em trobo, els homes no tenim pas gaires il·lusions, i si les de la vanitat no han constituït mai una temptació capital nostra, com és ara el meu cas, ja no ens poden fer ni fred ni calor. No era pas un èxit literari el que jo cercava. Tampoc no volia saber on era jo mateix, després de tant temps de ni alçar la veu. El que m’interessava esbrinar és on eren els altres, els qui abans n’escoltaven. I ara he vist i comprovat, amb una joia gairebé inefable, que eren tan a prop meu, com si mai no ens haguéssim separat. Enmig de tanta vilesa que la vida conté, també s’hi troben a voltes compensacions ben bones.

Aviat faré setanta-dos anys. Ja no me’n poden quedar gaires. Tot i sentir-me encara físicament intacte, com en els millors temps: i per més que, amb la serenitat i la lucidesa que sols tenen les postes de les vides llargues, el cel no m’hagi semblat tan lluminós com avui, és ben segur que des d’algun lloc de l’horitzó, una mica més ençà o una mica més enllà, m’està sotjant la indefugible tenebra. Per això, perquè se’m fa tard –i també perquè el meu destí, que aquest llibre explica, no em permeté de fer-ho abans–, vull consagrar totalment les meves darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla”.
Agustí Calvet “Gaziel”. “Per què quatre paraules més”, pròleg a Tots els camins duen a Roma. Memòries. Barcelona: Editorial Selecta, 1959.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s