Atenes. La torre dels vents

Impressions ràpides d’un viatge breu a Atenes per assistir a la Art Athina, una fira d’art internacional, que per culpa de la crisi no es feia des de fa uns anys. La seu és extraordinària: un palau d’esports, amb les cadires plegades contra la paret. Al costat un club d’oficials de l’exèrcit de l’aire grec, amb un Mirage en forma d’escultura, que sembla que es vulgui enlairar. Un símbol de no sé què. O sí que ho sabem. Tot ens parla d’una societat als límits: l’avió d’Aegean des de Milà va ple com una llauna de sardines, els seients gairebé tan incòmodes com els de la Voling o Iberia Exprés. El taxista no parla cap llengua excepte el grec i condueix a mil per hora per una autopista que de sobte es converteix en camí de carro. El camí de l’aeroport és d’una aridesa que sembla que sigui a Turquia, en un film d’Elia Kazan. Edificis inacabats, amb les columnes que miren al cel, els ferros deixats a rovellar. La nostra companya de viatge, Filipa Ramos, portuguesa, diu que Lisboa li sembla una ciutat moderníssima comparada amb Atenes. Filipa Ramos, portuguesa bellíssima, llestíssima, meticulosa, informada. Llegeix The Guardian per saber el que passa a Atenes. Abans que ningú no ho intenti ella ja sap com connectar-se a internet.

Carretera estreta, semàfors. Pas de tortuga. On són tots els milions d’eurus (mal)gastats? Botigues de la Mercedes Benz, botigues tancades per tot arreu. Una botiga de Mega Yachts Sharing. La versió jetset del car sharing. A l’hotel et fan pagar 20€ al dia per tenir WIFI. L’hotel és a l’avinguda Syngrou, una avinguda plena de locals de noms suggestius: Derty Club, Kinky Opera, X Bar Wall St, Cotton Club, SexTheater.

Anem al centre de la ciutat, la imponent plaça Sintagma (quin nom genial!) és a dir de la Constitució on tot és horrible: botigues tancades, cares de gent deprimida. Baixem per Ermou carrer de vianants, arribem a una plaça amb una necròpoli i dos bars antics. Un té una galeria d’art –CAMP– al pis superior. Entrem en el segon. El propietari del primer, només de veure’ns passar ja s’havia aixecat i ens convidava a entrar. Després d’una visita ràpida a la galeria, seiem a la terrassa del primer bar per beure una cervesa. Als bars et serveixen una cervesa Mythos i un plat de cacauets salats, saladíssims, amb una sal que té un color rosat. Per sort confirma el International Herald Tribune d’ahir que no està demostrat que la sal estigui relacionada amb la pressió alta.

Tot sembla més petit, les dones, els homes, molt mediterranis del sud (turcs? La paraula tabú) molts carrers amb les botigues tancades. Les botigues de roba, amb grans cartells de rebaixes, totes tancades. Botigues de moda de noms originals: “Rodolfo Valentino. Milano”, “Berto Lucci. Firenze”. El centre de la ciutat té un aspecte oriental.

L’endemà anem a donar un volt pel Museu Arqueològic i la Filipa ja sap els carrers, les dreceres. La nova joventut europea: portuguesa que viu a Itàlia, ensenya a Londres, ha viscut a Barcelona (sap català i espanyol, sense necessita de submersió lingüística). El Museu Arqueològic, refet de fa poc, és una autèntica meravella. Museu de mida petita, com els que m’agraden, segur que és molt més petit que les seccions d’art grec del British Museum, el Louvre, l’Archeologico de Roma (amb la Chiara fem una “planxa” notable: preguntem on és el Discòbol de Miron. La senyora se’ns queda mirant i amb un deix d’ironia ens contesta: “Senyora, a Roma!”) o el Pergamon de Berlín. És un museu monotemàtic, bastant petit, a mesura humana. Una delícia.

Entre aquestes escultures de tall classicitzant és on es pot recordar el principi de la filosofia de Sòcrates: el punt de referència és l’home, l’ésser humà. Contra els sofistes defensava que el més important a la vida de l’home és “tenir cura de l’ànima”, que per ell significava buscar la saviesa, el coneixement mitjançant el domini harmònic de la raó; analitzar quins són els valors interns que han de regir la pròpia vida.

Guerres

El record de la guerra. Moltes cases tenen unes escales de cargol metàl·liques que baixen a un subterrani. Ens diuen que són per protegir-se dels bombardeigs durant la guerra. A la galeria 1357 preparen una  mini instal·lació d’escultures ensorrades en terra, record del que van fer durant la II guerra mundial per protegir les escultures públiques del bombardeigs. Alguns atenencs contradiuen aquesta tesi: diuen que no hi havia cap perill perquè a Hitler li agradava massa l’art grec clàssic i mai no hauria bombardejat Atenes, el Partenó.

El centre d’Atenes sí que sembla que hagi estat bombardejat. La gran majoria dels edificis són edificacions horribles dels anys seixanta. La meva cosina Mercè, que treballa al Cervantes (edifici faraònic, de quan érem rics. La nostra reina borbònica el va imposar), m’explica que en els anys seixanta va haver un gran flux migratori cap a Atenes i molta gent volia tenir un piset. La solució va ser destruir les antigues casetes de començaments de segle XIX i construir edificis de pisos. El resultat és patètic: cases construïdes sense cap estil definit, excepte el del mal gust i l’ús de materials barats, que han eliminat qualsevol personalitat al centre de la ciutat. Només al barri de Plaka (una turistada sensacional!) té algun vestigi d’antigues casetes, un ambient arquitectònic més agradable. El mal que els arquitectes han fet al món és extraordinari. I no només a Grècia. Però a Plaka domina l’ambient de turistes fent fotografies, botigues de falsos suvenirs, tourist trap.

La guerra de la crisi. Agents de la policia en moto per tot arreu. Van de dos en dos. El que seu de passatger mirant cap enrere per controlar el perill a 360º. Van armats fins a les dents amb porres, pistoles, esprais. Seuen en grups als llocs estratègics de la ciutat.

Al vespre anem a la Kuntshalle, una sala d’exposicions de joves, situada en un vell casalot, com devia ser l’Atenes d’abans dels anys seixanta. Unes cases de debò, on hi feia patxoca viure-hi. Ara la casa s’aguanta amb dificultats. Però el barri fa angúnia. Moltes cases dels voltants estan en runes, mig ocupades, té un no sé què de l’Habana Vieja. O zones de Buenos Aires. Llatinoamèrica, països que fa temps han entrat a la crisi, amb menys consciència cívica per part dels dirigents i que es transmet als ciutadans. Països on els rics, les classes dirigents, han abandonat les responsabilitats llurs. Les han substituït per viatges a les cinquenes avingudes de tot el món (shop ‘til you drop, compra fins no poder més), a possessió de iots de 150 metres d’eslora, que fan que el Titànic sembli una “golondrina”.

El millor d’Atenes són els bars. N’hi ha moltíssims i de gran atractiu. Es nota que la gent ha decidit passar la crisi davant d’un got de cervesa Mythos (Mythos, Hellenic Lager Beer), o enfrontats a una bona conversa. Bars on ballen el foxtrot, el rock, bars amb un aire antic, démodé. Tota una plaça del barri d’Exarchia és plena de bars, cap és d’alguna cadena, les poderoses makdonals o starbucs no s’atreveixen a entrar aquí. Entrem en un carreró ple de bars i restaurants. Sopem al Yiantes (Valtetsiou 44), al cor del barri d’Exarchia, el barri anarquista, ple de grafitis que no entenem. És un restaurant boníssim, de menjar grec adaptat a un gust internacional, al costat d’un cinema, el Riviera, que funciona en plein air, on fan Blancanieves. Obres una cortina i ja ets dins el cinema.

Sortint de la inauguració a la sala Kunsthalle vam anar a prendre un vas de vi en un bar en una platea (plaça). En acabat vam agafar un taxi a l’avinguda Pireos. Vam passar davant d’un edifici abandonat que tenia un porxo. Estava ple de gent dormint. Mantes cartrons. Paisatge de després d’una guerra. Hi havia almenys 50 persones.

Taxistes

Pitjor que a la Xina. Impossible de comunicar amb ells. I molts són estafadors. Sortim del Museu arqueològic. Volem agafar un taxi per anar a Plaka i visitar l’Acròpoli. Un ens diu que hi ha una gran manifestació a la plaça Sintagma i tot el centre està bloquejat, per tant ha de donar una gran volta per arribar fins on volem anar. Preu: 15€. No el creiem. Caminen una mica, comprem unes bellíssimes i pràctiques llibretes fetes amb retalls de paper de coloraines (cultura de la crisi) en una papereria que està de rebaixes. També unes carpetes. Parem un taxi. Per 3,20 €, la tarifa mínima que cobren, ens du fins a Plaka. La plaça Syntagma deserta. Era una ensarronada.

De retorn a l’hotel, el taxista ja té engegat el taxímetre i ens costa més que cap altre viatge en taxi per Atenes. Es queixa amargament de les pintades a les parets. S’acaba Atenes en un altre taxi. Una expedició de més de 30 km, a l’altra banda de la muntanya, fins l’aeroport Venizelos.

Turisme de masses

Després d’un dinar horrible, de turistada, suflaki indigerible i gyro immenjable, però aquestes coses passen quan vas amb pressa en una ciutat que no coneixes i tres el nas per les zones d’atracció dels visitants. No lluny d’on es va hostatjar Lord Byron, l’autor del romantiquíssim poema “Dama d’Atenes” [Maid of Athens]

Dama d’Atenes, abans de separar-nos,
Torna’m, oh, torna’m el meu cor!
O, ja que ha sortit del meu pit,
Queda-te’l ara, i pren-ne la resta!
Escolta el meu vot abans d’anar-me’n,
Ζωή μου, σᾶς ἀγαπῶ. [Vida meva, t’estimo]

Per aquestes trenes lliures,
Festejada pel vents de l’Egeu;
Per aquestes pestanyes que el serrell
besen les teves galtes suaus;
Per aquests ulls salvatges com les gaseles,
Ζωή μου, σᾶς ἀγαπῶ.

Per aquests llavis que desitjo;
Pel cos cenyit per una estreta cintura;
Per totes les flors al·legòriques que li diuen
El que les paraules no poden dir tan bé;
Per aquesta alternança d’amor i dolor,
Ζωή μου, σᾶς ἀγαπῶ.

Dama d’Atenes! Quan jo m’hagi anat:
Pensa en mi, dolça! quan estiguis sola.
Encara que jo voli a Estambul,
Atenes té el meu cor i l’ànima:
Puc deixar d’estimar-te? No!
Ζωή μου, σᾶς ἀγαπῶ.

Pujar lentament cap a l’Acròpoli sota un sol de justícia. Ens reben els dos amfiteatres. Odèon d’Herodes Àtic i el Teatre de Dionís. El de Dionís va ser reconvertit pels romans per ajustar-lo als seus gustos. Em fa pensar en els cinemes de tot el món, cada cop més ajustats als gustos del cinema de Hollywood. Una vegada a Mèxic vam anar a un cinema en el qual la butaca s’estirava com si fos un seient de business d’un avió. I, a més, venien uns noiets a preguntar-te si volies alguna beguda o crispetes. L’homologació: tot el món (occidental en decadència), sempre més igual, sempre amb més dificultats per gaudir de la diferència. Al cinema, les mateixes pel·lícules, amb els mateixos tipus de sales. No cal que ens hi encaparrem, perquè és el que vol la gent, o sigui que anem contracorrent. Directes al precipici. Avorriment i empobriment mental global. Les pelis de Hollywood sempre més previsibles, molt ben fetes, això sí. Potser les sèries de la tele tenen més substància, sembla que estiguin més ancorades en la realitat.

StillmanAcropolisAcropoli

Pugem, runes, pedres desordenades per tot arreu. Plafons explicatius que reconstrueixen els monuments: el túnel del temps. Quantes destruccions ha patit Atenes? És un miracle que encara quedi alguna cosa. El 26 de setembre de 1687 un venecià, Antonio Muitoni, Conte di San Felice, va fer bombardejar la guarnició turca refugiada al Partenó. Era un dipòsit de municions i la pólvora va explotar reduint l’edifici a runes. Quan els turcs van reconquerir la ciutat, dins el Partenó van construir una mesquita i dins i fora les runes van construir petites cases. Fa trenta anys que és en reconstrucció. És una megareconstrucció que vol recuperar l’Acròpoli tal com era a la primeria del segle XIX. Melina Mercouri encapçala un comitè per aconseguir el retorn de les peces del Partenó que són a la Gran Bretanya. El gust per la ruïna. Estem acostumats a veure el món grecoromà a peces, mig destruït. L’estètica de les runes que va confirmar el Grand Tour, amb la possibilitat excitant de visitar les runes al lloc on eren, o els quadres i gravats (Piranesi!) en els quals se’n lloaven la bellesa. Malgrat la invasió de turistes, ramats seguint una bandereta, marcats amb números segons el vaixell-creuer al qual pertanyen, parlant totes les llengües, malgrat la massificació de l’indret, l’espectacle és veritable: l’Erectèon, els Propileus, et deixen sense respiració.

Inscripció a l’Acròpoli: 11 setembre 1380. Pere IV. “Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia”. Un turista de luxe.

Sortim per una sortida on no hi ha turistes, fugint de la massa i la bona fortuna ens du fins l’àgora romana. La torres dels vents és un indret màgic: al peu de l’acròpoli, protegida per la deessa Athenea que tenia el temple al capdamunt de l’Acròpoli. El refugi d’uns déus. Planta octogonal que coincideix amb els vuit vents. És un horologion, un rellotge de sol i d’aigua o clepsidra. A la teulada hi havia un penell per indicar la direcció dels vent. És un lloc de pau i tranquil·litat (sembla impossible) en aquesta ciutat de sons de clàxon i de cares llargues dels habitants, fuetejats per una crisi indomable. Li preguntem a la senyora que vigila l’entrada com es diu aquella torre i immediatament un vellet ciclista ens explica en francès que fou construïda pels grecs, no pels romans (es troba al vell mig de l’àgora romana) i que era un mediador dels vents, un rellotge d’aigua, un rellotge de sol. Està molt orgullós de la tecnologia desenvolupada pels seus avantpassats. Segur que els invasors successius no van entendre res. Els romans van convertir-la en el lloc de control de l’entrada de l’acròpoli.

TorredelsVents

http://gettysburg.cdmhost.com/cdm/ref/collection/p15059coll1/id/48

Rics col·leccionistes

El sopar de l’última nit és una autèntica stravaganza, pròpia de la jetset i del món decadent que envolta les fires d’art. Visitem dues torres (torrasses) de rics (riquíssims) col·leccionistes grecs. Casalots imponents, amb guàrdies que els vigilen, piscines, muntanyes d’obres d’art contemporani (de pèssim gust, diu la Chiara). Un, la Fundació Deste, ha obert un petit museu. Anem a sopar a casa de la senyora Nineta Vafias. En aquest barri no hi ha pintades. Només cases superelegants, estil Hollywood. A les portes “segurates” amb el “pinganillo” de rigor. Baixem de l’autocar immens que no entenc com ha aconseguit de girar per aquests carrerons. Superat el tràmit de la seguretat pugem per una escales de pedra, un prat immens a banda i banda. La casa ens espera tota il·luminada, parets que són grans finestrals de vidre, estil racionalista, càmeres de seguretat que ens protegeixen des qualsevol angle (val la pena viure així?). Entrem a la casa, unes escales ens duen al pis superior, a mà dreta queda una piscina coberta, llarga i estreta 15 x 4 metres. Al pis de sobre obres d’art espectacular a les parets, una taula parada per 40 persones, en una altra sala, tres taules més (on van els andorrans que hem conegut, inversors(?) d’art) amb el bufet a punt. Parets blanques. en una altre angle de la immensa sala hi ha una llar de foc i tauletes, sofàs, butaques. Luxe i dimensions generoses. Per tot es respira la gran solitud que generen aquests espais sobredimensionats, espectaculars, i de felicitat que s’escapa. No és una casa que convida a quedar-s’hi a viure. Arribar, sopar i marxar. Sortim al jardí amb el vas de vi blanc grec, boníssim, que ens han servit. Un estol de cambres amatents i caminem per un sender de pedres enmig d’un altre prat immens fins a un altre edifici, que és un gran edifici buit. Buit de mobles, ple d’obres d’art en exposició. En un altre angle del gran prat, una altra piscina. Deu ser la de l’aigua freda. Completa la teoria de les piscines de Capri. Només manca la piscina sense aigua per als que no saben nedar. En una semblant a aquesta avui ha caigut Marina Le Pen, l’extremista francesa. El buit de la política extremista. Sopar abundant i elegant. Converses d’art amb la Marina Fokidis i el Michelangelo Corsario, la curadora marroquina que viu entre Berlín i Marraquesh, bella i intel·ligent, que parala tantes llengües i que critica amb delicadesa el mal gust d’aquesta col·lecció. Dormim en l’autocar de retorn a l’hotel.

Quin buit immens tota aquesta acumulació d’objectes, aquesta riquesa sense fre, aquesta crisi que ho empastifa tot. Em fa pensar en Jean Baudrillard a Le system des objects, quan descriu la psicologia de la misèria, les raons per les quals triem un producte respecte un altre, la forma en què ens fan sentir. Ell compara un col·leccionista avesat buscant antiguitats amb un home de la jungla que ensopega amb un dispositiu tecnològic que no sap com fer funcionar. Tots dos volen aquest objecte per motius mitològics, per elevar-lo a la categoria d’un dispositiu de transport psicològic, tots dos el fan servir per revisar i desafiar la idea de la Mare i el Pare. La tesi és que depenem de la naturalesa sistemàtica de la normalització: l’objecte ja no té assignada una finalitat pròpia, sinó que s’ha d’integrar en el conjunt del sistema mateix dels objectes.

S’enlaira l’avió. Torno al Sèneca de De la brevetat de la vida: “Molts homes eminents deixaren totes les coses i renunciaren a les riqueses, als càrrecs i als plaers, per no procurar fins a l’extrema vellesa altra cosa que posseir la ciència del viure; i amb tot, els més d’ells se n’anaren de la vida confessant que encara no en sabien.” Goya: “Aun aprendo”. Tornarem a la torre dels vents

maig 2013

Advertisements

One thought on “Atenes. La torre dels vents

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s