Els trens d’Itàlia

Tim Parks, Italian Ways. On and Off the Rails from Milano to Palermo. London: Havill Secker, 2013.

 (en memòria de les víctimes d’un tren i un sistema ferroviari sense fre. I sense nord)

Fa bé Tim Parks de recordar els trens extraordinaris que hi ha al món en les pàgines inicials del seu nou llibre: l’estació central de Buenos Aires, Retiro Mitre, dissenyada en estil francès per arquitectes britànics (una de les estacions del Gran Buenos Aires es diu “Malvinas Argentinas”), els arcs d’acer van ser enviats des de Liverpool. Els trens de l’Índia oberts a tots els vents i on encara és tan fàcil fer amics i travar conversa amb desconeguts que expliquen sempre històries fascinants. Pankaj Mishra va escriure un llibre testimoni de viatges en tren per l’Índia d’abans del boom, Butter chicken in Ludhiana. Travels in Small Town India. (London: Picador, 2006). Als EUA la no existència de trens és un buit que parla. Tony Judt i Timothy Snider a Thinking the Twentieth Century, escriuen que AMTRAK, (la RENFE local) és “una mena de sistema zombie de trens que es manté a sotragades per demostrar que el transport públic és i sempre ha de ser disfuncional.” Els trens suïssos i alemanys de puntualitat exemplar.map_italy

Trenitalia o Ferrovie dello Stato (FS) és una institució complicadíssima, que esdevé símbol d’un país. Odiada pels italians, els estrangers que vivim a Itàlia en fem un ús menys emotiu. N’admiro la xarxa reticular que et permet d’anar a qualsevol lloc en tren. No la centralitat absurda del model borbònic franco-espanyol. Encara avui, agost de 2013, no podem anar de València a Barcelona a una velocitat decent, perquè 70 km de via única impedeixen arribar a la modernitat. El sistema ferroviari italià té poca alta velocitat (TAV), molt contestada pels ecologistes i antisistema a la Val de Susa. I des de fa dos anys existeix una companyia que fa la competència a la companyia estatal: Italo, una empresa creada entre altres pel president de Ferrari, Luca Cordero di Montezemolo i el propietari de Tod’s (i de la Fiorentina), Diego Della Valle. Pregunta estúpida: per què al país més antinacionalista del món, l’alta velocitat té incrustat el nom del país a la marca local d’alta velocitat (AVE) i els alemanys (ICE = Inter City Express), els francesos (TGV, Train à grande vitesse) o els italians (TAV = Treni Alta Velocità) no ho fan?

Parks fa una excel·lent descripció del (mal) funcionament dels trens italians, però al mateix temps de les seves virtuts, de les complicacions, del bizantinisme, de l’habilitat que va més enllà de l’expert en informàtica o nerd, necessària per fer funcionar les màquines de Biglietto veloce (Fast ticket). Són exhilarants les pàgines dedicades a riure de l’estrambòtic ús de l’anglès que es fa a Trenitalia (com a la premsa italiana en general). Conta amb luxe de detalls l’experiència de viure en el tren. Parks és un pendolari o commuter, que viu prop de Verona i ensenya a Milà i fa aquests desplaçaments habituals en tren. La reflexió sobre el tren li serveix de metàfora del coneixement d’un país que no és el seu:

I have now lived in Italy for thirty-two years. There are plateaus, then sudden deepenings; all at once a corner is turned and you understand the country and your experience of it in a new way. You could think of it as a jigsaw puzzle in four dimensions; the ordinary three, plus time: you will never fill in all the pieces, if only because the days keep rolling by, yet the picture does seem more complete and above all denser and more convincing with every year. You’re never quite a native, but you’re not longer a stranger.”

[He viscut a Itàlia durant trenta-dos anys. Hi ha altiplans, després profunditats imprevistes, tot d’una un racó s’il·lumina i pots entendre el país i la teva experiència d’una manera nova. Podries imaginar-ho com un trencaclosques en quatre dimensions: les tres ordinàries, més el temps: mai completaràs totes les peces, si més no perquè els dies segueixen passant, però la imatge del país sembla ser més completa i sobretot més densa i més convincent amb cada any que passa. Mai no seràs un nadiu, però ja no ets un estrany.]

Parks no parla només de trens. La seva capacitat d’observació li fa resumir en poques paraules el misteri de la Itàlia de postguerra:

Italians invariably produce these monolithic organizations, the Catholic Church, the Ferrovie dello Stato or indeed the state itself, that they both identify with and feel hostile to. Throughout the postwar period the Italian state expanded into so many areas of industry, running some of the largest monopolies in Europe and proving itself one of the most generous sources of pensions and handouts in the whole world. At the local level whole towns are still willing to put their fate in the hands of one man, or company, as was the case with Turin and Fiat, with Parma and the Tanzis, and for a period with Milan and Berlusconi. Beneath all this lies a fear of being exposed to the competitive world and an overwhelming desire for protection: these powerful men, these powerful organizations will look after us. Our identity lies in belonging to them and then loathing them, accepting their bounty and then disobeying them, evading their taxes, traveling without tickets, then voting for them, again and again.

[Els italians sempre produeixen aquestes organitzacions monolítiques, l’Església catòlica, la Ferrovie dello Stato o fins i tot el propi Estat, amb les quals s’identifiquen i al mateix temps odien. Durant tot el període de postguerra l’Estat italià es va expandir a moltes àrees de la indústria, organitzant alguns dels monopolis més grans d’Europa que va resultar en un dels mes generosos sistema de pensions i feines estatals de tot el món. A nivell local, ciutats senceres estan encara disposades a posar el seu destí en mans d’un sol home, o empresa, com va ser el cas de Torí amb la Fiat, el de Parma i els Tanzis, i durant uns anys Milà i Berlusconi. Sota de tot això s’amaga una por a ser exposat al món competitiu i unes ganes tremendes de protecció: aquests homes poderosos, aquestes potents organitzacions s’ocuparan de nosaltres. La nostra identitat està en pertànyer a elles i al mateix temps a menysprear-los, acceptant la seva recompensa per després desobeir-los, no pagar els impostos, viatjar sense bitllet, llavors votar per ells, una i altra vegada.]

La primera part del llibre és una bona introducció des de la perspectiva de l’usuari, de les meravelles i misteris del sistema ferroviari italià, a partir d’una evocació de l’experiència de pendolari. La segona part, un viatge pel sud, des de Roma a Sicília, pujant per la costa de la Calàbria fins a Otranto és una llauna. No té el refinament i el sentit de l’humor de la primera. Però és una bona indicació dels viatges que encara es poden fer en tren per Itàlia.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s