El Vittoriale degli Italiani: Gabriele d’Annunzio a Gardone

Image

Gabriele d’Annunzio va tenir greus problemes d’habitatge al llarg de la seva vida. Va haver de fugir a causa dels amors, dels creditors que el van foragitar de la casa de Florència, La Capponcina (“devastata e rapinata dal vento dei creditori”). Tampoc ho va tenir fàcil amb la vida nòmada de militar durant la Guerra Gran o en l’aventura de Fiume. El 1919 va dirigir 2600 militars italians per annexionar Fiume (l’actual Rijeka a Croàcia), que van ocupar durant un any. Marinetti batejà els militars com “disertori in avanti” (desertors d’avantguarda). Escriptor decadentista a finals del Vuitcents, més tard enamorat de l’estètica futurista, tenia només una religió: la del risc. El febrer del 1921 escriu a la seva dona Maria: “Ho trovato qui sul Garda una vecchia villa appartenuta al defunto dottor Thode. È piena di bei libri… Il giardino è dolce, con le sue pergole e le sue terrazze in declivio. E la luce calda mi fa sospirare verso quella di Roma. Rimarrò qui qualche mese, per licenziare finalmente il “Notturno”. Tal dit, tal fet. Es va traslladar a Gardone i va comença l’última obra personal i literària. Un monument a ell mateix amb l’excusa de celebrar les victòries (sic!) italianes. Ell es definia com a opperaio e fabro della parola (obrer i ferrer de la paraula). Amb maons i mots va construir un extraordinari casalot. No és un escriptor que m’entusiasma, però la casa i alguns fets de a seva vida són notables. L’estiu slow que ens hem plantejat ens permet de visitar aquest indret que fa temps tenia a la llista de desigs.

Hem sortit amb la Chiara de Venècia de bon matí, amb un tren freccia bianca. A Padova puja una dona africana amb tres nenes. Dues negríssimes, de 3-4 anys i una de mulata.  Les dues més grans fan un soroll bestial mentre juguen entre elles. Semblen conills. La Chiara continua dient “che carine!”. Alguns viatgers (deuen ser de la Lega Nord) canvien de seient o de vagó. Els de la Lega han estat insultant repetidament la ministra de la igualtat Cécile Kyenge, una oftalmòloga nascuda al Congo, que viu a Itàlia des del 1983. Entre altres floretes li han dit que sembla un goril·la. Com bé diu la premsa anglosaxona la Lega és un partit neofeixista que defensa posicions més extremistes que les de Marine Le Pen. El mateix que fan alguns dels seus correligionaris del PP espanyol i català. A la via del tren fan obres de manteniment. Ens endarrerim. Ja se sap: som a l’agost. Arribem a Desenzano amb uns minuts de retard i perdem la connexió amb bus cap a Gardano. Busquem una alternativa. Per sort hi ha una nave veloce que surt d’aquí pocs minuts i així veurem el llac de Garda des de l’aigua. És un encert. Som en un ambient marítim de llac. Quina tristesa! Tot té un color fúnebre i fa la típica olor dels llacs, d’aigua resclosida. Llum apagada. S’hi respira la mort. Passem per Sirmione. En aquest poble hi ha la “Grotta di Catullo”, les runes romanes d’una de les cases on va viure Càtul, lluny de Roma. És a l’extrem d’una petita península amb una excel·lent vista de tot el llac de Garda. S’entén que escrivís un poema com aquest:

Paene insularum, Sirmio, Insularumque
ocelle, quascumque in liquentibus stagnis
marique vasto fert uterque neptunus,
quam te libenter quamque laetus inviso,
vix mi ipse credens Thyniam atque Bithynos
liquisse campos et videre te in tuto.
O quid solutis est beatius curis,
cum mens onus reponit, ac peregrino
labore fessi venimus larem ad nostrum,
desideratoque acquiescimus lecto?
Hoc est quod unum est pro laboribus tantis.
Salve, o venusta Sirmio, atque ero gaude
gaudente; vosque, o Lydiae lacus undae,
ridete quidquid est dome cachinnorum.

(Sirmió, nineta de totes les penínsules i de les illes que, en els llacs d’aigües clares i en l’ampla mar, l’un i l’altre Neptú sostenen, amb quin goig i amb quina joia et vinc a veure! Jo mateix amb prou feines puc creure que he deixat Tínia i les planes de Bitínia i que et contemplo en pau. Oh! Què hi ha de més venturós que estar lliure de neguits, quan l’esperit deposa la seva càrrega i, rendits per les fatigues sofertes en terra estrangera, arribem a la nostra llar i descansem en el llit enyorat? Aquesta és la meva única recompensa d’uns sofriments tan grans. Salut, oh bella Sirmió, i alegra’t de l’alegria del teu amo; i vosaltres, aigües lídies del llac, feu esclatar totes les rialles, que teniu dins vostre. Traducció d’Antoni Seva, Catul, Poesies, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1990)

Abans d’arribar a Gardone la nau fa parada a Salò, on Mussolini va instal·lar la república social italiana del 1943 al 1945. No baixem, cap ganes. És un nom d’eco sinistre, Mussolini i Passolini. Perquè evoca un règim titella de Hitler. Els alemanys de veritat eren a quatre passes, al Süd Tirol, i a més havien ocupat el nord de la península italiana.

Gardone és un poblet a la riba del llac, d’aspecte austríac, tranquil i avorrit, casetes amb jardí. Fa núvol. Potser plourà i ens alliberem per unes hores de la calor xafogosa. Vacança d el’estiu. Hotelets i botigues de suvenirs. Caminem fins a la part alta del poble hi ha la casa i els jardins del Vittoriale, un monument a la megalomania de l’escriptor Gabriele D’Annunzio. La seva millor obra són aquests edificis i els neologismes que inventà: la Rinascente (el Corte Inglés italià), la Compagnia della Vela (el club nàutic de Venècia), Amaretto di Saronno. El sandwich el va convertir en tramezzino, avió va ser velivolo, i en pura posició masclista va canviar el gènere de l’automòbil, de masculí a femení, com explicava en carta a Agnelli: “l’Automobile è femminile. Questa ha la grazia, la snellezza, la vivacità di una seduttrice; ha inoltre una virtù ignota alle donne: la perfetta obbedienza”. El seu cotxe el va batejar “la papessa”. Al jardí del Vittoriale hi ha un amfiteatre i el batejà com a Parleggio. Va escriure el guió del “colossal” italià Cabiria (1914), inventant-se el nom de la protagonista. Fellini s’inspirà en aquest nom per al seu film Notte di Cabiria (1957). La seva literatura ara està una mica passada, però en el seu moment va fer estralls. D’Annunzio era amant del lemes. La casa de la Prioria n’està plena. El principal és: “Io ho quel che ho donato” (jo tinc allò que he donat). És la traducció de “Hoc habeo quodcumque dedi”, del poeta llatí Rabiri, coetani d’August i citat per Séneca al De beneficiis.

“Io ho quel che ho donato”

El Vittoriale és una exageració. Un conjunt d’edificis dispersos en un parc. Els més importants són la Prioria, que era la seva residència. O l’edifici Sschifamondo, la casa que estava construint quan va morir el 1938, i que és ara el Museo de l’eroe. En estil art deco, és museu de la relació de d’Annunzio amb l’exèrcit. Al jardí hi ha la proa d’un vaixell de guerra que li va regalar la marina italiana.

vittoriale_dannunzio

A la part més alta del jardí hi ha el mausoleu del poeta, un túmul funerari d’inspiració etrusco-romana que consisteix en tres cercles de marbre botticino per representar la victòria dels humils, dels artesans i dels herois. El millor és la vista imponent sobre el llac de Garda.

La Prioria és de lluny l’edifici més atractiu del conjunt. És ple d’al·lusions a la seva obra, als seus amors, als artistes que més va admirar. Un bric-à-brac de gust exquisit, recarregat, gairebé no pots caminar per les habitacions. Porta a nivells còsmics la complexitat del Cau Ferrat de Russinyol, la Fundación Lázaro Galdiano de Madrid, o la casa en estil de palau venecià d’Isabella Stewart Gardner al Fenway Park de Boston. El més característic és l’acumulació i la diversitat. Repartits per les habitacions de la casa hi ha 300 coixins i 200 catifes. Deia: “Io sono un animale di lusso e il superfluo m’è necessario come il respiro”. Hi ha milers d’objectes amb sentit simbòlic: banyes de rinoceront, àngels, budes, etc.

Només entrar a l’edifici de la Prioria, a mà dreta hi ha la Stanza del Mascheraio. És la sala d’espera destinada a les visites no desitjades, els strozzini o usurers que li reclamaven deutes i als polítics, és a dir els visitants que no són amics. En aquest sala va fer esperar Mussolini dues hores quan el va anar a visitar l’any 1925. Per l’ocasió va fer emmarcar una inscripció damunt el mirall:

Al visitatore

Teco porti lo specchio di Narciso?
Questo è piombato vetro, o mascheraio.
Aggiusta le tue maschere al tuo viso
ma pensa che sei vetro contro acciaio.

(Al visitant/ Amb tu dus el mirall de Narcís?/ Aquest és vidre amb plom, o una màscara./ Ajusta les teves màscares a la teva cara/ però pensa que ets vidre contra l’acer)

Mussolini, com a bon polític que era, no ho va entendre. O no va voler. D’Annunzio, com Marinetti, va firmar el manifest dels intel·lectuals feixistes, però ben aviat es va distanciar del règim i va tenir una relació difícil. Sentia un profund menyspreu pels polítics, que considerava titelles o màscares.

Una altra constant en la vida de l’escriptor és el rebuig de la gent, el viure allunyat del món. En especial en els últims anys de vida, els que va passar aquí. D’Annunzio va morir d’hemorràgia cerebral el dia 1 de març del 1938 segut a la taula de la Zambracca, una petita habitació al costat del seu dormitori que utilitzava com petit estudi i menjador en els últims temps. Desdentegat no podia menjar. Amb dificultats per caminar, li costava pujar al gran estudi del pis superior. Zambracca és una paraula d’origen provençal que significa “cambrera”.
447px-Zambracca_tavolo
En una altra petita cambra, dita Scrittoio del Monco (escriptori del manc), damunt el llindar de la porta hi ha una mà tallada i sagnant amb el lema llatí “Sever quiescit” (tallada reposa). Aquí contestava el centenar llarg de cartes que rebia cada dia. Per defensar-se de l’agressió i peticions del món extern, de vegades deia que era manc i que tenia dificultats per escriure. En els bastidors superiors hi ha quatre cites dels escrits de Leonardo da Vinci:
E chi non ha sepoltura è coperto dal cielo (qui no té sepultura està cobert pel cel)
Acciocché tu più cose possa più ne sostieni (perquè tu puguis fer més, més en dones suport)
Se tu vuoi che la tua casa ti paia grandissima, pensa del sepolcro (si vols que la teva casa et sembli molt gran, pensa al sepulcre)
Niuna casa è si piccola che non la faccia grande uno magnifico abitatore (cap casa és tan petita que no la faci molt gran un magnífic habitant).
Al sostre hi ha uns lemes espanyols: “Tuerto y derecho” i “Todo es nada”.

La stanza del Lebbroso està dedicada a la reflexió. Li va donar altres noms, Zambra del Misello o Cella dei Puri Sogni. Ell es considerava un leprós, aïllat del món, escollit per la divinitat. Les parets estan fetes de camussa, per recordar l’hàbit franciscà, el llit evoca les dues edats: el bressol i el taüt. Aquí es va col·locar el seu cos quan va morir. Les fotografies de la taula són de dones molt estimades: la seva mare, la germana Elvira i el seu gran amor, l’actriu Eleonora Duse. Hi ha un quadre: Sant Francesc abraçant un leprós que té la cara del poeta. Aquí es retirava a meditar.
stanza del Lebbroso

  L’Officina és l’estudi on el poeta escrivia. S’accedeix per una petita porta, que et fa abaixar el cap. Així el visitant s’inclina en homenatge a l’art. És la cambra més lluminosa, decorada amb fusta de roure. Té tres taules immenses unides en forma d’u. Hi ha reproduccions de les mètopes del Partenó, fotografies de pintures de Michelangelo i Mantegna. I una còpia de la: Nike, la Victòria de Samotràcia. A les parets prestatges amb llibres i records de guerra.

L’Officina 1
Un cop més Eleonora Duse: darrera la taula de treball hi ha l’escultura de la Duse coberta amb un vel: “La mia testimone velata”.

L’Officina 2

Una altra habitació és la Stanza della Musica. Aquí tocava el piano la seva última amant, la veneciana Luisa Baccara. Una pell de serp pitó clavada al sostre per allunyar la malastrugança. El poeta era un gran supersticiós. A la seva cambra tenia tot un armari ple de medicines. La sala de la música està completament cobertes de teles precioses i per terra catifes per insonoritzar-la. El més característic és el gust eclèctic de d’Annunzio en la decoració de la casa. Barreja d’objectes de procedència i tradicions diverses, crea un perfecte caos de col·leccionista. Com deia Benjamin el gest del col·leccionista és un gest que reflecteix la dialèctica entre el caos de la memòria i l’ordre de la col·lecció, i una metàfora de la relació entre present i passat: “per a un col·leccionista de veritat el rerefons d’un objecte s’afegeix a una enciclopèdia màgica, la quinta essència de la qual és la destinació d’aquest objecte”. A la sala de música hi ha dos pianos i altres instruments musicals: un clarinet, una flauta i un llaüt. A les parets hi ha pintures de la col·lecció Thode, l’antic propietari de la casa, incloent un retrat de Cosima Liszt Wagner de Franz von Lenbach i màscares funeràries de Beethoven i Franz Liszt. Hi ha una barreja d’objectes deco i figures orientals, columnes romanes coronades per magranes multicolors brillants i cistelles de fruites en vidre de Murano fetes per Napoleone Martinuzzi, motlles de guix d’escultures gregues.

La Sala del Mappamondo és la biblioteca oficial de la Prioria. El propietari anterior, l’estudiós alemany Henry Thode, especialitzat en art antic, va fugir en començar la primera guerra mundial. Aquí es conserva la seva biblioteca d’historiador de l’art a la qual s’han afegit els 33.000 volums que posseïa l’escriptor. Hi ha retrats de dos dels seus “pares” artístics: Dant i Michelangelo. També la mascara fúnebre de Napoleó i objectes de l’emperador francès de l’època que va viure a Santa Elena.

La Stanza della Leda era el dormitori del poeta i pren el seu nom d’un gran guix a la lleixa de la xemeneia que retrata Leda estimada per Júpiter en forma de cigne. A la porta es llegeix el lema Geni et voluptati (el geni i el plaer), i l’altre costat penja una teula del Palau Ducal de Màntua amb el lema Per un dixir (per un sol desig). Al sostre, decorat per Guido Marussig, hi ha uns versos de Dante: “Tre donne intorno al cor mi son venute…” (Tres dones han arribat al meu cor…) Damunt una taula dues fotografies, les dones que estimava: Eleonora Duse, el vertader amor, i de la mare, amb una inscripció a mà “Non piangere più”. Que remet al seu poema Consolazione:

Non pianger più. Torna il diletto figlio
 a la tua casa. È stanco di mentire.
 Vieni; usciamo. Tempo è di rifiorire.
 Troppo sei bianca: il volto è quasi un giglio.

 A la Sala delle Reliquie D’Annunzio recull imatges i símbols de diferents religions: una piràmide dels déus i els ídols orientals coronada per una filera de sants i màrtirs de la religió cristiana en una mena de sincretisme religiós. Així ho indica un lema escrit amb lletres d’or a la part superior de la paret: Tutti gli idoli adombrano il Dio vivo / Tutte le fedi attestan l’uomo eterno (Tots els ídols enfosqueixen Déu / Totes les religions són testimoni de l’home etern). Les relíquies les entén com a símbol sagrat, i com que la seva veritable religió, de bon futurista, era la religió del risc, és a dir, l’intent que l’home superi les limitacions imposades per la naturalesa. Per això hi ha en una posició central el volant esclafat d’un llanxa ràpida. És la de Sir Henry Segrave, que va morir el 1930 en un intent de superar un rècord de velocitat en les aigües del llac Windermere a Anglaterra. Al sostre hi ha la bandera vermella amb les set estrelles de l’Óssa Major “Regència de Carnaro”, l’Estat revolucionari que el poeta havia fundat a Fiume (Rijeka). Les parets estan cobertes amb cortines amb dissenys de color magrana de Mariano Fortuny i un gran tapís de tema bíblic que porta el lema Cinque le dita, cinque le peccata (de cinc dits, cinc pecats). D’Annunzio reduïa els set pecats capitals a cinc, perquè n’excloïa la luxúria i la supèrbia. Firmava les notes galants amb al·lusioons a la seva condicií d’habitatn d ela Prioria, barrejant el profà i el sagrat: “Il Priore indegno” o “Il Priore in tentazione”, “Il Priore in peccato di gola”, “il Priore scomunicato”, “Il Frate Gentile”, “L’innocentissimo e dannatissimo Priore”.
Sala_delle_Reliquie

L’atenció a la velocitat i el risc desemboca en la modernitat. A la casa hi ha un dels primers telèfons que hi va haver a Itàlia i el va fer instal·lar en una petita habitació: una cabina telefònica.

cabina telefònica

Segons ens explica la guia, va tenir el telèfon numero 40 d’Itàlia. Detalls de modernitat també els retrobem a l’Oratorio Dalmata, la sala d’espera reservada als amics (davant de la Stanza del Mascheraio). Al centre de l’habitació hi ha una d’objectes litúrgics (encensers) amb un alt valor simbòlic, mentre que al centre del sostre hi ha penjada una altra relíquia de la modernitat: l’hèlix de l’hidroavió amb el que Francesco De Pinedo va fer l’any 1925 un vol de 55.000 quilòmetres des de Sesto Calende a Melbourne i a la tornada va passar per Tòquio.

l’Oratorio Dalmata,

Cap el final del recorregut arribem a la Stanza della Cheli. Era el menjador. Cheli és el nom de la gran tortuga morta als jardins del Vittoriale després d’una indigestió menjant plantes tuberoses. La closca, fosa en bronze, està col·locada com a cap de taula al menjador dels convidats, com un advertiment: no cal abusar del menjar. Diu la guia que el menjar no era una de les prioritats de d’Annunzio. Ens ho demostra la cuina, espartana, les parets pintades de color blau, antiga, sense cap element decoratiu. Per fer arròs blanc amb comí, que tant agrada la Chiara, i ous passats per aigua.

CucinaVittoriale

En els últims anys un D’Annunzio desdentegat només menjava canalons que li preparava la seva cuinera, Albina Becevello. Els demanava a qualsevol hora del dia. No bevia vi. Era un expert en aigües. A aquesta cuinera li va dedicar una filastroca:

A Suor Albina
che fa la galantina
e fa la gelatina
e fa la patatina
e fa la minestrina
e il petto d’Agatina,
tutto alla Buccarina,
con l’arte sua divina!

La cuinera Albina li preparava menges especials els dies de commemoració de fets importants en la vida del poeta. Celebrava cada any la “Beffa di Buccari” (burla de Barka), un atac per sorpresa a l’armada austro-hongaresa la nit del 10 de febrer del 1918. El Natale di sangue o la pèrdua de Fiume. Les seves victòries em recorden les “retirades victorioses dels alemanys” de què parlava Josep Carner a “Idil·li en tramvia”. Potser la seva gran victòria militar va ser participar en un acte gairebé pacifista, el Volo su Vienna, el 9 d’agots del 1918. Onze avions militars van llançar 350.000 fulls volants sobre la ciutat de Viena, convidant els habitants a la rebel·lió contra l’imperi.
800px-Volantinodann

D’Annunzio havia escrit un altre text, del qual se’n van llançar només 50.000 exemplars. Era molt literari i impossible de traduir a l’alemany (o a qualsevol altra llengua):

«In questo mattino d’agosto, mentre si compie il quarto anno della vostra convulsione disperata e luminosamente incomincia l’anno della nostra piena potenza, l’ala tricolore vi apparisce all’improvviso come indizio del destino che si volge.
Il destino si volge. Si volge verso di noi con una certezza di ferro. È passata per sempre l’ora di quella Germania che vi trascina, vi umilia e vi infetta.
La vostra ora è passata. Come la nostra fede fu la più forte, ecco che la nostra volontà predomina e predominerà sino alla fine. I combattenti vittoriosi del Piave, i combattenti vittoriosi della Marna lo sentono, lo sanno, con una ebbrezza che moltiplica l’impeto. Ma, se l’impeto non bastasse, basterebbe il numero; e questo è detto per coloro che usano combattere dieci contro uno. L’Atlantico è una via che già si chiude; ed è una via eroica, come dimostrano i nuovissimi inseguitori che hanno colorato l’Ourcq di sangue tedesco.
Sul vento di vittoria che si leva dai fiumi della libertà, non siamo venuti se non per la gioia dell’arditezza, non siamo venuti se non per la prova di quel che potremo osare e fare quando vorremo, nell’ora che sceglieremo.
Il rombo della giovane ala italiana non somiglia a quello del bronzo funebre, nel cielo mattutino.
Tuttavia la lieta audacia sospende fra Santo Stefano e il Graben una sentenza non revocabile, o Viennesi.
Viva l’Italia!»

S’acaba la visita. El Vittoriale és una mona de pasqua de gran qualitat, un pastitx arquitectònic que correspon a la personalitat de d’Annunzio i a les ínfules militaristes de l’època. Sens dubte el millor és la Prioria, expressió dels excessos i obsessions d’un escriptor que va ser excepcional. L’exèrcit italià fa anys que no fa gaire por. Malgrat que acabin de comprar avions nord-americans F-35 per valor de 35.000 milions d’eurus. L’aspecte victoriós, les emotives i per reiterades ridícules referències a les glòries militars som més embafadores. Són més de Totò que no pas d’un exèrcit amenaçador. M’agrada més així. O encara millor, evoquen el General Sebastiano, personatge que interpreta admirablement el mallorquí Fortunio Bonanova al film de Billy Wilder, Five Graves to Cairo (1943). Potser la millor clau de lectura d’aquest militarisme d’opereta ems la dóna el mateix poeta en una frase emmarcada en una de les sales del Museo de l’Eroe: “Me ne strafotto” (M’en foto completament).

Baixem cap a la riba del llac a esperar l’autobús del retorn. S’ha girat un fortíssim vent, plou. Tempesta d’estiu. Llamps i trons. La derrota de l’estiu i del militarisme. La victòria de les paraules d’un poeta. Mots i maons.

Advertisements

One thought on “El Vittoriale degli Italiani: Gabriele d’Annunzio a Gardone

  1. Molt interessant i amenament escrita aquesta nota sobre un excèntric, gràcies per il·luminar-me sobre D’Annunzio. Per cert que em fa reflectir que no és mal llegat del tot, l’excentricisme. I supos…que al món encara hi havia prou respecte

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s