París monumental

Anem a París per una inauguració d’exposició al Grand Palais. “Monumenta” dels Kabakov, que serà dilluns dia 12 de maig. La difficultjet ens du fins a Orly per començar la gimcana d’autobusos i metros, passos de vianants. Els cels de França estan tranquils i serens, sense el baró Roig, però amb grans celebracions i commemoracions en marxa per la Gran Guerra, el niu d’escurçons on van créixer tots els totalitarismes.

Visitem l’ENSAD (Ecole Nationale Supérieure des Arts Décoratifs), on ensenya Giuseppe Caccavalle, napolità de Marsella, ara a Bari. Aquí ha ensenyat també Philippe Starck. Com que aquesta tarda fa veure els estudiants un film de Víctor Erice, El sol del membrillo, Giuseppe pot escapar-se a estones de l’aula. Ens fa el tour de l’escola, un edifici espectacular a la Rue d’Ulm, a tocar dels grans centres educatius parisencs, com ara l’École normale supérieure. La crème de la crème. Ens diu Giuseppe que aquest veïnat està ple de premis Nobel. L’edifici ha estat reformat per Philippe Starck. I està ple homenatges als millors arquitectes de l’estil Modern. Els passadissos estan pintats de color vermellós, molt fosc. El contrast i sorpresa es produeix en obrir la porta que dóna als estudis-classes, ja que tenen una llum excepcional. Estan construïts amb un gran finestral, que correspon a la gran paret paret inclinada de vidre, com feien en els antics atéliers, per aprofitar al màxim la llum tènue i escassa de París. Giuseppe és un molt bon dibuixant que treballa amb vidre, pintura al fresc, que combina tècniques antigues amb les noves possibilitats. Al seu estudi-classe ens ensenya alguns dels projectes murals dels estudiants, inspirats per textos de filòsofs, poetes.

ESDAN

Un s’inspira en el poema de Paul Celan, “La contrescarpe”:

Arrache la monnaie de ton souffle
à l’air de toi et de l’arbre:
tant est demandé à celui
Que l’espoir par montées et descentes
charrie, sur le chemin bossu du cœur
tant

au tournant,
où il rencontre la flèche du pain,
celle qui but le vin de sa nuit, le vin
des vigiles de misère,
de roi.

Les mains qui veillaient, ne venaient elles aussi,
est-ce que ne venait pas
niché tout au fond de leur œil-calice le bonheur ?
Est-ce que ne venait pas, cilié
le roseau de mars au bruit humain, qui donait sa lumière
autrefois au loin ?

Le pigeon-voyageur avait-il quitté sa volée, son anneau était-il

à déchiffrer ? (toute la
nué autour de lui –elle était lisible). Les autres
l’acceptèrent-ils ? Et comprirent,
et volèrent, quand il resta absent ?

(…)

Són uns versos de dicció estranya, sideral, que no només pel títol em fa pensar en una alemanya que es va suïcidar aquí a prop, Unica Zürn. Vivia a Rue Mouffetard, rere la Place de la Contrescarpe. Unica Zürn combinà en moviment d’espiral, com la roda d’un cavallets vista des de dalt, la reiteració d’unes mateixes (o molt semblants) situacions, organitzant un precís contrast entre l’espai tancat d’una habitació (d’hotel, d’un sanatori, de la casa on viu, el sanatori de Witteneau, el de Sainte Anne) amb l’exterior dels carrers perillosament atractius de les ciutats que habita (Berlín, París, Rue Mouffetard, etc.). Els seus textos autobiogràfics, els dibuixos angoixats, corresponen a un exili, d’un país, d’ella mateixa, refugiada en un país interior molt fort. La seva ment ofereix al lector a través de l’escriptura una reorganització orgànica d’una vida, dels principis, records, desastres, que l’havia guiada.

Aprofito que som a la zona de Rive Gauche Sorbonne per anar de cacera a la Vrin, llibreria de filosofia, la Gibert Jeune, on entre els llibres nous en tenen d’usats a preus atractius. O, potser la millor, “La Compagnie”. Observar l’estat letàrgic de la literatura francesa. Però quina qualitat de traduccions i quin interès per l’assagística –literatura de noficció-, que més avall dels Pirineus no es pot ni somiar. Acabem la passejada amb Giuseppe i l’Angela al restaurant Chez Prosper de l’Avenue du Trône. Una bona brasserie de poc preu i gran ambient, amb un extens menú de carns: bourguignon, bavettes, porc, cannard, carn crua. És una avinguda estranya, més ampla que llarga. Fou construïda per rebre Louis XIV i la seva muller a París. Els revolucionaris la van convertir en Place de la Nation. L’aspecte d’aquesta plaça concentra la decadència de París i França: està plena de clochards i gent comú sense sostre. No arriba als extrems de Madrid o Barcelona, però es veu molta gent amb cara de gana. Veiem una família de “roms” instal·lada en dues tendes sota un pont per protegir-se de la pluja traïdora.

Cases i exposicions

Visitem la casa de Victor Hugo, prou falsa. Només queda algun moble, fragments de decoració. Alguns mobles i quadres venen de la casa d’una seva amant. És la imaginació al poder. Com fas per mantenir la unitat d’una casa d’escriptor si la família no conserva absolutament tot el que tenia en el mateix ordre. Ho vaig veure fa anys a la casa pairal de Jaume Bofill i Mates – Guerau de Liost a Viladrau. Un dels casos més tristos que conec és la casa d’Emily Dickinson a Amherst, Mass. No hi queda res de la seva antiga vida, potser només les quatre parets. Hi ha moltes més coses a la Houghton Library de Harvard. Però te l’ensenyen durant una hora llarga inventant el que no hi havia ni hi va passar. El millor de la casa de Victor Hugo, i només per això val la pena de visitar-la, és la vista sobre la Place des Vosges. Aquí veiem un còctel de cambres de cases de Victor Hugo. El més divertit és la sala en estil chinoiserie que va dissenyar per la se va amant Juliette Drouet.

Chinoiserie

VictorHugoVosges

Visitem també al Musée de la Ville de Paris l’exposició dedicada a Lucio Fontana: molt mal instal·lada, segons la Chiara. I és cert, hi ha problemes de llum i perspectives i acumulació de quadres que no et permeten de gaudir d’alguns dels notabilíssims que han presentat aquí. “Una farfalla nello spazio eccita la mia fantasia; liberatomi dalla retorica, mi perdo nel tempo e inizio i miei buchi.”

LucioFontanaSpazialismo

LucioFontana UlleresTallades

La tria de frases de Lucio Fontana n’atrau: “I miei tagli sono soprattutto un’espressione filosofica, un atto di fede nell’infinito, un’affermazione di spiritualità. Quando io mi siedo davanti ad uno dei miei tagli, a contemplarlo, provo all’improvviso una grande distensione dello spirito, mi sento un uomo liberato dalla schiavitù della materia, un uomo che appartiene alla vastità del presente e del futuro”.

Quan acabem la visita “flanegem” per l’interior del museu. La part inferior és un cafarnaüm de peces immenses de grans artistes actuals (Boltanski, un bosc de vídeos de Douglas Gordon mostrats amb tecnologies de vídeo ja obsoletes, etc.), grans obres de Delaunay, fotografies de la exposició del 1937. Veure aquestes fotos m’inspira. I en sortir fotografio des d’angles insòlits la torre Eiffel. Ens preparem per demà que toca Grand Palais, una altra relíquia de les exposicions universals.

Expo1937
TourEiffel1

TourEiffel2

Aprofitant que al Grand Palais hi ha també una retrospectiva de Bill Viola, amb obres des del 1977 fins ara, fem una visita ràpida, de repàs. Alguns dels seus vídeos són impactants: Vides retrospectives de vídeos que hem vist a tants llocs. Vistos en sèrie, un dels més impactants és el d’un home que s’està mullant i que és arrossegat per les aigües. Cinc grans vídeos en una sala a les fosques. Un ensenya la gent que surt corrent d’un edifici i arriba una tromba d’aigua. Fa angúnia i fa pensar en la gent que escapava deles Twin Towers.

Bill Viola présente son exposition au Grand Palais

http://www.youtube.com/watch?v=bzqThweAyt4

Anem tot seguit a la inauguració dels Kabakov. Monumenta. És la sisena exposició que es fa amb aquest títol dins aquest espai brutal, construït en l’estil Beaux Arts  tan típic de París. És un espai descomunal on s’hi han fet exposicions d’avions, concursos hípics, exercicis militars durant la Gran Guerra. És un espai que Le Monde qualifica -i són prudents- d’impossible, 13.000 m2 i fins a 45 metres d’altura. Ah, la “grandeur‘! Els anteriors artistes van ser Daniel Buren, Anish Kapoor, Christian Boltanski, Richard Serra i Anselm Kiefer.

1024px-Salon_de_locomotion_aerienne_1909_Grand_Palais_Paris

1024px-The_Great_Nave_-_Wounded_Soldiers_Performing_Arms_Drill_at_the_End_of_Their_Medical_Treatment

monumenta

 

Els Kabakov han creat “L’étrange cité”. Té 9 espais o edificis: una gran cúpula evoca la teoria del músic rus Alexandre Scriabin que va crear un orgue lluminós a partir de la sinestèsia. Hi ha també una entrada triomfal en runes. El Museu buit, amb fragments de  pintures i música de Bach. Manas, que reconstrueix una ciutat que va existir al nord del Tibet, amb dos nivells: el terrestre i el celestial. El centre de l’energia còsmica. Com trobar un àngel, que és una vella instal·lació de Kabakov. L’àngel entès com al·legoria de l’aspiració a la felicitat i a la sabiduria. Un edifici altre conté les portes, com a expressió de la diferència entre l’interior i l’exterior. Els dos últims són els més nous i els que ens fan caure de cul per terra: ha reproduït dues vegades el seu estudi a Long Island. D’un en diu la capella blanca i destaquen les al·lusions a la propaganda soviètica i la pintura realista socialista. L’art cromo, l’art imposició, que elimina la inspiració i la llibertat. La capella ombrívola recull materials més autobiogràfics. Un element central és la cerimònia de rebre el premi imperial al Japó.

 

ParisExpo1937

Kabakov's
KAbakovGRandPalais

Ho declaren al vídeo i als papers que reparteixen: han volgut fer una obra monumental i íntima, summa de tota una carrera. Els Kabakov parlen de la mort. Tenen 80 anys i per tant plana la mort damunt els seus pensaments. En una entrevista presumeixen de viure a Long Island, lluny de la societat (el caliu) artístic local, amb lleis i necessitats no escrites que condicionen les obres que es fan. Les modes, el sistema de l’art. Les claus de l’èxit. Ells viuen al marge. Amb la Chiara els hem visitat moltes vegades. Viuen una vida monàstica de luxe. Emilia toca el piano de cua. Ilya viu tancat a l’estudi pintant i pintant, i pensant jocs malabars mentals. Les vegades que hi hem anat a visitar-los, o quan han sopat a casa, o quan els hem vist a Documenta, Ilya ha tingut sempre frases genials en el seu anglès rus. Li vaig preguntar una vegada com es trobava vivint als EUA i em va confessar que ell volava, que mai no havia tocat de peus a terra, que encara era a Rússia. Una nit a casa vam observar com ell i Kounelis tenien grans converses, rient com a desesperats. L’un parlava en grec. L’altre en rus. La seva paraula predilecta quan el menjar és bo: “Good materials!”. Quan munta una exposició i les coses van maldades diu sempre: “Big katastroph!”.

L’exposició és una reflexió sobre l’Utopia, la comunicació amb el més enllà, l’espiritualitat, els àngels, una de les obsessions de Kabakov des dels inicis. També la política utòpica, la que ningú no gosarà fer.

Ahir vam veure un film curiós, Zwei Leben (dues vides) de Georg Maas. Ens va agradar relativament. Tenia algun error de guió (petites inconsistències), però està força ben fet. A França el presenten com una espècie de Das Leben der Anderen (La vida dels altres) del 2006. Res més lluny de la realitat. Només s’assemblen perquè la Stasi té un paper destacat, però som en època post caiguda del mur. El film explica la història de Katrine, una dona alemanya que viu una vida feliç amb la seva família a Noruega i que de sobte es veu obligada a tornar a la seva antiga vida d’espia alemanya de l’est (Stasi) per tal d’evitar que el seu secret sigui revelat. És basada en fets reals i posa en evidència la possible presència del món d’ahir entre nosaltres. Del món que torna, de la Rússia de Putín, tan llunyana de la monumental utopia dels Kabakov. El polític de la KGB no té cervell per entendre-la. L’exposició. Les utopies. Els monuments interiors i íntims. Els que només sabem nosaltres.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s