A Hyderabad, la ciutat de les perles


Què canteu, oh mags?

Encanteris per als eons que han de venir.

Sarojini Naidu, “In The Bazaars of Hyderabad”

La vida a Venècia entra en la normalitat de la banalitat: per celebrar el meu aniversari anem a sopar a “Le vecchie carampane”, de lluny el millor restaurant de la ciutat. Peix sempre fresquíssim, cuinat amb delicadesa sense passatemps experimentals que distreuen el paladar, fritture sempre al punt, mai oliós a l’ús de la “fritanga” ibèrica (o veneciana). Selecció de vins equànime. Sempre que hem vingut amb la Chiara n’hem sortit contentíssims. El nom està relacionat amb el barri, ja que era el barri txinu de Venècia. Prové d’una antiga casa, Ca (sa) di Carampani, que es va convertir en bordell. Ara ja no hi ha rastre de tot això. Al novembre, en plena crisi preoperatòria, tornant de Nàpols hi vaig sopar amb l’Andrés Soria. Ens van tractar de meravella, tot i que era una mica tard, a causa del retard del meu avió. Vam estar parlant amb Kiko, el maître. Vam sortir tractats de professore. Avui quan hi hem tornat, encara se’n recordava. M’agrada (a qui no?) anar a llocs/restaurants bons i que hi hagi un tracte familiar. Ens n’anàvem i continuava acomiadant-se: “A la prossima professore…” No sé quan serà.

Dilluns 4

Sortida de Venècia cap a Hyderabad amb un vol d’Emirates. La noia del check-in, en veure que tenia encara una etiqueta d’Iberia enganxada a la manilla de la maleta, em diu: “Veurà que és una companyia molt diferent. Molt millor”. Li dic: “no serà difícil”. És una companyia estranyíssima. Pel que veig no hi treballa ni un àrab. Totes les hostesses són estrangeres, moltes angleses. Els pilots el mateix. Els dels vols d’aquest viatge, tots són nord-americans amb un excel·lent accent d’Ohio (o de qualsevol lloc del Midwest). Les safates van vestides d’una manera ben curiosa: amb un mocador que els cau des del barret i creua la cara. Els pilots van vestits de manera diguem-ne normal. No vull ni imaginar en quines condicions deuen viure a Dubai. A l’avió ens donen un exemplar del Khaleej Times, un diari al·lucinant, amb notícies –infomercials (notícies-anunci) en dirien als EUA– focalitzades en els països de la península aràbiga, Iran, Pakistan i l’Índia. Canvi de focus. Som en una altra part del planeta que busca una seva centralitat.

L’arribada a Dubai és impressionant: tot de llumenetes en el buit immens del desert. Aterrem, ens fan passar una seguretat draconiana (com els indis, separen homes i dones) i ens aboquen a la zona d’espera que és bàsicament una immensa duty free shop voltada de cadires per descansar o intentar dormir. Tots els vols via Dubai tenen una escala de tres hores: així s’asseguren que els possibles retards queden compensats i que als passatgers (amants passatgers o no) els fan gastar fins l’últim dobler que tenien a la bossa. Un pla diabòlic. El més fort de les botigues: la part central és dedicada a vendre or. A Barcelona, a Espanya, a Itàlia, el compren, aquí el venen i tenen centenars de clients. Els mostraris de joies els tenen ordenats per formes, però, més important, per carats, és a dir segons la puresa de l’or: 20 gr., 40 gr., etc. El gust oriental per tot allò que llu. “No es oro todo lo que reluce”. “Oro parece, plata no es”. Baixant de l’avió ens fan pasar per la clase business: tot daurat –imitació or– fins l’excés. Davant de la porta dels lavabos d’homes, hi ha una mini mesquita. Un cartell avisa que no s’hi pot dormir. I les dones on van? Botigues de totes les grans marques, com si fóssim al Passeig de Gràcia o a Champs Elysées o a qualsevol altre gran centre comercial. Més color local: vénen grans capses de dàtils. D’Elx? Gent de tot el món, en totes les direccions, comprant com si haguessin sentit les campanades del judici final. Es nota que Dubai és un hub per viatjar a Àsia i Austràlia. Llegia fa us dies que Emirates és una de les companyies més grans del món: el poder dels petrodòlars. Aquí ho controlen tot. Surt el vol cap a Karachi. Homes vestits de blanc, seguits de grups de dones vestides de negre de cap a peus. Només li veus els ulls. Poligàmia i purdha.

Dimarts 5

Arribo a l’aeroport de Hyderabad adormidíssim. De 12 a 3 de la matinada m’han tingut despert. He dormit 4 hores a l’avió, però… Pocs europeus. Hyderabad no és una destinació turística. L’aeroport es diu “Rajiv Gandhi”. El de Delhi, “Indira Gandhi”. Membres assassinats de la família que és una dinastia, l’equivalent d’una família reial. Estimada i odiada sense distincions. L’edifici és imponent i evidencia les moltes coses que estan canviant en aquest país. Però dins han construït una sèrie de passadissos laberíntics. I el procés continua essent una mica kafkià: passes el control de passaports, un agent controla que ho hagis signat tot; un altre controla el document (m’he descuidat d’escriure el número del telefonet), un altre comprova que t’han posat el segell en el paperet que han deixat dins el passaport. Quan ja tens les maletes, un altre et retira el paperet de dins del passaport. Són quatre funcionaris per fer la feina que en altres països (inclosa la Xina) fan amb només una persona i una maniobra. Welcome to the Subcontinent! Índia fabulosa, com les botigues FabIndia.

A la sortida hi ha un home vestit amb pantalons de color blau cel, típic uniforme de funcionari de la universitat. Du un cartell a la mà amb el meu nom. És el xofer de la universitat. Al seu costat un home més jove, un estudiant que es diu Pankaj i que parla molt bé l’espanyol. El viatge fins la ciutat el fem per una autopista especial per la qual només circulen els automòbils que van cap a l’aeroport. Pot semblar una mica estrany, però quan ens barregem amb el tràfic de la ciutat s’entén a la perfecció. No havia mai vist un caos tal, uns embussaments que poden durar hores i hores. Les carreteres i carrers d’aquesta Índia en expansió no han crescut al mateix ritme que l’economia del país i no de moment no tenen resolt el problema de les comunicacions. El xofer se n’aprofita de la solitud a la carretera i condueix com un fittipaldi: el límit és 60 km per hora i anem a més de 100. Pankaj és un indi baixet de cara afable, grassonet, vegetarià. Cabells negres fosquíssims, barba espessa. Li faig preguntes sobre Hyderabad i es sorprèn que ja sàpiga tantes coses sobre la ciutat. Li dic que m’he informat abans de venir: “Ud. Sabe muchas cosas”. La ciutat, observo de seguida, és immensa. Té petites muntanyes aquí i allà a diferència de tantes altres ciutats de la planúria índia. Som a altiplà del Dèccan, que creua el subcontinent d’oest a est i que es caracteritza per ser una zona de petites elevacions. La ciutat és sorollosa, immensa, inabastable, sense grans monuments. Dominen els edificis d’oficines d’arquitectura sinistra. En veig un que té forma de peix cridaner, tot plegat una mica ridícul.

EdificiPeix

La universitat és dins d’un recinte tancat, protegit per portes on hi ha sempre policies de guàrdia. Duen només porres. Suposo que és més per espantar. Però controlen tots els vehicles que entren posant un mirall amb rodes sota el cotxe per veure s’hi duen alguna bomba. Security is tight. El campus és en un bosquet tropical en el qual han construït molts edificis en els últims anys, com el nou dormitori femení, i s’han carregat una part important de la vegetació. Aquests és un dels problemes de la ciutat vella i de la part on és EFLU: hi ha pocs arbres i la calor pot ser infernal. Som a primers de març i fa ja una calda imponent, de vora 30ºC.

EFLU

Hyderabad va ser fundada per Muhammad Quli Qutb Shah en 1591 a la vora del riu Muixí. És la capital de l’estat d’Andhra Pradesh. Hyderabad és coneguda com la ciutat de les perles o la ciutat dels Nizam, la família que va regnar aquí durant més de temps. La gent parla telugu i urdu. És un gran centre per a la indústria hightech, d’informàtica, en competència amb Bangalore. És coneguda també com Cyberabad. Hyderabad i Secunderabad són dues ciutats separades per l’immens llac artificial Hussain Sagar, que va ser construït per Ibrahim Qutub Shah el 1562. És la sisena ciutat més poblada de l’Índia. És una ciutat sense grans monuments espectaculars. Densament poblada, amb un tràfic lentíssim.

EFLU és una mena de graduate school, on els estudiants només estudien el màster. Els més llestos se’n van a Delhi, a fer el doctorat a la Jawaharlal Nehru University (convertit en JNU amb la passió pels acrònims). Arribo i em dutxo per despertar-me una mica. M’hostatgen a la Guest House, un hotelet molt modest, espartà i d’higiene relativa. El terra està impecable, però el prestatge on he de dipositar els estris d’afaitar i el raspall de dents, no l’han netejat de fa anys. Després aniré al Big Bazaar a comprar Cif i altres estris per polir una mica el bany. El supermercat és espectacular. Me n’adono de la velocitat del canvi en aquest país. Té productes que podries trobar a qualsevol gran supermercat, amb seccions dedicades a roba, parament de la llar, etc. Però les maneres són ben índies: els passadissos de pujada i baixada, les escales són construïts amb molt de ciment, parant poca atenció al disseny o la lleugeresa. I les maneres del venedors són les típiques índies, com si encara fossin al mercat del seu poblet. Com era el Corteinglès a l’inici del seu funcionament als anys seixanta.

Arribar i moldre. EFLU (English and Foreign Languages University) és en vaga. Una vaga ferotge. No he pogut començar les classes perquè el dia que vaig arribar es va declarar una vaga tremebunda, d’upa. Riu-te’n tu de les dels nostres temps. Aquí volien assassinar la rectora! La universitat està tancada per una vaga d’estudiants. Diumenge passat es va suïcidar un estudiant de la Catxemira. La denúncia dels estudiants és que va rebre pressions de les autoritats acadèmiques pel fet de ser musulmà. Ell estava en crisi i no va poder suportar la pressió (sic!). La veritat sembla que és una altra: l’estudiant es va declarar al seu company d’habitació (viuen de dos en dos) i aquest el va rebutjar i el va denunciar a la policia. Llavors la causa del suïcidi és un fracàs sentimental, no religiosa o política. De tant en tant passa un grup d’estudiants cridant eslògans. Desfilen al so d’un petit timbal que toquen, marcant el ritme dels passos i dels crits. Els gitanos de la cabra que circulaven per Barcelona a finals dels anys vuitanta no ho haurien fet millor.

Aprofito per fer una mica de turisme, sol, o acompanyat pel Moisés, el lector d’espanyol, que és de Tarragona i està acabant una tesi sobre la poesia de Juan Eduardo Cirlot a la UPF; o bé acompanyat pels estudiants. Em costa aprendre els noms dels topònims de fonètica impossible. La universitat és al barri de Tarnaka, prop de l’estació de tren de Seethafal Mandi. Són els mots clau per dir al conductor del rickshaw (un tricicle de la Piaggio o altres variants) per poder tornar a la universitat.

En vista del panorama, Moisés em proposa d’anar a visitar la ciutat vella de Hyderabad. EFLU em fa creure que estic en una Índia més calmada. Sortir al carrer em fa veure que Hyderabad és una ciutat horripilant, sense cap de les grans atraccions que té l’Índia. O això sembla a primer cop d’ull. Aquí no hi ha (gairebé) res per visitar. Excepte la world famous (que diuen ells) Charminar (char= 4 en sànscrit minar = minaret) una torre amb quatre minarets,

Charminar_Hyderabad_1

i un palau de la dinastia dels Nizam, Chowmahallat (vol dir 4 palaus), que és una autèntica passada. Quatre edificis d’estil colonial anglès, amb una interpretació vaga de les columnes gregues. Les làmpades, les catifes, els mobles, les selles per anar a caçar tigres amb elefant, la col·lecció de cotxes i carruatges. Al jardí tenen un Rolls Royce groc custom made, de nassos. Diuen que a principis del segle XX el reietó Nizam de torn era un dels homes més rics de món.

Nizam's_Chowmahela_Palace,_Hyderabad,_India

Nascut el 6 d’octubre del 1933 a Niça, el príncep Mukarram Jah era l’hereu s’aquesta fortuna. El seu avi matern va ser l’últim califa otomà (‘Abdu’l-Mijid II) i el seu avi patern el setè Nizam de Hyderabad (Osman Ali Khan), considerat l’home més ric del món durant la seva vida , acumulant una fortuna equivalent a 210 milions de dòlars (EUA) en diners d’avui. Durant segles, els Nizams de Hyderabad havien governat una àrea tan gran com França, al sud de l’Índia. Ho feien en nom de l’Imperi mogol, però després es van convertir en governants independents. Amb el temps, es van aliar amb els britànics, i se’ls va atorgar l’estatus d’estat principesc de l’Índia. Després de la independència índia el 1947, els Nizam es van negar a unir-se a la Unió Índia. Però el seu exèrcit no podia defensar-se de l’exèrcit indi que va envair l’estat de Hyderabad, el 1948. L’annexió del territori es va fer per la força en una operació anomenada “Operació Polo”. Malgrat que el regne dels Nizams ja no existia, al 7è dels Nizam se li va permetre mantenir la majoria de les seves propietats, incloent els seus palaus, servents, i la fortuna privada. El príncep Mukarram Jah va ser coronat com el vuitè Nizam de Hyderabad el 1967 després de la mort d’Osman Ali Khan. En els anys setanta quan el Govern de l’Índia va abolir els títols principescos, els privilegis i els pagaments als prínceps per part del govern indi, el vuitè Nizam va prendre la transcendental decisió d’establir-se a Austràlia, per dur la vida d’un hisendat. El 1972 va visitar per primera vegada la ciutat de Perth, a Austràlia Occidental, i es va sentir atret per la tranquil·litat, el poble, i els espais oberts. Poc després, va comprar granja d’ovelles d’un milió d’acres prop de la ciutat de Kalbarri, que es troba a uns 600 quilòmetres al nord de Perth. Va conèixer i es va casar amb una dona australiana (Helen Simmons), amb la qual va tenir dos fills. Helen Simmons va morir el 1989. Més tard, va vendre la granja d’ovelles i el vuitè Nizam o “Prince Jah” ara viu modestament a Turquia, preferint la vida senzilla de l’home comú. Periòdicament visita Hyderabad.

El primer dinar ha estat una immersió en la gastronomia local. Moisés m’ha dut a un restaurant especialitzat en biryani, un arròs amb carns o vegetals que pot ser exquisit. Aquest ho era. Hem menjat un chicken biryani. Sopem després al restaurant Goodlands, un excel·lent Tikka Massala. I bevem una fredíssima cervesa Kingfisher. Els cambrers, abans d’obrir-la, et deixen tocar l’ampolla perquè puguis comprovar que està gelada. És una terrassa a l’aire lliure, taules poc il·luminades, només grups d’homes sols i com a música de fons les obres del metro de Hyderabad on hi treballen nit i dia.

Dimecres 6

Continua la vaga. No tinc accés a internet i he de connectar-me per atendre els imèils de rigor. Moisés m’aconsella d’anar a un cafè, Mocha, a Banjara Hills, que té WIFI. Arribar-hi és una autèntica odissea, per  i que encara no conec bé la ciutat. Els taxistes tampoc no la coneixen. Aquí no hi ha noms de carrers sinó números que no tenen cap sentit o ordre. Herència de l’exèrcit britànic. He d’anar a la Road no. 7, 8-2-574/B, també coneguda com a “Imam Khomeini Rd”, perquè a poca distància hi ha el consolat de l’Iran. Un edifici immens, ple de daurats i espases i banderes negres. El rickshaw té dificultats, però després de passar dues o tres vegades pel davant del cafè Mocha veig el número i ens aturem. El cafè està mig tancat. Pintat d’un color marró fosc, tot i ser en una zona fina, té l’aire primitiu de tants locals públics indis. Els lavabos són brutíssims. Deu ser un local nocturn. El local és fosc i brut. Som en un barri refinat: es veu per les cases, les avingudes, la quantitat de cotxes particulars amb xofer (totes les meves col·legues de la universitat tenen xofer). Treballo bé. De sobte tot s’atura, AC i WIFI. Ens hem quedat sense electricitat, un problema recurrent a l‘Índia del boom econòmic. A la taula del costat seu una periodista que escriu a The Hindu i altres diaris locals sobre problemes socials de les dones. Tornant intento buscar una llibreria, Landmark. És un desastre. És un edifici de 5 plantes, típica arquitectura de la nova Índia. Com la dels nord-americans, de proporcions molt grans, acabats horrible i baixíssim nivell de disseny. La meitat dels elements arquitectònics no se sap per què serveixen. I com a botigues són desesperants. L’oferta és de productes pseudo-occidentals made in India. Landmark és una botiga on pots trobar roba, electrodomèstics. Suposo que vol ser l’equivalent d’uns grans magatzems. La part de la llibreria és desolada. Una superfície immensa, però poc assortida. Després m’expliquen que molta gent fa servir alobaba.com, una espècie d’Amazon indi. Els edificis comercials estan protegits amb una gran xarxa que ocupa gairebé tota la façana. Primer pensava que era per impedir que els ocells entressin en els edificis. Un estudiant m’explica que és per impedir que quan hi ha manifestacions trenquin els vidres llançant pedres.

Naveen, que és un dels estudiants d’EFLU, m’ha deixat un telèfon que funciona amb recàrregues. El servei de telèfons indi és excel·lent, baratíssim. No com els mafiosos de les companyies espanyoles. El servei (sic) més car d’Europa! I, a més, m’ha aconseguit una “chiavetta” per connectar-me a internet. A l’Índia obtenir una SIM de telèfon o una connexió a internet és molt complicat. Necessites tenir un carnet d’identitat o permís de residència. Els estudiants són llestos, tenen contactes, i resolen la situació. Quins genis i quina amabilitat. La veritat és que estic una mica decebut de la universitat. Em pensava que almenys tindrien wifi, però no n’hi ha enlloc. Em quedo amb l’eduroam a la butxaca.

Dijous 7

Ahir em vaig intoxicar amb l’aparell antimosquits. Fa una olor fortíssima. Em desperto amb maldecap. He tingut malsons. He decidit provar una nova tàctica: deixar engegat el ventilador, sense AC. Tot i això em refredo. La llauna dels refredats d‘estiu. Des de les 7 del matí que volto. La cafeteria no obre fins a les 8:30. Decideixo també triar una altra tàctica per esmorzar. Trobar productes indis que puc deixar al refrigerador.

Faig una escapada culta. Vaig a visitar el fort de Golkonda. A Golkonda havia el famós diamant Koh-i-Noor, fins que un bon dia els anglesos, representats pel famós espoliador Lord Dalhousie, van obligar al Maharajah de Lahore que el regalés a la reina Victòria. El diamant va ser tallat de nou pels anglesos i ha perdut part de l’esplendor. Es conserva el bessó, Darya-ye Noor. El diamant Koh-i-Noor arrossega una maledicció. Els reis  que el porten perden el regne. Només l’ha dut la reina Victoria i Elizabeth, la mare de Charles. L’hi regalarà en senyal de malastrugança?

Darya-ye Noor Koh-i-Noor

Són unes ruïnes estupendes amb una vista boníssima de tota la zona. Però el que em va encantar de veritat van ser les tombes de Qutub-Sahi, on hi ha enterrats els membres de la família que va regnar a Golkonda. Aquest lloc és extraordinari. Rubén Darío al·ludeix a aquest lloc en un poema, Sonatina, que comença amb uns versos molt coneguts (La princesa està triste… ¿Qué tendrá la princesa?”) i diu:

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China, 
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz? 

Poesia modernista.

Golkonda-Tombs

Veient les dimensions d’aquest fort i la quantitat de tombes que l’envolta te n’adones de la potència que havia tingut aquesta regió en èpoques passades. I t’estranya com va ser de fàcil per als anglesos de conquerir-la, ocupar-la, violar-la. Vivien en un altre temps, dominats per la indolència, dividits en petits reialmes independents.

A l’entrada del fort hi ha l’habitual corrua de guies que ofereixen els seus serveis: “no charge, you are my guest. You pay me if you are satisfied” etc. Quina llauna! Els indis són uns comerciants (pesadíssims) i ho fan notar en tots els aspectes. Els dic que m’agrada passejar sol i gaudir de la visita amb la guia que porto. Compro una petita guia, amb fotografies mig esborrades i textos escassos que no m’ajuda gaire. Al fort hi ha l’habitual sincretisme del país: uns murs molt ben conservats, una zona per fer l’espectacle de “son et lumière”, que tan d’èxit té –sembla– entre els turistes, unt temple hindú i una mesquita. Hyderabad és la zona de l’Índia amb més forta presència de musulmans. Es nota als carrers, pels vestits d’home si dones, i per la gran quantitat de mesquites.

FortGolkonda

Des de dalt del fort la vista de la planura de Hyderabad és imponent. Veig el que em deixa veure la calitja. El més espectacular, que crida molt l’atenció són les tombes de Qutub-Sahi, que es veuen de lluny. Dic al rickshaw d’anar-hi. No hi ha pràcticament ningú, llevat d’una parella de turistes estrangers i dos o tres joves parelles d’indis que aprofiten els racons per fer manetes. Passejo amunt i avall. Totes estan muntades damunt una plataforma. Pujo les escales de les que semblen més atractives. Les tombes (82!) Estan molt ben conservades. Són d’estil persa i recorden la de Humayun a Delhi, que és més gran, però aquestes no li tenen res a envejar. El meravellós és que no hi havia absolutament ningú i puc fer la visita al meu aire. N’hi ha tantes de tombes, unes amagades darrere de les altres, que semblen un bosc de tombes en un parc tranquil on uns nois vestits a la manera tradicional dels musulmans (barret rodó, pantalons i camisa llarga, tot rigorosament blanc) juguen al cricket i d’altres al futbol.

TombesGolkonda

Contemplant aquest paratge magnífic, sota aquesta temperatura que ho envaeix tot i et deixa sense respiració m’animo: és per veure paratges com aquest que cal venir a l’Índia. No els veus enlloc més al món. I amb aquesta sàvia barreja de modernitat i temps detingut d’abans del Raj, com si la presència dels anglesos durant 150 anys els hagué deixat intocats. Els intocables. El sistema modern de castes inclou diverses subdivisions de cada varna, així com classes ( com és el cas dels Dalit, els intocables), que no són reconegudes a les escriptures del sistema varnashrama. Els bramans formen el varna més elevat i es diu que han estat creats del rostre del Purusha (Brahma) original. Com a mestres espirituals de la societat, els bramans gaudeixen del més elevat grau de respecte de les altres tres classes de la societat. Els kxatries són el segon varna format per guerrers i administradors de la societat. No és un guerrer sense cervell o un mercenari, el Kshatria era un lluitador que havia avançat en les arts marcials amb l’educació a traves de la lectura dels llibres sagrats, Vedas. Els vaiixies són principalment mercaders, ramaders i artesans. Els deures d’un Vaishia són: el krsi (cultiu de grà), el goraksha (protecció de les vaques), el vanijyam (comerç), el vaisia karma (treball) i el svabhavajam (néixer de la seva pròpia naturalesa). Els xudres són el varna més baix, només els intocables es troben per sota en la tradició índia, fan feines d’esclaus i peons de tota mena: camperols, proveïdors de serveis, artesans, netejadors.

En el petit museu de les tombes hi havia un cobrador i una dona de neteja, amb cares de poc convenciment, que gaudien de la tranquil·litat de la seva feina. Ell em fa una salutació militar quan em veu arribar: “Please, come in!”. L’amabilitat dels indis és proverbial.

Divendres 8

Avui Women’s Day hi ha una relativa calma al campus. M’he adonat que es repeteix la passejada o manifestació pel campus al so del timbal (Calanda?) i proferint crits amb no gaire convenciment. Tots els edificis oficials, biblioteca, aularis, estan tancades. Les oficines dels departaments funcionen a mig gas.

Esmorzo a l’habitació uns mueslis indis. Ho he de fer després que la senyora ha picat a la porta, i m’ha fet un crit: “clean!!” No ha quedat gens clar si era una pregunta o una ordre i per si de cas l’he deixat entrar. Només sap dir aquesta paraula en anglès. Un altre dia vindrà acompanyada de la filla i em dirà per presentar-me-la: “doughter!!”. Veig que sap dues paraules. Neteja a la seva manera, té un estil particular. Escombra el terra amb una escombra de cànem, després el frega i el deixa tot xop. La resta, no és mereixedor de la seva atenció. Avui ha entrat també un seu ajudant armat amb un estri per treure la pols. Mentre netegen faig la rutina: llegeixo els diaris que deixen puntualment a la recepció de la Guest House: Deccan Chronicle i The Hindu. Aquí no arriba Times of India, del qual, la publicitat que veig als carrers, diu que es el diari en anglès amb més circulació al món. Aquest diaris combinen notícies molt locals, com és vista l’Índia al món, i la llarga llista de casos de corrupció. Després treballo fins a les 12. Arriben els estudiants. Com que hi ha vaga declarada per un grup d’altres estudiants només ens podem reunir en secret, d’amagatotis a l’antic menjador de la Guest House. Un per un es van presentant i m’expliquen els seus projectes de tesi. Són uns temes una mica vagues, generals, però tots parlen un espanyol de molt bon nivell. Tenen uns noms fantàstics: Deep, Samikshya, Pankaj, Muktesh, Sumathi, Satish, Sushil, Ramesh, Vamsi, Sundar, Naveen. N’hi ha un que xerra per tots. Deep, a cada pregunta d’aclariment que faig a un estudiant concret, sempre respon ell. Els altres se’l miren i es nota que deu fer sempre el mateix. Després m’expliquen que és més gran que els altres i sempre ha de demostrar que sap moltes coses. Personalitats i egos. Després de la sessió em conviden a dinar (vegetarià) Sumathi, Naveen, i Pankaj. La Sumathi és de Tamil Nadu, d’un poblet prop de Madurai, que vam visitar fa 9 anys. Se sorprèn que conegui l’immens temple Meenakshi Amman, la llotja dels sastres, les estàtues sagrades, o els elefants dins el temple. Cada cop que els explico alguna cosa sobre ells llocs que conec de l’Índia se’ls obren uns ulls com a plats: “Ud. sabe muchas cosas”. La curiositat, ser ganàpia. Suposo que els pocs estrangers que han conegut deuen ser uns beneits mal informats. O n’han conegut cap. Dinem al restaurant de la universitat. Un plat de vegetals que agafem amb el chapati (pa) i mengem amb els dits. Pankaj, grassonet i panxacontenta, m’explica que no convé beure aigua mentre mengem. Ell és vegetarià estricte. Naveen i Pankaj són d’estats del nord. Per anar a a casa han de viatjar més de 24 hores en tren.

DSC01601

Després de dinar m’acompanyen al mercat. Els dies passats, des del rickshaw, m’ha semblat veure unes bosses molt senzilles fetes amb tela que serien ideals per bellugar-me pel campus amb l’ordinador, quatre papers i algun llibre. No he dut cap cartera. Millor fer com els locals. L’aventura resulta complicada. A les botigues que trobem pel camí venen carteres de plàstic, que no tenen cap gràcia. Parlar amb els estudiants és un luxe. És genial passejar per l’Índia amb un interlocutor que et pot parlar en espanyol, amb un nivell molt bo, i que alhora parlen hindi, tegalu, tàmil, bengalí, anglès. Tot el que els posis davant. Em sento com en un film no filmat: “tot el que volia vostè saber sobre l’Índia i no s’atrevia a preguntar”. Sentir-los parlar dels complicadíssims déus indis com si fossin els seus cosins, els dóna una credibilitat extraordinària. Suposo que és com si nosaltres expliquéssim a algú que arriba d’un altre planeta qui és la verge Maria & co, que ens la sabem de memòria. Són com de la família. Ho estic passant molt bé. I això m’assabento de coses que cap guia t’explica.

La Sumathi m’explica que ella surt molt poc del campus, que passa les hores tancada sempre a la seva habitació. Deu ser dur ser una dona jove i més o menys independent a l’Índia. Lluny de Bollywood. Els explico les bosses que he vist i que m’agraden. No les trobem enlloc. Per ells es converteix en una obsessió. La seva voluntat de complaure’m arriba a límits ridículs. Jo ja hauria plegat fa estona, però ells insisteixen. Després de caminar i caminar sota un sol de justícia (i som només al març!), per uns carrers de tràfic angoixant, amb vaques que creuen el carrer, cagarades de vaca, pixums, decideixen d’agafar un rickshaw i anar fins una estació de tren de Secunderabad. Ells també tenen problemes per regatejar el preu del viatge, ella és molt millor, amb més autoritat i determinació. Arribem a la veritable Índia. Un  mercat de paradetes fetes amb una superfície plana damunt un carro on instal·len la mercaderia, seuen i ho cobreixen amb alguna tela per protegir-se del sol. Però trobar una bossa feta de roba i no de plàstic resulta complicat. Benvinguts a l’Índia del plàstic, adéu a la del cànem, el jute, la que representa la roda de teler a la bandera, la que volia Gandhi. L’Índia està canviant. Per fi les trobem en una paradeta d’espècies i de bosses. En compro unes quantes per a les amigues de Venècia. La que utilitzo serà un estri indispensable tots aquest dies.

Sopar a la terrassa del Goodlands. Hi vaig sol. Ja em coneixen. Em pregunten on és el meu amic Moisés. També em pregunten com se diu. Ell és un client habitual, “He is a regular costumer. Very nice guy.”

Dissabte 9

Expedició a Bidar, a l’estat de Karnataka, capital d’un petit regne (1424-1487) dels Bahmani. El sultà Alla-Ud-Din Bahman va traslladar la cort des de Gulbarga fins a Bidar, fins que va ser conquerit per altres de més forts, els Barid Shahis, després els Bidal Sahis de Bijapur, després els Mohgul de Aurangzeb, el 1656, i finalment pels Nizam, els reis de Hyderabad des del segle XVIII fins el 1947, l’any de la independència. Ara és un poble poc vistós, capital de província enmig del no-res, no és lloc de pas per anar enlloc i es nota en el poc turisme que hi ha. En tot el dia trobem només dos o tres grups d’indis rics (sikhs, hindús, musulmans) i algunes famílies locals. Ni un sol estranger. Nosaltres som el Moisés, i Savio, un estudiant de doctorat de lingüística, que és de Nagaland, un petit estat de 2 milions d’habitants a nord-est de l’Índia. Els Naga no volien ser assimilats a la nova república índia. Ens explica que, malgrat que hi havia un acord per obtenir la independència, van ser annexionats pels indis després de la independència dels anglesos. Els acords no es van respectar i des del 1955 hi ha una petita guerra en marxa. El primer de desembre del 1963 Nagaland va ser declarat l’estat 16 de la Unió Índia, però els enfrontaments continuen encara avui. No parla gaire bé dels indis. Té un aspecte oriental i si no ho hagués sabut hauria pensat que era de Burma (Birmània). És d’una gran intel·ligència i curiositat ens passem el viatge parlant de llengües.

El palau i les muralles (tenen més de 10 km) estan perfectament conservades. El palau només a trossos, és tot construït amb la pedra vermellosa de la zona. Les muralles no són gaire altes, suficients per les necessitats militars de l’època, les armes que tenien i de les que s’havien de defensar. Dins el recinte hi ha grans estructures rodones que semblen un timbal. Segons Moisés servien per instal·lar-hi grans canons (com el Sigfried dels nazis?) Les dimensions de tot plegat són espectaculars i parlen, òbviament, d’un poder, d’unes possibilitats econòmiques gens menyspreables. El palau és a la part més alta del turonet. Les muralles –és una vall irregular– en molts punts queden damunt un penya segat pràcticament inexpugnable. La part superior del palau i les muralles queden a peu pla. Per això hi ha una doble muralla i per entra has de fer una ziga-zaga estranya entre uns murs que allí són molt alts: de difícil conquesta. Una bona trampa defensiva.

Hi ha una mesquita molt gran. Com sempre, és una de les més grans de l’Índia, diu el cartell d’explicació i propaganda. També un jardí amb fonts (estan regant a l’hora de més sol) estil àrab. Sembla de ser a Granada.

El palau es pot visitar si demanes la clau al Museu (que conté vestigis d’escultura de temples hindús, el que resta de la conquesta dels Bahmanis), la cultura i la barbàrie. El palau està bastant be conservat, amb excel·lent treball de fusta, decoracions de ceràmica en bon estat i inscripcions en àrab o farsi. Molt millor que el de Golkonda que vaig visitar l’altre dia. Aquí pots tenir una idea de com era el palau i no has de deixar-ho a la imaginació del guia de torn.

Bidar1

Visitem el palau amb deteniment. Pugem a les terrasses. Una dona escombra en una sala, amb aquella parsimònia característica del subcontinent. Fa tanta calda! Els avions de caça de l’exèrcit indi no paren de girar damunt el nostres caps. Aquí a Bidar hi ha l’acadèmia de l’exèrcit de l’aire, Air Force Academy.

Bidar2

Després de passejar molta estona amb Moisés i Savio sota un sol de justícia truquem al xofer perquè volem visitar la Madrasa. El nostre xofer se n’ha anat a dinar. És un personatge. Condueix a cop de clàxon com tots els xofers indis. Ens ha estafat 50 Rs de la taxa per entrar a l’estat de Karnataka i li han posat una multa per excés de velocitat a l’entrada de Bidar i ha tingut la barra de voler fer-nos creure que era una altra taxa per entrar a Karnataka. Per sort el Savio, que parla hindi, li ha aclarit el que passava de veritat. Agafem un rickshaw per visitar la Madrasa (universitat islàmica) de Mahmud Gawan. Era el wazir sota Muhammed Bahmani III (1463-82), matemàtic, lingüista i estrateg militar (tot lliga).

Madrasa

Hi havia hagut una biblioteca molt important que va cremar quan un llamp va caure damunt l’edifici el 1696. Els Aurangzeb n’havien fet dipòsit d’armes i de pólvora. El lloc respira la pau de l’abandonament. Potser perquè ara l’Islam està més preocupat per la guerra santa contra l’infidel que d’estudiar i convèncer amb les idees. Caminem per un carrer on segons la guia estan concentrats els artesans que treballen el bidri. És una tècnica desenvolupada en aquesta zona per treballar el metall. Una barreja de zinc i coure, que recobreixen amb una mica d’argent. Fan formes artístiques, típiques capsetes, típics receptacles allargats on hi cap només una tija. Tot prou kistch, excepte els elefants. En compro un per la Sarah. Dinem a l’Ashok, l’únic restaurant decent que hem trobat.

elefants

Després de dinar anem a visitar les tombes de la família Bahmani. Són a Ashtoor, a 4 km. en direcció est. Dotze tombes imponents, algunes inacabades, decorades amb arcs i cúpules. La ceràmica ha desaparegut, menjada pels elements. La fosca i la fresca dins és imponent. Les visitem amb un parell de famílies locals.

TombesBidar2 TombesBidar

Balanç de l’excursió a Bidar. Un fort imponent, molt ben conservat, construït per uns pobres (riquíssims) reis que només van regnar 60 anys. Però quins edificis! Enmig del no res. I el mateix, a uns pocs quilòmetres un grup de tombes, només 9 o 10, fantàstiques. M’estic especialitzant en tombes!

Llarguíssim viatge de retorn. Durant el viatge ens entretenim a detectar paraules de grafia anglesa adaptada a la pronúncia índia. Paraules angleses reinterpretades per la imaginació índia en els comerços o en la publicitat:
            Insirt [insert]coins
            Factory A Head
            Sand Wich
            Eggs Snakes
            Vigitables
            Ice Cream Availabul
            Wel Come

A l’entrada de Hyderabad hi ha un embús de tràfic espectacular. Triguem més d’una hora per arribar a la universitat. A Hyderabad estan fent unes obres descomunals. Semblen les que vam veure a Delhi fa quatre anys. Estan construint el metro i per fer via (sic!), no el fan subterrani, sinó elevat. Les vies i les estacions aniran instal·lades damunt uns pilars immensos. Són dues línies de metro.
MetroHyderabad

Això vol dir que molts dels carrers més amples, que van sempre congestionats amb centenars de cotxes, motos i rickshaws, a la part central tenen la competència de les obres del metro. Són unes grans tanques que protegeixen els obrers del tràfic infernal. Els embussos són descomunals.

Entrant a la ciutat hem passat pel costat de Cyberabad. Es nota en els edificis d’oficines. Minigratacels de vidre. O per la presència d’hotels de luxe de cadenes internacionals.

Estic baldat i me’n vaig a dormir d’hora.

Diumenge 10

Avui el pla era treballar una mica, llegir, preparar alguna classe i a la tarda anar a visitar el llac Hussain Sagar amb els estudiants. Com passa sovint a l’Índia de sobte canvia tot. Em truca el Pankaj i em diu que anirem al matí a un parc, Shilparamem, on hi ha un mercat d’artesanies, i després al llac.

Sortim d’EFLU a peu. Hem d’agafar el tren per anar fins a High Tech City, la zona on hi ha les empreses d’alta tecnologia de Cyberabad. Caminem fins a l’estació. Tot sembla més calmat, algunes botigues encara no han obert, menys tràfic. A l’estació ens diuen que el tren du mitja hora de retard. Negocien el transport amb rickshaws. Quina tranquil·litat no haver de fer-ho jo. El parc és una mena de museu a l’aire lliure de la cultura rural de l’Índia. I les artesanies són previsibles: penjolls, figuretes, vestits, xals. Molts arriben de Catxemira i volen vendre els preuats xals de pèl d’ovella de les muntanyes. Passegem mirant les diverses zones de l’exposició. Els agrada molt un elefant i creuen que m’he de fer una foto a sota. Em durà bona sort. La posaré al perfil google. El més interessant és que parlant amb ells, fent-los preguntes sobre les divinitats, les tradicions, expliquen històries meravelloses. Tots són hindús i se saben de memòria les històries de Ganesh, Visnú, Shiva, Buda (el déu –diuen- que més coneixen els estrangers). Sumathi m’explica una versió molt bona del lingam, el –pensava jo- penis símbol de Shiva. Diu que representa el moment de la fecundació fins a un mes després de l’intercanvi sexual. Sumathi té una rialla fantàstica. Té molt bon sentit de l’humor. Em conta que ella és més gran que els altres i que ja ha acabat una llicenciatura en literatura anglesa. La d’espanyol és la segona. Té 26 anys, com la Sarah si fa no fa. M’agafa confiança i m’explica que està molt trista perquè l’ha deixada el seu nòvio. Suposo que per una dona índia no deu ser fàcil parlar de la intimitat amb un home. Jo tinc l’avantatge de ser vell i estranger. No perillós. Riu escandalosament quan li dic que de vegades és una sort ser deixat, pot ser molt positiu perdre un amor, perquè t’alliberes d’una mala situació. Moisés m’explicarà després que els joves indis en el període que són a la universitat viuen si fa no fa com els occidentals. Hi ha residències femenines i masculines, però no és important. És un període de vacances i llibertat, abans de començar la vida adulta quan acabin els estudis: començaran a treballar, la família els imposarà un matrimoni. Alguns s’entristeixen molt de pensar en la fi de la festa, de la llibertat, de l’altra vida.

Per tornar a la universitat provem a agafar el tren. És diumenge i els retards són monumentals. Tornem amb rickshaw. Sumathi m’explica que va treballar un temps aquí a Tech City, ajudant a escriure manuals d’informàtica. En té molt mal record. Per la gent i per l’ambient de treball. Massa materialistes. Fumant tota l’estona. Té un veritable terror del fum. Cap dels estudiants no fuma.

Dilluns 11.

La vaga s’allarga. Per sort, com sempre en el subcontinent, arriba el factor humà i et salva. Ho estic passant divinament amb els estudiants. Han pintat totes les parets de la universitat amb escrits virulents i violents. Els meus estudiants m’han tret a passejar i a visitar alguns llocs de la ciutat. Avui dilluns l’estudiant Deep, aquell que és més gran que els altres i sempre parla, em porta a visitar el temple de Birla Mandir, que és dalt d’un turonet des del qual es veu el llac amb la gran escultura de Buda l’estàtua de Buda que hi ha al mig del llac. Hi anem amb la seva moto.

Moto

És fantàstic moure’s amb moto pel tràfic de Hyderabad. Els cotxes passen molt a prop. L’olor de benzina barrejada amb oli és intens. Tot sembla més a prop. La velocitat per moure’s és extraordinària. Acostumat als rickshaws, hi ha una gran diferència. La gent em mira una mica encuriosida. No entenen si sóc indi o no. Des de la moto es veu molt a prop l’estàtua de Buda. Avui dilluns, amb bon temps, tot sembla més net i polit, l’aire més fresc.

Buda

Sembla que quan la van instal·lar no va ser fàcil. Quan l’estaven traslladant, al bell mig del llac, va bolcar la barcassa que transportava la immensa escultura. La va fer construir el governador d’Andhra Pradesh després de visitar Nova York. En veure l’estàtua de la llibertat va declarar que ell també volia fer una contribució a la societat semblant a aquella. Dit i fet. Va trobar una gran roca de granit a les afores de Hyderabad, durant dos anys la van tallar i quan la volien instal·lar (ella ja havia perdut les eleccions i no era governador) la gran estàtua va caure de la barcassa. Van passar dos anys més per treure-la. Finalment, el 1992 la van instal·lar al seu lloc. El 2006 el Dalai Lama la va consagrar. És –com no?– l’estàtua de Buda més alta que hi ha al món.

El temple de Birla és tot de marbre blanc. Amb el sol de justícia que cau enlluerna. Va ser construït en els anys seixanta per la Fundació Birla, que ha construït altres temples a l’Índia. El marbre és del Rajastan. Està dedicat a Venkateshwara, però el temple és pan-Hindú, seguint les indicacions de Gandhi que era favorable a un hinduisme poc restrictiu.

TempleBirla

Deep m’explica que és catòlic i és de Hyderabad. Està casat amb una dona molt petiteta. Ells és alt com jo, de pell molt fosca, d’una expressió afable, amb un aspecte occidental, excepte el color de la pell. Parla molt bé l’espanyol i sap moltes coses. Treballa com a intèrpret i ho ha fet moltes vegades amb veneçolans, que vénen a visitar les indústries hightech. Em porta a visitar una carnisseria on venen carn de porc, pensant que jo en voldria comprar, que estaria enyorat. No el vull decebre, però no tinc cap ganes de menjar carn: els plats vegetarians de l’Índia i la miqueta de pollastre que menjo amb els biryanis em tenen molt satisfet. A més, li dic, a la Guest House no tinc cuina. Em crida l’atenció que m’hagi portat aquí. Suposo que és per demostrar-me que ell no és ni hindú ni musulmà i que no té cap de les manies respecte a la carn que tenen els seus connacionals d’altres religions. Em convida a dinar al restaurant Swagatha Habsiguda, prop de Tarnaka. Des de la taula d’aquest restaurant molt fosc, d’aire condicionat fortíssim, veiem les obres del metro. Mentre dinem m’explica els seus plans de vida: examinar-se per obtenir el certificat d’aptitud pedagògica que li permetrà d’ensenyat en una universitat. A l’Índia no necessiten tenir el doctorat per poder fer classes en una universitat. Se’l veu molt cofoi d’haver-me dut a passeig i convidat a dinar. Al restaurant estem sols. Els gestos que fa per fer-se servir són fantàstics, d’una gran elegància. No sé si és així de natural, o fa una mica de teatru, per impressionar-me. Ens porten els plats a taula. Ell no els toca. Sempre es fa servir. Mengem chicken kebab i chicken curry.

A la tarda em ve a trobar la Srivani Tumu, que és el meu contacte a la universitat, qui em va convidar a venir. Està de sabàtic, acabant d’escriure la tesi doctoral. És una dona grassonet, baixeta, d’una immensa simpatia. Va viure tres mesos a Tarragona. El seu contacte es diu Jaume, un professor de metodologia d’ensenyament de la llengua.

Dimarts 12

Per fi hi ha classe. Començo amb un (mini) curs de poesia. Gaudeixo explicant-los el Romanticisme i el Simbolisme. Els veig bocabadats. Ja m’havia advertit el Moisés que aquí els referents culturals són diferents i de vegades escassos. Però es mostren interessats, fan preguntes, els interessa llegir lentament la poesia. Sistema “closet reading” que deia l’ínclit profe de la UAB.

Finalment tinc un despatx a la universitat. És un gran regal. Fins avui, per ordre del comitè de vaga, tots els edificis estaven tancats. Des d’avui ja m’estic indianitzant com a professor. Tinc una pissarra que té tots els colors del gris, de dècades d’escriptura acumulada.

Convido el Moisés a sopar al Swagath. Biriyani de pollastre boníssim.

Dimecres 13

Dia de treball al meu despatx. He d’acabar articles que eren comunicacions de congressos, a Nàpols i la UOC a Barcelona. Tranquil·litat. Normalitat. Ara que ha acabat la vaga hi ha més vida a la universitat. Grups d’estudiants fora de la biblioteca, a la Coffee House, passejant, entrant i sortint de classe. La rutina també els ha arribat. Les classes: els estudiants si arriben tard (molts ho fan perquè són a beure un chai) demanen permís per entrar. Si arribes a classe i hi ha algun estudiant esperant que comenci, s’aixequen i no seuen fins que tu no els ho dius.

Dinar espaguetis pseudo xinesos al pathdi de la cantonada.

Imèil de la Marta. Ha mort el Lluís Tort. Quina desgràcia. Però la Montserrat alliberada. Descansi en pau.

Dijous 14

No he dormit més de dues hores. Són les 3 del matí i surto cap a l’aeroport. Me’n vaig a Mumbai a visitar un arquitecte amb el qual Chiara està preparant una exposició a Milà per al 28 de març.

Una altra ensarronada índia. El trasllat a l’aeroport ha estat amb un taxista parent del porter de nit de la Guest House que havia de sortir baratíssim. Fingint que no havia entès, em cobra gairebé el doble que un taxista normal. A les 4 de la matinada no tinc esma per discutir. Diu que m’esperarà a la tornada diumenge al vespre. Li dic que sí. Segur.

IndiGo

L’aeroport mig desert. Separació d’homes i dones pels controls de seguretat. Vaig comprar el bitllet per internet (l’Índia del futur), és amb IndiGo, una nova companyia amb avions d’última generació i un servei d’hostesses molt amatents i que fa gràcia. Els transports per aire han millorat molt. Les carreteres i trens, encara no. Mumbai em posa de bon humor. Un servei de taxis excel·lent (recupero els vells fiats, ja que els rickshaws tenen prohibit entrar a la ciutat): per 580Rs (=10€) em duen fins l’hotel. Em quedo garratibat de veure la nova carretera que han fet per arribar al centre. És una autopista elevada sobre el mar, el Bandra–Worli Sea Link, batejat oficialment com a Rajiv Gandhi Sea Link , que travessa bona part de la badia

PontMumbai

i arriba directament al centre de Mumbai. Quins canvis tan espectaculars! Recordo l’arribada des de l’aeroport el 2004, travessant els barri slum de Dharavi, amb una petita autopista, des de la qual veiem moltíssima gent dormint estirades davant de casa seva. Ara tot ha canviat, s’ha modernitzat. Adéu vella Índia!

Sóc a l’hotel West End. Un hotel que sembla que sigui del Raj. Excel·lent situació i servei com el d’abans. Mobles anys cinquanta. Construït el 1948 per una parella d’anglesos, conserva tot l’encís de l’època, llits grans, lavabo antic. Una poca gràcia en el disseny dels mobles, en la tria dels colors, que els fa agradables, perquè et traslladen a una altra època. Tot molt British, aquell mal gust extraordinari, tocat d’indi. Surto a trepitjar carrers i fer una mica de fotos de les masses de Mumbai, una ciutat que reconec encara avui en la magnífica descripció que en va fer Octavio Paz a Vislumbres de la India, en una mena de poema en prosa que recull gairebé tots els elements de la ciutat, de la part més cèntrica:

oleadas de calor, vastos edificios grises y rojos como los de un Londres victoriano crecidos entre las palmeras y los banianos como una pesadilla pertinaz, muros leprosos, anchas y hermosas avenidas, grandes árboles desconocidos, callejas malolientes,
torrentes de autos, ir y venir de gente, vacas esqueléticas sin dueño, mendigos, carros chirreantes tirados por bueyes abúlicos, ríos de bicicletas,
algún sobreviviente del British Raj de riguroso y raído traje blanco y paraguas negro,
otra vez un mendigo, cuatro santones semidesnudos pintarrajeados, manchas rojizas de betel en el pavimento,
batallas a claxonazos entre un taxi y un autobús polvoriento, más bicicletas, otras vacas y otro santón semidesnudo,
al cruzar una esquina, la aparición de una muchacha como una flor que se entreabre,
rachas de hedores, materias en descomposición, hálitos de perfumes frescos y puros,
puestecillos de vendedores de cocos y rebanadas de piña, vagos andrajosos sin oficio ni beneficio, una banda de adolescentes como un tropel de venados,
mujeres de sarís rojos, azules, amarillos, colores delirantes, unos solares y otros nocturnos, mujeres morenas de ajorcas en los tobillos y sandalias no para andar sobre el asfalto ardiente sino sobre un prado,
jardines públicos agobiados por el calor, monos en las cornisas de los edificios, mierda y jazmines, niños vagabundos,
un baniano, imagen de la lluvia como en el cactus es el emblema de la sequía, y adosada contra un muro una piedra embadurnada de pintura roja, a sus pies unas flores ajadas: la silueta del dios mono,
la risa de una jovencita esbelta como una vara de nardo, un leproso sentado bajo la estatua de un prócer parsi,
en la puerta de un tugurio, mirando con indiferencia a la gente, un anciano de rostro noble,
un eucalipto generoso en la desolación de un basurero, el enorme cartel en un lote baldío con la foto de una estrella de cine: luna llena sobre la terraza del sultán,
más muros decrépitos, paredes encaladas y sobre ellas consignas políticas escritas en caracteres rojos y negros incomprensibles para mí,
rejas doradas y negras de una villa lujosa con una insolente inscripción: Easy Money, otras rejas aún más lujosas que dejaban ver un jardín exuberante, en la puerta una inscripción dorada sobre el mármol negro,
en el cielo, violentamente azul, en círculos o en zigzag, los vuelos de gavilanes y buitres, cuervos, cuervos, cuervos…

Ara ja queden poques bicicletes i hi ha molts, moltíssims cotxes. El tràfic és lentíssim. Però la vegetació, els arbres que creixen en els murs de les cases són on eren.

M’atanso a l’estació Chhatrapati Shivaji Terminus, ex Victoria Terminus. Construïda el 1887 en estil neogòtic italià victorià, una mona de pasqua modernista.

DSC01362DSC01398

L’hora punta arriba a la fi, però l’espectacle de les masses de gent sortint dels trens, envaint tots els espais de les andanes, de les voravies fora de l’estació, és encara imponent. Gairebé no puc entrar a l’estació a contracorrent del riu de gent que en surt.

Escapo. Em dedico a flanejar amb uns objectius poc ambiciosos. Em deixo posseir d’aquets espectacle de la ciutat tropical. Quina cosa aquests edificis pseudo gòtics sota aquests immensos arbres que gairebé els amaguen. Al juliol del 2004 quan vam venir amb la Chiara, estaven feliços, regalimant d’aigua en ple monsó. Ara estan molt secs. Camino, camino i arribo a l’Asiatic Society, antic town hall (ajuntament), que és una biblioteca de més de cent mil llibres, alguns d’incunables. Sóc a l’Horniman Circle. Mumbai, com Delhi, està construïda segons el model anglès de “circles”, amb carrers diagonals que els uneixen. És molt fàcil perdre’s. Arribo fins a Philip’s Antiques, davant del Regal Cinema. És una botiga que ens agrada molt i on sempre tenen bones reproduccions de les fotografies de Clifton. I preus que et deixen gelat. Tenen aire condicionat. Les fotografies de Clifton són d’una gran bellesa. Mostren un temps detingut, una Índia impossible, com en aquesta de l’estació amb pocs vianants, carruatges i tramvies mig buits.

CliftonTerminus1900

Continuo fins a la India Gate, lloc poc interessant, una turistada que és devorada pels  mateixos indis. D’aquí va sortir l’últim governador britànic de l’Índia. Intento descobrir quins són els ferris que van cap a Elephanta Island, però és impossible treure’n l’aigua clara. Fa massa calor, hi ha massa gent. Decideixo que ja hi aniré amb la Chiara la propera vegada que tornem al subcontinent. Per sort passa un airet que refresca. No hi ha turistes estrangers. Només mumbaiencs. Entro a l’hotel Taj Mahal, el de l’atac terrorista del 2008. Per entrar és més complicat que passar la seguretat d’un aeroport. Dins sec una estona, llegeixo, em refresco. Al voltant de l’hotel no hi ha ningú. Vaig a la botiga Bombay Electric, a poques passes de l’hotel, que m’havien recomanat vivament. Productes artesanals indis per al gust occidental. A preus megagalàctics. M’he cansat de Colaba. Vaig al Strand Book Stall. Una petitíssima llibreria molt ben assortida on trobo entre altres perles i a un preu irrisori el llibre que estava buscant des de fa dies, From the Ruins of Empire:The Intellectuals Who Remade Asia (2012) de Pankaj Mishra. Aquests dies he estat llegint el seu primer llibre, Butter Chicken in Ludhiana: Travels in Small Town India (1995), un viatge en tren per petits poblets de tota l’Índia, buscant testimonis dels canvis que estava produint la gran reforma econòmica que va iniciar Rajiv Gandhi el 1991. En summa, la desaparició d’un determinada Índia. Això em fa pensar en l’estudiant Pankaj, el que em va venir a buscar a l’aeroport. Ja he dit que és vegetarià i també és molt crític amb la modernització del seu país. Diu que s’estan perdent moltes coses, tradicions, i que la gents està una mica desorientada. Aquest és un leitmotiv repetit per altres estudiants, excepte Deep. Ell està molt content del canvi i el progrés: és estudiant d’un màster, té cotxe i moto, encara no té fills, però li agradaria de tenir-ne. El dia que vaig explicar als estudiants que a casa érem sis germans em van mirar com si arribés d’un altre planeta. Pankaj té tota una sèrie de teories sobre menjar: no beure aigua mitja hora abans dels àpats, durant el dinar, o fins una hora després. No fuma ni beu. Molts dels seus companys segueixen la mateixa dieta. El que no entenc és que tenen 23 anys i molts tenen una panxeta i estan grassonets. On és el menjar saludable? O és que s’estan convertint en els nord-americans de l’Àsia, però sense menjar junk food. A la premsa índia és impressionant la quantitat d’anuncis sobre dietes. I llevat d’honorables excepcions, dels més pobre i dels més rics, hi ha poca gent prima. El dia que vam anar al parc els vaig convidar a dinar un “meals”, autoservei que funciona a l’estil “all you can eat” (menja tant com puguis). Es van afartar com a desesperats. Alguns rient em, deien: “los indios comemos mucho!” I tant que sí!

Divendres 15

L’Alexandre fa vint anys!

Vaig al Chor Bazar, el mercat dels lladres. Però és divendres i moltes botigues d’antiquaris estan tancades. Moment Zen i Buda. Avui m’han vingut moltes ganes de tornar a casa i dedicar-me a llegir, mirar pelis, escriure. Totes aquelles coses. Trobo unes postals antigues de Venècia en blanc i negre. Només en compro una perquè el senyor no té ganes de vendre i em demanava massa rúpies. Mala manera de començar el dia. Prefereixo dedicar-me a llegir i fer algunes visites més culturals. Un taxi em du fins el museu de nom impronunciable Chhatrapati Shivaji Maharaj Vastu Sangrahalaya. Dissenyat per George Wittet el 1909. Segueix l’estil hindú sarraí, la imitació de l’arquitectura índia d’influència àrab, on el principal component és l’arquitectura municipal anglesa del maó. Ridícula en les seves limitacions. Sembla de ser al Victoria Albert Museum de Londres, on l’any passat vam veure una exposició bastant dolenta sobre el Postmodern. De fet, en els últims viatges a Londres em fa l’efecte de ser a Mumbai de tant com s’assembla l’arquitectura de la primeria del segle XX. És un estil pastitx, kistch. El Modernisme en terres índies de mans dels colonitzadors.

MuseuMumbai

Els desastres dels anglesos en aquestes terres van ser descomunals, però al final venç la síndrome d’Estocolm i estimen el segrestador. Té una gran cúpula d’estil hindú. Té tres seccions: Art, Arqueologia i Història Natural. La part dedicada a les miniatures i la dedicada a la cultura tibetana són les millors. La part de pintura europea és molt estranya. És un gran espai, amb ventiladors, amb quadres de gust exòtic. El que m’agrada més és el retrat de Jamsetji Tata, el fundador de la dinastia dels Tata, la família més rica de l’Índia. És un retrat d’Edwin Ward, pintor britànic. Aquest gran industrialitzador de l’Índia va crear l’Hotel Taj, enrabiat perquè no l’havien deixat entrar a l’hotel més luxós de Mumbai.

Dissabte 16

Avui he experimentat l’hospitalitat índia grand style. Al matí he fet una llarga passejada pel Marine Drive (o Queen’s Necklace, ara Netaji Subhashchandra Bose Marg), una llarga avinguda de 3 km davant el mar. Els indis s’estaven preparant per al dissabte. Fan jogging, preparen activitats a l’aire lliure. Un parell s’han aturat davant d’un cotxe esportiu Maseratti. Han anat a fer un volt amb la nova joguina i han sortit per meravellar-se de les línies aerodinàmiques de l’automòbil. El luxe a la nova Índia. Torno a l’hotel regenerat. Després de dinar em vénen a buscar. És un xofer de l’Studio Mumbai. Ha de dur-me fins a Nagaon, a l’altra banda de la badia de Mumbai on tenen el taller.

M’acompanya un altre dins al ferri per travessar la badia davant de Colaba. A l’altra banda un xofer m’espera i em du fins a la casa i estudi. El lloc secret de l’arquitecte. M’instal·len en una cambra àmplia, decorada amb gust indi, com el dels millors hotels de la cadena Neemrana, la vida al subcontinent com no l’havien somiada ni els anglesos. Estores de cànem, objectes antics de divinitats hindús, encens. Mobles de teca. En arribar, només creuar la porta, em donen un vas d’aigua fresca en una safata, no gelada, dins un raig de llimona espremuda. Al cap de poca estona, quan he desat la bossa, em porten un plat per picar, una mica de pa torrat amb una llesca de patata coberta amb verdures que desconec, boníssimes, i formatge exquisits. Al cap d’una hora em serveixen una cervesa gelada i spring rolls i pastissets de carn. Estic esperant Bijoy que arriba des de la Biennal de Sharjah, on l’Studio Mumbai tenia una instal·lació. Mentre espero llegeixo àvidament el llibre de Pankaj Mishra From the Ruins of Empire:The Intellectuals Who Remade Asia, una versió comparatista de la rebel·lió contra els colonitzadors que es va produir arreu de l’Àsia durant els segles XIX i XX, l’alba del present que és ara. Bijoy arriba tard. L’espero per sopar. Quan entra Bijoy, gran rebuda dels gossos. Es va separar fa poc i viu en aquest gran casalot tot sol. Sopem cinc tipus diferents de plats, “tot fet a casa, molt senzill”, diu Bijoy. M’ha ensenyat la immensa cuina, on treballen tres cuiners. Tot molt sofisticat. Preparaven també el menjar per als joves arquitectes d’arreu del mon que fan estades d’uns quants mesos al seu estudi. Viu aquí de lloguer. És una casa antiga, dels anys quaranta, a la qual han afegit fragments d’altres cases, portes i altres elements de decoració.

DSC01504

Bijoy és un personatge. El vaig conèixer el passat mes de setembre quan era a Venècia per recollir el premi BSI Swiss Architectural Award, durant la Bienale d’arquitectura. Me’l va presentar la Chiara en un sopar a la Guggenheim i un altre dia va venir a sopar a casa amb alguns dels seus col·laboradors: un suís expert en paviments. Quan va veure el “terrazzo alla veneziana” de casa es va estirar i va començar a fer ahs i ohs. També hi havia un nord-americà de Califòrnia, que coordina els treballs de l’estudi i fa anys que viu a l’Índia.

Diumenge17

Ens llevem d’hora. Mentre esperava Bijoy per esmorzar, llegia al pati davant la meva habitació. Un petit mussol em mirava des de sota la teulada. Sortim a veure alguna de les cases que ha construït a la zona. Després d’un esmorzar boníssim –ommelette, torrades de veritat, melmelades fetes a casa, té verd. Em porta a veure tres cases. Una és encara en construcció. Trobem la propietària, que és la néta del fundador d’una gran empresa de productes farmacèutics, TILSA. L’avi del marit va anar a trobar Gandhi i li va preguntar que què podia fer per la independència de l’Índia, que volia unir-se al moviment. Gandhi li va contestar que continués fent el que estava fent, que necessitaven indústries em la nova Índia. La senyora es queixa que la casa encara no està acabada, que té tantes preocupacions: té casa a Londres, una altra a Mumbai. Tres vegades repeteix que dimecres se’n va a la Xina, i que potser allí trobarà seda per decorar aquesta nova casa. Un fill i una filla i alguns néts l’acompanyen en la visita d’obra. La fila ni em mira. El fill, molt amable, em diu “Sir”. Ens conta, al seu fill i a mi, que quan era petit Bijoy li ficava el cap sota l’aigua a la piscina i li feia comptar fins a trenta. Entre els grans i petits només parlen en anglès. Els petits no tenen gens d’accent indi. La casa és espectacular, gairebé acabada malgrat les queixes de la propietària. Segons Bijoy manquen només vint-i-cinc dies de treball. Són més de 1000 metres quadrats construïts en un estil racionalista del subcontinent. Dominen els colors marrons, per fondre-la amb l’entorn. La construcció és molt respectuosa amb els arbres que ja hi havia. Hi ha una piscina com la de la casa de Bijoy, l’aigua que arriba fins als límits de perímetre i vessa pels costats. Espais immensos, banys en els quals hi pot viure una família. La casa l’ha dissenyada entorn d’un bosc de mangos que són al centre de la casa, en un dels patis o jardins. Les parets són de ciment tocat de pintura que li dóna un to beix, per confondre’s amb el color de la terra i desaparèixer i no ser tan imposant. Els operaris estan construint les finestres, les reixes anti-mosquits. Tot construït a mà, a posta per aquesta casa. Vénen amb nosaltres dos ajudants de l’estudi: un xofer i un cuiner que fa també de cambrer. Ens hem segut a la taula de ciment negre. Ell ha menjat una truita i jo una mica d’arròs. Exquisit. Aigua. Cada cop que entres a casa seva t’ofereixen un vas amb aigua de coco. En aquesta casa en construcció l’aigua tenia gust de gingebre i llimones.

Després de menjar el tentempié o menjuc (Bijoy fa una dieta segons la qual ha de menjar alguna cosa cada tres hores), anem a visitar la casa Palmira. És una sèrie de cubs construïts al voltant d’una piscina no gaire gran. La piscina serveix per regar les plantes i amb un sistema de filtratge natural, de la mateixa vegetació, permet de convertir-la en aigua potable. El filtre són les arrels finíssimes de les plantes tropicals que anomenen orelles d’elefant. Tenen unes arrels finíssimes i espessíssimes i això és el que filtra les impureses de l’aigua.

En aquesta casa els espais són també immensos i hi ha sempre –si es vol– una comunicació visual o acústica entre les habitacions. Obrint cortines o paravents s’organitza immediatament un corrent d’aire que refresca la casa molt de pressa. La cuina té dues seccions, amb dos blocs per cuinar. El menjador és ampli. Bijoy diu que cal usar la casa, girant contra el moviment del sol, per protegir-se de la calor. Aquí al tròpic l’orientació de les cases és cap a nord, per evitar l’excés de calor. Hi ha dues grans sales magnífiques. Una té un gran televisor i un bon sofà. És la més fosca. Ideal per mirar films. L’altra té butaques i sofàs comodíssims i convida a passar-hi hores i més hores segut còmodament, mig estirat llegint.

Bijoj m’explica tots els detalls amb molt orgull. Explica que tots els elements arquitectònics, finestres, paravents, alguns dels mobles, la pintura, els blocs de control elèctric, els interruptors, els fan al seu taller a Nagaon. Com Gropius adapta materials que pots trobar a qualsevol botiga.

DSC01550DSC01553

La tercera casa que visitem és la casa del monsó. La part exterior de la casa s’inunda o esdevenen riuets durant l’època de les pluges. Està molt més elevada que els altres. És més petita. Té un pati central, dues escales, una davant l’altra, que pugen en direccions oposades. Diu que la gràcia és que pots veure una persona a l’altra escala mentre puja o baixa i decidir si la vols veure o parlar-li o no. El sostre de casa és accessible des del pis superior, és de coure, i a la nit es pot fer servir per estirar-‘hi i mirar els estels. Hi ha una piscina allunyada, al costat d’un petit gimnàs molt ben equipat. El propietari és un practicant del triatló i per això necessita aquests estris. La casa del monsó està plena de budes bellíssims.

Són curioses aquest cases d’hiperluxe, d’un luxe contingut, sense res daurat, situades en aquest context d’un Índia rural. Per anar a Mumbai cal trenta minuts de cotxe per carretes infames i després quinze minuts més amb la llanxa ràpida. Més una hora per arribar a l’aeroport si no hi ha embussaments monstruosos.

Tornem a la casa. Dinem sota un arbre de mango. Gran conversa. Li recordo que ha dit a la casa Palmira que una casa és com el cos humà i que pot presentar diversos nivells d’intimitat. Es pot obrir més o menys, segons la disponibilitat dels habitants. A la casa del monsó li agrada en especial el porxo d’entrada, amb un banc ampli i una planxa de fusta connectada al sostre per dues barres de ferro que funciona com un balancí: és la part exterior de la casa que protegeix l’interior. On es pot rebre algú que no tens ganes que entri a casa teva. El cobrador de la llum. Això ens porta cap una frase del Mahabharata que li agrada citar. Arjuna pregunta: “Per què he de lluitar en aquesta guerra?”. I Krisna respon: “ “És una lluita entre saviesa i oblit (wisdom and oblivion). Escull!” D’aquesta diàleg arrenca tot un altre llibre de la literatura tradicional índia: el Bhagavad Gita.

El dinar és boníssim: patates fregides condimentades amb espècies diverses, un vegetal indi que no conec (sembla una mongeta verda) tallat molt fi i fregit lleugerament, gambes al curry. Aigua. Tot excel·lent. Aquests cuiners haurien de viatjar amb ell a Milà, durant el temps que està preparant l’exposició a l’Hangar. Fa impressió veure al jardí totes les caixes perfectament embalades. No s’entén res. La Chiara ha organitzat amb ell una exposició, però els capitostos de l’Hangar l’estan boicotejant. Quan me’n vaig li dic: “crec que hi ha un problema de pressupost”. I ell respon “Ja ho sé, però podem trobar una solució.” Com sempre a l’Índia “no problem”. I tantes vegades aconsegueixen solucionar l’impossible. Aquesta vegada no ho sé. L’exposició s’hauria d’inaugurar d’aquí onze dies!!!

Després de dinar em du a visitar el taller, que ell en diu workshop. És un lloc imponent on fabrica tot allò que necessita per construir les cases. En una sala immensa, amb sostre, però sense parets, hi ha la seva biblioteca. Desada dins unes llibreries amb portes de vidre. La vida intel·lectual al tròpic. Em presenta un picapedres de 82 anys que el saluda amb molt de respecte. Em diu que li ha ensenyat tot el que sap sobre pedres. És diumenge i arriba un moment de recolliment. M’acompanya a un petit temple de Shiva. M’explica la història de Shiva mentre passegem per l’interior del temple. Shiva és un dels déus principals de l’hinduisme. Forma part de la trimurti o tríada juntament amb Visnú i Brahma. El seu nom significa l’Auspiciós, malgrat que és un déu contradictori, de la destrucció i la transformació. A través d’aquests dues forces du a terme la renovació de l’univers. Se’l considera una deïtat benvolent relacionada estretament amb la creació. La seva passió extrema, que el porta a actuar de manera molt violenta, o la meditació més profunda, és equilibrada per la presència de la seva esposa Parvati. Un altre cop una d’aquelles llegendes impossibles, però explicades amb una naturalitat que enamoren. El temple ha estat construït en fases diverses. En fa una lectura arquitectònica.

El doble valor contradictori de Shiva li permet d’explicar-me dues teories sobre l’Índia. Està regida pel sol i per la lluna. El sol, que és femení, és el rellotge, l’hora única que funciona d’una costa a l’altra del subcontinent. Una diferència de 4,30 hores respecte Greenwich, imposada pels anglesos. “Si no hi hagués l’ordre del sol, aquest país encara seria més caòtic”, diu Bijoy. La lluna regeix la vida interior i en part laboral de bona part de l’Índia. Els pagesos, les collites, les activitats al camp i a l’aire lliure. Els d’Studio Mumbai no fan caps de setmana. Treballen set dies. Només s’aturen quan hi ha lluna nova o lluna plena. Cada 14 dies tenen uns dies de descans.

Els mosquits. Quan arriba el capvespre tanquen totes les finestres i portes de la casa. També al sortir el sol, dawn and dusk. Així els mosquits no entren a la casa. La resta del temps ho tenen tot obert de bat a bat. I realment funciona. Per precaució tenen uns tubs de crema índia anti-mosquits que és molt eficient. No he rebut cap picada.

Acabem la passejada visitant la platja. Comencen a construir “ressorts” turístics, però és encara salvatge.

Platja

Es fa tard. He d’agafar l’avió de retorn a Hyderabad. Arriben dues dones russes, arquitectes o galeristes, carregades de bosses de shopping a visitar l’Studio Mumbai. M’acomiado de Bijoy.

La tornada cap a Mumbai sembla de Gatsby. El xofer em du fins a Aligond, d’on surt el ferri. M’enfilen en una llanxa ràpida i en molt poc temps som a Kolaba. La posta de sol. La llum verda que veig al fons no és de la casa de Daisy del Great Gatsby, sinó de la Gate of India, davant l’hotel Taj Mahal. Així l’Índia, més misteriosa encara, sembla un somni inabastable, que mai no acabaré d’entendre. Al moll m’espera un taxi i cap a l’aeroport falta gent.

El dies que em queden seran de lenta tranquil·litat.  S’acumulen sense distinció les rutines dels records. Hores passades al meu despatx llegint i escrivint. Classes. Conferències per tots els estudiants, una sessió de seminari per les professores col·legues. Em costa aprendre els noms: Aparna, Svirani, Negi, Ira. Els últims dies arriba de Calcuta un conferenciant, Vidhyarthi Chaterjee. Crític de cinema, entre les seves especialitats té el cinema llatinoamericà. En dóna una versió molt poc cinematogràfica i sí molt ideològica. Fa tres conferències amb tòpics antiimperialistes una mica passats. Un dels seus ídols és Chávez! En una mateixa frase pot incloure Allende, Castro, Chávez, i la teologia de l’alliberament. Les conferències sermons serveixen per presentar la projecció d’unes pel·lícules. Li agraeixo que em fa descobrir un documental molt bo, Vida del documentalista Raymundo Gleyzer  sobre un cineasta argentí desaparegut l’any 1976.

Llegeixo un llibre de Hindu Proverbs. “What is dharma? Kindness. What is happiness? Being free from disease. What is friendship? Being good to others. What is learning? The ability to discriminate.” [Què és el Dharma? Bondat. Què és la felicitat? Estar lliure de la malaltia. Què és l’amistat? Ser bo amb els altres. Què és l’aprenentatge? La capacitat de discriminar.]

Dijous 21

És l’últim dia. Entre la classe i una sessió de seminari i les conferències del camarada Chaterjee trobo un forat per visitar el ‪Salar Jung Museum de Hyderabad. És un dels tres grans museus de l’Índia. Costa arribar-hi perquè hi ha una manifestació a la porta de Osmania University. Sorpreses: el rickshaw engega el meter (taxímetre) sense que hagi de dir res. Aquest país està canviant. A la porta del museu em pregunten si vull pagar l’entrada d’indi o d’estranger. M’han assimilat. El museu és molt gran. Poca il·luminació. Sales dividides per materials o llocs d’origen de les peces: miniatures pintades del Rajastan, extraordinàries, porcellanes xineses, peces japoneses, pintura europea (dos Canalettos) sala de l’ivori, sala dels rellotges.

Arribo a una sala molt gran on hi ha dues-centes persones assegudes. Jo sóc davant d’ells i no entenc què fan. Dono la volta i ara sóc a la part del darrere d’on la gent està asseguda. Segueixo sense entendre què passa. De sobte ho entenc. Són les dotze del migdia. El rellotge fa una música bastant vulgar. Ara veig un cartell: “Music Clock”. Quan acaba la música tothom aplaudeix sense gaire entusiasme, s’aixequen i tornen a la visita del museu. La música ha durat trenta segons.

 

Divendres 22

Sortida de Hyderabad. Em vénen a acomiadar els fidels Neevan i Pankaj. Són les 5 de la matinada. El món ja belluga. El cotxe de la universitat em du fins l’aeroport per repetir les cerimònies complicadíssimes de (in)security previstes per les autoritats índies.

M’acompanya un poema de Sarojini Naidu (1879-1949), una dona que va participar amb Gandhi a la marxa de Dindi, i fou presidenta de l’Indian National Congress i la primera a ser governadora d’un estat.

Nightfall in The City of Hyderabad

SEE how the speckled sky burns like a pigeon’s throat,
Jewelled with embers of opal and peridote.
See the white river that flashes and scintillates,
Curved like a tusk from the mouth of the city-gates.
Hark, from the minaret, how the muezzin’s call
Floats like a battle-flag over the city wall.
From trellised balconies, languid and luminous
Faces gleam, veiled in a splendour voluminous.
Leisurely elephants wind through the winding lanes,
Swinging their silver bells hung from their silver chains.
Round the high Char Minar sounds of gay cavalcades
Blend with the music of cymbals and serenades.
Over the city bridge Night comes majestical,
Borne like a queen to a sumptuous festival.

[Capvespre a la ciutat de Hyderabad. Mira com crema el cel clapejat com el coll d’un colom,/ guarnit amb brases d’òpal i peridot./ Mira el riu blanc que parpelleja i guspireja,/ Corbat com un ullal de la boca de les portes de la ciutat./ Escolta, des del minaret,  com el crit del muetzí/ flota com una bandera de batalla a la muralla de la ciutat./ Des dels balcons enreixats, lànguides i lluminoses/ Brillen les cares, amb vels d’un esplendor voluminós./ Elefants tranquils passen a través dels carrerons,/ Movent les campanes d’argent penjant de cadenes d’argent./ Al voltant de l’alt Char Minar sons de cavalcades alegres/ Es barregen amb la música de címbals i serenates./ Sobre el pont de la ciutat la nit arriba majestuosa,/ Nascuda com una reina d’un festival sumptuós.]

Penso en la ciutat de les perles. Que és Hyderabad. No n’he vist ni una, perquè no he entrat a cap de les moltíssimes botigues que en venen a la ciutat vella. No m’interessen. Però recordo les perles d’Hannah Arendt. Quan va intentar descriure el projecte de recerca de la modernitat de Walter Benjamin, en què treballava de manera obstinada, amb tossudesa exemplar i mítica, una obra que en el seu plantejament maximalista consistiria només en col·leccions de cites, va trobar una imatge esplèndida. Es tractava del pescador de perles, com a metàfora d’una determinada manera de pensar, és a dir, útil per definir un pensar poètic proper al concret i material, allunyat de la imprecisió d’una divagació filosòfica. Parlant de Benjamin es referia Arendt al pensament que es fonamenta en la desconstrucció dels estereotips, dels plantejaments contradictoris, entesos com uns materials magmàtics dels quals de vegades sorgeixen perles, assonàncies insospitades. A aquest tipus d’activitat intel·lectual el va qualificar de “pensament poètic”. És aquesta una manera d’interrogar que opera a partir de “fragments de pensament” que arrenca al passat i que organitza al seu voltant, com el pescador de perles que arriba al fons del mar, no per excavar i treure a la llum, sinó per trencar i separar en la profunditat objectes preciosos i rars, perles i corall, i per treure fragments a la llum del dia. Així em sembla aquesta Índia que ara de desvetlla a l’altra banda del vidre de l’automòbil: fragmentària, contradictòria, feliç, potent. Si els xinesos ens menjaran amb patates, els indis amb curry. Les perles de Hyderabad m’acompanyaran en els dies a venir.

Març 2013

One thought on “A Hyderabad, la ciutat de les perles

  1. Kiki, grcies. Com si t’hi hagus acompanyat, ni que sigui de grum o “chevalier servant” arrosegant maletes plenes de llibres, netejant les lleixes perqu puguis posar els estris de la toaleta. Calladet i somrient perqu ni frase d’angls. Desprs, al Ricksahauw amb tu, si s que no t’acompanya la Chiara, delectant-me amb les espalles escardalenques i sofertes del ciclista esforat amb sentiment de culpabilitat alhora. Tamb com fan els bons deixebles ben disposats, passant-te les pgines dels llibres on hi ha els poemes amb que tu vols illustrar les teves explicacions sobre el Romanticisme i el simbolisme, que em va tant. Als dinars i sopars, bevent ms que menjant perqu no m’agrada el picant, no li trobo gust de res ms que de picant, seguint dissimulant i limitant-me a riure, somriure i fer gestos amb el cap perqu m’hi s comunicar.

    Mentre la Chiara prepara l’exposici per a l’Hangar s que et deixo per ella, per tafanejar l’art que esporteen entre mans i embalatges. Ajudo i m’hi encanto. Qu hi farem, ja s que molesto amb el tuf del Ducados i la “porfuma” amb qu potser em passo per equilibrar la pudor de “fogata” que diu ma mare. Per addicte com en sc no me’n puc estar. A en Bijoy em fa l’efecte que no li molesta tant, ara no recordo si tamb fuma, per est ms acostumat a les bafarades de fogueres fnebres al Ganges, Varanasi, o altres llocs per on hi passa el riu, hi fa meandre i resulta adient per a les cerimnies fnebres.

    Que estgueu molt b i records.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s