Freedom of Expression Under Attack in València

Levante newspaper has censored the publications of articles by Manel Rodríguez-Castelló, who will not be able to publish again in the newspaper.

Another sad episode of censorship in Spain where the neocon nationalist coalition PP-PSOE is doing anything they can to eradicate Catalan culture in the Balearic Islands, País Valencià or Catalonia. This happens after closing a public television RTVV and prohibiting the broadcast of Catalunya Radio or TV3 in País Valencià.

To listen to or watching information in Catalan is extremely dangerous and may affect your brain cells.

 

See Rafa Xambó’s blog

I ara el que ha escrit Manel Rodríguez-Castelló:

Amigues i amics, per si és del vostre interès us envie la columna que Levante-EMV no va voler publicar la setmana passada al·legant que era un tema personal (!). Jo n’he dit censura, amb el precedent d’un altre de dedicat a Alfonso Rus que tampoc no em van publicar. Quan ja havia enviat la columna de demà, en homenatge a Montse Anfruns, l’encarregat de la secció m’ha fet saber que havien decidit prescindir de les meues col·laboracions per la “deslleialtat” d’haver fet pública la censura al meu bloc. Després de setze anys dol una miqueta haver de dir adéu en tals circumstàncies, de manera que preferesc dir-vos gràcies per la vostra atenció i fins ara. Salut.

Manel

Onoris causa
Manel Rodríguez-Castelló

Em pregunte si l’opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l’aire que es respira l’opacitat i arbitrarietat simultànies de l’economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d’això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m’ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l’economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d’uns 70 euros. Com que es tracta d’un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l’abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d’espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l’entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l’article i se li passa la

factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.

–I això és molt greu? Aquest matí m’he mirat a l’espill i no he notat res.

–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.

Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d’un
client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que
alimenta l’opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m’han
volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell,
me n’havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

LA VEU

Manel Rodríguez-Castelló

Quasi al mateix temps en què consumaven l’enèsim atac a la llibertat d’informació i d’expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al

País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort.
Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d’un sol colp i ens  deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d’aquest temps. Feia a penes
deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l’actriu, cantant i  poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d’instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d’arrel com l’antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d’altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d’amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l’halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe
depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l’amiga, però, també és aliment d’energia i esperances, fidelitat a l’arrel de les veus més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l’ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa l’agulló de l’aranya”.
Ens volen privar de totes les veus i del dret d’existir lliures, ens maten. Però cal  mantenir-se dempeus amb tota l’ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El
foc encendrà l’aigua”.

Manel Rodríguez-Castelló

manel.rodriguez.castello@gmail.com

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s