Jimmie Durham a Nàpols

800px-Jimmie_Durham

Visitem l’artista Jimmie Durham al seu refugi de Nàpols. Bona excusa per conèixer millor un personatge singular i passejar per Nàpols, la terra de San Gennaro. Arribem amb un tren exprés, perdó, d’alta velocitat. Travessant els paisatges suaus de la Toscana, el Lazio, fins arribar a la Campania. Dissabte mig ennuvolat,  pietat de l’hivern, però als voltants de Roma despunta el verd en els camps. A tanta velocitat no s’acaben d’entendre els paisatges, provoca vertigen. Sonata de tardor d’Ingmar Bergman acaba amb una seqüència impressionant. La mare (Ingrid Bergman) sola en un tren contemplant les cases de lluny on la gent du una vida normal que ella és incapaç d’atènyer. En algun lloc he llegit que se sent com un tren de tornada a Hollywood, portant-la lluny dels dolors que ha obert el fet de “tornar a casa”.

Bergman, Autumn Sonata

San Gennaro, patró de Nàpols. El barri antic de Nàpols és impressionant. Són uns carrers estrets amb roba estesa de banda a banda del carrer, brutícia per terra, la gent parlant al carrer malgrat la fresca, grups de ragazzini  amb motoretes amunt i avall. Immigrants, pizzeries, perruqueries (per què n’hi ha tantes?). Visitem el Museo Madre d’art contemporani, a tocar de l’hotel, enmig d’aquest barri devastat. Des del terrat podem veure una vista excel·lent del Vesubi fumejant. Quan explotarà en erupció? Només ho sap San Gennaro.

Vesuvi1

Visitem la Catedral on hi ha una capella dedicada al culte del sant. No l’havia visitada mai. Fervor. El lloc més important és la capella del Tesoro del sant. Tenen el reliquiari rere l’altar dins una caixa forta que amaguen unes cortinetes vermelles. L’exposen durant vuit dies tres vegades l’any: el primer dissabte de maig, el 19 de setembre (dia de la seva mort) i el 16 de desembre (festa que celebra la protecció del sant sobre la ciutat). La liquació de la sang és un miracle –segons l’església catòlica– que es produeix cada any el 19 de setembre, aniversari del seu martiri, des de fa 400 anys. Un sacerdot exposa en l’altar de forma solemne, davant d’una urna que conté el cap del sant, una ampolla de la mida aproximada d’una pera que té la seva sang solidificada. Després de resar, la sang, normalment sòlida i de color negra, es torna líquida i vermella augmentant el seu volum. Misteris de la ciència. A la revista Nature, van publicar un article en el qual s’explicaven els principis científics d’aquest fenomen (Working bloody miracles, vol. 353, 10 octubre de 1991). Quan això no passa, és senyal de mal auguri. Així va ser el 1980, quan un terratrèmol va destruir el sud del país i va deixar tres mil morts. El dia abans que el Nàpols de Maradona guanyés el primer scudetto l’any 1987, la sang es va liquar. Maradona es va convertir en un personatge tan important per als napolitans com el sant.

Sant Gennaro, va néixer en una família pobra i quan era nen va morir la seva mare. El pare, casat en segones núpcies, va enviar al seu fill, encara en edat primerenca, a treballar com a porquer. Un ermità el va convèncer a seguir la vida religiosa. Va arribar a ser Bisbe de Benevento, i va morir martiritzat a Pozzuoli al segle IV, durant la persecució de Dioclecià. Sobre San Gennaro hi ha moltes llegendes. Va ser llançat a les feres, però aquestes es van agenollar en senyal de respecte davant d’ell.

Menologion_of_Basil_066

Després els van ficar dins un forn, ple de brases, i va sortir-ne indemne. Finalment fou decapitat. Aquí sí que s’hi va quedar. Mort. Més d’un segle després, l’any 432, durant el trasllat de les relíquies des de Pozzuoli a Nàpols, una dona va lliurar al bisbe dos flascons que contenien la sang seca de Sant Gennaro. A Nàpols hi ha una tradició (la Smorfia) per interpretar els somnis, atribuir-los un número i guanya la Lotto. Els números de Sant Gennaro (per jugar a la lotto): 9 – 15 – 18 – 53 – 55.

Jimmie Durham i la seva companya, la brasilera Maria Thereza Alves, viuen des de fa uns anys entre Itàlia i Berlín. Abans a Roma, ara a Nàpols. Es van conèixer a Nova York, quan ella estudiava a l’escola d’art The Cooper Union. Van deixar de viure als EUA fa anys. Primer van anar a para a Mèxic, a Cuernavaca. Després es traslladaren a Europa: Irlanda, Berlín. I ara passen molt de temps a Itàlia. Ell diu que no pensa tornar mai més als EUA. Parlen amb un cert cansament de la vida alemana, però reconeixen que allí les coses funcionen i que es paguen menys taxes que a Itàlia. Quan Jimmie va tenir un ensurt de salut l’any passat, sort va tenir del sistema de sanitari alemany. Va néixer a Arkansas. Ha estat sempre molt compromès amb la lluita per la defensa dels drets dels nadius de les Amèriques, contra el colonialisme i l’imperi(alisme) dels blancs.

IamJimmieDurham

Ella també és artista i fa unes composicions pictòriques i instal·lacions amb motius sempre ecologistes i de reivindicació dels nadius de les terres colonitzades. És co-fundadora del Partit Verd del Brasil. Ens ensenya plafons d’un dels seus projectes (molt didàctic): Seeds of Change, sobre les modificacions de l’agricultura planetària a partir dels intercanvis i els transport per vaixell a partir del segle XV. A l’escala de casa seva té una dibuixos grocs amb inscripcions. Només d’entrar a la casa ens ha preguntat si volíem pujar amb ascensor o fer el tour. No ha sigut difícil triar.

Fabbrica A Nàpols han restaurat una part d’una antiga fàbrica de pell. És un loft amb pisos. Magnífic, amb grans espais i vistes a una antiga fàbrica, com un enorme pati interior. Aquí viuen enmig de la voràgine napolitana, però protegits, com en una reserva. No goso dir-ho. Aquí s’estan instal·lant artistes i arquitectes en un intent de gentrificar aquesta part dura de la ciutat. Som a les portes del centre que aquí en diuen storico, a tocar de la Porta Capuana i de l’estació central.

M’agrada la primera exposició-acció que Jimmie va a fer a Como el 2004, en una antiga fàbrica que és propietat municipal. Era un projecte que titulà Stones rejected by the builder. El tema era la pedra utilitzada per l’artista com un mer instrument, com una cosa mòbil, un “no-monument”. Tot el treball de Jimmie Durham posa en dubte la idea de monumentalitat que és la base de la tradició artística occidental. Les pedres grans i petites s’acoblaven, apilades les unes sobre les altres, amb la intenció de modificar la percepció habitual comú dels objectes o les situacions. Jimmie és un hàbil transformador de realitats. En la millor tradició de l’object trouvé sublima la runa urbana i la converteix en petits monuments, junta peces de cotxes rovellades o s’empesca jocs de paraules provocatius. Es mou sempre entre el sòlidament real i allò que és més enllà de la realitat. Té un heterònim (que ha resultat ser un artista cubà), José Bedia. Segons Jimmie: “José i jo no som surrealistes, però creiem que encara no disposem d’informació suficient per a ser realistes.”

Jimmie-Durham-Csav-200411

Jimmie Durham dins un Ape ben carregat.

Jimmie Durham CSAV 2004 10

Jimmie Durham ens ha citat a les 19:30. Ens convida a un típic ritual italià: un apperitivo, en aquest cas a casa seva. Ha convidat altres joves artistes napolitans. Parlo amb una, Rosaria, que ha viscut cinc anys al Japó. Comenta les dificultats dels japonesos amb la llengua escrita. Diu que als quaranta anys han de tornar a escola “per repassar”. Ha viscut amb un japonès. És com fer el servei militar. Quan va tornar a Nàpols, després de cinc anys al Japó, va tenir un autèntic xoc cultural: la por a ésser atacada. El fet de saber que la teva vida és a mans d’un altre, una habitud que havia gairebé oblidat. Rosaria ens explica que ensenya a Cattanzaro, una ciutat de la Calàbria on hi ha un dels ponts més alts d’Europa. Cada any s’hi suïciden molts joves, que arriben de tota la regió, desesperats de no tenir feina. Quan va tornar del Japó va tenir un segon xoc cultural: per anar de Nàpols a Catanzaro, trigava més que per anar de Nàpols a Tòquio.

Jimmiesegut

Es parla llavors de les dificultats de combatre el crim organitzat, però també de la gent valenta que emprèn tot tipus d’iniciatives. També del sopruso. Com diu el Treccani:  “Atto con cui, abusando della propria forza e autorità, s’impone ad altri la propria volontà, ledendo i loro legittimi diritti e interessi.” Aquesta tarda amb la Chiara, sortint de la Catedral, hem vist una iniciativa que ens ha colpit molt. A la Via Vicaria Vecchia hi té la seu de l’associazione Annalisa Durante. Aquesta era una nena que va ser utilitzada com a escut per un mafiós. El 27 març del 2004 Annalisa Durante, una nena de 14 anys, va morir a Nàpols, al districte Forcella, en el curs d’un tiroteig armat entre diferents faccions de la Camorra. Una iniciativa popular ha fundat l’associació impulsada pel pare. Recullen llibres usats en un local que els ha cedit l’ajuntament, tenen un petit teatret i organitzen activitats per als joves del barri, per ajudar-los a fugir de la mala vida. Els llibres s’han d’enviar a: Associazione “Annalisa Durante”, via Vicaria Vecchia 23, 80138, Napoli. El senyor que hi havia a l’associació ens ha animat a enviar-li llibres. Ens ha venut un devedé amb centenars de fotografies antigues de Nàpols. Les partes del local eren guarnides amb fotocòpies de les fotografies. Per animar-nos a contribuir a la causa ens diu: “són més autèntiques que les que veieu aquí. Són veritables. Les que hi ha penjades a la paret són fotocòpies”. Hum…! M’encurioseix aquest concepte d’autenticitat.

foto 5

Molts joves es rebel·len contra aquesta dictadura i –ens diuen– a mesura que passa el temps la gent n’està més tipa. Quan sortim per anar a sopar en un restaurant del barri on Jimmie i Maria Thereza van sovint veiem una pancarta en record de Carlo Giuliani, el manifestant assassinat per la policia a Gènova durant les protestes contra la reunió del G8, el 21 de juliol del 2001. Una de les moltes proeses dels governs de Berlusconi.

Anem a sopar prop de Porta Cappuana. En passar per sota l’arc, Jimmie ens descobreix un secret: un baix relleu romà que representa el cos d’un soldat: sense cap, sense mans, sense cames. Està incrustat a la part exterior d’una de les torres de la Porta Cappuana. Deu ser per espantar els possibles atacants de la ciutat. La devien posar el aragonesos, ja que la porta fou construïda el 1484 pel rei  Ferran d’Aragó.

EsculturaArcPortaCapuana

Sommer,_Giorgio_(1834-1914)_-_n._1115_-_Napoli_-_Porta_capuana

El restaurant és de peix fresquíssim, de nom inconfusible: “é Pront ó Mangiá”. Guarnit amb la inevitable foto de Totò. Ens interromp la conversa un cantant amb guitarra que arreplega la voluntat. Canta molt sentidament una cançó de Sergio Bruni, “Carmela”

Stu vico niro nun fernesce maje
e pure ‘o sole passa e se ne fuje,
ma tu stai llà,tu rosa, preta ‘e stella,
Carmela, Carmè!

Tu chiagne sulo si nisciuno vede
e strille sulo si nisciuno sente,
ma nun’ è acqua ‘o sanghe dint’e vvene.
Carmela, Carmè!

Si ll’ ammore è ‘o cuntrario d’a morte,
e tu ‘o ssaje,
si dimane è surtanto speranza,
e tu ‘o ssaje,
nun me può fà aspettà fin’a dimane,
astrigneme dint’e braccia
pe’ stasera.
Carmela, Carmè!

Ma tu stai llà,tu rosa, preta e stella.
Carmela, Carmè!

Ma nun’ è acqua ‘o sanghe dint’e vvene.
Carmela, Carmè!

Si ll’ ammore è ‘o cuntrario d’a morte,
e tu ‘o ssaje,
si dimane è surtanto speranza,
e tu ‘o ssaje,
nun me può fà aspettà fin’a dimane,
astrigneme dint’e braccia
pe’ stasera.
Carmela, Carmè!

Carmela, Carmè

RestNapolsPer evitar el pas de les motoretes, l’ajuntament s’ha empescat un original i complicadíssim sistema per impedir-ne el pas per les zones de vianants. Com sempre a Itàlia, per intentar aturar les accions dels furbi o espavilats, ens compliquen la vida a la resta de mortals. Jimmie, que camina amb bastó, gairebé s’entrebanca i cau per terra.

Antimotorini

Moqueca de peixe

Diumenge tornem a Casa de Jimmie i Maria Thereza. Ens conviden a dinar, Jimmie cuina una “moqueca de peixe”. Exquisida. Abans ens du a fer un volt pels seus dominis dins aquest gran pati interior que és la seva reserva. Camina lentament, ajudant-se amb un bastó. Visitem els espais que estan reformant, o on pensen instal·lar-se estudis d’arquitectura. En un moment mot graciós no pot resistir la temptació i comença a remenar les escombraries que hi ha al costat d’una casa per veure si troba materials per alguna obra d’art. L’ull de l’artista que sap veure allò que és insòlit d’una realitat en aparença banal. Rient, li diem: “The artist at work”. Cuiner i escombriaire. Dues maneres semblants de mirar i reconstruir el món.

JimmiePatumiera

600px-Museu_de_Serralves_-_exposição

Som a Nàpols perquè la Chiara està preparant amb Jimmie un projecte per la Biennale del 2015. És necessari parlar, passar temps, conèixer millor l’artista. Parlar de petites coses –que són les coses realment importants!–, contemplar com passa el temps, tocar-lo amb la punta dels dits. Comentar llibres, films, encontres, opinions polítiques, socials. Tot el bé i el mal. Deia Sèneca: “Ci vuole una vita per imparare a vivere e, ciò che forse ti stupirà di più, ci vuole tutta una vita per imparare a morire” (La pace dell’animo). Jimmie em regala un dels seus llibres, Es trilingüe, amb versions en náhuatl i espanyol de l’original en anglès en apèndix: Amoxohtli / Libro de carretera / A Road Book (London: Koening Books, 2011). És una mena de viatge per l’Amèrica del Nord, incloent Mèxic i Canadà. Amb atenció als automòbils. El viatge comença a Detroit i acaba amb una performance en qual esclafa un Chrysler amb una gran roca que té uns ulls dibuixats. L’ultima foto és una advertència.

jimmie-durham

Conté receptes (de pizza asteca), fotografies, un devedé, converses amb César Cervantes i tota una reflexió sobre el sentit d’aquest cognom a Mèxic. Les llengües que utilitza és tota una declaració de principis.

PizzaAzteca

Jimmiecuina

A la tarda, per fer la digestió, fem una llarga passejada, malgrat que plovisqueja, per tot el barri storico de Nàpols. Quin món! Sembla un film de Totò: per com parla la gent, la devoció que tenen per l’actor. Grans casalots amb portes complicades que amaguen l’entrada a un pati d’on arrenquen una o diverses escales que van als pisos. Som a Via Toledo, baixem fins a Plaza Pleibiscito, passant per un edifici propietat d’un dels dos grans bancs italians. Hi ha una petita exposició amb un quadre de Caravaggio que fa caure de cul per terra: el martiri de Santa Úrsula.

CaravaggioUrsula

Prenem una xocolata calenta al Gran Caffè Gambrinus. Ni rastre del Sagarreta fotent-se un negroni o un whisky. Sí que hi ha dins una vitrina dues tasses de cafè fastigoses: un cartellet diu que van ser utilitzades pel president de la República italiana i senyora fa un parell d’anys. Quin horror el cafè sec! Pèssim gust.

Dilluns tornem cap el nord amb un tren Italo. Quin país aquest! Enmig d’una crisi galopant tenen energia i ganes i doblers per muntar una companyia privada que ofereix transport d’alta velocitat fent servir els mateixos rails que la companyia pública, Trenitalia. Porcs, senyors? Li he de preguntar a Jimmie.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s