Joan Vinyoli, L’estiu

Diumenges a la tarda,
de taula eixint, havent dinat,
em poso fresc, estalvio paraules.

A mi que ja no em parlin d’anar a fora,
que enlloc no s’està bé com a casa.
Jo ara m’adormiré tranquil·lament
al balancí, rera el balcó mig tancat
per por dels corrents d’aire sempre perillosos.

A fora, l’empedrat alena foc,
el temps s’empereseix, en l’aire brunzen
els mosquits de la sang –la bèstia pesa.
Tot això és –com dir-ho–
calent i gras i regala suor.

Però, de vespre, quan la calda minva
i la cortina d’arbres es mou,
trist i feixuc, un tedi immòbil s’alça
de la ciutat i vola cap als llunys,
deixant vagar la solitud pels carrers.

Aleshores em vesteixo i surto,
desassuat, a passejar pels afores,
on hom rega jardins i la remor de l’aigua
sobre  les fulles verdes i vivifica,
i els ràfecs de fulles fresques
traspuen aigües molt riques
de visitació.

El callat (1963)

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s