Seguint Orson Welles fins a Essaouira (Mogador)

  Esperant Sant Valentí sortim de Malpensa de bona hora, després de passar la nit en un hotel/motel de cadena nord-americana que és l’adaptació de l’utilitarisme al mal gust italià que en petites dosis pot ser excessiu i exquisit. Som una colla de salvatges. Durant el vol tenim al costat una senyora marroquina molt gran. Es passa tot el temps amb els ulls mig tancats i tremolant. No sabem si arribarà a destinació. Abans de sortir la hostessa ha fet una escena d’aquelles de vergonya aliena preguntant-li si era capaç d’anar sola al lavabo. Hem sortit amb més de deu minuts de retard, cosa insòlita per als de la Difficult – EasyJet. No s’entenien. Ha intervingut un home jove marroquí que ha traduït. S’ha segut al seu costat i l’ha ajudat a cordar-se el cinturó. Després, a mig vol, ha anat al lavabo i una parella de mitjana edat l’ha ajudat a aixecar-se, l’han acompanyat, han fet guàrdia a la porta. No es coneixien de res. Amb la Chiara ens preguntàvem si això passés en els nostres “civilitzats” països, és a dir, si algú trobés una senyora en situació semblant seria capaç de moure un dit. Som d’un món de salvatges. “Queridos amigos de la fauna y de la flora –hauria dit l’ínclit Félix Rodríguez de la Fuente- las estadísticas no engañan.”

Aterrant veiem cases de fang (o que l’imiten), camps i més camps sembrats. Ens rep un sol solet, que s’agraeix després de deu dies seguits de pluja a Venècia, i gaudim de la bona temperatura en sortir de l’avió i caminar fins la terminal. Gestos d’abans, gestos que encara es fan a l’aeroport de Granada, de caminar fins l’avió, desproveint-lo d’aquella bestialitat anònima i mecànica que atribueix a l’entrada a l’avió l’anomenat “finger” d’accés directe a l’avió.

Hem d’esperar sis hores fins que arribin els nostres amics de Bolonya. Davant les amenaces terrorístiques no hi ha cap dipòsit d’equipatges a l’aeroport on puguem deixar les maletes. Decidim agafar un bus, el 19, i provar fortuna a la CTM, o estació d’autobusos. Puja un policia de control i ens diu: “سلام على أنت” (slaam aleikum, la pau sigui amb vosaltres). Arribats a l’estació CTM, després d’una breu conversa amanida d’unes quantes frases inconnexes en un francès macarrònic, però on podem reconèixer amb claredat “Mesi” i “Visca el Barça!”, deixem les maletes en una sala polsosa, on dos encarregats vigilen de la seguretat dels equipatges. El jove que ens ha ajudat a trobar el dipòsit ens demana una propina. Li donem 10 dirham. Un euru. Una petita fortuna en aquestes terres.

I aquí comencem a entendre que fem un viatge cinematogràfic. Aquest serà el fil conductor d’aquests dies. Passegem per la medina, deixant-nos arrossegar pel ritme dels caminants, la gent que va al mercat: caps tallats de xais, muntanyes de verdures, olors perfumades i olors de pudors fortíssimes. De tant se’ns enganxa algú amb ganes de fer de guia i ensenyar-nos les meravelles locals, però aconseguim alliberar-nos-en amb prou elegància. La frase “no som turistes, estem aquí per feina” és sempre de resultats òptims. La medina té l’estructura embafadora de la música dels encantadors de serpents: voltes i revolts que et fan perdre l’orientació. Fins que arribes a la zona turística on només hi ha un nord: fer-te gastar el màxim de doblers en un temps de rècord. No entrem al llibre Guineess, però pel camí trobem uns plats polsosos, d’aquells fets a Limoges en època colonial, guarnits amb motius orientalistes, i que ja n’havíem comprat a Tànger amb la Lauri i l’Andrés. La Chiara s’anima i en compra quatre. Em toca regatejar. Lentament arribem al centre neuràlgic de la medina. A la plaça Djemaa el-Fnaa de Marràqueix ens deixem envair per l’audiovisual.

DSC03817DSC03819

El soroll de la gent que es mou, els crits dels encantadors de serpents, un grup de músics que sota una tenda toquen amb instruments aproximatius. Un violí que toquen de manera vertical és el més estructurat de tots. Sembla ser dins un film. S’assembla molt a la plaça d’una seqüència del primer film d’Indiana Jones (però va ser filmat a Tunis), però sí que és la plaça de la seqüència de l’assassinat d’un misteriós home disfressat d’àrab al film de Hitchcock The Man Who Knew too Much, protagonitzat per

James Stewart y Doris Day, on canta el “qué será será”. Quines imatges en traiem a través de l’ull obsessiu que ho impregna tot de Hollywood? Són records de llocs que mai no havíem visitat que se superposen amb la impressió del present. Què és més veritable? El que veiem ara o el que sabem que ja hem vist en un film de fa anys? Realitats virtuals diria Paul Virilio:

L’espace virtuel a créé un monde artificiel : une cyber-colonie de substitution. Alors que les peuples se conquéraient et se colonisaient, aujourd’hui on se crée des colonies qui existent virtuellement et qui colonisent nos attentions et nos intérêts. L’esprit colonial n’est pas fini. Il s’est déplacé du monde réel de la conquête géographique à la conquête des populations soumises par l’attrait de cette illusion d’optique. 

O el simulacre de Baudrillard que ens sermoneja sobre la desaparició del real: “Bien que les images montrent tout, il n’y a plus rien à voir. … On a éliminé l’absence.”

Des de la terrassa contemplem una ciutat medieval sense gratacels deformadors, una xarxa de carrerons a la medina, tot molt més endarrerit que en els tigres asiàtics. Sostres amb un prat de pantalles parabòliques. Sentim els crits dels cecs amb guia que caminen pels carrers demanant caritat. El so cacofònic dels muetzins en un món sense campanars. Des de la terrassa del Café de France comptem més de vuit minarets. Al fons les muntanyes de l’Atlas nevades, una presència imponent. Records de Granada i el fons de la Sierra Nevada. La companyia d’autobusos de la ciutat es diu ALSA, que és una de les companyies d’autobusos més importants d’Espanya. Lavabos Roca, Xocolates Elgorriaga. La neocolonització subtil. L’ambient del mercat és medieval: els animals vius els executen davant dels teus ulls. Carn fresca. Llegums i verdures acabats d’arribar de l’horta. L’orografia fa pensat intensament en zones del País Valencià o Andalusia. Veiem un local atractiu, cafè d’ambient local. Al costat un cafè amb WIFI. Allí hi ha tots els turistes concentrats.

Va escriure Ana María del Re, amb Borges a Marràqueix: “Llegamos a Marrakech con el ardor de la tarde y el murmullo de cánticos llamando a la  oración. Llegamos con la mirada encendida y es súbito el asombro: antiquísimas murallas, tierra roja, caravanas. Recorremos arenas  y un largo camino de palmeras, “árboles de vida”, decían los caldeos. Ciudad del sur, capital de un vasto imperio milenario, fundada por los almorávides en l062, ciudad de fulgurante historia, ciudad que dio su nombre al país entero. Confluencia de razas y culturas, tradiciones y leyendas: Marrakech, “Tierra de Dios”, en árabe, Marrakech, “la Roja”, “la Sahariana”, entre el Alto Atlas y los umbrales del desierto.”

Arriben Puppa i Andrea i amb un transport anem de Marràqueix a Essaouira, l’antiga Mogador. Són 170 km per carretera. Hi ha controls de policia cada 40 km. Aquí no es mou ni una mosca sense permís de l’autoritat. La carretera és ben asfaltada, amb pobles que recorden els de l’Índia, amb tota l’activitat concentrada al voltant de les cases-botiga que hi ha a peu de carretera. De tant en tant un home dalt d’un ase travessa la carretera. O avancem ciclistes. Al final del viatge travessem una zona de boira espessíssima. Som a tocar de l’Atlàntic. El més sorprenent en arribar a Essaouira són els grups d’homes joves que tenen claus a la mà i inviten els viatgers a llogar un apartament: “llave en mano”. “La llave de oro”, es deia una immobiliària de fa temps. Són les 9 del vespre i a les rotondes d’accés a la ciutat esperen fins qui sap quina hora a veure si pesquen un client. Sistema preinternet.

Som en una caseta al bell mig de la medina d’Essaouira (Al-Suwayra, la ben dissenyada, petita fortalesa). És una petita ciutat d’uns 70.000 habitants, dissenyada per un arquitecte francès, Théodore Cournut, per al sultà Muhammad ben Abd Allah, qui va decidir construir a la zona una base naval des d’on els corsaris podrien atacar a les flotes dels estats europeus. La comunitat jueva fou important i va tenir un efecte en la prosperitat de la ciutat. Els jueus van arribar a ser disset mil contra deu mil musulmans; es dedicaven a la joieria que era molt apreciada per la burgesia musulmana. Mellah és el nom del barri dels jueu, el call o ghetto, al Marroc. Mellah en àrab significa sal. Ens conten que una de les activitats dels jueus era conservar amb sal els caps dels enemics tallats pels guerrers magrebís. Essaouira fou considerada com el port de Tomboctú, ja que aquí arribaven les caravanes amb or, espècies i esclaus procedents de l’Àfrica sahariana i subsahariana. Un dels llocs més característics de la ciutat és la muralla de la banda del mar coneguda amb el nom de la Skala. Els canons són espanyols i arriben de Sevilla, Barcelona, etc.

canon_300scala_kasbah_barcelona_200

scala_othello

Aquí a la Skala va filmar Orson Welles algunes escenes d’Othello l’any 1951.

Essaouira és una ciutat petita i en decadència lànguida. Hi ha turisme, no tan important com a les ciutats imperials del Marroc, han construït hotels de luxe que estan buits i tenen l’aire desolat de cases de repòs abandonades, com de film de Carlos Saura. La principal riquesa ve de l’agricultura. Els turistes dits d’aventura practiquen el surf i el kitesurf, ja que hi ha uns potents vents atlàntics. Passejant per la medina descobrim el nucli de l’artesanat local. És la marqueteria, de gran qualitat, treballant la fusta de tuja, d’una olor penetrant que m’enamora. La tuja és una planta conífera de la família del xiprer.

DSC03962

El riad on ens hostatgen els nostres amics bolonyesos té la típica estructura de les cases tradicionals: un pati central entorn del qual hi ha la planta baixa, amb les serveis menjador, cuina, primera planta amb les habitacions i banys i terrat a l’últim pis. Sembla que siguis a Sevilla. La casa li diuen “Le petit palais aux bananes” i va ser restaurada fa quinze anys per un estilista francès que es deia Dupuis. El va decorar en un exagerat però excel·lent gust “orientalista” que voreja el kistch. Cada habitació té un nom, un color i un motiu: le salon, la chambre verte, bleue, rouge, la salle à manger, la bibliothèque amb el seu corresponent cabinet des curiosités, la terrasse i el dêpot. Dupuis va deixar en herència un servent, Ahmed, i una sèrie de rituals: des dels menús que prepara, el lloc on i com serveix l’esmorzar (seguts en uns otomans al terrat, voltats de gavines i amb una llum espectacular). Ahmed que deu tenir quaranta anys, contra les recomanacions de Dupuis, s’ha casat amb una jove marroquina, Hayat, i han tingut una nena. Viuen en un parell d’habitacions al terrat de la casa. Els nostres amics no han volgut tocar res de la decoració de la casa i fa una impressió de museu, de monument funerari, dedicat a la memòria del personatge o de l’orientalisme. Em ve a la memòria cada cop que entrem a la casa l’obra de Edward Said, Orientalism (1978). En l’anàlisi de Said, l’Occident essencialitza les societats orientals (Nord d’Àfrica, Orient mitjà i llunyà) com unes societats estàtiques i subdesenvolupades, construint així una visió de la cultura oriental que pot ser estudiada, representada, i reproduïda. Implícita en aquesta construcció hi ha la idea que la societat occidental és més desenvolupada, racional, flexible i, per tant, superior. Quina angúnia! Moltes de les obres pintades per Eugène Delacroix, Jean-Léon Gérôme i Jean Auguste Dominique Ingres, retraten l’Orient com una cosa exòtica, acolorida i sensual, per no dir estereotipada. S’inspiren en els llocs i les llegendes del nord d’Àfrica, un dels llocs ocupats per l’imperialisme francès. Gérôme pintava escenes sovint considerades escandaloses, d’harems, banys públics i subhastes d’esclaus i és el responsable de l’equació de l’orientalisme amb el nu de regust pornogràfic.

DSC03987

DSC04180 DSC04002DSC04179  DSC04011

Dupuis va decorar la casa de manera obsessiva. Un dels motius més freqüents és la mà de Fàtima o “Hamsa”. El trobem també a moltes botiguetes dels mercats de la Medina. Pregunto i m’expliquen el sentit. Són els cinc dits de la mà dreta i simbolitzen els cinc deures d’un bon musulmà: creure en Alà, fer oració cinc cops al dia, fer caritat als pobres, dejuni durant el Ramadà i el pelegrinatge a la Meca. Les oracions ens bombardejaran l’oïda. El riad és al costat d’una mesquita i cada matí ens desperta la crida a pregar abans de la sortida del sol. També les sentim durant el dia Les cinc pregàries segueixen el ritme del sol i marquen una ritualitat atàvica: fajar abans de la sortida del sol; dhuhr, a migdia, com l’àngelus; asr, a la tarda; maghrib, a la posta de sol; isha, al vespre abans d’anar a dormir.  

DSC04166 DSC04099

La religió és omnipresent. Passem per davant d’una agència de viatges. Anuncien tres destinacions: la Meca, París, Estambul i Egipte.

othello_filmposter_500

            L’orientalisme tindrà en aquests dies a Essouira altres versions. Una és la presència protectora d’Orson Welles. El primer dia visitem la Skala, on va filmar escenes d’Othello. El segon dia busquem el monument que li va dedicar la ciutat, completament vandalitzat, però en el qual veiem restes d’un Orson Welles convertit a l’Islam. És a tocar de l’hotel més bonic fora de les muralles: l’“Hotel des îles”.

DSC04022

Welles va filmar aquí entre 1949 i 1951 escenes del film Othello que va guanyar el Grand Prix al festival de Cannes del 1952. Com passava amb gairebé tots els films de Welles, la filmació va ser interrompuda per contratemps i problemes financers:

…..I gathered together my actors and Trauner and my Italian crew, and away we went to Mogador to shoot it. We arrived in this condemned area — a little-known, out-of-the-way port on the Atlantic coast of Morocco — and everybody checked into hotels. Two days later, we got a telegram says the costumes wouldn’t come because they hadn’t been completed. A day later a telegram came saying that hadn’t been started. And then a telegram came saying that Scalera had gone bankrupt. So I had a company of fifty people in North Africa and no money — though we had film and we had our cameras — but how can you shoot Othello without costumes?…..

photo-5

Estem en un set cinematogràfic. Aquí també es va filmar algun episodi de la molt popular sèrie Game of Thrones:

La segona exhibició de l’orientalisme en la proporcionen els nostres amfitrions. Fa uns anys en un aeroport van conèixer una jove italiana que anava al Canadà. Parlant parlant es van fer amics –els retards de l’aviació– i al cap d’un temps es van tornar a veure i van conèixer la mare. Parlant-li de la casa a Essaouira, aquesta dona va tenir una mena d’il·luminació. Va creure que ella mateixa era la reencarnació d’una dona llegendària, una dona de Còrsega coneguda com la Sultana del Marroc. Es tractava de Marthe Franceschini (1756-1799), rebatejada com a Davia Franceschini. La història que ens expliquen Puppa i Andrea és apassionant i ens il·lumina sobre els misteris del nord de l’Àfrica. Allò que no volia Edward Said que ens agradés als europeus. La història era més o menys així:

Una parella de pagesos corsos, que eren casats de feia poc, conreaven tranquil·lament el seus camps a la vora del mar. Es deien Jacques-Marie Franceschini i Silvia Monchi. Van desembarcar uns pirates tunisians i els van capturar. Era l’any 1751. Els van dur a Tunísia, on van ser venuts al majordom del Dey d’Alger. El Dey era el delegat dels otomans, una paraula turca que vol dir “oncle matern” i fou donat com a títol als governants otomans a Algèria i Tunísia. Jacques-Marie obtingué la confiança com a supervisor d’esclaus del Dey. Es va convertir en un bon administrador, cosa que li permeté de fer una gran fortuna. Un dia s’assabentà d’una trama per assassinar el Dey. Després de dubtar molt va avisar el Dey, qui va creure l’avís. Per donar-li les gràcies , li va fer rics presents i li va donar la llibertat.

Durant l’estada a Tunísia, el matrimoni Franceschini va tenir una filla, que va néixer el 25 abril del 1756, i fou batejada el 29 del mateix mes pel Germà Antonius Stephanus dels caputxins de Gènova. La parella i la filla Marthe Franceschini es van veure lliures per sortir de Tunísia i poder tornar a Còrsega. Durant el viatge van ser segrestats per pirates marroquins que els portaren al seu país. Els van vendre com a esclaus al sultà Sidi Mohammed ben Abdallah. Jacques-Marie es va convertir en el director dels treballs al jardí imperial de Marràqueix. Jacques-Marie va tenir la idea d’enviar al Sultà un llibre de memòries en el qual relatava el fet que havia salvat la vida el Dey de Tunis i que no podia ser considerat com un estranger. Amb la seva dona i els dos fills, Marthe i Vincent (aquest darrer havia nascut a Marràqueix el 29 novembre del 1759) va ser rebut pel sultà. El sobirà va quedar impressionat per la bellesa, la gràcia i l’esperit de la jove Marthe i va demanar que fos duta immediatament a dins del Serrallo.

Jacques-Marie, la seva dona Silvia i el seu fill Vincent van tornar a Còrsega. Van tenir un tercer fill, Augustin, nascut a Corbara. Franceschini patia molt per l’absència de Marthe, ja que considerava la presència de la seva filla a l’harem del sultà com el pitjor dels insults. Per això va decidir de tornar al Marroc. Va demanar ajut a un amic, Pascal Paoli, qui li va aconsellar que deixés que la seva filla seguís el seu destí. De tota manera va organitzar una expedició i se’n tornà al Marroc. Però el destí no va pas voler que ell arribés a complir el seu desig. Poc després d’arribar al Marroc, va morir de la pesta a Salé, prop de Rabat.

Marthe es va veure obligada a convertir-se a l’Islam i va rebre el nom de Dawiya (Davia). El Sultà deia que ella era la més bella rosa del seu harem. Apreciava la seva frescor, l’encant i l’enginy. El 1786, Marthe es va convertir en la seva esposa legítima, i doncs, en la Primera Sultana. Al seu poble, a Còrsega, en deien l’Emperadriu del Marroc.

La llegendària bellesa Davia va provocar moltes enveges. El sultà li va demanar de seguir estudis de dret islàmic i va obtenir el diploma de Talba (llicenciat en dret), una cosa única a l’època. Fins i tot li va encarregar de tenir cura de la correspondència amb les corts europees i va ser admesa al seu Consell Privat. La seva influència va ser enorme en la política interna i exterior del Marroc, va tenir una gran influència en les poblacions musulmanes. La Sultana es considerava francesa i va convèncer el sobirà d’establir relacions amb Napoleó, amb l’excusa que estava orgullosa que un cors fos emperador dels francesos. Anys més tard Davia va voler reveure la seva família. El Sultà va accedir a la seva petició i va enviar emissaris a Corbara, amb una carta en la qual demanava la seva mare de visitar-la al Marroc. Després de la intervenció del Monsieur Chiappe, cònsol de Venècia al Marroc, Lluís XVI encarregà al vescomte Dubarin Pélivier, Cònsol de França a Tànger, que lliurés els passaports necessaris perquè la família Franceschini viatgés al Marroc. Van ser rebuts amb tots els honors deguts als prínceps de la família imperial. Es van establir a la ciutat de Larache, on es retiraria Davia després de la mort del seu marit, Sidi Mohammed Ben Abdallah. Davia va morir a Larache l’any 1799. La seva mare va morir a la mateixa ciutat el 19 de gener del 1811. El 1804, Vincent Franceschini, el germà de Davia, es va retirar a Còrsega, al poble de Corbara on amb els diners guanyats al servei de l’estat francès i amb els regals de la seva germana la Sultans, va construir una casa prop de l’església que es diu “A casa di i turchi.”

Essaouira és una petita ciutat plena de llegendes locals. Un dia dinem a “Le chalet de la plage”, amb una terrassa magnífica amb vistes a la platja i al port de pescadors. Ens esquitxen les onades d’un mar amb restes de temporal. Puppa ens explica la història de Beatrice. És una francesa que viu al Marroc des de fa anys i té molt bones relaciones entre els cercles del poder. El rei li va regalar una boutique en un dels millors hotels de Marràqueix. En mostra d’agraïment cada any li regala al rei un diamant. Un dia estava en aquest restaurant també conegut com Chez Jeanot. EL propietari li va explicar que a causa d’una nova llei havia de tancar la terrassa abocada al mar. Beatrice, gata llesta, en lloc de demanar-li un favor al rei, el va convidar a dinar en aquella terrassa. Quan van haver acabat li va explicar el que passava. Immediatament el rei va concedir permís per mantenir l’estructura il·legal. Des de llavors Beatrice té una taula reservada i ella i els seus acompanyants estan convidats a dinar sempre que hi van. És la llei de les monarquies absolutes i dictatorials. El restaurant és agradable, més per la vista que pel menjar, pintat del característic blau mogador. S’hi menja com a tot arreu en la ciutat –diuen els amics bolonyesos–, ni molt malament ni massa bé. Hi ha velles fotografies de la ciutat penjades a les parets, i mapes antics del Marroc (antics del 1960). També té la típica paret plena de les fotografies amb el propietari de les celebrities que han passat per aquí.

Tercer cas d’orientalisme: els espanyols feixistes al Marroc. A l’avió vaig començar a llegir l’últim llibre de Nil Santiáñez, Topographies of fascism : habitus, space, and writing in twentieth-century Spain (Toronto U.P., 2013), en el qual explora l’escriptura feixista espanyola i com a través d’assaigs, discursos, articles, materials de propaganda, poemes , novel·les i memòries, manipula la concepció de l’espai des dels anys vint fins a finals dels anys cinquanta. Opina que el feixisme es va expressar en termes espaials en tres fronts diferents: al Protectorat espanyol del Marroc (1912-1956) on els feixistes van forjar una mitologia durant la guerra del Rif (1921-27); en la recreació de tres mites de l’espai: Castella, Roma, i l’imperi; i en l’escriptura feixista sobre la ciutat. Aquí al Marroc van trobar un escenari important. Es va practicar allò que Santiánez anomena una tecnologia de l’estriació, que consisteix, en una reescriptura del sentit de l’espai. Després de la pèrdua de les colònies el 1898 l’interès pel nord d’Àfrica va augmentar exponencialment. Per això hi ha una explotació del mite de la guerra d’Àfrica del 1859-60, destacant grans gestes com l’entrada triomfant a Tetuan que immortalitzà Mariano Fortuny pare i és inscrita al plànol de l’Eixample barceloní en una plaça important, illa de nàufrags automobilístics amb el pobre Dr. Robert abandonat a la seva sort.

800px-MARIANO_FORTUNY_-_La_Batalla_de_Tetuán_(Museo_Nacional_de_Arte_de_Cataluña,_1862-64._Óleo_sobre_lienzo,_300_x_972_cm)

Nil Santiáñez analitza entre molts altres textos una novel·la de Tomás Borrás, La pared de la tela de araña (1924). Sentint un romance, el narrador comenta:

Yo tenía oprimido el corazón. Aquel romance bárbaro, aquel poema de la Edad Media española estaba vivo en Xauen desde hacía siglos. Era una llamita de nuestro espíritu alimentada, avivada, inextinguible en el fondo del barrio maldito, del barrio sembrado de sal. Era el idioma, momificado en aquel calabozo, el idioma todavía niño, pero intacto de contaminación, preservado en aquel hoyo de murallas como la flor decantada del alma

Xauen li sembla vist de fora un poble andalús i per dins li recorda Toledo. Santiáñez inclou en el llibre, entre altres perles, un mapa lingüístic del “dialecto árabe andaluz en Marruecos” que prové del llibre de Rodolfo Gil Benumeya, Marruecos andaluz (1942).

38310378

DialectoArabeAndaluz

La Legión i les heroïcitats del jove general i futur dictador sanguinari Franco, van ser alguns dels episodis claus en la creació del mite. Episodis menys brillants com la Setmana Tràgica del 1909 o el “desastre d’Annual”, del 22 de juliol de 1921, amb la gran desfeta de les tropes espanyoles, que va tenir 8.000 soldats morts entre els quals el general Manuel Fernández Silvestre, van ser convenientment oblidats. Aurora Bertrana fou molt incisiva i cruel en els “Tres minuts de serietat” del seu llibre d’”impressions viatgeres”, El Marroc sensual i fanátic (1936) en els quals reflexiona sobre la condició colonitzadora de l’espanyol.  Són uns minuts impagables que concentren una lliçó cruel:

Ja que anem a fer de mestres de civilització, hauríem de mostrar-nos molt més civilitzats, menys moros i més occidentals.  Però ¿pot el vell poble espanyol considerar-se com a raça purament europea? ¿Pot representar l’Occident? ¿No seria un vell poble infinitament interessant, profundament respectable, però incapaç per a occidentalitzar altres pobles? ¿No fóra millor que, si realment hem d’occidentalitzar, comencéssim per nosaltres mateixos? (90).

Fem el viatge de retorn cap a Marraqueix a punta d’alba. Alguns homes sortien de casa seva per anar cap a la  mesquita. El viatge de retorn. Viatges de record i invenció. Migracions. Llegíem aquests dies les notícies terribles sobre els “assalts” a la frontera europea a Ceuta i la reacció del “ministru” de torn, tirotejant els immigrants. Saltar la tanca per provar una vida millor. Ahir al vespre Puppa i Andrea ens explicaven una altra llegenda. Aquesta certa. Aquí han conegut una dona, Aisha, que treballava en una botiga de roba de bon gust, Chez Babette. Ahir els va trucar i els va dir que s’acaba de casar amb un anglès i que se’n va a viure a Londres. El seu somni era fugir d’aquest país. Era massa gran per poder-se casar. Més coincidències. Tenen ganes de vendre la casa. Ahir mateix els va trucar un agent immobiliari per saber si estaven interessats a vendre. Més migracions i moviments. Hauran de trobar un Orson Welles o un Hitchcock per ser filmats.

Advertisements

One thought on “Seguint Orson Welles fins a Essaouira (Mogador)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s