Bianca Tarozzi “I cinquant’anni”

“I cinquant’anni” 
E’ torbida la psiche
dei fragili ventenni
che mentalmente restano
a lungo minorenni.

La vita infuria e loro
non son pronti alla lotta:
amore, gloria, dollari…
la carne al fuoco è troppa.

Si rischia la paralisi
per eccesso di zelo,
si voglion troppe cose
e si stringe uno zero.

A trent’anni va meglio:
spunta un raggio di sole.
Qualcosa si è imparato,
migliora anche l’umore.

Si è audaci finalmente,
finalmente si agisce!
Anche se poi magari
a volte si finisce

col sedere per terra.
Ma meglio, meglio un livido
che passare la vita
senza
nemmeno un brivido!

A quaranta la vita
non perde di sapore,
rivela prospettive
nuove ed angolature

fino allora ignorate
ed ora assaporate:
un brivido un po’ lirico,
un che di metafisico…

Non si può fare senza
la crisi dei quaranta
che rende varia e intensa
ogni nuova esperienza.

Arrivati ai cinquanta
si fa una pulizia
dell’anima e si scopre
cosa buttare via:

le bollette pagate,
le suole consumate,
le lettere tassate
e le sporte bucate,

i romanzi illeggibili,
gli insulti irriferibili,
i vani poco agibili,
le voci trascurabili.

Infine sollevati
da pesi insostenibili,
diventati leggeri
e sempre più gradevoli,

finalmente possiamo
in piena libertà
capire cosa mai
sia la felicità:

trovarsi con gli amici
in lieta compagnia
che con noi han percorso
la nostra stessa via,

e con loro parlare
del bel tempo che fu
e farlo ritornare
anche se non c’è più.

Riassunto:

Se a vent’anni, si è detto,
ci affinava il dolore,
se a trenta fu l’azione
non priva di valore,
se a quaranta la vita
non perse di sapore,
solamente a cinquanta
si sa quel che si vuole,
solamente a cinquanta
si fa quel che si vuole.

 

 

Els cinquanta anys 
És tèrbola la ment
dels joves fràgils de vint anys
que resten mentalment
per molt de temps menor d’edat.

La vida rugeix i ells
no són a punt per la lluita:
amor, glòria, dòlars…
el braç més llarg que la màniga.

En perill de paràlisi
per excés de zel,
es volen massa coses i
s’arriba a un zero.

Als trenta anys va millor:
veiem un raig de sol.
S’ha après alguna cosa,
fins i tot millora l’humor.

Ets audaç finalment,
finalment s’actua!
Malgrat que si després
de vegades s’acaba

de cul per terra.
Però millor, millor una confusió
que pasar la vida
sense
ni una emoció!

Als quaranta la vida
no perd el sabor,
revela prospectives
noves i angles

fins llavors ignorats
i ara gaudits:
una emoció una mica lírica,
o bé metafísica…

No es pot menystenir
la crisi dels quaranta
que fa variada i intensa
cada nova experiència.

Arribats als cinquanta
es fa neteja
de l’ànima i es descobreix
què cal llençar:

les factures pagades,
les soles gastades,
les cartes rebudes
i els cistells plens de forats,

les novel·les illegibles,
els insults irrepetibles,
els envans poc factibles
les veus menyspreuables.

Alliberats a la fi
de pesos insostenibles,
esdevinguts lleugers
i sempre més agradables,

finalment podem
en plena llibertat
entendre quina cosa
no sigui la felicitat:

trobar-se amb els amics
en companyia plaent
que amb nosaltres han fet
el mateix camí,

i amb ells parlar
del bell temps passat
i fer-lo retornar
malgrat que ja no hi és.

Resum:

Si a vint anys com s’ha dit
ens perfeccionava el dolor,
si a trenta va ser l’acció,
no exempta de valor,
si a quaranta la vida
no va perdre sabors,
només als cinquanta
se sap allò que es vol,
només als cinquanta
es fa allò que es vol.

(versió Enric Bou)

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s