Retorn al Tròpic. Brasil al mes de març

“Sou tão misteriosa que não me entendo.”

Clarice Lispector

Das Leben und die Träume sind Blätter eines und des nämlichen Buches.

Arthur Schopenhauer

Llevar-se a les quatre del matí després d’haver vist un episodi de Heimat-3, “Die Weltmeister” (Campions del món), i haver dormit només tres hores. Sense vaporets, anem a peu a Piazzale Roma: sis ponts que ens separen del món dels automòbils. En pujar a l’autobús topo amb un dels caps del gimnàs, un home sempre amb cara seriosa i circumspecta, de músculs treballats, que fa por i més a aquesta hora, quan tot és encara fosc. Saluda poc al pujar. No saluda quan baixa a l’aeroport Ni mira ni saluda. La vida el castigarà. El món està massa ple d’aquest tipus de personatges que perquè pensen d’anar sobrats, per timidesa, o per cattiveria, viuen en el seu planeta i et miren amb menyspreu. Pobrets! A Il Sole 24. Domenica hi ha un article d’Armando Massarenti, el director del suplement cultural en el qual presenta la filosofia de Marca Aureli, el llibret que editen aquesta setmana. I el que cita em fa pensar on som ara, l’avió que ja ha superat els Alps i s’endinsa en l’Alemanya. L’emperador des d’un punt alt veia “greggi, eserciti, lavori agricoli, nozze, divorzi, nascite, morti, il gran vociare dei tribunali, regione deserte, diverse stirpe di barbari, feste, lutti, pubbliche riunioni, il miscuglio di queste cose e l’armonia che nasce dai contrari.”Contemplant des de dalt i des lluny es relativitza tot. Interromp la lectura el pilot: “It is a beautiful Sunday morning as you can see outside”. Continua la cita de Marc Aureli: “navigazioni di ogni genere nella tempeste e nella bonaccia, creature diverse che nascono, vivono insieme e spariscono.”

Rellegeixo Viaje en autobús de Josep Pla on pren com excusa alguns breus desplaçaments en autobús que l’autor va fer per la Catalunya vella, l’Empordà, la Selva, el Maresme, per presentar la seva filosofia sorneguera. L’autor tenia només 43 o 44 anys i sembla llegir un vellet de vuitanta anys. Parla de la immutabilitat, de la bestiesa de tantes actituds, gestos del present, des dels menjars (els cargols cremats, els bolets menjats quan no és tardor) i suposades converses amb gent que visita o que coneix dalt de l’autobús. Té una digressió magistral sobre el perill que els fills dels pagesos o dels poblets vagin a ciutat a estudiar el batxillerat:

el muchacho de las clases rurales fracasado en el bachillerato y que ha pasado su adolescencia y su primera juventud en una ciudad cualquiera, no sirve ya jamás para vivir en el campo, ni para sentir un verdadero amor por sus propios intereses rurales. Se convierte a veces en un payés teórico y absurdo; otras veces en un ciudadano nostálgico, perdido en la morosidad y el tedio del paisaje. Queda un tipo desdibujado, un quiero y no puedo, un fantasmón pedantesco y desagradable.

Sembla que parli d’ell mateix. En aquest llibre llegim la base teòrica de la seva transformació d’observador i viatger cosmopolita en pagès il·lustrat.

Viatjar amb l’aviació actual és situar-se en els límits de la decadència, la indecència, la incomoditat més absoluta. I amb el soit-disant baix cost arribem a límits insostenibles. Aviat haurem de deixar de viatjar, o fer-ho només amb vaixell o amb la ment, entorn de la nostra cambra. Diverses vegades li demano aigua a una hostessa. Més? em pregunta. Li dic que m’agrada molt l’aigua dels Alps holandesos, que és l’única raó per volar amb KLM. Se’m queda mirant, sorpresa. Llavors diu “és veritat, és molt bona.” Suposo que ha entès la broma, perquè durant les onze hores de vol no pararà de dur-me vasos d’aigua.

Arribats a l’aeroport no seguim les instruccions de les guies que t’avisen sobre els perills dels taxis il·legals i agafem el primer que passa, no ben bé un “radiotaxi”, però arribem a millor preu a la ciutat. En la carretera veiem obres per tot arreu: són les preparacions per al Mundial de futbol d’aquest estiu. El nostre hotel és al barri carioca de Flamengo, a tocar del Largo do Machado. El viatge ha estat llarg i per compensar anem a un petit restaurant portuguès, l’Adega Portugalia. Mengem un sempre segur bacalhau a Gomes de Sà. Exquisit. El Largo de Machado ens sembla una plaça desendreçada, però després descobrirem que és sota atac de la vegetació tropical. Hi ha un parc infantil i de grans on les velletes fan exercicis com si fos un gimnàs. El Brasil, ens sembla, té una gran dimensió social, d’atenció a la gent gran o –descobrirem més tard– de les patronals procurant serveis socials i culturals a la gent. Des de la terrassa de l’hotel veiem la muntanya de Corcovado amb el Sant Cristo il·luminat, que des d’aquí el veiem d’esquena.

 

Rio de Janeiro: Cidade maravilhosa

Esmorzar i posar-se al dia amb la cultura local. Obtenir un número de telefonet brasiler, passejar pel barri per entendre on som. Carrers molt animats ja de bon matí. És un barri de classe mitja, amb les entrades a les cases de pisos protegides per unes tanques que no et deixen arribar al portal d’entrada. Security is tight. És la norma de tota la ciutat. No és així a São Paulo, on viuen més relaxats. La llum del sol, la calor. Veiem per tot arreu “Lojas Americanas”, és una mena de supermercat-farmàcia, on pots comprar des d’una aspirina a un televisor. Bona energia: “Chá Leão Verde tem um ritmo surpreendente. Aquele ritmo próprio da juventude, quando tudo vale a pena.” I tenim consells dels astròlegs locals:

“Os sonhos são inspiradores, companheiros das grandes jornadas. Com eles, ao contrário do que se imagina, você é capaz de ir aos lugares mais longínquos. É tempo de confiar no poder deles.” Horóscopo O Globo Claudia Lisboa 17.03.14

L’amic Paulo Roberto Tonani m’ha convidat a fer una “palestra” (conferència en portuguès, que en italià significa gimnàs). Ens ve a buscar a l’hotel i des del taxi tenim el primer contacte amb la immensa bellesa de la ciutat.

He tingut sort i a Largo do Machado, he trobat una imatge que em serveix de fil conductor. Essent una plaça dedicada a un escriptor s’entén que una casa tingui forma de llibreria.

 

Largo do Machado

Tinc un bon públic, entre altres el Renato Cordeiro Gomes, autor de Todas as cidades, a cidades. Literatura e experiència urbana. I alguns dels amics que vaig conèixer a Vitória: Heloïsa Tóller, Júlia Almeida, a més d’un grup nodrit d’estudiants que inclou un doctorand de la Complutense que passa aquí uns mesos. L’emigració dels nostres dies. La presentació i conversa dura tres hores. Un èxit! Esgotador. Coneixem el campus de la PUC-Rio (Pontifícia Universidade Católica do Rio de Janeiro), una sèrie d’edificis en estil brutalista, l’estil arquitectònic inspirat en el Le Corbusier de la Unité d’Habitation i Mies van der Rohe. Són edificis formats per grans estructures en forma de bloc, amb elements geomètrics i simètrics, formes repetitives, i l’element més vistós és el ciment sense cap decoració. És l’estil que va tenir tant d’èxit en el feixisme espanyol dels anys seixanta-setanta: la UAB de Bellaterra, la Universidad de Granada o l’ajuntament de Boston. Són exemples d’arquitectura repugnant, però que trasplantada al Brasil té un no sé què d’entranyable. Potser perquè la bellesa i força de la natura tropical es menja els edificis i no semblen tan monstruosos ni agressius. El campus de la PUC (pronunciat “puqui”) és un tros de selva. Hem arribat aquí a migdia, hem menjat en un self-service d’aquells que funcionen a pes, pagues segons el pes del que menges. Encara tocats pel jetlag, havíem donat un parell de voltes per Largo do Machado, habituant-nos al ritme i sorolls de la ciutat. El Paulo Roberto ens havia recollit a l’hotel i ens havíem immers en un tràfic urgent. Circulem per túnels sota les muntanyes (morros), i és una bona manera de començar a habituar-se a la meravella d’aquesta ciutat, una de les més boniques que mai no hagi vist. L’efecte el causa la combinació de natura, orografia, la qualitat de la llum. La vintena de morros al costat del mar són verament imponents. La jungla sembla ser a tocar.

José Medeiros, Praia do Arpoador, Rio de Janeiro, 1952

Després de la palestra l’Heloïsa Toller ens du a voltar amb el seu cotxe i a explicar-nos històries de la ciutat. És gentil i informada, professora de literatura brasilera ara jubilada. Parla amb tant de fervor que se salta les normes de la circulació, ens fa entrar amb automòbil en zones per a vianants. Com a bona filòloga li agrada explicar l’origen dels noms i les llegendes locals. Ens ensenya el bar on Tom Jobim i Vinícius de Moraes van escriure “Garota d’Ipanema”, bar que ha canviat de nom, abans es deia “Veloso”, en un carrer que ara es diu “Vinicius de Moraes”. La “garota” és una dona que es diu Helô Pinheiro. Allí bec una de les millors caipirinhes de la meva vida i aprofitem per telefonar la Teresa Manyà que fa seixanta anys. Per molts anys! El nom de Leblon s’origina en un francès ric o un pirata de cabells rossos, que li deien “Le blonde” > “Leblon”. Leblon i Ipanema, paraula indígena dels Tupinamba, són els barris més rics de la ciutat, amb les platges més elegants. I les botigues, passió brasilera, de gran qualitat. Ens ensenya altres indrets: la petita península d’”Arpoador”, l’arponer, dita així perquè en el passat es podien arponejar balenes des d’aquí. Lagao, el llac interior, ara contaminadíssim. “Os dos Irmãos”, dos morros molt propers l’un de l’altre, darrera dels quals es pon el sol cada dia. Els que són a la platja d’Ipanema aplaudeixen la fi de la jornada.

Otto Stupakoff, Tom Jobim, Ipanema, 1957

Heloisa condueix a la seva manera, puja damunt les voravies, s’atura on vol. Quan li comunico el meu entusiasme per la bellesa de la ciutat contesta amb menys optimisme: això és Llatinoamèrica. Ara està millor però les han passades molt magres, diu. Parla amb emoció del seu pare que la duia a tots aquests llocs, en especial a la platja d’Ipanema. És carioca per tots quatre costats. Quan el seu marit va complir els seixanta anys els fills li van regalar una nit al Copacabana Palace Hotel, el més luxós de la ciutat. L’hotel de les estrelles del cinema, on venien Carmen Miranda, Orson Welles, Marilyn Monroe, Rita Hayworth, Gina Lollobrigida, Brigitte Bardot.

Perseguint Orson Welles que va ser aquí l’any 1941, poc després de fer Citizen Kane. Aquí va filmar fragments de dues parts de It’s All True. En una narrava la història de quatre pescadors de Fortalesa, que havien navegat en una bassa fins a Rio per denunciar davant del President Vargas els detalls terribles de les seves condicions de vida i de treball. També va filmar un documental sobre el carnaval de Rio, finançat per un programa del govern dels EUA, “Good Neighbor program”, en un moment d’inicis de la segona Guerra mundial que no volien que els aliats sud-americans ajudessin els alemanys. Orson Welles no va deixar bon record al Brasil. Volia filmar una sèrie de tres vinyetes sobre Amèrica Llatina. Un dels tres, titulat Four Men on a Raft (Quatre homes en una bassa), s’havia inspirat en un article que Welles va llegir a la revista Time . Explicava la història de quatre pescadors que van sortir de Fortalesa, per presentar una protesta al President del Brasil. El capità era Manoel Olimpio Meira, anomenat Jacaré (caiman). Van recórrer una distància per mar de 1.650 milles en una Jangada. Són petites embarcacions fetes pels mars tranquils del nord-est del Brasil i són totalment inadequades per a les aigües més perilloses de la costa sud. Després de 61 dies de navegació sense instruments ni motor, van arribar a Rio de Janeiro . Gitúlio Vargas el president-dictador del Brasil va quedar tan impressionat que els va concedir les seves peticions: els mateixos avantatges dels treballadors industrials sindicats –fons de jubilació, pensions per les vídues i els fills, habitatge, educació i salut. Orson Welles va contractar els quatre pescadors per filmar la versió fílmica de la seva aventura. Un dia de la tardor del 1942 els va ordenar que salpessin cap al mar obert per reproduir les condicions difícils del viatge. Jacaré no volia perquè era massa perillós. Welles li va oferir molts més diners. Es va produir un accident. Colpejats per una onada imponent, Jacaré va ser arrossegat per la borda i va desaparèixer en el mars. El cap en descomposició va ser trobat més tard dins un enorme tauró capturat a pocs quilòmetres per la costa de la Barra da Tijuca.

http://www.youtube.com/watch?v=7Hy-4cI3EVc

Els diaris brasilers van culpar Welles del desastre. els estudis RKO van ordenar Welles d’acabar el projecte amb un pressupost mínim i tornar a Hollywood. Welles es va enrabiar i va començar a trencar mobles del Copacabana Palace. devia ser una escena semblant a la del vell Kane quan trenca tots els mobles de Susan Alexandre. RKO li va cancel·lar el seu contracte i el projecte va ser abandonat . Quant a Welles , la seva carrera , a partir de llavors , va ser un desastre. Va córrer la fama d’enfant terrible i va tenir moltes dificultats per tornar a tenir encàrrecs. El 1985 es van trobar 300 llaunes de pel·lícula en els arxius de l’antiga RKO. Van servir per fer el documental It’s all True (1993).

A Rio hi ha bons restaurants. Els amics d’aquí ens porten a bons locals: Aurora, a Flamengo, un local molt carioca, amb finestres sense vidres, amb una barra al fons on ens alimenten amb la versió local de la “fritanga”, croquetes de bacallà i empanades de formatge. La nit de la fritanga. O anem a l’Alcaparra, cuina internacional amb un toc local. Típic restaurant tocat i posat on els matrimonis grans seuen en un racó, un al costat de l’altre, per poder comentar la gent que entra. El poder de la xafarderia. Boníssima la “carne seca brasilera”. La carta de vins té una curiositat: a la secció de xampanys distingeix entre “Catalunha” (Jaume Serra) i D’Anoia (Cordorniu o Freixenet).

“Quando as mudanças se dão de forma desordenada, podem causar sofrimento. É preciso ter calma para tocar o que deve ser transformado. É tempo de preparar o terreno para uma nova semente.” Horóscopo O Globo Claudia Lisboa 20.03.14

Pugem amb el trencinho de Corcovado, on hi ha l’escultura del Sant Cristo Gros, que protegeix Rio de Janeiro. Va ser construïda el 1931 al cim del morro de Corcovado. Situat a 700 m., al mig del parc de Tijuca. És un dels símbols més coneguts del Brasil i de la ciutat. Una turistada que val la pena de visitar per les vistes extraordinàries de la ciutat i les badies.

Ipanema & Leblon

Pão de açúcar

Rio des del “bondihno”

Baixant del trencinho topem amb amics de Barcelona, el Pere Sagarra i la Teresa Bruguera, que viatgen amb uns amics seus. El món és gran, però esdevé petitíssim per als turistes ja que tots freqüentem els mateixos llocs. Ens aconsellen d’anar al Pão d’Azucar. El bondihno (diminutiu de Bonde, tramvia) que és un telefèric és impressionat. Però la vista no és tan bona com la del Sant Cristo. A Rio les faveles són sempre a tocar, al costat dels gratacels, hi ha un llac contaminat, un camp per jugar al polo. Tot és gran (som a Amèrica) i excessiu. La llum no ens deixa obrir els ulls. Hi ha de tant en tant casalots que amaguen un passat colonial brillant, l’època quan aquesta ciutat va ser la capital del l’imperi portuguès-brasiler. Eren temps de guerres napoleòniques i el rei de Portugal va escapar al Brasil. Ho podem comprovar en el lloc més bonic de la ciutat el Jardim Botânico, un parc immens que havia de ser fàbrica de pólvora. És un lloc ideal per protegir-se del ritme trepidant de la ciutat i conèixer una mica la flora local, tan exòtica. Una senyora argentina molt gentil que treballa a la botiga al costat del bar on ens hem aturat a beure un bon cafè ens aconsella els highlights. I no falla. Li pregunto com es viu al Brasil i contesta sense dubtar: “Aquí mucho mejor!” El mateix que ens va dir un taxista a Buenos Aires l’any passat. L’arbre que m’entendreix més és l’Araucària, el “Pau do Brasil” (Caesalpinia echinata), arbre característic de la mata atlàntica que ha pràcticament desaparegut a causa de l’explotació intensiva per part dels colonitzadors. Era l’arbre més abundant a la costa brasilera. Ara és una espècie en extinció. La fusta era molt preuada i per això ha desaparegut. Coneixem també el “Pau mulato”, un arbre el tronc del qual canvia tres vegades de color al llarg de l’any: fosc, vermell i verd. Hi ha un “orquidari” que du el nom del botànic brasiler João Barbosa Rodrigues, gran estudiós de les orquídies. El mini palau de vidre on viuen les orquídies respira una gran pau. Tot i ser mal moment per la floració hi ha exemplars meravellosos. També ens impressionen les diverses varietats de palmeres. Les més imponents són les palmeres imperials, que em recorden les del magnífic Palmeral d’Elx. La palma del Madagascar, també coneguda com a palmera Bismark.

Llibreries, universitats i biblioteques

Vaig de llibreries, m’interessa Clarice Lispector, que no he llegit mai bé. “Não tenho tempo pra mais nada, ser feliz me consome muito”. Anem a la Galileu, al barri d’Ipanema. Compro llibres de Clarice Lispector. Una escriptora que conec poc, de nom fascinant. Era d’Ucraïna, de família jueva que fugia de la guerra civil a Rússia durant la Grtan Guerra i la revolució. Traslladada al Brasil quan encara no tenia un any es va convertir en una de les escriptores més importants en llengua portuguesa. Busco i trobo A Paixão segundo G.H. (La passió segons G.H.) (1943), novel·la escrita quan tenia només 19 anys, protagonitzada per Joana, la qual explica la seva història en dos plans: la infància i l’inici de l’edat adulta. Superava la tendència dita regionalista de la literayura brasilera, amb personatges que narraven les dificultats de la realitat social del país. La novel·la de Lispector era de caràcter existencialista, totalment innovadora, escrita en un estil el·líptic i fragmentari. La passione secundo G.H.

M’agraden algunes de les seves frase que s’han convertit en aforismes: “Parece tão fácil à primeira vista seguir conselhos de alguém. Seus conselhos, por exemplo. Mas existe um grande, o maior obstáculo para eu ir adiante: eu mesma. Tenho sido a maior dificuldade no meu caminho. E com enorme esforço que consigo me sobrepor a mim mesma. Sou um monte intransponível no meu próprio caminho. Mas às vezes por uma palavra tua ou por uma palavra lida, de repente tudo se esclarece.” Va arribar al Brasil quan tenia un any. Manifestava no tenir cap lligam amb el seu país d’origen: “Naquela terra eu literalmente nunca pisei: fui carregada de colo”. Una de les grans sorpreses de Rio de Janeiro i São Paulo ha estat la qualitat i l’assortiment de les llibreries. La millor la Livraria da Vila a São Paulo.

Un parell de dies vaig anar a la UERJ (Universidade do Estado do Rio de Janeiro). Agafava el metro a Largo do Machado. Els vagons són amplíssims com els del Metro Transversal de Barcelona. No és gaire difícil de navegar perquè només hi ha una línia i mitja. Tothom ens recomana no agafar-lo a hora punta, a partir de les 18. Ho vam fer un dia i gaire morírem d’asfíxia i claustrofòbia. Vam haver de sortir després de recórrer només una estació. Mai no havia vist una ciutat tan col·lapsada a l’hora de tornar a casa del treball.
A la UERJ m’acull la Syrléa Pereira, una historiadora gentilíssima que s’ha dedicat a estudiar la immigració italiana al Brasil. Em parla de les “caixinhas de lembranças”, els sagraris on les famílies dipositaven objectes i fotografies que els lligaven al país d’origen. Ha estudiat la identitat plural italiana que és molt variable, que es construeix al llarg de l’experiència migratòria dels individus, són en transició i van combinant la identitat: brasilers, o italiana, així com pagesos o gent del poble. Em fa un gran favor: introduir-me a la biblioteca i així facilitar-me una de les feines que he de fer aquí: estudiar la poesia concreta brasilera. Llegeixo llibres dels germans Augusto i Haroldo de Campos i de Décio Pignatari. Remeno antologies, estudis crítics. I tinc la sort de descobrir una pàgina a internet, “Estanteria Virtual” on puc comprar a bon preu els llibres que no he trobat a la biblioteca. Me’ls faig enviar a casa de la meva cosina Magdalena a São Paulo i així avanço feina. Els llibres de la biblioteca estan gairebé destruïts. Entre el clima i l’ús intensiu cauen a peces. Però tothom a la biblioteca és molt amable. Una cosa insòlita: la biblioteca té un balcó amb unes tauletes. Des d’allí tens magnífiques vistes d’una favela i de l’estadi de Maracaná, un dels temples del futbol. Els col·legues de la PUC m’havien avisat de les diferències fortíssimes entre el seu campus i el de la UERJ. Universitat privada i pública. El de la UERJ està construït amb una variant de l’arquitectura brutalista.
Un dia la Syrléa em porta a parlar amb una vicerectora. A banda de l’habitual “necessitat de cooperar més entre les nostres universitats”, diu una veritat òbvia: a diferència d’altres ciutats on hi ha un centre i una perifèria a la francesa (es parla de París), a Rio (i a les ciutats brasileres en general) està to barrejat, centre i perifèria, ciutat i sertão, civilització i barbàrie. Per això –diu– són més difícils de controlar. Rio és una ciutat bastant organitzada. De sobte hi ha detalls: al costat de l’hotel al vespre s’instal·la un home amb una barbacoa portàtil i ven pinxus de carn a la brasa. Un dia hi vam veure una llarga cua de missioners mormons nord-americans. Rossos i amb la xap del nom penjada de la camisa.
Un vespre anem a la inauguració de l’exposició de Ron Mueck al MAM, Museo de Arte Moderno. El Museu és una meravella de l’arquitectura moderna construït per Alfonso Eduardo Reidy (1909-1964), acabat el 1955. Té uns amplis molt amples i elegants, ideals per exposicions d’art contemporani, de peces de grans dimensions, instal·lacions i performances. L’edifici és espectacular, voltat pel parc de Flamengo dissenyat per Roberto Burle Marx, un genial arquitecte de jardins. L’edifici és molt fi: l’escala central, gairebé sense passamans, amb forma de cargol, obre una perspectiva molt originals en totes direccions L’Adriana Rosenberg, directora de la Fundación Proa de Buenos Aires que col·labora amb ells em presenta el president del MAM que es fa dir Gilberto Chauteabriand, excel·lent exemple de la manipulació dels noms que es fa a les Amèriques. Semblant al que va fer Dalí que després de residir set anys a Nova York i Califòrnia es va convertir en allò que André Breton va batejar en forma d’anagrama com Avida Dollars. L’espectacle de les inauguracions del món de l’art aquí és amanida amb l’espectacular bellesa de les dones brasileres. Algunes dones joves són estupendes. Altres tenen un posat més passat. Envellir malament, torrades pel sol del Tròpic. Hi ha un grup de dones altíssimes, vestides rigorosament de negre (no és el dol, sinó l’uniforme del món de l’art) de cares intenses, de línies angulars, de mirades vellutades, però amb els braços, les cares, transformades en pellaringues. Tots anem en aquesta direcció després dels quaranta, però si no ho reconeixes és molt més dur. Un altre grup de quatre dones du vestits viroladíssims, alguna s’atreveix amb minifaldilla i fan una impressió de final d’etapa. L’Adriana me’n presenta una, que és de Barcelona. Fa trenta-cinc anys que viu aquí. Es presenta com Maria de las Mercedes (deu ser de família monàrquica). Sap dir dues o tres coses en català: “adéu”. Ha oblidat la llengua. És part de la transformació de la personalitat.

El sistema de l’art en acció

El galerista i col·leccionista Anthony d’Offay m‘explica el projecte que ha muntat a Anglaterra. Organitza amb la seva imponent col·lecció exposicions a tot el Regne Unit. La idea és que el sistema de privatització de trens ha encarit enormement el transport públic i ara els joves no poden anar fàcilment a Londres a passar-hi el dia. Per això ell du l’art als joves. Organitza “Artists Rooms” que han tingut un gran èxit. Atansa l’art als espectadors. Ell coneix Ron Mueck. Diu que és un home australià molt tímid. El seu pare li va ensenyar a fer titelles per guanyar uns dòlars i així va començar una carrera com a artista. L’art de Mueck són unes escultures hiperrealistes fora mida, o massa grans o massa petites. Diuen que és la manera que té de cridar l’atenció de l’espectador.

Ron Mueck, “Still Life” (2009)

Em pregunta D’Offay que quina m’agrada més. No tinc cap dubte: la gallina cap per avall que m’ha fet pensar de seguida en Max Aub i el millor fragment del seu dietari La gallina ciega: “España ya no es España. Hablamos de dos mundos distintos. Al fin, yo soy la gallina muerta, desplumada, colgada en el mercado común. Uno de esos pollos colgados, desplumados, que me horrorizaban cuando niño y que ya aparecen en Fábula verde. Mi idea era que La gallina ciega era España no por el juego, no por el cartón de Goya, sino por haber empollado huevos de otra especie”.

No ens acaba de fer el pes. Però uns dies després, passejant per Rio i São Paulo, veurem amb la Chiara moltes persones –nosaltres mateixos!– que podrien haver estat convertits en escultura per l’artista australià. Cada cop que en veiem un esclatem a riure. Ens ha fet obrir els ulls i veiem el món de manera diferent.

Arquitectura i fotografia

“Mesmo quando as suas relações estão em harmonia, é preciso mudar e estar aberto ai novo. É tempo de transformar as coisas quando elas estão bem, para que perdurem no tempo.” Horóscopo O Globo Claudia Lisboa 21.03.14

Rio de Janeiro és una ciutat de gran arquitectura. Com a tants llocs del Brasil, és un laboratori d’arquitectura del moviment modern. Wright va escriure una frase que defineix el moviment: “form follows function” (la forma segueix la funció) que és el lema de la nova arquitectura. Un dia anem a visitar l’Instituto Moreira Salles. Quina meravella! Protegit per un dels morros, amb vistes al Sant Cristo Gros, és un petit museu especialitzat en fotografia, amb un petits jardins dissenyats per Burle Marx. Havia estat la residència familiar dels Moreira Sales i en van fer donació a la ciutat. Hi ha una exposició de Luigi Ghirri, un gran fotògraf italià. Hi ha una inscripció en portuguès en un dels murs: “Crec que un dels aspectes més fascinants de la fotografia és aquest veure ‘a través’ d’alguna cosa; no es tracta d’una actitud intrusa o de voyeur, sinó de travessar amb la mirada.” (Lezzioni di fotografia)

Per Ghirri era molt important la capacitat de la fotografia d’esguardar el quotidià, el món que existeix, el món de tots els dies que de tant banal no veiem.

Io invece credevo e credo ancora in una differente intenzionalità. […] Consiste nel guardare alla fotografia come a un modo di relazionarsi con mondo, nel quale il segno di chi fa fotografia, quindi la sua storia personale, il suo rapporto con l’esistente, è si molto forte, ma deve orientarsi, attraverso un lavoro sottile, quasi alchemico, all’individuazione di un punto di equilibrio tra la nostra interiorità – il mio interno di fotografo-persona – e ciò che sta all’esterno, che vive al di fuori di noi, che continua a esistere senza di noi e continuerà a esistere anche quando avremo finito di fare fotografia.” (Lezzioni di fotografia)

Encara un altre: “En les meves fotografies els temes són els de cada dia, pertanyen al nostre camp visual quotidià. Són imatges en fi de les que estem acostumats a gaudir passivament, però que aïllades del context habitual de la realitat circumdant, proposades de nou fotogràficament en una narrativa diferent es revelen plenes d’un nou significat.” La fotografia ens ajuda a veure aquesta ciutat, les ciutats del Brasil i del món. El que deia Tom Jobim, “NYC és una ciutat meravellosa, però s’hi està molt malament, Rio és un desastre de ciutat, però s’hi està la mar de bé.” Diferències de percepcions, de prioritats. Descobrim un gran fotògraf: Chico Albuquerque.

Feia fotografies de publicitat, arquitectura. En té una que m’enamora: un tram que passa.

Chico Albuquerque, “Bonde elétrico” 1952. Instituto Moreira Salles

Visitem la Casa Daros a Botofogo, una de les badies de Rio. És un antic orfenat, que després va ser escola angloamericana, i ara s’ha convertit en fundació d’art. Paguen uns suïssos. Han fet una restauració imponent. Aquí l’artista argentí Fabián Marcaccio està enllestint una gran pintura mural que inauguren despús demà, “Paintant Stories”. Davant de l’edifici hi ha una col·lecció d’altíssimes palmeres imperials.

Per consell de Claudio Bergstein, el marit d’Heloisa, un arquitecte enginyer i fotògraf, pugem al convent de San Bento, àlies Sant Benet. Una església d’un barroc excessiu amagat rere una arquitectura de gran severitat, molt portuguesa. Ens saluda un monjo benedictí. Li diu a la Chiara que ha estat a Montecasino, el convent benedictí prop de Roma, escenari d’un episodi brutal de la segona guerra mundial. Hi ha estat, és el lloc d’origen de la seva ordre. Em diu que no hi ha cap moreneta, però sí altres imatges espectaculars.

 

Equips de futbol de Rio de Janeiro:

Flamengo, Botofogo, Fluminense, Vasco de Gama.

Política: Lula i Dilma

Ningú no està content amb el govern. Els dies que som aquí esclata l’escàndol per contractacions de Petrobras mal gestionades, amb casos de corrupció (“corrupção”) als EUA i al Japó. “Escândalo na Petrobras: cai por terra o ‘não sabia’ de Dilma.”

Syrléa ens explica que té alguns amics que van estar a la presó amb Dilma. La crítica que li fan tots: ha perdut la ideologia i s’ha deixat menjar pel poder. Em sona…

Tota la gent que veiem està d’acord: el millor va ser el primer govern de Lula, tot i que s’aprofitava de les reformes fetes per Fernando Henrique Cardoso. Ell va introduir la moneda actual, el real, i va atura la hiperinflació que es menjava els estalvis dels brasilers.

Parlem amb un taxista que ens du un vespre a un restaurant. Està desesperat amb la Dilma: la sanitat i l’educació públiques són un desastre, cues llarguíssimes, baixa qualitat. La privada sí que funciona bé. Tots els taxistes fan cara de deprimits, els faig preguntes, però no tenen ganes de parlar. Pregunto als amics la raó. Coincideixen: sobreviure el tràfic de la ciutat és una epopeia, no els queda més energia per parlar.

Anem una tarda al barri de Santa Teresa, molt turístic, al costat d’una favela, amb molts edificis antics bastant ben conservats i ple de barets i restaurants d’aquells que li agraden a la Chiara. Està ple de francesos… Hi ha una invasió de cartells de protesta contra la supressió del tramvia que arribava fins fa poques setmanes al bari des del centre de la ciutat, a través d’un pont-viaducte. Es nota una consciència social, uns moviments de protesta forts. Pujant amb el taxi, és una pujada costeruda, Un camió bloca el pas al nostre carril. Un cotxe que baixa no li cedeix el pas. El taxista surt de la letàrgia habitual entre els taxistes d’aquesta ciutat. S’enfada. Diu que aquí fa falta educació. Que ell treu la seva arma, l’altra la seva i es maten. Li pregunto si hi ha moltes armes a Rio. Em diu, sorneguer, que la pitjor arma que té l’home és la llengua (la treu), la paraula, l’insult.

 

São Paulo: la ciutat dels emprenedors

Equips de futbol de São Paulo:

Santos, Corinthians, São Paulo, Palmeiras.

El lema de la ciutat de São Paulo, i del portavions del mateix nom: Non ducor, duco, que es pot traduir “No em deixo guiar, jo guio.” Alguns habitants ens diuen: “Viva la fortuna, que a misèria ninguem atura” (visca la fortuna que a a ningú no li agrada la misèria). La ciutat, que també es coneix col·loquialment com “Sampa” o “Cidade dóna Garoa” (ciutat de plugim), és coneguda pel seu clima poc fiable, la mida de la seva flota d’helicòpters, la seva arquitectura, la gastronomia, la congestió de trànsit importants i els gratacels. Es distingeix entre “paulistas” (habitants de l’àrea metropolitana) i “paulistanos” (els de la ciutat). La localitat portuguesa de São Paulo dos Campos de Piratininga va estar marcada per la fundació del Col·legi de São Paulo de Piratininga el 25 de gener de 1554. El col·legi dels dotze sacerdots jesuïtes incloïa Manuel da Nóbrega i José d’Anchieta, i la seva estructura original, “Patio do Colegio”, es troba al cim d’un turó entre els rius Anhangabaú i Tamanduateí. És la ciutat més gran de l’Amèrica del Sud, el centre està ocupat per un bosc de gratacels imponent. La ciutat va esdevenir un pol d’atracció per als bandeirantes, exploradors intrèpids que van marxar cap a terres desconegudes a la recerca d’or, diamants, pedres precioses i indis per convertir-los en esclaus. Els bandeirantes o “abanderats” van fer expedicions excursions terra endins amb el propòsit principal del guany i l’expansió del territori de la corona portuguesa.

En la meva família, per la banda de mumare, ha estat sempre una ciutat present , perquè dos oncles hi van emigrar. Aquí m’informo, però les respostes no són clares. Tornant a Barcelona, el meu cosí Josep Ramon m’informarà amb detall. El dia 21 de febrer del 1953 el governador civil de Barcelona Sr. Acedo va rebre en audiència entre altres persones Mateo Maqueda Zambrano. Era el meu oncle, germà de la meva mare. Puc imaginar pel que he sentit en les llegendes familiars, que són mig tabú, que devia anar-lo a veure per demanar ajut. Estava tenint problemes legals. Tenia una fàbrica tèxtil a Sant Quintí de Mediona, de la qual ara només hi ha les runes. Sembla que comprava cotó a través dels mecanismes del racionament i venia d’estraperlo el que li sobrava.

Runes fàbrica dels Maqueda, Sant Quintí de Mediona

Una vegada va denunciar un client que no li va pagar i aquí van començar els seus problemes amb la justícia. Li van posar una multa de 30 milions de pessetes, que era una fortuna. Tenia alguna coneixença entre els jerarques del règim, un antic responsable d’”Abastos” i això li va permetre de viure en detenció domiciliària. Poc després li van proporcionar un passaport i va poder marxar cap al Brasil a iniciar una nova vida. Al cap d’un any se’n va endur la seva família al Brasil. No el vaig conèixer mai, però diuen que era un home d’una gran cultura i amb gran capacitat de seducció. He vist alguns dels llibres de la seva biblioteca, els que va quedar a casa dels meus avis, les obres completes de Don Marcelino Menéndez y Pelayo, les sèries d’obres completes en edició d’Aguilar. A primera vegada que vaig llegir el Quijote ho vaig fer en una edició que havia estat seva i que el meu pare devia pre-heredar d’ell. El seu germà, el meu oncle Juan el va visitar, i veient-lo molt sol, va decidir d’emigrar també al Brasil. Se’n va endur la família l’any 1960 i mai més no va tornar, excepte per visites que duraven un mes, quan ja estava jubilat. Els meus avis materns van anar a visitar-los diverses vegades. L’avi Juan, que era vegetarià, va tornar carregat amb alguns llibres sobre la política brasilera. Allí va muntar empreses amb més o menys fortuna. En l’imaginari familiar la més popular és la de les “codornas” (guatlles en portuguès), que els meus cosins Juan Luis i Carlos va patir de joves. En les converses d’aquests dies aniran sorgint referències a aquestes aventures de la família americana.

Metròpolis

São Paulo és una ciutat immensa. Tenim com a guia els parents i el llibre de la Phaidon on ens informen dels locals més chics, a la moda. Dels “pijos” al Brasil en diuen “frescos”. Però abans de poder explorar la ciutat ens duen d’expedició a Barra do Una, un poblet de la costa, una mica al nord de Santos, el gran port del Brasil. Travessem el Parque Estadual da Serra do Mar.Un bosc tropical impenetrable. Hi ha hagut un accident o una esllavissada. Un cotxe de la policia ens barra el pas. Prenem un cafè i aprofitem per comprar farofa, una farina feta amb arrels que és un ingredient fonamental per fer la moqueca (sopa de peix). Hi ha una col·lecció impressionant d’ampolles de cachaça, l’aiguardent de canya fonamental per preparar la caipirinha. Viatjar per les carreteres brasileres és incomodíssim. Contínuament hi ha monticles de control de la velocitat que obliguen a disminuir la velocitat. Baixar des de la planura on es troba São Paulo fins al nivell del mar és espectacular. Arribem a Santos, el port més important del Brasil, associat amb un tipus de cafè que sempre esmentava el meu avi. Vistes de racons de la jungla. Malgrat els núvols i la boira, s’albira de tant en tant, trossos de la costa. Arribats al nivell del mar fem quilòmetres de carretera vorejada de parades de fruita i de venda de crancs. Dinem en un restaurant vora el mar, protegits de la pluja. Peix al forn embolicat amb fulla de plàtan. És estrany trobar-se en un ambient de tardor quan a Europa està arribant la primavera. El món al revés. La caseta del Renausinho és un antic dipòsit de barques reconvertit en vivenda. Dues petites habitacions a la part superior i una cuina , menjador i sala d’estar a la planta baixa. El meu cosí té una caseta llogada. En diu un pàrquing per la barca de motor que té. El riu Uno arriba fins a la platja. Intentem banyar-nos a la platja, però és impossible. Plou molt i, a més, l’aigua del riu ha arrossegat una gran quantitat de troncs que floten moguts per les onades ben fortes. Ens banyem a la piscina. Una sensació curiosa: veiem el riu crescut, ple de troncs, amb aigua color xocolata, amb les serps que neden dins l’aigua del riu i nosaltres tranquils en l’aigua de la piscina. Al lluny sentim els crits d’una família que escolta un partit de futbol. La passió nacional brasilera.

Shoppping

Dilluns el meu cosí Carlos i Dona Rosa ens conviden a dinar en un shopping o centre comercial d’Higienopolis. Anar als shoppings és l’altra gran passió dels brasilers, a més de parlar a tota hora per telefonet. Anem a menjar en un restaurant que es diu Galeto’s, pollastre petit cuinat a la brasa. Semblant al d’un restaurant que vam descobrir a Rio de Janeiro. El barri es diu així, ens explicarà més tard Horácio Costa, perquè en l’època que el van començar a desenvolupar es va promocionar com un lloc especial, més alt que la resta de la ciutat (a tocar de l’Avenida Paualista i del museu en estil brutalista de Bo Bardi), amb aigua corrent, un lloc per protegir-se de les epidèmies. El centre comercial és molt elegant. La Chiara descobreix una botiga molt bona de sabates, un Camper passat pel tròpic i desconstruïts que es diu “Ciao Mao” i que tenen models bastant divertits. Ens convencerà sobre els bondats de la marca uns dies després quan veiem que el director del Instituto Tomie Ohtake, el fill de l’artista d’origen japonès, Ricardo Ohtake les du.

Passegem per la zona de Freire. Tot molt “fresco”. Imponent zona de botigues internacionals o brasileres. Preus esclatants. Una botigueta Adriana Barra, a la Alameda Franca, vora el Jardim Paulista, té unes vestits i unes robes de disseny floral, amb combinacions agosarades, però d’un gust exquisit. Es fa realitat el que li deia la Bianca Tarozzi a la Chiara: les dones brasileres es vesteixen d’una manera molt virolada i semblen flors que caminen. Un altre dels meus cosins, Juan Luis, i Neuza ens conviden a sopar a casa seva. Fan un plat discret: feixoada, que és una autèntica bomba gastronòmica. Però gràcies a la dosi habitual de caipirinhes fem el que podem per pair-la. Juan i Neuza viuen en una casa de pisos, davant mateix de la universitat de Guarulhos, un barri més residencial de la ciutat.

Pinacoteca do Estado de São Paulo

Visitem la Pinacoteca de São Paulo, un edifici al Jardim da Luz. Un altre edifici és diu Estacion Pinacoteca. És un edifici més sinistre, que havia estat seu del DOPS (Departamento de Ordem Política e Social), és a dir la BPS de les dictadures militars brasileres. Una part l’han convertit en “memorial da resistência”, per recordar les víctimes de la repressió. Em sembla que això a Espanya ningú no ho ha fet… És un museu molt important per conèixer l’art brasiler. Havia estat una mena d’acadèmia de belles arts.

Davant mateix de la Pinacoteca hi ha un museu molt original: el Museu da Língua Portuguesa, que es troba a l’edifici de l’Estação da Luz. ºEs un gran espai ple a vessar d’estudiants de secundària. Està molt ben muntat i aconsegueixen apassionar-te per un tema una mica abstrús com és el de l’evolució i transformació d’una llengua i l’adaptació a un nou continent. Un text en portuguès explica molt bé el que han fet: “o Museu da Língua Portuguesa adota tal museografia a partir de um dado muito simples: seu acervo, nosso idioma, é um “patrimônio imaterial”, logo não pode ser guardado em uma redoma de vidro e, assim, exposto ao público!”. Deixende banda modernitats absurdes i focs d’encenalls que veiem a tants museus i van a la substància. És un espai a les fosques, amb sons, quadres molt ben dibuixats que et fan entendre les raons de veïnatge i d’originalitat del portuguès en el conjunt de les llengües romàniques.

Els brasilers cultes són uns grans políglotes. Parlen tres o quatre llengües. EL seu espanyol és gairebé perfecte. Sorprèn quan hi ha un grup d’argentins o altres llatinoamericans: cap d’ells no sap un borrall de portuguès. Els brasilers, molt més espabilats, es permeten de parlar amb modismes i accents.

 

 

Arquitectura racionalista i brutalista

A São Paulo –ens diuen– els números dels carrers indiquen la distància en metres des de l’inici del carrer fins a la casa.

Visitem Horácio Costa, un altre dels molts contactes que m’ha passat la Maria Fernanda de Abreu. Ens cita al seu estudi al COPAN, un edifici mític construït per Niemeyer davant de la Torre Italia. El va començar a construir el 1957 i no el va acabar fins el 1966.Va ser construït per la Companhia Pan-Americana de Hotéis e Turismo, d’aquí el nom. Té 1690 metres de longitud, trenta-vuit pisos d’alçada, 1160 apartaments. És l’edifici amb més superfície habitada del món. És un edifici sensacional, dibuixa unes corbes enmig de les estructures mastodòntiques i rectilínies del centre de la ciutat. L’apartament d’Horácio Costa és petit, però el té molt semblant a com era quan el van construir. L’utilitza com a estudi. Tè uns poemes seus il·lustrats per un amic penjats de la paret. Ens ensenya mobles de modernariato (Attività consistente nel ricercare e raccogliere, a scopo di commercio o di collezionismo, mobili, elettrodomestici, suppellettili, accessorî personali, ecc., prodotti industrialmente per lo più nel periodo compreso tra il secondo dopoguerra e gli anni ’60)que ha comprat i ens indica on trobar-ne: mercadolivre.com.br. L’edifici té problemes de manteniment. Té trossos de la façana que estan escrostonats, Els acabats de les finestres no estan gaire bé.

 

Horácio ens porta a parlar amb el “síndico” de l’edifici, Affonso Celso Prazeres de Oliveira, perquè ens deixi pujar al terrat. La vista des d’allí dalt és espectacular. I Horácio ens explica la ciutat. No hi ha res com parlar amb algú que és del lloc, se l’estima i et pot explicar petites llegendes. Ens ensenya els llocs més importants de la ciutat, indica on són els rius, la relació de la ciutat –un lloc a l’origen inhospitalari, fundat coma missió pels jesuïtes– amb l’entorn i amb el conjunt del país.

Parlant treu el tema de la diferència fonamental de la cultura llatinoamericana respecte l’europea. Aquest és un món híbrid, per això hi ha una llibertat que no existeix a altres països del món. Aquí el cànon s’inventa cada dia, no estan sotmesos a la rigidesa dels europeus. El mal gust és acceptable. São Paulo s’està convertint en lloc de referència transversal per tota l’Amèrica del Sud. Ara tenen importants quantitats d’immigrants que arriben dels països de parla hispana. És una ciutat impossible sense prou espai per als cotxes (des de l’última vegada que vaig ser aquí, fa disset anys, han construït no sé quantes autopistes urbanes), els transports públics són insuficients, però d’alguna manera tot funciona, tothom es queixa, i la gent continua arribant. Té 21 milions d’habitants. Dues terceres parts són classe mitja i alta. L’altra tercera part viu a les faveles, però sobreviuen. Han fet una neteja important del centre, l’anomenada Cracolândia, la zona on es troba la Pinacoteca de São Paulo, on la Chiara ha de fer una exposició de la Mona Hatoum al desembre. Horácio diu que São Paulo va ser fundada en un lloc on no hi havia res, lluny de ports, lluny de la capital del país, que era Rio de Janeiro, sense el ritual de la cort. La compara amb Barcelona: només comerç i indústria. És una ciutat burgesa que ha crescut amb l’esforç del treball. Respira una gran energia, però res de la bellesa natural de Rio.

Horácio és un home molt cosmopolita. Va estudiar arquitectura. Se’n va anar als EUA i es va doctorar en literatura llatinoamericana amb el gran profe cubà Roberto Gonzánlez Echevarría. I va sobreviure. Després va passar deu anys ensenyant a la UNAM, al DF mexicà. I va sobreviure. Fa deu anys va tornar al Brasil. Ensenya a la USP (Universidade de São Paulo). I sobreviu. Per això pot fer una bona comparació: São Paulo és més vertical i sembla més metropolitana que el DF. Ens acomiada al Café Floresta, on ens convida a un café “tipo exportação”.

El meu cosí Carlos ens du a visitar alguns edificis emblemàtics de la Lina Bo Bardi. Era una arquitecta comunista italiana que ve decidir d’exiliar-se al Brasil el 1947, poc satisfeta amb la situació política a Itàlia. Pobra, no sabia què li havia de passar després al seu país. Es va convertir en una de les arquitectes més importants del brutalisme. Aquí hem visitat el Museu d’Art de São Paulo (MASP), una immensa massa de ciment que s’aguanta amb dues grapes, pintades de color vermell, també de ciment. Aconsegueix així dos efectes: no bloquejar la vista de l’altra banda de la vall (som al punt més alt de la ciutat, al bell mig de l’Avenida Paulista) i crear un gran espai de dos pisos sense columnes ni espais divisoris.

MASP, São Paulo

Va dissenyar unes estructures especials per mostrar els quadres: una base de ciment en la qual es recolza un vidre damunt del qual es penja el quadre. Com ens explicarà Horácio Costa, era una solució molt hàbil, però poc pràctica per als quadres de gran format. Amb el sistema d’itinerància de les exposicions que caracteritza el món actual, cada cop que s’havia de preparar una exposició diferent no es podia adaptar fàcilment a la rigidesa del sistema expositiu. Ara l’han substituït per una mena de “white cube” que crea un recorregut en forma de serp, sense parets que arribin fins al sostre, amb forats/finestres que permeten de veure altres obres del recorregut. És una solució per mantenir l’originalitat del plantejament de Bo Bardi. La riquesa de la col·lecció, dedicada a l’art europeu, del Renaixement ençà, indica la puixança econòmica d’aquest país. No està al nivell de les nord-americanes, però és de gran qualitat.

Després anem al SESC-Pompeia. SESC = Servicio Social del Comercio (semblant a SESI = Servicio Social de la Indústria; SENAI = Servicio Nacional). Amb un percentatge dels salaris fan obra social. Balls per la gent gran, espasi de lectura, amb uns pocs llibres, diris i revistes, tot de lliure accés. Aquest és un altre lloc extraordinari. Hi ha un Centro de leitura, Centro de tallers, llenguatges artesanals, actuacions de grups musicals, teatrals, de dansa, cinema, i a dues torres bessones: un centre d’esports i una piscina. Són deus torres de ciment amb les finestres de forma irregular, i amb alguns ponts que comuniquen els dos edificis. Esta ple a vesar, signe que és un lloc molt popular, molt utilitzat. Una parella de ballarins fan una actuació entre la gent (performance per als experts) a tocar de l’espai de lectura. Hi ha una zona “Piquenique” amb uns pocs restaurants. Quedem molt sorpresos de l’arquitectura, de la planificació social. És com si a Espanya o a Itàlia les patronals respectives creessin espais socials per als treballadors. Insòlit! No he vist res semblant a cap país europeu. Potser existeix als països nòrdics. Sorprèn la vitalitat del lloc, la multifuncionalitat de l’espai, la participació de la gent. El programa d’activitats d’aquesta setmana omple un petit llibret. L’arquitectura és subjugant, a diferència dels exemples de brutalisme que conec als EUA (l’ajuntament de Boston, la biblioteca Rockefeller de Brown University) o a Europa (la UAB!). Ens queda per visitar la Casa do Vidro, que era la seva residència, però no tenim més temps.

SESC Pompeia, Saão Paulo

SESC Pompeia, Saão Paulo

Tornant cap a Guarulhos Carlos en fa notar una casa a Faria Lima 3477: són dues torres que embolcallen una vella casa que no han volgut vendre.

El Brasil s’escapa des de la finestreta de l’avió d’Alitalia. Volem damunt Vitória, a l’estat d’Espirito Santo, i veiem encara els turons massissos, els morros, tan característics d’aquesta costa, l’excés de natura, de bellesa i de pobresa i de població. Tenim diverses lliçons: la primera és la generositat dels nostres amfitrions: ens han convidat a gairebé tots els dinars i sopars que hem fet; l’amor pel seu país i els ganes que tenen d’explicar-te’l, contra la Dilma Roussef, però a favor del país. A l’Amèrica del Sud et sents lluny d’un món eurocèntric, provincià i provincial. Aquí no et fa falta. L’energia abassegadora et fa oblidar Europa. Ho situes tot en perspectiva. El més important per viure bé: no prendre’s massa seriosament. Allunyar-te amb rigor de les actituds engolades, falses i pedants. Com deia Epicur: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç; però és d’altra banda millor que en les nostres accions el bon judici sigui coronat per la fortuna” (Carta a Meneceu).

 

A l’avió ens acompanya un poema de Clarice Lispector, “Ha momentos” –

Ha Momentos

Há momentos na vida em que sentimos tanto

a falta de alguém que o que mais queremos

é tirar esta pessoa de nossos sonhos

e abraçá-la.

 

Sonhe com aquilo que você quiser.

Seja o que você quer ser,

porque você possui apenas uma vida

e nela só se tem uma chance

de fazer aquilo que se quer.

 

Tenha felicidade bastante para fazê-la doce.

Dificuldades para fazê-la forte.

Tristeza para fazê-la humana.

E esperança suficiente para fazê-la feliz.

 

As pessoas mais felizes

não têm as melhores coisas.

Elas sabem fazer o melhor

das oportunidades que aparecem

em seus caminhos.

 

A felicidade aparece para aqueles que choram.

Para aqueles que se machucam.

Para aqueles que buscam e tentam sempre.

E para aqueles que reconhecem

a importância das pessoas que passam por suas vidas.

 

O futuro mais brilhante

é baseado num passado intensamente vivido.

Você só terá sucesso na vida

quando perdoar os erros

e as decepções do passado.

 

A vida é curta, mas as emoções que podemos deixar

duram uma eternidade.

A vida não é de se brincar

porque um belo dia se morre.

Ci Sono Momenti

Ci sono momenti nella vita che sentiamo tanto/ la mancanza di qualcuno che ciò che più vorremmo/ è strappare questa persona dai nostri sogni/ e abbracciarla// Sogna ciò che vuoi/ sii ciò che vuoi6 perchè hai solo una vita/ e in quella hai solo una chance/ di fare quello che desideri.// Abbi molta felicità per renderla dolce/ difficoltà per renderla forte/ tristezza per renderla umana/ e sufficiente speranza per renderla felice.// Le persone più felici/ non hanno le cose migliori./ Sanno trarre il meglio/ dalle opportunità che appaiono/ lungo i loro cammini.// La felicità appare a chi piange/ a chi si fa male/ a chi sempre cerca e tenta./ E a chi riconosce/ l’ importanza delle persone che passarono per la propria vita.// Il futuro più brillante/ è basato su un passato intensamente vissuto./ Solo avrai successo nella vita/ quando perdonerai gli errori/ e le delusioni del passato.// La vita è corta, ma le emozioni che possiamo lasciare/ durano un’eternità./ Con la vita non si scherzo/ perchè un bel giorno si muore.

 

Hi ha moments

Hi ha moments en la vida que tant sentim/ la falta d’algú que el que més voldríem/ És arrencar aquesta persona dels nostres somnis/ i abraçar-la// Somia el que vulguis/ sigues el que vulguis/ perquè només tens una vida/ I en aquesta només tens una oportunitat/ per fer el que vulguis.// Tenir una gran quantitat de felicitat perquè sigui dolça/ dificultat perquè sigui forta/ tristesa per fer-la humana/ i suficient esperança per ser feliç.// Les persones més felices/ no tenen les millors coses./ Ells saben com aprofitar millor/ les oportunitats que apareixen/ al llarg del camí.// La felicitat apareix els que ploren/els qui es fan mal/ a qui sempre busca i prova./ I a a aquells que reconeixen/ la importància de les persones que passen per la seva vida.// El futur més brillant/ es basa en un passat viscut intensament./ Només tindràs èxit en la vida/ quan perdonis els errors/ i decepcions del passat. // La vida és curta, però les emocions que podem deixar/ durar una eternitat./ No es bromeja amb la vida/ perquè un dia moriràs.