La vida dels rics (Leaving Milano)

 

Image 

Deixem Milà després de quatre anys. Era un piset trobat per l’amic arquitecte Francesco Tiribelli. Situat al bell mig d’un barri molt elegant, de velles cases de pisos del segle XIX, construïdes amb la solidesa i el rigor de qui ha tingut de prop l’imperi austro-hongarès. Francesco n’acabava de trobar un i en el mateix replà en va quedar un altre lliure. Ara se’l queda tot i amplia així el seu estudi. Per la Chiara ha estat un lloc de molta feina, de trobar nous amics, conèixer artistes genials com Boltanski, el tailandès Surasi o els Gianikian-Ricci-Luchi. Però també un lloc de contacte amb els voltors de la vida, la gent sense entranyes (n’hi ha a cada lloc de treball, de ciències o de lletres), gent que persegueix el poder aquells que beuen bilis a l’hora d’esmorzar i en destil·len durant tot el dia, que pensen que l’art és un altre negoci. Personatges que excel·leixen en la violència de la humiliació. Voltors, taurons, caimans. Aquesta tarda el caimano ha fet dimitir tots els “seus” ministres i Itàlia torna a l’estat de crisi. La revolta permanent.

Cap de setmana d’empaquetar, de llençar, de triar. Trossos de vida que passen davant dels ulls: llibres, obres d’art, estris de cuina, vestits. Records. I revivim els tres drames de la vida: la mort, la separació, el canvi de casa. Surto de casa per fer un encàrrec i topo amb la Milano fighetta que passeja pels carrers del barri de dissabte a la tarda a la caça del consum. Carrers de renom, Via Solferino, on hi ha la redacció del Corriere della Sera. Pobrets, ara en vaga perquè la propietat els vol traslladar fora ciutat, en unes oficines anònimes i més econòmiques. Via Pontaccio on hi ha la seu de Gianfranco Ferré. L’Acadèmia de Belles Arts de Brera. Via Solferino plena de botigues de roba a preus (g)astronònics. Slowear amb pantalons a 200€, camises a 150€ (ben pocs cèntims per als seus pressupostos). Els homes joves vesteixen de maneres exòtiques. Enlloc de mirar-se al mirall abans de sortir de casa, es miren a l’últim número d’Uomo Vogue. No es vesteixen seguint un estil personal, són pobres d’imaginació i han d’imitar els models. Botigues de roba infantil, on els pobres nens dels rics només d’emprovar-se-la es fan tan estúpids com els pares llurs. Les voravies plenes a vessar de dones refetes a colp de bisturí i cirurgia estètica, que semblen extraterrestres arribades del planeta de la joventut eterna. Però els cabells no enganyen, sempre més esfilagarsats, tenyidíssims fins al punt de ser invisibles, a més caminen amb pas vacil·lant; les mans –que no es poden operar– indicant l’hora precisa del rellotge biològic. La botiga de roba Montezemolo a Corso Garibaldi cantonada Via Palermo, on venen jaqués a 600€ (preu mòdic), trajos de ratlles per anar a jugar a la borsa a la City, amb camises de fantasies improbables. Una botiga de bicicletes, Rossignoli, on la gent fa una cua que arriba fins al carrer, i a l’aparador hi ha una bici que va participar al campionat d’Itàlia del 1974. Restaurants de peix, pizzeries, altres que ofereixen meravelles locals, les orelles d’elefant (la famosa i boníssima Cotoletta alla Milanese) com al Grand’Italia. O, un dels millors, el Kebab Istambul Ozlem, un dels pocs refugis contra la superficialitat general del barri. Aquí viuen els rics, aquí compren els rics. Es respira un aire lànguid. A l’església de San Marco avui hi ha un mercatino de flors amb unes orquídies espectaculars i objectes de bric-à-brac. Les esglésies d’Itàlia amb format multi-ús. A poques passes hi ha l’església de San Simpliciano, ara seu d’una facultat de Teologia, el lloc d’on segons una llegenda urbana van sortir els croats cap a Terra Santa el 1095. La plaça es deia fins fa poc “delle crociate”. Ara du el nom de “Paolo VI”, un nom una mica més acollidor i menys bèl·lic que l’anterior. Som en plena guerra de religions i cal evitar les provocacions.

Sopar per recuperar-nos de tantes emocions a Carminio el restaurant d’Adele Prosdocimi, temple de la cuina a quilòmetre zero, productes de qualitat de les masies (cacisne) dels voltants de Milà. Com a casa, enlloc.

            No puc dormir i recordo una conversa d’aquest estiu. Era l’últim vespre del Ferragosto. Sopàvem en un restaurant amb vistes a les muntanyetes de les Langhe, on produeixen el vi de Barolo. L’arquitecte Andrea Beglia ens contava sobre el projecte que ha fet per un oligarca rus, un dels nous reis de l’acer. Va comprar una de les cases més grans de Sardenya, prop de la que té Berluskoni. Era una casa construïda per un arquitecte torinès de renom, estil arquitectura moderna, una mena de Le Courbusier. A través d’un seu amic van rebre l’encàrrec de reformar-la. Han trigat dos anys. Hi han fet de tot. Dues piscines, una amb aigua de mar i una altra amb agua dolça, accés directe al mar per al iot, cuina i sala menjador per acollir grans festasses. Com que no hi havia prou espai per les visites, el rus va comprar altres dues cases adjacents i les ha fet convertir en espais pels convidats. Però el que més va impressionar Andrea va ser la visita que van fer a la seva casa de Moscou. El milionari arribava de Londres. Els va recollir a Milà amb el seu avió privat i els va dur fins a Moscou. Xampany francès només de pujar a bord, res de cinturons de seguretat ni màscares d’oxigen. De peu dret durant els aterratges, mirant des de la cabina les operacions. Arribats a Moscou van passar els controls de seguretat en una zona reservada i van pujar en una limusina que els esperava. La vil·la als afores de Moscou era immensa. Construïda imitant Versailles, una gran façana amb dos ales als costats i més construccions addicionals al darrera. Més de cinquanta habitacions. Van arribar i els van instal·lar en una mena de datxa que hi havia al costat. L’endemà els va fer el tour du propriétaire. La casa era, per dimensions i concepte, totalment fora mida. L’excés, el barroquisme, el no-sentit, eren la nota dominant. Hi havia una sala de cinema, una barberia, sales per jugar a cartes. Una biblioteca immensa amb tots els prestatges buits, sense ni un llibre. Una pinacoteca sense ni un quadre (“l’art contemporani és una rifada”, els deia). Un saló de ball, un gran menjador on podien seure més de cinquanta persones. Una pista reglamentària per jugar a bàsquet on s’hi podien fer partits de la NBA, tres piscines, un gimnàs amb tots els aparells que els nord-americans de Califòrnia, els més obsessius cultivadors del cos, han pogut inventar. El luxe desaforat, l’excés sense sentit, l’absurd. El més còmic era que la família del magnat, pare, mare, ell, la dona i dos fills, feien tota la vida a la cuina, perquè era el lloc més acollidor de la casa. Com si encara visquessin en una masia en els temps antics. Allunyats del món, a trenta quilometres de Moscou, protegits per una paret de cinc metres d’alçada, vivien en l’aïllament més absolut, morts de fàstic i d’avorriment. La vida dels rics és de grans limitacions. La infelicitat és al seu abast. Pocs poden cultivar un hort, passar estona amb els amics, pocs saben gaudir de bones converses, de bones lectures, passar temps en contacte amb la natura. El plaer de l’acció i la contemplació. Sembla tan senzill. Però no ho és. Certament per als rics i poderosos que menen una vida absurda.

            Els transportistes que fan el trasllat són de Sri Lanka. Pati i dos seus companys que treballen durament amb uns somriures reconfortants. Feliços? Felicíssims.

Advertisements

One thought on “La vida dels rics (Leaving Milano)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s