Too much Welles (or Too Much Johnson)

Image

El títol hauria de ser Not enough Welles. Ahir al vespre vam tenir la sort de poder veure la world premiere del film d’Orson Welles trobat en un magatzem de la ciutat de Pordenone, al Friuli. Hi anàrem amb una expedició de venecians: Francesca Bisutti, Fabrizio Borin, Sara Antoniazzi, entre altres. Eren les “Giornate del cinema muto”, un festival que ha arribat a 32 edicions.

Too Much Johnson va ser filmat per Welles el 1938 per acompanyar la posada en escena de l’obra de teatre homònima que havia d’estrenar al Teatre Mercury de Nova York. La pel·lícula va ser considerada perduda després que va cremar la casa del director a Madrid el 1971.

El cinema on es projectava és el típic d’arquitectura feta per algun il·luminat que té un ull posat en la fama futura i no té en consideració la comoditat de l’espectador. Gairebé tan incòmode i amb tan mala visibilitat com el Teatro Real de Madrid. I mira que és difícil.

Image

Vesprada emocionant. L’experiència de veure el film en una pantalla gran, projecció de 35 mm (devia ser una de les últimes, ara que tot passa al digital), amb un pianista fantàstic, Philip Carli, que havia escrit per l’ocasió un acompanyament de piano, i els comentaris del crític Paolo Cherchi Usai, dits en un anglès impecable. És autor, entre altres de llibres com Silent Cinema, an Introduction (2000) i The Death of Cinema: History, Cultural memory and the Digital Dark Age (2001). El narrador va aclarir molts aspectes del rodatge de la pel · lícula, o ens ajudava a identificar els llocs on va ser filmada Too Much Johnson.

El film ha estat restaurat amb la col·laboració de la George Eastman House de Rochester, la Cineteca del Friuli, el finançament de la National Film Preservation Foundation. Gairebé tot el que ens ha arribat és un llarga persecució de l’amant enxampat (Joseph Cotten) per part del marit enganyat (Edgar Barrier).

TooMuch10

Les seqüències més brillants són la persecució entre unes caixes apilades de mercat (som al Meatpacking District, molt a prop d’on ara són les galeries d’art contemporani de Chelsea).

TooMuch12

Orson Welles va explicar que amb una càmera de cinema mut va imitar l’estil dels “Keystone Studios”, on va començar a fer pel·lícules Charles Chaplin, entre altres.

TooMuch11

El públic que omplia la sala va esclatar en fortes riallades en molts moments de la projecció. El film és un boníssim pastitx, malgrat que sigui incomplet, rough. Són genials les seqüències rodades als sostres de Manhattan, una Nova York, del 1938, que evoca la de finals dels XIX. Les millors imatges són les de la persecució en els terrats de la ciutat, provocant combinacions visuals extraordinàries. També la dels barrets o la manifestació de les sufragistes.

Image

Image

Image

Image

La visualitat, el joc del muntatge anuncien el futur d’Orson Welles com a cineasta i fundador del cinema modern. Una possible explicació és que Orson Welles, que es dedicava a la ràdio i al teatre, amb aquesta operació, de filmar tres breus pròlegs per als tres actes de Too Much Johnson va descobrir el cinema i va quedar meravellat de les possibilitats immenses del nou llenguatge.

Per què va aparèixer els deus rotlles en un magatzem de Pordenone? Això no ho sap ningú. Només se sap que hi havia en el magatzem d’un transportista d’aquella ciutat una capsa amb uns rotlles molt vells, que van ser trobats per Mario Catto, un apassionat pel cinema mut.  Una troballa que evoca la seqüència final de Citizen Kane. Aquest va morir l’any passat a 38 anys, sense saber encara quuin film es tractava , i a ell es va dedicar la sessió de cinema de dimecres. Mario Catto va decidir de lliurar a Cinemazero, els organitzadors del festival de cinema mut de Pordenone, el que havia trobat. Cinemazero quan al cap d’un temps van analitzar el material amb  la càmera òptica de laboratori de Gorizia Friuli i a la Cinemateca, i sobretot gràcies a la identificació de Ciro Giorgini, va  concloure que es tractava del film perdut d’Orson Welles. Una història rocambolesca que ni el mateix Welles podria haver inventat. Va ser bastant complicat de restaurar. Coneixent una mica Welles, el devia malvendre quan vivia a Madrit, per guanyar una mica de doblers que segur necessitava. I després se’n va oblidar completament.

Al final d’una nit emocionant, esperàvem el tren a l’estació de Pordenone. Cansats, però amb el record d’unes imatges potents. Massa Welles? No!

Image

Advertisements

One thought on “Too much Welles (or Too Much Johnson)

  1. Gràcies per la narraciò, casi vista! Petonets!

    Enviado desde mi iPhone

    > El 10/10/2013, a las 23:04, Marjades escribió: > > >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s