Sevilla d’hivern

Sóc a dieta d’aigua bullida de fulles de carxofa. Amb el pes (o el pas?) dels anys l’organisme, sensiblement deteriorat després dels excessos nadalencs i l’edat, es ressent de les fugides de menjars saludables. Ara que menjo més sa, amb una mica de regust d’hospital, però sense aquella olor embafadora que et mareja, es noten més els excessos.

Després de passar 3 dies a Sevilla, capital d’Al-Andalus, cal fer examen de consciència, tornar enrere i reflexionar. Alliberar-se de tants efluvis, menges ara ja no habituals: fregits i refregits, gens d’enciam, algun tomàquet –boníssim– escadusser. Recuperar les sensacions que ara et semblen més normals. Però quina vitalitat no envaeix aquesta terra de profund regust africà! Els arbres carregats de taronges amargues, els bars de decoració totalment ètnica ( caps i fotos de toros, torerus, cantaors, begudes exòtiques) els carrers estrets, la llum que fins i tot a ple hivern té una lluïssor desmesurada. A les vuit del matí encara és negra nit, penses cada dia en llevar-te en aquest terres. Prova fefaent de la bogeria de no seguir, com fan els nostres germans portuguesos, els fus horari de la pèrfida Albió. Designi últim del dictador: “todo está atado y bien atado”.

A l’aeroport de Madrid topo, i gairebé prenc mal, amb una cua de víctimes del puentaereo: una corrua de personatges amb corbata vermella esperen palplantats per pujar a un avió de la Voling (els avions més incòmodes del planeta els he dit en una enquesta que m’acaben de fer via imèil mentre esperava embarcar cap a Sevilla). Què fan? No és encara Sant Valentí, ni és cap d’any. Deuen ser funcionaris del Banco de Santander d’uniforme. La seriositat de la crisi es descobreix en l’aire poc feliç d’aquests uniformats capcots.

Sóc a Sevilla per una tesi d’arquitectura. L’ha dirigida un bon amic, José Joaquín Parra Bañón. Ens vam conèixer fa uns anys a Alacant en un congrés sobre traducció que no era només de traducció lingüística. Ell parlava del seu llibre Bárbara arquitectura bàrbara virgen y mártir i jo sobre relacions entre art i literatura. A partir d’un quadre de Goya, “Suerte de varas” que havia vist en una petita i exquisida exposició sobre els últims anys de l’artista aragonès a la Frick Collection de NYC, comentava algunes obres amb contingut literari d’artistes com el Picasso del nostre temps, William Kentridge, o la Margarita Andreu. Aquells dies vam parlar pels descosits descobrint afinitats i fòbies. Em va enviar els seus llibres. La seva aproximació arquitectònica a la literatura, a la imatgística dels sants, el sentit del urbanisme em van captivar. Des de llavors m’ha (i l’he) involucrat en alguns projectes. Em va dir de venir una mica abans de la tesi per poder “callejear” i veure edificis i llocs singulars. El César, ínclit defoliador de la claustrofòbia barcelonina, s’hi ha apuntat.

Com es menja a Sevilla, a Andalusia en general, potser a totes les Espanyes: fritanga i de llaunes! Necessites tenir un entrenament especial. Acabem enyorant les verdures (no en tempura, please). Només arribats José Joaquín ens arrossega a un sopar de tapes a Casa Palacios, una botiga d’Ultramarinos (quina paraula extraordinària) que segons el DCVB significa: “Ultramarinsm. pl.: gèneres que ens vénen de l’altra banda del mar, Amèrica o d’Asia, especialment els comestibles, com cafè, cacau, sucre, etc.”. Hi ha de tot. És com un antic colmado d’aquells de xamfrà de l’Eixample, amb bar adjunt. Parlem amb el propietari actual, Juan Manuel Fernández Palacios –Juanma– que ens convida a una ronda.

CasaPalacios1 CasaPalacios CasaPalacios2

Diu que li agrada molt anar al nord (de la península). El local es va inaugurar quan s’estava preparant l’Expo Iberoamericana del 1929, de la qual hi ha marques importants al Parque de María Luisa, a la Plaza de España, que es va convertir en El Caire durant el rodatge de Lawrence d’Aràbia, i en un lloc d’algun planeta sideral a la segona part d’Star Wars. La simpatia i l’humor dels andalusos són proverbials i aquest Juanma i la seva dona i amics ens ho demostren amb un acolliment i una conversa que no és tan fàcil de trobar nord enllà quan ets amb desconeguts. Plou a bots i barrals, caminem fent tentines entre el pes dels paraigües i de l’alcohol. Arribem a l’hotel sans i estalvis!

GinTonic

Dissabte 18

No havia visitat mai les runes d’Itálica, als afores de Sevilla. Mentre ens atansem per l’autopista, l’excal·lèxtric mig buit en dissabte al matí, passant per l’absurd de rotondes de qualsevol poblet d’España, em vénen al cap els versos de Rodrigo Caro que havia llegit en algun curs de literatura espanyola:

Estos, Fabio ¡ay dolor! que ves ahora
Campos de soledad, mustio collado,
Fueron un tiempo Itálica famosa;
Aquí de Cipión la vencedora
Colonia fue; por tierra derribado
Yace el temido honor de la espantosa
Muralla, y lastimosa
Reliquia es solamente
De su invencible gente.
Solo quedan memorias funerales
Donde erraron ya sombras de alto ejemplo;
Este llano fue plaza, allí fue templo;
De todo apenas quedan las señales.
Del gimnasio y las termas regaladas
Leves vuelan cenizas desdichadas;
Las torres que desprecio al aire fueron
A su gran pesadumbre se rindieron.

Italica4RodrigoCAro

Aixó és només l’inici d’un llarg poema que continua amb els versos que Jaime Gil de Biedma va utilitzar com a epígraf en un poema magnífic, «Barcelona ja no es bona» o mi paseo solitario en primavera”, dedicat a Fabián Estapé *:

Este despedazado anfiteatro,
Impio honor de los dioses, cuya afrenta
Publica el amarillo jaramago,
Ya reducido a trágico teatro,
¡Oh fábula del tiempo! representa
Cuánta fue su grandeza y es su estrago.

Som a Santiponce. Les runes ho són literalment, però a més, semblen abandonades, deixades de la mà de déu. Hi ha una taquilla –ens fan passar de franc com a ciutadans de la UE, mala notícia per al sobiranisme, diria el presidente del gobierno– rònega amb dos funcionaris. No hi ha ni una trista botigueta que vengui un parell de postals, o el típic imant. Em feia il·lusió comprar-ne un perquè amb la Chiara fem un experiment de física recreativa: hem enganxat més de 400 imants a la nevera per comprovar si algun dia fa un pet i s’atura. De moment funciona. Som exactament 6 visitants: el César i jo, dues noies australianes i una parella de noruecs. Ens creuem amb una precisió fantàstica entre les restes de cases, termes, l’amfiteatre. Sense mirar-nos, cada grup concentrat en la tasca de desxifrar on som en les indicacions  monolingües que hi ha esparses pel recinte. El més ben conservat i el millor de veure són els mosaics, en especial els del laberint, de Neptú, el dels ocells i el del planetari en el qual apareixen els déus identificats amb els planetes i els dies de la setmana.

Italica1

Italica3

En aquesta petita ciutat fundada el 206 a.C van néixer dos emperadors romans: Trajà i Adrià. Són molt imponents les runes de l’amfiteatre. Caminar per les galeries sota les grades et pot fer reviure alguna escena de Gladiator. Tonteries. Falòrnies de vell gairebé dissecat. Van ser els francesos, durant l’ocupació napoleònica, els qui van restituir el vell nom de la ciutat romana. L’espoli i el vandalisme van ser la norma durant segles. Una llegenda urbana local diu que totes les grans cases de Sevilla tenen peces importants d’Itálica.


ItalicaAmfiteatre

Sevilla-El-Anfiteatro-de-Itálica

Estem sols. Si volguéssim podríem endur-nos la meitat d’un mosaic, fer una animalada i caminar damunt d’aquestes pedres delicades. Sorprèn la deixadesa, que no hi hagi ningú, absolutament ningú, que controli aquest lloc màgic. A un centenar de metres preparen les tanques per al Cross d’Itálica que se celebra demà.

Italica2

Després José Joaquín, que ens havia abandonat per anar a un enterrament, ens du a San Isidoro del Campo. Magnífic exemple de monestir edificat (clavat) al cor del país musulmà per donar una lliçó definitiva als infidels. Fundat el 1301 per Guzmán el Bueno (de la casa Medina Sidonia) damunt d’una ermita mossàrab. De primer hi havia el Císter i després s’hi van instal·lar els Jerónimos. L’experiència sorprenent és que a una de les esglésies (són dues bessones) hi fan una conferència, amb powerpoint i tot, per ensenyar com preparar una marató. El públic són els participants al Cross d’Itálica que se celebra demà diumenge. En alguns dels patis veiem traces de la decoració mudèjar, prova que els musulmans no va ser exterminats i col·laboraven amb les obres de pietat –o de reeducació– dels cristians.

El monestir es diu així perquè segons una llegenda, aquí hi va estar enterrat San Isidoro durant 300 anys. L’any 1063 Fernando I va fer tributari seu al rei taifa de Sevilla. D’ell va aconseguir el lliurament de les relíquies de Santa Justa, però quan la seva ambaixada arribà a Sevilla a recollir-les, no les va trobar. No obstant això, una vegada a Sevilla, el bisbe de Lleó, membre de l’ambaixada, va tenir una visió mentre dormia, gràcies a la qual trobaren miraculosament les relíquies de Sant Isidoro. El retorn el van fer per la Via de la Plata. A prop ja de Lleó, l’ambaixada s’internà en terres pantanoses, sense que els cavalls poguessin avançar. En tapar-los els ulls als cavalls, aquests seguiren endavant dirigint-se cap a una església dels Sants Joan i Pelayo, acabada de construir que des de llavors es diu de Sant Isidoro.

En el monestir, desconsagrat amb la desamortització, hi va haver la fàbrica de Café Glandario a finals del segle XIX I primeria del XX.

SanIsidoroFabricaCafe

Davant de la porta d’entrada hi ha una petita placeta amb tarongers plens a vessar de taronges amargues. Una empresa té l’exclusiva de la recollida i els envien a Anglaterra per fer melmelada de taronja amarga. Boníssima i que menjo a carretades: pots i més pots desapareixen a l’hora d’esmorzar. Les que no recullen, les llencen, si no, no surt la tarongina.

SIsidoroHuerta1

SIsidoroHuerta6  SIsidoroHuerta5

El nostre guia amic és molt atent a fer-nos veure els detalls arquitectònics: les barreges d’estils, els patis protegits dels elements, les esglésies bessones. També els desastres de les intervencions dels arquitectes restauradors. De quan érem rics hi ha vestigis en la utilització de materials nobles: les fustes nobles a les portes que separen les cel·les del claustre, els desaigües de bronze.

SIsidoroHuerta4

SIsidoroHuerta3

Completem el matí a Santiponce amb una visita a l’Editorial Renacimiento, un nom mític en el panorama editorial espanyol, que –descobreixo– està instal·lada en un espai que ni Borges podria haver imaginat. Són tres pisos d’estructura metàl·lica dins un magatzem. Espai caòtic en aparença, perquè el cervell del propietari ho té tot controlat. Centenars de metres de prestatgeria amb numeracions críptiques que només Abelardo Linares entén. Dirigeix aquesta editorial singular amb l’ajut de la seva ex Marie Christine, la filla d’ambdós Cristina i algun altre col·laborador. Abelardo ha aconseguit crear una singular xarxa de projectes editorials sota el paraigua de Renacimiento: la col·lecció “Los Cuatro Vientos”; de literatura eròtica: “La Novela Pasional” i la col·lecció “Pompadour”. “Facsímiles de Revistas”, on ha publicat revistes molt importants com Horizonte (1922-1923), Favorable París Poema (París, 1926), Obra en marcha (Diario poético, 1928) y (Boletín Bello Español, 1925) de Juan Ramón Jiménez, Hojas de Poesía (Sevilla, 1935), Ardor (Córdoba, 1936), Mediodía (Sevilla, 1926-1929), Los Cuatro Vientos (Madrid, 1933), Verbum (La Habana, 1939), Espuela de Plata (La Habana, 1941-1942), La Caña Gris, Los Poetas del Mundo Defienden al Pueblo Español, Renacimiento (Madrid, 1907). La “Biblioteca del Exilio”, en coedició amb Ediciós do Castro, que vol recuperar la memòria literària de l’exili republicà espanyol del 1939. La “Biblioteca de Rescate”, “El Clavo Ardiendo”, “A quien conmigo va”. Des del 2003 existeix una altra editorial vinculada a Renacimiento, “Espuela de Plata”, un nom que prové de la revista homònima de José Lezama Lima.


EdRenacimiento2

EdRenacimiento3

EdRenacimiento4 

En arribar al tercer pis d’aquesta estructura singular un cartell adverteix que els llibres d’aquella part no es poden vendre i canviar de lloc, perquè  tenen anotacions dels autors amb indicacions d’esmenes i possibles modificacions per a futures edicions i són part de l’arxiu de l’editorial. Abelardo, que és conegut del César de fa molts anys (van crear junts l’editorial), ens passeja, ens obliga a seguir-lo pels passadissos de prestatges i ací i allà obre un llibre, ens ensenya una revista que treu d’una pila, una col·lecció d’una revista relligada. Em recorda els passadissos de la Widener Library de Harvard. Només que allí el terra és de marbre, perquè és més lleuger i resistent, o els passadissos de tantes biblioteques nord-americanes: la meravella dels open stacks (scaffali aperti en diuen els italians, de lliure accés al dipòsit). És la passió de qui sap el que té i on ho té. “Me interesa todo lo publicado después de Galdós” repeteix amb parsimònia. Caminant per l’estructura metàl·lica sentim ressonar les nostres passes. Ens deixa remenar, fer fotografies. Infants amb joguines.

EdRenacimiento6

Abelardo és un fenomen del món editorial: és abans que res, un col·leccionista. Havia sentit a parlar de l’expedició que va fer a Nova York per comprar el magatzem d’un llibreter gallec exiliat, Eliseo Torres. Ens l’explica. Quan va morir Torres, Abelardo va fer una oferta a la vídua. Durant un any dirigiria la llibreria del Bronx venent llibres fins aconseguir una xifra fixada. Els altres llibres se’ls quedaria ell. Dit i fet. Al cap d’onze mesos havia aconseguit la xifra que volia. Va vendre 200.000 llibres del milió llarg que tenia Elias Torres. La resta, se’ls va endur cap a Sevilla. A la perifèria de Sevilla, no gaire lluny de les ruïnes d’Itálica “famosa”, té tres grans naus industrials (aviat en tindrà una altra) on emmagatzema tots els seus llibres: la seva col·lecció personal de poesia, literatura d’avantguarda, revistes de l’exili, llibres polítics dels anys trenta. Fa de d’editor, de llibreter de vell, d’editor a l’estil de les Vanity Press. Diu que manté la seva producció editorial, dels llibres que realment li interessa editar, amb les publicacions que fa per autors i institucions. Tot i que ara ha baixat molt, perquè en aquest país l’administració pública està en bancarrota i ningú no paga res. El Josep M. Muñoz diu que actualment hi ha una vaga de compradors de llibres. Abelardo Linares ho confirma i diu amb recança que només ven 40 0 50 exemplars de cadascun dels llibres que publica. Tenia un acord amb la Junta de Andalucía per vendre’ls els seus 20.000 llibres de poesia, primeres edicions de la poesia espanyola des de finals del segle XIX, però a l’últim moment el van deixar penjat. Amb aire sorneguer repeteix: “solo me interesa la literatura publicada después de Pérez Galdós.” És el col·leccionista en estat pur. Quina veritat la frase de Walter Benjamin: “Qualsevol passió limita amb el caòtic, però la passió del col·leccionista s’assembla al caos dels records. (…) Per a un col·leccionista de veritat el rerefons d’un objecte s’afegeix a una enciclopèdia màgica, la quinta essència de la qual és el destí d’aquest objecte”. L’acumulació a les altres dues naus és tal que recorda el magatzem que tenia Charles Foster Kane a Xanadú, o el final del primer film d’Indiana Jones, quan l’arca és perduda per sempre en algun magatzem enorme del govern nord-americà. A Abelardo Linares li interessa col·leccionar textos fonamentals d’un passat cultural, literari i polític. Llibres polítics de durant la guerra, revistes de trinxera i d’exili, publicacions de la República i la guerra.

EdRenacimiento1

Remena llibres n’agafa un, ara en deixa un altre. Obre volums a l’atzar i ens llegeix algun poema. De José Estebam EL epigrama espanyol. Antología ((2008):

FRAY DAMIÁN CORNEJO

Esta mañana, en Dios y en hora buena,
salí de casa y víneme al mercado;
vi un ojo negro, al parecer rasgado,
blanca la frente y rubia la melena

Llegué y le dije: –Gloria de mi pena,
muerto me tiene vivo tu cuidado:
vuélveme el alma, pues me la has robado
con ese encanto de áspid o sirena.

Pasó, pasé, miró, miré, vio, vila;
dio muestras de querer, hice otro tanto;
guiñó, guiñé, tosió, tosí, seguila.

Fuese a su casa, y sin quitarse el manto,
alcé, llegué, toqué, besé, cubrila,
dejé el dinero y fuime como un santo.

I un altre del mateix autor ens el llegeix d’una docta edició del llibre de Joaquín López Barbadillo, Cancionero de amor y de risa: en que van juntas las más alegres, libres y curiosas poesías eróticas del parnaso español muchas jamás impresas hasta ahora y las restantes publicadas en rarísimos libros (2007): 

El paréntesis

Lo menos bello y más apetecido,
lo más oculto y menos ignorado,
aquello a que el deseo aspira osado
e invisible es gozándolo el sentido:

aquel coral, aquel rubí partido,
aquel no sé qué hermoso imaginado,
aquello que, a la fuerza contrastado,
a sangre rompe el gusto más rendido:

por lo que muere el hombre y nace el hombre;
lo que trueca las ansias en placeres
por quien pierde la fama su renombre;

que imitando a la Luna, si lo infieres
tienes meses y días sin que asombre,
el paréntesis es de las mujeres.

EdRenacimiento7

Marie Christine és una francesa d’Algèria, la seva família originària de Nancy a la Lorraine. Es van conèixer amb Abelardo prop d’Alacant on estiuejaven els seus pares i on també anava la família d’ell. Ella es cuida de protegir els interessos dels seus fills que, molt típic, es diuen com els seus pares: el noi és arquitecte i viu a Madrid. Va ser alumne del José Joaquín. La noia treballa a l’editorial i és poliglota. Li pregunto a Marie Christine com va arribar, com li va la vida aquí. De tant en tant se n’ha d’anar i ventilar-se. Però això ja és casa seva. Fills i terra. Inversió d’esforç a l’editorial.

EdRenacimiento5

Després de dinar en un restaurant, Calamocha, a Castilleja de la Cuesta intentem iniciar la digestió de peu dret a la Plaza de Santiago. César recorda una anècdota de Jacinto Benavente. Quan les “Hijas de la Caridad” de Sant Vicente de Paul li van demanar de fer una conferència ell va contestar que “yo no doy charlas a tontas y a locas”. Abelardo n’afegeix dues més del mateix personatge. Una vegada caminant es va trobar amb algú que no volia baixar de la voravia, el qual li va dir: “Yo no bajo de la acera por un maricón”. I ell va contestar-li: “Pues yo sí”. En una tertúlia estava parlant bé de Valle Inclán. Algú li va dir: “Maestro, él habla muy mal de Ud.” Y Benavente va dir: A lo mejor estamos equivocados los dos”. A la plaça de Castilleja de la Cuesta passa una mica d’aire. Hem acabat de dinar a les 6 de la tarda. Quin país, quins pobles, quina misèria il·lustrada! Però quina simpatia i capacitat de generositat. Aquest matí abans d’entrar a les runes d’Itálica hem demanat un cafè en un bar ronyós. Feia veritablement impressió el desordre, la brutícia, la manera primitiva d’indicar el menú, les olors. Quina manera primordial de treballar. No cal arribar als extrems de la UE i que no els deixin servir oli que no sigui hermèticament tancat, però una mica d’higiene no fa mal. El que no mata, engreixa, pensen.

Al vespre sopem de tapeo. Why not? A “El rinconcillo”, a “Enrique Becerra”, a un lloc de “pescaito frito”. El “pescaito” el mengem servit damunt la taula, enrotllat en una paperina de paper d’estrassa. Oli oliós. José Joaquín té una rara habilitat per trobar locals que tots s’assemblen entre ells: són bars antics, que conserven el mateix aspecte de fa 70 anys. És un “tapear” en la història. Una cosa impossible de fer a Barcelona on la neura de nous rics que ens envaeix ha fet que tots els antics locals hagin estat “renovats”. És a dir, destruïts. Substituïts per unes fantasies de “dissenyu”, somiant provincianament en allò que deu ser un bar a NYC.

ElRinconcillo

Diumenge 19

Visitem la Isla de la Cartuja, on es van instal·lar bona part dels pavellons de l’Expo del 92. Ara molts estan tancats. Des de dins del jardí d’un antic convent veiem les banyes del pavelló del Marroc. Som al monestir de la Cartuja, que era una fàbrica de ceràmica de luxe fundada el 1841 per Charles Pickman, un anglès que va aprofitar la desamortització de Mendizábal. Aquell ministre d’economia liberal i maçó que estudiàvem a escola, inventor també de la redempció de quintes que tant efecte va tenir en el destí militar de la classe obrera. Ara, amb la crisi i la desídia col·lectiva, l’empresa ha desaparegut.

EntradaCartuja

CArtuja xemeneia

La Cartuja s’ha convertit en el CAAC, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo. Avui ens sembla un lloc desolat, amb molt pocs visitants. Segons el José Joaquín ve molt poca gent. A poca gent li interessa l’art contemporani i tampoc no s’hi pot arribar fàcilment, no hi ha pàrquing, transport públic eficaç etc. Ell guany és nostre perquè podem passejar amb total llibertat pels espais interiors i exteriors. Ell és molt crític amb les intervencions d’artistes i arquitectes que hi ha hagut. Són el peatge del temps d’esplendor que va viure aquest país fins fa quatre dies. Podem passejar amb total llibertat pel jardí. M’agraden dues instal·lacions d’art. Una és “The Confidential Connection” de Juan Carlos Robles.

CartujaRobles

És una antiga caseta de trànsit ferroviari traslladada des d’una andana del metro d’Alexanderplatz (Berlín) fins Rosa-Luxemburgplatz, on es va transformar –diu la guia– en un “cos estrany”. M’agrada sentir els sons d’avisos d’entrada i sortida de trens i els soroll dels combois en passar. Pedro Mora ha traslladat un “Bus Stop” que, de tan realista, et fa venir ganes de seure i esperar el proper autobús. No hi ha cap esperança ens adverteix José Joaquín.

CartujaHorno1

Cartuja3

Xemeneies

Ens delim contemplant les xemeneies de la vella fàbrica, al costat de l’església de la Cartuja, talment una il·lustració d’un famós article de Jean Starobinski: “Les cheminées et les clochers,’ publicat al Magazine littéraire, l’any 1990 i traduït de seguida en el suplement de cultura de La vanguardia (Starobinski008Starobinski009). Ens agraden els capritxs (folies) del magnífic jardí, les construccions sense cap altra utilitat que la decoració i el plaer. Són torres, miradors que no aboquen enlloc. Abans de la recanalització del riu Guadalquivir l’illa de la Cartuja s’inundava periòdicament. El monestir es protegia amb un mur de quatre metres d’alçada i un sistema de portes del qual en queden les marques a l’entrada principal. Com fan els venecians per protegir-se de l’acqua alta.

PortaCartuja

L’endemà, després de la tesi, tindré ocasió de passejar pels carrers del centre de la ciutat amb la meva neboda Ana. Llegeixo que és el més gran d’Europa i un dels més bells del món. “Ahí e’ ná”, que diuen aquí. Sierpes (amb la magnífica casa de barrets –sic– Maquedano on la dependenta és catalana), Santa Justa, tranvía (que fa un recorregut de 700 m, envaint amb rumors de falòrnia mecànica el silenci de la zona peatonal de davant la catedral), Archivo de Indias, la Giralda, la Torre del Oro, la Maestranza, Heliópolis (on va néixer mumare), El Porvenir. Sierpes, de nou, Velázquez que es converteix en Tetuán,  Amor de Dios, noms de sants i més sants. Abades i Guzmán el Bueno. Calle dela Raza (quina?). El Metro, em diu la meva cosina Viqui que aquí en diuen el “centímetro”. I és cert. Són uns combois ridículs de només un vagó. Segons José Joaquín cada bitllet del metro hauria de costar 16€ i el del tram, 7€, que és el preu real d’explotació. Són signes d’una ciutat, d’un món, d’una dimensió. Una Weltanschauung.

Aquesta Sevilla d’hivern és molt agradable. Ben llunys de les calorades abassegadores de l’estiu, o dels perfums de primavera amb l’olor de la flor de taronger que ho envaeix tot. És una ciutat blanca, de difícil visió. Com ja va escriure Pedro Salinas, que hi va viure del 1918 al 1928, en la prosa “Entrada en Sevilla”, amb regust d’avantguarda:

Estaba viendo Sevilla y aún tenía que seguir imaginándola, y la ciudad le era, tan dentro de ella, algo incierto e inaprehensible como una mujer amada, producto de datos reales, pero dispersos y nebulosos, y unificadora, lúcida fantasía que los coordina en superior encanto.

ψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψψ

* Jaime Gil de Biedma

“«Barcelona ja no es bona»o mi paseo solitario en primavera


A Fabián Estapé

Este despedazado anfiteatro,
impío honor de los dioses, cuya afrenta
publica el amarillo jaramago,
ya reducido a trágico teatro,
¡oh fábula del tiempo! representa
cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro

En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor…
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas – Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s