Noblesse oblige. In memoriam Ernesto Rubin de Cervin

Image

Anem a un concert a l’Ateneo Veneto, un institut que és al costat de la Fenice, lloc de conferències presentacions de llibres, congressos, en memòria d’Ernesto Rubin de Cervin. El lloc té un ambient una mica fúnebre, mal il·luminat, com vol l’estil venecià, així no es veuen les esquerdes ni la pols, tot una mica fané. Una mica tronat. És un institut fundat el 1812, a l’època de l’ocupació napoleònica que tenia com objectiu cooperar en el procés i la difusió de qualsevol manifestació de la ciència, la literatura, les arts i la cultura. A l’inici va ser un fòrum de debats liberals.Image

Ernesto Rubin de Cervin era un noble venecià de tendències liberals, que havia estat professor d’anàlisi i composició al Conservatori de Venècia, i que va morir a l’abril d’enguany. Havia estudiat a Florència amb Roberto Lupi i Luigi Dallapiccola, i a Roma Rome amb Goffredo Detrassi i Virgilio Mortari. Ernesto va ser el mestre de Giusepe Sinopoli, que va morir el 2001 mentre dirigia el tercer acte d’Aida a la Deutsche Oper de Berlin. Era d’una gran generositat, i en els útils temps, malgrat que estava una mica atropellat, tenia la casa sempre plena. Tenia un tumor i dificultats per veure. Però la curiositat i la generositat l’empenyien a organitzar contínuament sopars a casa seva. En vista de la decadència (o no) del nostre temps, fent honor al nobleses oblige rebia a casa pensadors, professors, músics, la farmacèutica del barri, amics i parents. Vivia al Palazzo Albrizzi, un palau construït a finals del segle XVII. Molt ben conservat, amb frescos i estucats, una biblioteca ben assortida. La família el lloga per sopars i festes o per que els totpoderosos passin una setmana a la ciutat fent veure que són nobles. El lloguen en una pàgina que es diu, amb un clar sentit de l’humor, homeaway.

ImageImage

Ell vivia a les golfes –és un dir– del palau. En un pis de sostre baix, amb estucs a les parets. Recordo algunes de les visites que li vam fer. Casa seva era potser l’últim salon venecià. Ens va introduir la nostra amiga Laura Graziano, que era molt amiga d’Ernesto. Ens va convidar a sopar diverses vegades. El menjar era correcte (moltes milaneses amb salsa de tomàquet) servit sempre per un fidel cambrer-criat filipí. Abans de sopar et feia beure com a aperitiu vi blanc i després de sopar oferia sempre whisky. A casa seva no s’hi anava a menjar o beure, sinó a parlar. Era un curiós excepcional. Allí hi havia sempre la Emanuela, una cosina seva, la qual em va passar l’imèil de la seva néta que era llavors a Burkina Faso amb l’ONU. Li vaig passar a la Sarah, ella la va contactar i així va anar a parar l’any passat amb MSF a Sudan del Sud. Déus! Allí vam conèixer també el compositor polonès Janusz Podrazic i Gioia Meller Markowitz la seva dona anglesa, una dissenyadora, Giorgio Agamben (un personatge molt reservat, que se’n va anar molt d’hora) i senyora. Són alguns dels moltíssims estrangers que viuen en una Venècia irreal, com si fos un illa deserta, i que només es comuniquen amb els nàufrags d’altres illes-països, i poc o gens amb els nadius. Ernesto era l’excepció. Tenia sempre preguntes a punt, i amb cultura enciclopèdica, era un causer com n’hi ha pocs. Parlava anglès, francès i alemany. Escrivia (aquí hi ha el seu relat “La lezione di composizione”). Molt interessat en Bach, quan li vaig parlar de l’últim film de Portabella, Die stille vor Bach, el va voler veure tot seguit. Però sobre tot era compositor. Un vespre ens va convidar a una audició de música seva enregistrada a Munich (o com diuen els italians, Monaco di Baviera). Va ser un moment molt especial, sentir les seves explicacions, les preguntes que li feia un expert com Janusz, el silenci de recolliment que es va crear. La millor era una peça per dos pianos.

Comença al concert d’homenatge a Ernesto. És un programa breu, amb dos Ravels i dues peces d’Ernesto alternades per acabar amb Bach. Una de les seves peces, “Ultimo corale” (2003), és en veritat extraordinària. La sobrietat i el ritme i la disciplina de la música alemanya (de Bach a Alban Berg), contrapuntat amb la languidesa dels francesos, amb tocs més imaginatius que podrien arribar del compositor italià (Luigi Nono) en una melodia que va creixent, excavant en el buit, amb un moviment de giostra (atracció de cavallets), de calidoscopi de sons que anava embolcallant-nos com aquelles sábanas de sonido de què parlava fa molts anys un locutor de Radio Nacional referint-se a Miles Davis. És una versió per flauta, violí, violoncel i piano a quatre mans. La violista és una jove prodigi de només setze anys, Emma Parmigiani, a la qual es referia Ernesto en una carta que cita Perpaolo Maurizzi en el programa de mà i que expressa la personalitat del nostre amic: “Sì, la prego, quando sarà a Venezia per lavorare con Bettina venga a trovarmi e, se e possibile, porti con se Martina o la nuova voce divina o la giovanissima magnifica violinista. Ma anche se venisse da solo abbiamo talmente tante cose di cui parlare insieme da passare non una ma dieci serate, a cominciare dai sublimi Lieder di Alban Berg. A presto dunque, un caro saluto a Lei e alla sua incantevole consorte che spero rivedere prestissimo”.

Ens ha deixat Ernesto, la seva noble generositat, que no era per obligació, sinó tota volguda. Ens queda la seva música, difícil de trobar. Sento algú quan sortim dient que havien enregistrat el concert i que potser el publicaran. In-xa-Al·lah!

Advertisements

One thought on “Noblesse oblige. In memoriam Ernesto Rubin de Cervin

  1. Gràcies per parlar dels “estrangers que viuen en una Venècia irreal, com si fos un illa deserta, i que només es comuniquen amb els nàufrags d’altres illes-països, i poc o gens amb els nadius”. Molt encertat. El que sabia de Palazzo Albrizzi correspon perfectament amb el que n’expliques.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s