Bartomeu Rosselló-Pòrcel, PONT DEL VESPRE

PONT DEL VESPRE
Les feux rouges des ponts…
Apollinaire

La nit és alta i s’abraça
amb mi –tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
ens encalcen.

Les cases cremades, negres,
i, abans dels bordells,
amb bruses de vent de juny, aventura:
Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades
balla
amb una mossa d’estampa.

Madrid, gener 1936

 

“Pont del vespre” està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts…”. El poeta francès recorda una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i disbauxa: “Les feux rouges des ponts s’éteignaient dans le Seine/ Les étoiles mouraient le jour naissait à peine”. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona, el gener de 1936, a Madrid. Ens presenta una ciutat anònima. En el paisatge urbà destaca els fanals, les placetes, cases ombrívoles i les figures de dues noies (prostitutes), que potser responen a personatges reals. Hi ha uns bandits espantats que aguaiten als portals. És una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps: “La nit és alta i s’abraça/ amb mi –tots sols pels carrers./ […]/ El sol damunt les teulades/ balla/ amb una mossa d’estampa”. Segons Roberto Mosquera la personificació de la lluna en una mossa/estampa ballant amb el sol damunt les teulades suggereix l’hora incerta d’una alba incipient en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició temporal que estableix un pont entre realitat i somni (MOSQUERA 2012, s.p.).

La cita d’Apollinaire ens remet a una gran ciutat, París, transformada per la mirada del poeta. Els ponts són semàfors o flames de passió i melancolia (HERNÁNDEZ ÁLVAREZ, p. 191).  Som al capvespre d’una nit d’estiu, efectua una personificació de la nit que acompanya el poeta (“sols pels carrers”), els fanals, la llum semblen indicar una persecució (“ens encalcen”), en un ambient urbà negatiu: cases cremades, bordells, la nit d’inicis d’estiu anuncia “aventura”, la veu poètica se sent amb gran força i espanta els malfactors (“bandits/ amb por de mi”). La conclusió del poema, en els últims tres versos és ambigua: pot ser el sol i la lluna. Es pot referir a la convivència entre el sol i la lluna a l’encontre del sol, a la fi de la nit en arribar l’albada. Si repetim la mateixa operació del poema anterior, els tres camps semàtics dominants, la natura i el pas del dia, l’ésser humà i la ciutat, es confonen altre cop, provocant una fusió conceptual. La ciutat és residual, marginal i el missatge del poema és de barreja, de dissonància. Hi ha una progressió de baix a dalt (dels carrers a les teulades) i una fusió del protagonista del poema i de sol i la lluna, la “mossa d’estampa”.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s