Visita (breu) al tròpic (Vitória, Brasil)

vitoria

 “As viagens e as atividades intelectuais são favorecidas, na medida em que estão ligadas as responsabilidades.”

Horòscop del 23.10.13 al diari AGazeta

La maniobra d’embarcament en un avió potser és una de les més rutinàries i emprenyadores amb les que es pot enfrontar un ésser humà. És d’una lentitud exasperant. I en el nostre món paranoic post terrorístic la parsimònia ha augmentat encara més. El control de la identitat de cadascun dels passatgers, el control de les maletes que duen a bord (carry-on), el control del número de fila i de seient. Una vegada vaig pujar i baixar d’un jumbo de la British en només 10 minuts. Era poc després del setembre del 2001 i s’havien inventat una norma segons la qual ningú no podia pujar cap maleta o bossa a bord, només una bosseta personal o un ordinador. Va ser espectacular. Era com anar en autobús. De la SARFA o de l’Alsina Graells. Després de llarga estona d’espera els passatgers arriben davant del seient mig narcotitzats, caminant fent tentines pels passadissos de l’avió. Les velletes tenen grans dificultats per enfilar la maleta de 10 kg. amb rodetes i tot fins allí dalt. A la –com diuen els italians– cappelliera. Els aeroports són petits universos lligats per un cordó umbilical amb el lloc que serveixen. Al de Barcelona és fàcil veure-hi turistes amb ressaca, ampolles amagades dins de les bosses. El de Roma és sempre ple de capellans. Al bus que ens du fins la terminal hi ha un grup de mossens alemanys. El més gran, el líder del grup, alt com un sant Pau, remena un aifoun, protegit amb una funda d’un negre eclesiàstic. Quines apps deu tenir? On trobar el millor vi de missa. Idees per construir un bon sermó. Les botigues de la terminal intercontinental de Fiumicino són un mirall viu de la societat italiana i l’embogiment amb la moda. Llegir un diari italià és una empresa difícil. En part, per la gran quantitat d’anuncis de les marques més llampants, exhibint senyores estupendes, que et distreuen de les malifetes de la casta política. Ho deuen fer a posta. Aquí a l’aeroport només hi ha botigues per xeics àrabs o multimilionaris llatinoamericans: les grans marques soporíferes que trobes a les grans avingudes de tot el món. Una senyora argentina, ja gran, indica a la seva filla que “hay remeras con la bandera italiana en el cuello.” Fantàstic, producte ineludible.

I mentrestant les retallades continuen. M’escriu la Maria Fernanda de Abreu, Fernandinha, que aquests dies és a Rio. Està desesperada, perquè a Portugal acaben d’anunciar una nova reducció de salaris per als funcionaris. Per ella, mare sola i solidària, que està comprant pis als fills és una patacada. M’envia un poema de Sá de Miranda que associa amb la seva situació:

Comigo me desavim,
Sou posto em todo perigo;
Não posso viver comigo
Nem posso fugir de mim.

Com dor da gente fugia,
Antes que esta assi crecesse:
Agora já fugiria
De mim , se de mim pudesse.

Que meo espero ou que fim
Do vão trabalho que sigo,
Pois que trago a mim comigo
Tamanho imigo de mim?

[Jo em vaig desentendre de mi mateix,/ Vaig posar tot perill;/ No puc viure amb mi/ Ni puc fugir de mi. // Amb dolor de la gent fugia,/ Abans que així creixés:/ Ara fugiria/ De mi, si de mi pogués. // Que espero que sigui meu/ Dels treballs vans que faig,/ Ja que em duc a mi amb jo mateix/ Que sóc tan gran enemic de jo mateix?]

La companyia amb la que arribes a un país és molt important. Un amic argentí, Carlos Dorrien, deia que era sempre millor arribar amb la del país a on viatjaves, perquè així el viatge començava molt abans. Tenia raó. Ho vaig fer la primera vegada que vaig anar a l’Índia, als EUA, a Mèxic. Com diria Mallarmé, “Nommer un objet c’est supprimer les trois quarts de la jouissance du poème qui est faite de deviner peu à peu : le suggérer, voilà le rêve…”. Voilà: volar amb la companyia del país és augmentar “trois quarts” el gaudi de la descoberta d’un país exòtic.

Sorpreses. Quan arribo a l’aeroport de Rio de Janeiro veig una companyia que no coneixia: “GOL. Linhas Aéreas Inteligentes”. Sic! I com es podia dir en aquest país de bogeria pel futebol? A l’avió des de Roma ja m’havia semblat veure-hi un que s’assemblava a Ronaldinho (o Ronaldet), però que hagués passat per ca l’odontòleg. I també en veig en un lloc destacat de l’aeroport de Rio hi ha un mural amb la inscripció d’uns versos d’Antonio Carlos Jobim:

Minha alma canta
Vejo o Rio de Janeiro
Estou morrendo de saudades
Rio, seu mar
Praia sem fim
Rio, você foi feito prá mim

 Sóc camí de Vitória per participar a un congrés. Vitória és la capital de l’estat d’Espírito Santo, una ciutat situada en un arxipèlag de 33 petites illes, unida per una sèrie de ponts que en mantenen la continuïtat. Veus sempre l’aigua, sense tenir la sensació claustrofòbica del viure illenc. Aquí hi ha la universitat UFES (Universidade Federal do Espírito Santo).

Image

Brasilers simpàtics

Arribar i entrar en acció. He arribat al mateix temps  que dos altres conferenciants que vénen de Rio, Heloisa Toller Gomez i Paulo Roberto Tonani do Patrocínio.  Els noms brasilers tan complexos i compostos. La Júlia Almeida ens convida a dinar. Mengem peroá branco (Balistes capriscus), que és conegut al Mediterrani com la ballesta, el porcell o el surer.

ImageImage

Durant el dinar Heloisa, professora a Rio de Janeiro que després es revelarà com una fina crítica, experta en literatura nord-americana i brasilera, evoca una conversa amb uns amics. Quins són els millors versos del cançoner popular brasiler? Sens dubte –diuen– els d’una cançó d’Orestes Barbosa, “Chão de Estrelas”:

Tu pisavas os astros, distraída,
Sem saber que a ventura desta vida
É a cabrocha, o luar e o violão

ja hi som: l’obsessió brasilera pel futebol i les dones. La cabrocha és la mulata jove. Com ens explicarà Eduardo de Assis Duarte l’últim dia: en el Brasil de la colònia, la dona blanca era per casar-s’hi, la negra per fer-la treballar, a la casa o al camp, i la mulata per folgar.

Després de dinar la Júlia ens porta a visitar el Convento da Penha, fundat el 1558 pel frare Pedro Palácios, i situat dalt d’un promontori de 250 m. Segons una llegenda local el frare vivia en una cova que es troba al peu de la muntanya i tenia una imatge de Nostra Senyora de la Penha. Aquesta imatge va desaparèixer tres vegades, i tres vegades la van trobar dalt del turó on es va construir el monestir.

Image

És el monument més important de l’arquitectura capixaba. Capixabo és el gentilici per als habitants d’Espírito Santo. Com els de Rio de Janeiro són “carioques” o els de São Paulo, “paulistes”.

SaborCapixaba2

El convent està situat dalt d’un turó que separa les ciutats de Vila Velha i Vitória. La vista és espectacular. L’Atlàntic de color marró banya les dues ciutats. A Vila Velha hi ha una gran quantitat de gratacels. Sorprenen els turonets que hi ha enmig de la ciutat, com marques d’una natura que es resisteix a ser dominada. Les dues ciutats estan unides per un pont colossal construït ara fa deu anys. És el Terceira Ponte. Té una gran altura perquè així poden passar per sota els vaixells de càrrega i els creurs de passatgers, que van a algun dels canals i al port. Quan es van produir les manifestacions de l’estiu d’enguany, contra les pujades dels preus del transports públics i contra les inversions (no sé de què em sona) en les grans obres dels mundials de futebol del 2014 i els jocs olímpics del 2016, i a favor de les inversions en educació i sanitat, a Vitória van ocupar aquest pont immens. La manifestació feia viatges d’anada i tornada pel pont, bloquejant la comunicació entre les dues ciutats.

Image

El convent és enmig d’un bosc espès. A la vegetació de las costa atlàntica del Brasil en diuen la mata atlàntica. L’estat d’Espirito Santo, la capital del qual és la petita ciutat de Vitória, estava cobert completament per aquesta selva tropical, continuació de la selva amazònica. Com diu Júlia Almeida, als de Vitória no els agraden els arbres i no perden ocasió de tallar-ne uns quants. Amb tot, queden zones extensíssimes cobertes de la mata atlàntica. Aterrant aquest matí es veien grans boscos, amb petits promontoris que sobresortien, versions en miniatura del Pão d’Açúcar de Rio de Janeiro.

Els brasilenys són extrovertits, d’una gran simpatia i tenen una curiositat pel sentit de qui són. Al final del congrés em pregunten: ara que ja estàs més ambientat, com és la teva experiència brasilera? Som con diuen? Són més que simpàtics: una gent oberta, curiosa, una societat en transformació a gran velocitat, on a diferència de la Xina o l’Índia, hi ha uns forts lligams amb el vell món. L’acolliment que m’han fet ha estat molt generós. Seductiu.

Brasil puixant

Aquest, diu el tòpic més recent, és un país en explosió. Durant els dies del congrés van haver grans manifestacions davant la seu de Petrobras a Rio. Era pressió al govern que estava decidint a qui adjudicar els últims jaciments atlàntics de petroli. La decisió del govern de Dilma Rousseff va ser salomònica: 41,65% per Petrobras, 20% per als angloholandesos de Shell, 20% per als francesos de Total, 10% per a dues companyies xineses. D’això se’n diu moure fitxa. Els meus nous amics estaven relativament contents perquè una part molt important dels beneficis es dedicarà a inversions en sanitat i educació. En algun lloc del món encara es recorden què vol dir governar en clau progressista.

La impressió general, molt superficial, és de país en creixement, que no ha trobat encara els límits. Que tenen molts diners, petrodòlars i altres fonts d’ingressos. Ho resumeix molt bé l’aeroport de Vitória. És un aeroport de mesura humana, on en baiar de l’avió encara et deixen arribar a peu a la terminal. Té dues parts, una rònega, de sostre baix, sense llum, d’instal·lacions gastades. I la part nova, de sostres alts, grans finestrals, anuncis a tot drap. Fas el check-in a la part antiga i sembla de ser als anys setanta. Rònec, trist, mal il·luminat. L’embarcament es fa en la postmodernitat líquida, de sostres alts, tot d’un blanc llampant. Anuncis en pantalles ultraplanes que hi ha per tot arreu: “Chegaron os queijos finos Veneza”. Es veu també a la universitat. És modesta, però es nota que tenen recursos i els projecte del govern és que en tinguin encara més.

El sistema d’habitatge és mediterrani. Cases de pocs pisos, però també gratacels. Les ciutats brasileres són autèntics boscos de gratacels. El sistema de botigues tira cap al model nord-americà. Molts shoppings, els centres comercials que desfiguren arreu el paisatge. I l’ecosistema de les botigues familiars.

Democràcia. El taxista que em du a l’aeroport em fa seure al seient del davant. És del Flamingo i del Real Madrid. Però li agrada Neymar. “Adoro”, diu.

El temps i l’espai

Quina es la distància entre l’Amèrica del Sud i Europa? Segles. Tot i que no és només temporal. Sempre m’ha semblat que la distància quan ets en aquest terres no és només física. Estar a Buenos Aires i notar la distància en línia recta a un llunyaníssim París, un impossible Madrid dalt de la seva altiplanície tibetana, provoca un buit a l’estómac. Però és més. I això és el que fa que et sentis lluny i d’alguna manera desprotegit. Cortázar refugiat a París. Però hi ha també el temps, la diferència de fus horari. No són només les quatre hores que ens separen. Aquí ja anuncien la moda per l’estiu del 2014 que comença d’aquí dos mesos. I veig conferenciants que porten una agenda on és escrit “Curs 2012-2013”, que acaba d’aquí poques setmanes.

Image

El campus de la universitat sembla dissenyat per algun deixeble d’Oscar Niemeyer. Tots els edificis són cúbics, estructures de ciment, edificis de tipologia idèntica amb la qual cosa és molt fàcil perdre’s en aquest traçat urbanístic geomètric. Una manera d’orientar-se a la jungla. La vegetació és imponent amb palmeres i altres arbres tropicals. Per demostrar l’amor per la poesia de tant sorgeixen mostres de poesia concreta, una de les passions brasileres.

Image

La UFES té una sala de cinema “Metrópolis”, amb un bon cafè, al costat del gran “Teatro Universitario”, que em diuen és el més gran de la ciutat. Al punt més alt del campus hi ha la biblioteca, com un far que guia les ments. D’accés lliure als prestatges. Ciment i vidre, però en un estil no bunkerià, com el de la universitat de Granada o de la UAB. La biblioteca és plena de plaques que recorden les successives ampliacions gràcies a la generositat dels presidents: Henrique Cardoso, Lula da Silva.

Image

El congrés

El funcionament del congrés està inspirat lliurement en la rigidesa del sistema organitzatiu ianqui, amb quatre papers de 20 minuts i 15 minuts de discussió. Aquí són sessions de 5-6 papers, sense temps per discussió, cinc sessions simultànies, amb la formalitat dels portuguesos i la informalitat tropical. D’aquestes sessions maratòniques en diuen Simpósios. Els que han de parlar són literalment “convidats” a pujar a la taula i llavors els presenta el moderador. A Itàlia el moderador és molt intervencionista fa un resum de cada ponència i rarament fa preguntes, poca gent fa comentaris. Abans i després dels Simpósios, que duren més de quatre hores, hi ha algunes Mesas redondas, que vol dir un parell de conferències de profes més granats.

Hi ha un petit exèrcit d’estudiants (deuen ser becaris o voluntaris) que duen un pitet, com aquell que ara han de fer servir els automobilistes quan surten del cotxe en una carretera. Aquest no és groc fosforescent sinó de color blau cel. Hi ha escrit el nom de la universitat UFES (Universidade Federal Espirito Santo, que és el nom de l’estat) i Eventos Letras. S’encarreguen de donar l’aigua als que parlen, fer funcionar els ordinadors, i esperen al final de la intervenció per donar el certificat d’assistència. És un moment important. Et fan un gran somriure i et donen un sobre amb el certificat. Com si haguessis guanyat l’etapa.

Image

El congrés és sobre estudis culturals i postcolonials, amb un tema precís: “leteratura e voz subalterna”. Seran dos dies intensos, de dotze hores diàries, de sentir repetir eurocentrismo, etnicidade, escravitao, branqueamento, estratègia de la colonisaçao, literatura de testemunho, voz subalterna, exclusão social, dilacerada mestiçagem da linguagem, la teoria del testemunho constituem uma valiosa ferramenta de análise para…, metafora de una alegoria (sic!), graffiti = uma tatuagem no corpo da cidade, teoria do hibridismo. Els dic que em sento com “um peixe fora d’água”. No és el meu llenguatge crític. Però aprenc moltes coses. Jo els he parlat de vida quotidiana i cinema d’immigració. Un xilè que viu a Manaus, Esteban Celedón, em diu que no ho han entès, que no poden veure altres casos de segregació que no caiguin dins dels paràmetres que tots estudien amb tanta dedicació. Els llibres que em regalen, el llenguatge de les ponències, tot va en la mateixa direcció: Paulo Roberto Tonani do Patrocínio, Escritos a margem. A presença de autores de perifèria na cena literaria brasileira; de Thomas Bonnici, Margens Instáveis : Tensões entre teoria, crítica e história da literatura. I d’algunes de les organitzadores del congrés, Júlia Almeida, Adelia Miglievich-Ribeiro i Heloisa Toller Gomes, Crítica pós-colonial. Panorama de leituras contemporâneas. Aquest llibre té una portada amb una fotografia del marit d’Heloisa, Claudio Bergstein, que expressa la convivència de mons.

Image

Les presentacions utilitzen un vocabulari fornit per les paraules del títol del congrés. Alguns dels millors papers que escolto parlen d’autors, de geografies, de pràctiques literàries que són completament al marge de la crítica literària a l’ús. Un dels millors és el d’Ary Pimentel que parla de fotògrafs i cineastes de les faveles: “Hoje, os textos da literatura marginal assim como a fotografia dos jovens da favela que representam a própria favela ou a produção dos cineastas que fazem filme com celular são atos comunicativos de grupos sociais subalternizados, instrumento importante na batalha dos desiguais pela (re)significação cultural dos conceitos de literatura e arte, o que pode levar ao reconhecimento da sua produção e ajudar a construir e legitimar o seu pertencimento ao campo cultural.” Li interessa Bira Carvalho, un fotògraf format per l’Escola de Fotografos Populares, que fotografia de Maré, una de les faveles de Rio. Posa en pràctica una idea de Black Alien en el disc Babylon by Gus (2004): “Tim foto é fácil / quero ver/ quem se retrata”.

Image

L’Heloisa Toller Gomez fa una anàlisi molt bona de diversos quadres de Norman Rockwell. Em crida l’atenció un que es titula “New Kids in the Neighborhood” (1967). Li indico que hi ha un punt d’unió entre els dos grups de nens: el guant de baseball.

Image

Paulo Roberto Tonani explica molt bé les diferències entre subalterno, periferico i marginal.

Veig dos problemes: aquest discurs brasiler està neo-neocolonitzat pel discurs (a)crític anglosaxó, en especial dels EUA. I parlen amb una terminologia que no funciona aplicada a realitats completament diferents. Homi Bhabha no sap res de res sobre el món llatinoamericà, la segregació dels negres, dels mulats, dels indígenes. Escriptors com Vargas Llosa o Cortázar o García Márquez no són Salman Rushdie, o Amitav Ghosh. Segon problema lligat al primer. La postcolonialitat es va iniciar a Llatinoamèrica 150 anys abans de la francesa i l’anglosaxona. No és el mateix. En parlo amb Heloisa, que té una opinió semblant.

En acabar les sessions del congrés hi ha una book party. Unes croquetes i empanades i xampany brasiler, que no està mal. D’agulla gruixuda. És una bona ocasió per vendre els llibres dels organitzadors als col·legues.

Menjars i converses

El millor sopar el vam fer la primera nit amb Heloisa i Paulo al “Porto do Bacalhau”, restaurant portuguès amb una molt bona selecció de bacallans. Sopem en una terrassa coberta, amb els finestrals oberts i continuen les recomanacions de lectures i autors contemporanis brasilers. Un excel·lent “Bacalao a Gomes de Sá”, amb ceba, patates, ous durs i olives negres.

A l’hora de dinar ens porten a un self-service. Es diu Corais. El sistema és ben curiós. Hi ha unes parades amb l’oferta de menjars. Exòtics, tropicals, estranys o, en portuguès, exquisidos. He fet una planxa parlant del sopar d’anit. He dit que era “exquisido”. M’han corregit: en portuguès significa estrany. Glups! Moltes fruites barrejades amb carn o peix, salses que tendeixen cap el color rosa. Carn de bou, asado, arrossos, pasta enganxifosa, etc. Carregues un plat amb les teves preferències, el dus a una taula on una persona del restaurant el pesa. A la porta hi ha un anunci amb el preu al quilo del menjar. Escriu en un paperet el preu que has de pagar a la caixa, abans de sortir. Si repeteixes has de tornar a presentar aquest paperet. És un sistema enginyós.

Sopar al restaurant Portomare. Parla molt el professor Eduardo de Assis, que ensenya a Belo Horizonte. M’ha dit Heloisa que és una autoritat en cultura africana al Brasil. I és militant. Eduardo de Assis és un esquerranista de pro, com ja no en queden, defensor de la identitat negra en la societat i la literatura brasilera. Eduardo repeteix una cita d’un director de teatre que havia deixat les drogues i només bebia vi, perquè era una droga aprovada per Déu. Demanem vi argentí, un Malbec boníssim. Generós de grau, amb cos, profund de gust. Quina enyorança que sentia del vi argentí! Mengem un dels plats típics de Vitória, la Moqueca, que  es cuina en una olla de fang. La Moqueca porta peix, molt coriandre, ceba, julivert, achiote, tomàquet, llimona, oli i pebre. Es cuina en l’olla de fang amb el suc dels ingredients. Dóna peu a converses literàries i polítiques. A la conversa surt el cas dels neofeixistes de la Lega Nord i el maltracte a la ministra Cecile Kyenge. Eduardo em diu una de bona: al PT (el partit de Lula i Dilma) li està passant el mateix que li va passar al PSOE en els anys 80, que es va aburgesar i va perdre els ideals de progrés. Ric: li dic que els sociates espanyols (i els seus ajudants catalans) van entrar en un túnel sense sortida el 1982 i encara roden per allí dins. Li explico els cartells de la LCR que vaig veure a la Plaza Colón de Madrid a inicis dels anys noranta: “Il Padrino IV, con Filippo di Gonzalo”. Li fa gràcia. La corrupció permanent que encara no han superat, que és el càncer de la política a Espanya. De tots els partits. I a d’altres països. M’explica una anècdota d’una seva amiga que era en un congrés a Angola. La van convidar a fer un volt per mar. Es va quedar de pedra quan la van anar a buscar amb cotxe oficial (era diumenge, remarca Eduardo). La van dur al port on hi havia un gran iot amb més de 50 persones. Només sortir del port van començar a servir menjars exquisits, xampany francès –Dom Pérignon– a dojo. La seva amiga va dir que no volia tornar mai més a Luanda. Eduardo està espantat dels nivells de corrupció galopant a l’Àfrica. Afegeix: el pitjor és que a Angola manen els intel·lectuals, els escriptors, persones que se suposa tenien una sensibilitat social. Per consolar-lo (i consolar-me) li recordo el que va dir  Lord Acton: “Power tends to corrupt, and absolute power corrupts absolutely.” També hi ha al sopar Marcos Pason Natali, brasiler de Sao Paulo, que parla un espanyol amb accent mexicà. La seva dona és mexicana. Diu que treballa en Roberto Bolaño. No ha pogut trobar el catàleg de l’exposició Arxiu Bolaño que van fer al CCCB, però el trobo en línia.

En les converses amb les col·legues surten de seguida recomanacions de llibres, meravelles de la literatura local. M’aconsellen la novel·la de Raduan Nassar Lavoura arcaica (1975), les cartes de Guimeaes Rosa, sobre la colonització portuguesa un estudi clàssic de Giberto Freyre, Casa-Grande e Senzala (1933), de Luiz Ruffato, Eles eram muitos cavalos (2001) i de Rubén Figureido, Barco a seco (2001). Heloisa i Eduardo comenten més d’una vegada el recent escàndol de la participació brasilera a la fira de Frankfurt d’aquest any: de setanta escriptors convidats pel govern, només n’hi havia un de negre i un d’indígena. Al congrés no n’hi ha cap ni un.

Sortim del restaurant, caminem una estona per aquest passeig marítim, ara d’aspecte desolat. Fa un vent fort, refrescant, després de la calda tan forta que hem patit avui. El mar de color marró que hi ha davant de l’hotel no fa gaire il·lusió. Ningú no es banya. Em deia la Júlia Almeida quan vaig arribar que l’aigua està contaminada per una empresa química que hi ha en una de les illes i pel port industrial. El passeig ha quedat lliure de passejants i esportistes. A s’hora baixa hi ha una autèntica invasió de gent que corre, fa abdominals. Petrobras té unes paradetes amb catifes de plàstic on la gent s’estira per patir exercicis.

Image

Dones (i homes) del Brasil

A casa havia sentit a dir que les dones sudamericanes es vestien de manera molt extremada. Crec que es referien al fet de gastar colors llampants o estranys i roba que era una o dues talles més petites. Sempre hi havia algun botó a punt de petar. Aquí és vesteixen més còmodes, però amb combinacions de colors sorprenents. Vaig sentir una vegada a la ràdio en un programa del Jordi Vendrell en Prenafeta declarant la seva fascinació pel Brasil, en particular per les dones brasileres. Deia: “hi ha exemplars notables”. Vocabulari que sembla tret de l’últim film de Tarantino, Django Unchained. Em crida l’atenció un altre detall: dones i homes es canvien dues i tres vegades al dia, es perfumen. No sé com ho fan, perquè l’hotel no està molt a prop. S’escapen amb un taxi? És important aquesta atenció al detall.

Música

Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim anaven cada dia a un bar prop de la platja d’Ipanema que es deia “do Veloso”, al carrer Montenegro. Allí seguts van veure passar una dona jove bellíssima, Helô Pinheiro, i van compondre la cançó “Garota d’Ipanema”. Ara el bar, que encara existeix es diu com la cançó, “Garota d’Ipanema” i el carrer es diu “Vinicius de Moraes. El 19 d’octubre del 2013 va ser el centenari del naixement de Vinicius. La seva obra de teatre, Orfeu da conceição, inspirà la pel·lícula Orfeo Negro. Aquesta obra de teatre du un epígraf de Pablo Neruda”

…sin pan, sin música, cayendo 
en la soledad desquiciada
donde Orfeo le deja apenas
una guitarra para su alma
una guitarra que se cubre
de cintas y desgarraduras
y canta encima de los pueblos
como el ave de la pobreza.
Pablo Neruda, “La Crema”

Ha mort Manolo Escobar als vuitanta-dos anys.

Sergio Mendes és l’autor d’una molt coneguda cançó sobre les belleses del Brasil, “País tropical”

Moro num país tropical abençoado por deus
e bonito por natureza mas que beleza, em fevereiro, em fevereiro
tem carnaval, tem carnaval, tenho um fusca e um violão
sou flamengo e tenho uma nega chamada tereza
sambaby sambaby sou um menino de mentalidade mediana
mas assim mesmo feliz da vida pois eu não devo nada a ninguém
pois sou feliz, muito feliz, comigo mesmo.
sambaby sambaby eu posso não ser um band leader, pois é
mas lá em casa todos meus camaradas me respeitam, pois é
e essa é a razão da simpatica de poder do algo mais e da alegria…

Brasil, país tropical. País musical.

Retorn

A l’avió de tornada de l’Alitalia un lavabo està ocupat durant una llarga estona. En surt un safatu. La senyora brasilera que hi havia a la porta em diu “estava fumando”. Quin desastre de companyia, de país. Aquest segur que vota Berluska. Tornem a la dura realitat d’un país, continent, en franca decadència. Llegeixo a l’avió  Raízes do Brasil de Sergio Buarque de Holanda. Quan compara les actituds de portuguesos i castellans durant la colonització, hi ha una frase sobre les prioritats polítiques de Castella al segle XVII en temps de Felip IV (“reduzir todos os reinos de que se compõe  a Espanha aos estilos e leis de Castela”) que és de rara actualitat: “O amor exasperado à uniformidade e à simetria surge, pois, como resultado da carência de verdadeira unidade.”

Advertisements

One thought on “Visita (breu) al tròpic (Vitória, Brasil)

  1. M’has fet disfrutar de valent! Obrigado e exquisido!

    Enviado desde mi iPhone

    > El 27/10/2013, a las 16:58, Marjades escribió: > > >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s