Rafa Xambó inventa records

Rafa Xambó, El riu dels ulls. Barcelona: Tria Llibres, 2013.

14123094983_f8fca0be3f_z

Tinc damunt de la taula, per amable present de son autor, l’últim llibre de Rafa Xambó, El riu dels ulls. Psicòleg, sociòleg, cantautor, escriptor. Opinaire. D’idees fortes que explica de manera contundent. Professor, agitador. Compromès amb el projecte d’una televisió pública valenciana.

A les primeres pàgines ens sorprèn la presència de l’inefable (en cursiva), paraula perillosa. Com llegim al capítol 4 del Tirant: “Pres comiat ab dolor inefable”. Per sort Xambó ens ho explica: és “[u]n garbull d’emocions, imatges i distorsions que, quan tractem de posar en paraules, ens deixa profundament insatisfets i optem per callar.” Bona manera de definir el que serà el llibre. Hi llegim secrets privats i secrets públics, que compartim els d’una època. Com en la millor escriptura autobiogràfica, l’autor s’emmiralla en algun finestral, el vidre d’un quadre, i ens explica el llibre que escriu.

Aquest és un llibre riu (és obvi, ho diu el títol), un llibre que arreplega materials de caràcter divers. El riu dels ulls té tres afluents: un és La séquia mare. Fragments de memòries d’infantesa i joventut. Uns records, unes queixes, que fins i tot els que som de muntanya reconeixem fàcilment. Evocació d’un temps límpid, lligat a la família, els descobriment de la vida, i els episodis que reconstrueixen la història del seu pare. Víctima d’un temps sinistre. Amb images suggerents, carregades de sana nostàlgia. Fugint dalt d’una Ducatti Cucciolo dels motoristes de la guardiacivil, la pesca de granotes. La mala (i la bona) educació. Capellans i militars. Clatellades i pintades. Són fragments de memòria, apunts de records. Del camp a la ciutat. És la crònica de la revolta. “La idea central era el viatge com a canvi, no retorn, passat, traspàs, irrealitat, fugida, passeig, trajectòria, itinerari, èxode. Viatges a través de les màscares del jo i de les conseqüències del viure, de l’experiència i els bocins de sentit agafats d’ací i d’allà; i el temps de l’alegria, les sorpreses i el millor gust de la vida”.

Segon afluent: una estada nord enllà, en terres de Glasgow: fred, pluja, solitud, inspiració musical. Feina i feina. L’estada genera evocacions: la carrera musical. Iniciada, estroncada i ara, des de fa uns anys, represa. A Glasgow es construeix un domicili provisional, on retroba el gust de la cuina, la necessitat de la música, l’enyor de la guitarra.

Escriptura del present, el tercer. La vida sentimental, afectiva i sensual. Les ferides dels amors. La vida. Aforismes. Consciència del nomadisme, la summa de les cases i pisos on ha viscut: són vint-i-cinc. “Hi ha les cases refugi de la solitud i les cases lluminoses del temps de l’amor, hi ha les cases de la joventut incontenible i l’aventura, dels pisos compartits en els anys d’estudiant, les cases de l’escriptura i les cases on he fet cançons, i les cases on he plorat desolació”.

És un llibre riu, un llibre inclassificable. Un llibre fet de paraules “entre el fang de les riuades”. Un llibre que amaga veritats punyents, que s’atansa al canvi de les edats. “L’home que escriu sap que sense veritat no hi ha llibre. No podria escriure. La intensitat de les imatges no admet ficció. Només les indefugibles distorsions de la memòria”.

Xambó s’enfronta a una escriptura de la memòria –el passat– i de l’experiència –el present– i constata la perversitat del pas del temps, les empentades de la temporalitat. “Ell sustingué ab aquests un poch de temps la primera envestida y fúria del combat”. Fragments de dietari i apunts de memòries. Dicteris contra els qui en mereixen.

A l’últim número de L’Avenç (juliol 2014) l’historiador Giovanni Levi parla de la visió integral de les ciències socials i en deixa anar una, carregada amb dinamita: “Penso, en efecte, que només hi ha una ciència social, que les inclou totes –excepte la sociologia!” Potser per això Xambó es refugia en una multiplicitat d’activitats i aconsegueix en aquest llibre una visió integral del món. Del seu món, que és el nostre.

 

EL RIU DELS ULLS

Un món per descobrir el nostre brama
Com les acàcies roges vora els xops
Del riu dels ulls, del riu dels ulls

I no són cap frontera les edats
Els solatge dels dos pous
Fita l’aigua bevible
De la darrera pluja

Les mans que desentelen a grapats
I alcen una casa a contraban
Des de l’arrel del riu ulls, del riu dels ulls

Amb terra roja sense palla ni ciment
Gota a gota de fang
Poem tardors

A dues aigües embocant sense garbells
Un hivern que ens farà forts
De mirades de riu
Del riu dels ulls, del riu dels ulls…

(Lletra: Isabel Garcia Canet / Música: Rafa Xambó)

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s