Fados de maig

Lisboa ciutat de tramvies. Ciutat de turons, de de pujades i baixades contínues. Els tramvies, amb paciència portuguesa, amb tècnica de cremallera, van amunt i avall. Alguns envaeixen la voravia, altres et permeten anar a buscar un bon dolç al barri de Baixa. El 28, el més famós, et porta fins al cementiri, Cemitério dos Prazeres, que sona a una característica humorada portuguesa. En realitat és el nom de la finca que hi havia aquí abans que construïssin el cementiri durant una terrible epidèmia de còlera el 1833. Els lisboetes, amb cara de pocs amics, suporten l’embat dels turistes que usen el 28 com si fos un bus de sightseeing. Els miren amb paciència, saben que és una de les plagues del món contemporani, però amb la qual cal conviure.

 

Tram28Prazeres

Tram28


ViaTramBAixa

Eléctrico28

Vol Brussel·les-Lisboa

Seu al nostre costat al vol Brusel·les-Lisboa un home d’origen indi (i d’aspecte totalment indi) que ve de Goa. Fa cara de cansat. És un metge jubilat. Passa la meitat de l’any a Goa i quan arriben els monsons i fa massa calor, se’n va cap a Portugal. Viatges estacionals. Parla hindi, italià, anglès, sap molt llatí perquè els jesuïtes li van fer estudiar-lo durant quatre anys. N’està molt content. Després va estudiar medicina a Suïssa i va aprendre l’alemany que va esdevenir la seva llengua professional. Ha viscut també als EUA. Un tipus curiós. Calb, petit, d’una mirada bondadosa, curiosa, entremaliada. Se sorprèn que en aquest vol barat no ens donin res de menjar si no és pagant: “Vinc de molt lluny, jo”, es queixa sense gaire èxit a la hostessa que sembla una safata de torn. Hem començat parlant del resultat de les eleccions índies. Ell és catòlic però diu que la hindú és la religió més tolerant, per això no faran mal a ningú. Malgrat el terrorisme dels mitjans de comunicació occidentals. Explica que en les ocasions que l’Índia ha bombardejat el Pakistan, moltes vegades els pilots eren musulmans i no tenien cap problema a llançar bombes sobre els seus correligionaris. Un home simpàtic, diu la Chiara. El nostre nou amic ens explica un dels seus viatges per Europa fent autoestop quan era estudiant a Zürich. Una vegada era dalt d’un camió espanyol, conduïa el fill del camioner, que no tenia carnet. Van ser aturats per la guardiacivil. El camioner per desviar l’atenció dels civils va dir que hi havia un estranger a bord. Immediatament els guàrdies van començar a interrogar el jove indi: on anava, què feia, quants diners tenia. Ell els va dir que tenia pocs diners perquè era estudiant. Mig parlava espanyol. Rient li van dir: “Puedes pasar. Eres un gitano simpático.” La natural xenofòbia dels espanyols en acció. Parlant de xenofòbies se’n riu de l’etiqueta del whisky indi que diu: “Foreing Indian Liquor”. Una exhibició dels redoblaments als quals són tan afeccionats els indis. Amb els bitllets d’avió reservats i confirmats sempre et diuen” “please reconfirm”.

Ens espera a l’aeroport la Maria Fernanda Abreu, Fernandinha, la meva caríssima amiga amb qui hem fet intercanvi de penes, consells acadèmics, opinions sobre els fills. Ens uneix l’amistat amb Claudio Guillén i l’actitud escèptica envers les institucions acadèmiques i llurs muntatges demencials. La “prosa cancilleresca” que deia una altra bona amiga, argentina del Perú i de NYC. Amb la Fernandinha ens vam conèixer el 1992, l’any que ella va passar a Cambridge, Mass., acabant la tesi doctoral a Harvard. Tenia penes sentimentals i jo li feia de confessor i guru. El que cal fer amb els bons amics. Com diu el Fado Corrido que canta Vicente da Câmara:

Uma amizade perdida
Nunca mais pode voltar
É amizade fingida
Se vai e volta a brincar
 
Ninguém dá nada
Se atrás não vier contravalor
Ninguém dá nada
Se atrás não vier contravalor
 
Só um amigo é capaz
Sem receber dar amor
Só um amigo é capaz
Sem receber dar amor

Metronomia i art

La Fernandinha m’ha convidat a parlar als seus estudiants de màster sobre un dels temes que m’ha preocupat en els últims mesos: “Metronomia: llegir les entranyes de la ciutat”. Parlo de la representació de les xarxes suburbanes, els espais oblidats o soterrats, la memòria a través de films, cançons, poemes, proses. Desperta interès. I tothom té històries per afegir. El metro de Lisboa, descobreixo en aquests dies, té unes estacions espectaculars, en especial la d’Olaias. L’estació de Parque, prop del nostre hotel té unes decoracions de tons blaus. És un projecte arquitectònic de Jorge Sanchez i les intervencions plàstiques són de les pintores Françoise Schein i Federica Matta amb motius al·lusius a la temàtica dels Drets humans. Miris com ho miris a Portugal l’any 1974 hi va haver una revolució. Van canviar de xip. Cosa que no passà a Espanya. Allí arrosseguem encara la caspa nacionalsindicalista i els vencedors de la guerra civil continuen governant tan tranquils. Portugal i Espanya no poden ser més diferent i això per moltes raons, però la diferència en l’aspecte polític és fonamental.

PlanMetro Lisboa

El metro de Lisboa té estacions que no tenen res d’envejar de les del metro de París o les més artístiques del de Nàpols. La de Parque té tot d’inscripcions que són frases de Lao- Tse, Nietszche, Foucault, Derrida, Borges. Alguns plafons presenten jocs conceptuals sobre les diverses religions, els descobriments, etc.

EstacioMetroLisboa

LaoTse

Només baixar de l’avió hem notat coses estranyes: decoracions indecoroses preparades per aquesta banda de facinerosos que, salvant excepcions honroses, són els dirigents del futbol europeu i mundial. Es nota la catadura moral dels personatges en les decoracions que empastifen l’aeroport i després comprovarem fan el mateix a tota la ciutat. La bellíssima ciutat de Lisboa desfigurada amb penjolls decebedors. Per sort se celebra el 40 aniversari de la revolució dels clavells i la ciutat està plena de fotografies en gran format del 25 d’abril del 1974, en els mateixos carrers i places on es va produir els enfrontaments amb l’exèrcit.

25Avril

Fernandinha ens du a menjar en un self-service de la Fundació Gulbenkian, on comença l’entrada a Lisboa de maig, florida i acollidora, guarnida de final de la Champions (quin greu error que no havia previst!), la Praça do Comércio envaïda per horribles paradetes que anuncien marques de cotxes, una pilota gegant, el mal gust que envolta, per desgràcia, l’activitat futbolera més kitsch.

Visitem a la Fundació Gulbenkian, (“Only the best is good enough for me”), la del col·leccionista armeni, negociant de petroli, que es va refugiar a Lisboa el 1942, fugint de la segona guerra mundial. Deixà la casa de París, a l’Avenue de Iena (pas mal!) on tenia la seva col·lecció i després de batalles legals amb el govern francès aconseguí de portar-la aquí a Lisboa. El 1969 s’inaugurà el museu, divuit anys després de la seva mort. Calouste Sarkis Gulbenkian era conegut com el “Sr 5 %”, perquè havent iniciat el negoci d’explotació del petroli a l’antic imperi otomà, després de la Gran Guerra sempre va tenir l’hàbit de retenir el cinc per cent de les accions de les companyies petrolieres que va desenvolupar. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, havia adquirit la immunitat diplomàtica ja que era l’ambaixador iraquià a París. Quan el govern francès es va instal·lar a Vichy, presidit per Pétain, hi anà com a ambaixador iranià. En conseqüència, malgrat tenir la nacionalitat britànica des del 1902, va ser declarat temporalment “enemy alien”pel Govern britànic, i els seus actius de petroli del Regne Unit van ser requisats, tot i que li van tornar amb una indemnització al final de la guerra. Això el molestà profundament i havent trobat refugi a Lisboa el 1942, va fer de tot per reunir la seva col·lecció en terres portugueses. Li van festejar la col·lecció la National Gallery de Londres i Washington, però ell no va decidir i essent apàtrida, es va decidir per Lisboa.

A la fundació hi ha una exposició de fotografia d’un fotògraf sudafricà que retrata situacions humanes  a diversos països africans. Són rostres durs, escenes al límit. Des de les hienes d’un circ a famílies blanques i negres en els marges de la societat. Tornar a veure la col·lecció Gulbenkian és sempre un plaer. Sempre m’han agradat els museus petits que en relativa poca estona et permet d’abastar una gran varietat d’obres i estils. El viatge ens du des de l’antiguitat clàssica als impressionistes.

Un descobriment és la Collecção Berardo, a la Praca Do Imperio, prop dels jardins de Belém, a la vora del Tejo. Dinem al restaurant italojaponès (sic!) i fem una immersió en una molt bona col·lecció d’art contemporani. En el pis superior, l’art de les avantguardes històriques, al soterrani l’art contemporani i una molt completa col·lecció de pòsters, molts de procedència anglesa. Té obres de tots els grans artistes del segle XX, encara que siguin obres menors. Un regal extraordinari per la ciutat de Lisboa. L’edifici de granit i marbre és una mica massa agressiu, però l’interior, és una adaptació intel·ligent del white cube. Al pis de dalt, de sostre baix, al soterrani, amnb les grans dimensions d eles intal·lacions de l’art contemporani, sostres alst generosos. Les obres respiren o tenen la intimitat necessària. Fernandinha ens explica la història José Manuel Rodrigues Berardo, un portuguès de Madeira, nascut l’any 1944, que va emigrar a l’Àfrica del sud quan tenia divuit anys. Treballava reciclant deixalles i va tenir la gran sort de comprar uns terrenys on hi havia mines de diamants i es va enriquir ràpidament. A diferència d’altres rics Berardo tenia -i té- vel·leitats de col·leccionista d’art i va poder arreplegar una selecció imponent. L’ha instal·lat a Lisboa, vora el Tejo. La propaganda institucional presumeix que la fundació és entre els cinquanta museus més visitats al món.

Maria Fernanda ens fa voltar: Sesimbra, on arribem travessant el pont 25 de abril (abans Salazar), una imponent obra d’enginyeria semblant al Golden Gate de San Francisco. Davant per davant hi ha un sant cristu gros amb les mans esteses, que recorda el de Rio de Janeiro o el del Tibidabo, construït per un escultor que es deia Francisco Franco (no relationship amb el nostre). Salazar el va fer construir com a mostra d’agraïment a la divinitat perquè Portugal es va mantenir neutral durant la segona guerra mundial. La Fernandinha ens deixa passejar -poc- per aquest poble blanc, abocat a una platja de sorra castigada per les marees de l’Atlàntic. Li interessa molt més localitzar un petit restaurant que regeix un vellet tot sol. És un personatge encantador i ens prepara un peix a la brasa elemental i gustosíssim, pel qual ens fa pagar quatre eurs.

GatObligatori

En un racó protegit del fort vent atlàntic mengem amb Pedro, un dels fills de Fernandinha, i sentim les seves queixes sobre el sistema universitari en temps de crisi que no dóna cap oportunitat als joves. Tornant veig un anunci del Zoo de Lisboa: “Traga a suas feras, presentamos as nossas”. Passem sota l’aqüeducte de Lisboa construït al segle XVII, Aqueduto das Águas Livres, que sempre em fa sentir protegit.

Ciutat de fados

Un vespre, abans d’anar de fados visitem el Pavilhão Chinês.

PavellhaoChines

El millor de l’estada a Lisboa és aprendre més sobre els fados. Un vespre anem a la casa de fado “Sr. Vinnho”, a Rua do Meio à Lapa. L’ambient és totalment portuguès amb unes cantants de rostre trist i circumspecte que canten amb gran sentiment. Hi ha pocs estrangers, gairebé tots acompanyats per portuguesos. Es nota que és un local seriós, no com els de la zona Rossio. Un altre vespre ens du a un local sense nom a Alfama. “Alfama malfamada”, com diu un fado. Un local on encara es fuma, on serveixen unes begudes fortes, i canten un fado autèntic. Allí no hi trobem ni tan sols un turista. Línia dura. El ritual a les cases de fados és gairebé mecànic, però d’una gran efectivitat. Surt el/la cantant, baixen la potència de la il·luminació, en canta tres o quatre amb gran sentiment, clavat a terra, fent un gran esforç de concentració i en acabat es retira a una saleta a descansar. Un breu descans i surt un altre. De vegades repeteixen. Canten amb una gran passió. Són lletres de tristeses d’amor, d’exaltació de les belleses de Lisboa o Portugal. Els temes més cantats en el fado són la malenconia, la nostàlgia o petites històries quotidianes dels barris més pobres, però especialment el fatalisme i la frustració. Els que m’agraden més (i riem amb la Fernandinha) són els “metafados”. Fados que evoquen com estan fets, que reflexionen sobre els efectes en el cantant o l’auditori.

CartellPastisseriaBaixa

Com deia Fernando Pessoa: “El fado no és alegre ni trist. És un episodi d’interval. El va formar l’ànima portuguesa quan no existia i ho desitjava tot sense tenir força per fer-ho. El fado és el cansament de l’ànima forta, la mirada de menyspreu de Portugal al Déu en què va creure i també el va abandonar”. Fernandihna ens enumera la gran varietat d’estils dins del fado: Fado Alcântara, Fado aristocrata, Fado Bailado, Fado Batê, Fado-canção, Fado Castiço, Fado Corrido, Fado experimental, Fado Lopes, Fado Marcha, Fado da , Fado Menor, Fado Mouraria, Fado Pintadinho, Fado Tango, Fado Tamanquinhas, Fado Vadio, Rapsódia de fados, Fado Marialva.

Dies després, tornats a casa, veiem amb la Betta di Maggio el film Fados de Carlos Saura, que no havíem vist mai. No és un gran film. Sembla que Saura hagi filmat una sèrie d’actuacions d’una manera mecànica, en el més pur estil de l’ínclit Valerio Lazarov. Però arribats als últims trenta minuts la cosa s’anima. Allí te n’adones que ha fet recerca i que ha anat a buscar uns fados i uns intèrprets únics. Les actuacions de Caetano Veloso, Chico Buarque d’Holanda o la fado-jam session a la Casa de Fados és imponent. M’agrada moltíssim el “Fado tropical” que canta Chico Buarque d’Holanda, una cançó que concentra de manera molt poètica tots els mals i béns de la cultura portuguesa i brasilera:

Oh, musa do meu fado,
Oh, minha mãe gentil,
Te deixo consternado
No primeiro abril,

Mas não sê tão ingrata!
Não esquece quem te amou
E em tua densa mata
Se perdeu e se encontrou.
Ai, esta terra ainda vai cumprir seu ideal:
Ainda vai tornar-se um imenso Portugal!
(…)

La complexa polisèmia de la cançó de Chico Buarque prové del títol. El resultat de la fusió entre la modinha europea i el lundu africà, el fado, havia estat àmpliament utilitzat per la propaganda del règim de Salazar, que fins als anys setanta tractava de mantenir una imatge de Portugal marcat per les tres F: Fátima, Fado i Futbol. A més, a través de la seva etimologia, la paraula fado també es refereix al fat, en aquest cas, el destí del Brasil com a nació, condemnat per una dita profètica, sempre seguirà sent “un immens Portugal”, o més exactament, un “imperi colonial”.

Feira da ladra i al mar

Dissabte al matí hem anat a la Feira da ladra, els Encants/Rastro local. Flanegem amb ganes relatives. La Chiara troba tasses de cafè de colors autèntiques. I tasses amb estacions del metro de París.

MugsMetro

Jo parlo en italià amb un jove artesà que fa cinturons i altres objectes a partir de pneumàtics de bicicleta.

PneumàticsBici

Tres noies, molt avorrides, venen nines i es confonen amb la mercaderia.

Nines

Visitem l’església i el convent de Graça, amb decoracions de rajoles fetes amb patrons dels segles XVII i XVIII. Hi ha una exposició de panells de rajoles de l’època de D. João V que són escenes de les faules de La Fontaine. Destaquen en l’escalinata del convent, a l’atri i en algunes parts del primer pis. La vista de Lisboa des de la terrassa superior és reconfortant. Totalment aconsellable.
DesdeGraça

Després de les visites de dissabte al matí Fernandinha ens du a Ericeira on té un petit refugi: apartament amb vista al mar. Sortint de la ciutat ens recita uns versos de Cesário Verde, poeta vuitcentista que va morir molt jove, que en els seus poemes canta la dedadència de Portugal. Ens recita mig rient l’inici del poema “O Sentimento dum Ocidental”:

Nas nossas ruas, ao anoitecer,
Há tal soturnidade, há tal melancolia,
Que as sombras, o bulício, o Tejo, a maresia
Despertam um desejo absurdo de sofrer.

O céu parece baixo e de neblina,
O gás extravasado enjoa-nos, perturba;
E os edifícios, com as chaminés, e a turba,
Toldam-se duma cor monótona e londrina.

Batem os carros de aluguer, ao fundo,
Levando à via férrea os que se vão. Felizes!
Ocorrem-me em revista, exposições, países:
Madrid, Paris, Berlim, S. Petersburgo, o mundo! 

Repeteix fins a l’infinit, modificant-lo amb el nom de l’estació de Lisboa, aquest vers: “De Santa Apolónia a Madrid, Paris, Berlim, S. Petersburgo, o mundo!”. Santa Apolónia és el nom de l’estació central de Lisboa, d’on surten els trens de llarg recorregut. A Ericeira ens convida a dinar en un restaurant que sembla un vaixell, mirador també sobre l’Atlàntic, el “Miradouro da Baleia”. Mengem peixos atlàntics grans i amb un fort gust de peix. Ens fa passejar pel poble i veiem una capella plena d’exvots de naufragis i miracles. De la mida de les finestres es dedueix que aquí deu fer unes ventades descomunals.  Tornant via Sintra assistim a un espectacle insòlit. Som en un poble hiperturístic que està buit, abandonat dels seus ocupants naturals, els turistes i algun portuguès despistat que fa de cicerone. Falta poca estona per l’inici de la final de la Champions i tothom s’ha refugiat a casa. Fernandinha aprofita l’avinentesa per fer-nos pecar: ens fa comprar queijadas a dues de les botigues més cotitzades, en les quals els dies normals has de fer una llarga cua: “Antiga fabrica de queijadas finas. Piriquita”. I també “Queijadas finas Eugénia de Jesus”. Sintra és un poble amb un miniclima, ombrívol, protegit per una muntanya i un castell. Antiga residència dels reis de Portugal. Passejar-hi com si fos un poble fantasma és imponent. En cap de les meves visites anteriors havia tingut aquesta sensació.

Tornem lentament a Lisboa, sense ganes, disfrutant del capvespre. Ens acullen les xicrandes esplendoroses, florides amb l’excés fràgil de la primavera. Que no du enlloc.

Xicandrà

 

Fados finals

A l’hora de la final de la Champions passem olímpicament de tot. Prenem una d’aquelles pastilles d’efectes miraculosos, de les que recomanava Joan Capri. La Fernandiha ens ha convidat a casa seva i ens cuina un Bacalhau a Bras exquisit. La ciutat s’ha aturat. No hi ha el típic soroll de fons urbà. Nosaltres parlem tranquil·lament. Nuño, el fill petit de la Fernandihna, un molt bon dibuixant de còmics, m’explica els seus projectes. Amb ella, la Chiara i una veïna parlem de les properes eleccions europees, dels mals del present, de com Barroso, el fotògraf de les Açores, abans de començar la carnisseria d’Irak, ha venut el país, els nostres països. Es parla encara de fado, que és una manera d’acarar la vida amb una melancolia conscient.

 

TortellsLisboa

Em sorprèn una pintada amb l’efígie de Salazar: és una crítica ferotge i atinada a la democràcia orgànica a que ens han sotmès en el sud europeu.

ContraSalazar

La seqüència “Casa de fados” del film de Carlos Saura em fa (re)descobrir alguns cantants excepcionals: Vicente de Câmara, Maria de Nazaré, Ana Sofia Varela, Carminho, Ricardo Ribeiro,  & Pedro Moutinho. Val la pena reveure l’última part del film per escoltar aquests fados i fadistes. Hi participen diferents generacions de fadistes, músics i cantants, primeres figures del fado i joves promeses que s’han convertit en artistes d’avantguarda d’aquest tipus de música i que són reconeguts com a hereus de les grans figures com Amália Rodrigues o Carlo do Carmo. És impressionant la impassibilitat dels guitarristes (gairebé sempre duo de guitarra portuguesa i espanyola). És sorprenent i em passa cada cop que vinc a Portugal: la gent s’assembla físicament molt a la d’altres contrades de la península. Tenen aquells rostres eixuts i greus de la gent d’Extremadura, d’alguns poblets d’Andalusia o Castella. O del Pirineu. Però com a país han fet de tot (i els ha sortit bé) per no ser iguals als espanyols. Les cançons del folklore, l’actitud, la llengua, els costums, la manera de tractar la gent, no pot ser més diferent. Torno sempre amb plaer a Portugal. Després canto fados. Tropicals i ibèrics.

 
ViaTram

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s