Vuel(v)o al sur. Buenos Aires d’estiu al febrer

Vuel(v)o al sur. Buenos Aires d’estiu al febrer

A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
La juzgo tan eterna como el agua y como el aire.

J.L. Borges, “Fundación de Buenos Aires”

1. La “raza

Viatge a Buenos Aires amb una companyia en caiguda lliure. Milà-Madrid amb un avió miniatura de la Air Nostrum. Escala a la faraònica T4 (que dieune que aviat es dirà T6, província menor de Heathrow). Continuem fins a la capital del río de la Plata amb un Airbus 340-600 bastant tronat: no hi ha pantalles individuals, el so és catastròfic, el servei dels “safatus”, l’usual en un “país de cabreros” que deia Jaime Gil de Biedma. Total: una tortura de 12 hores. Amb la Chiara riem estoicament i establim comparacions amb altres companyies i països. Els “safatus” o “aeromozos” (o el sindicat) han instaurat un sistema mai vist en cap altra companyia d’aviació d’instal·lar unes cadiretes plegables, d’aquelles de càmping, a les zones per on normalment es pot passar, si vols donar un tomb per l’avió per estirar els cames, que sempre és saludable. On també ets pots servir un vas d’aigua. La imaginació hispànica sense límits: allí seguts fan tertúlia. I si goses demanar una mica d’aigua et miren com si fossis un intrús agosarat o un parent de Bin Landen. Et maltracten molt bé. Això és viatjar sota el signe de la crisi. A l’IHT una cita de Tagore: “Those who own much, have much to fear” [Els que tenen molt, tenen molt a témer]. Durant el vol d’anada llegeixo La fiesta del chivo del taller de Mario Vargas Llosa. És de bon llegir com tots els productes d’aquell taller i il·lustrador sobre els desastres constitucionals de la hispanidad. Em crida l’atenció una frase atribuïda a Trujillo: “la religión, la raza, la lengua, distintivas de nuestra nacionalidad”. Quin poti-poti.

Així, amb aquestes carícies de la raza, comença el viatge cap a l’Argentina, el cono Sur, el dulce de leche (que segons el Jordi Guardans “enganxa com una mala cosa”), la milonga, el tango (e non solo), el peronismo i els desaparecidos. Després aprendrem moltes coses. Com ens dirà l’últim dia Ricardo Manetti, la conquesta de la Pampa, és a dir l’exterminació dels indis, és coneguda en la història oficial del país com el proceso de organización nacional. El període sinistre de la dictadura militar dels anys setanta és conegut com el proceso de reorganización nacional. Curioses coincidències. L’Argentina també és niu de l’arrogància i aquell accent empallegós, ben diferent dels de les altres zones de parla espanyola. Aquell accent que enamora les italianes i provoca mirades de recel entre els espanyols, sempre a punt d’acollir l’altre i la diferència amb un arrufar de les celles. A mi m’agrada i en un parell de dies ja l’usem amb els taxistes: vosear. El viatge, de fet, va començar fa dies. Viatjar amb a l’Amèrica llatina és com tornar als orígens. L’España indivisible dels segles d’or esgrogueïts, durant els quals tres-cents anys semblaven una eternitat, fins que les províncies o colònies d’Ultramar es van rebel·lar i es van independitzar. De manera il·legal van tirar per terra més de tres segles de statu-quo. Un escàndol!

2. “No hi ha res com la teva terra”

 

Història mai no contada (que no sabia ni el papà) de la Maria Teresa Felip de Figuerola. “José Miguel Francisco Luis Figuerola y Tresols (1897-1970) –llegeixo- en un estudi– desembarcó en el puerto de Buenos Aires una madrugada de abril de 1930. Doctor en Leyes y en Filosofía y Letras, teórico del corporativismo europeo en lengua castellana, ex funcionario de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-30)”. Francesc Cambó , de qui havia estat secretari a Barcelona, li va proporcionar feina a la CHADE (Compañía Hispano-Americana de Electricidad a l’Argentina. Va ocupar alts càrrecs en el ministeri de Treball de Perón. És filla de Maria Teresa Felip, germana de l’àvia Felip. Ella es diu Maria Teresa Figuerola Felip, I és, per tant, neboda de la nostra aviastra, cosina (in)directa del nostre pare. Tia (in)directa nostra. El seu pare, l’advocat Figuerola era el secretari personal de Francesc Cambó. Un bon dia –corria l’any 1930–  l’advocat Figuerola va fugir de Barcelona amb una senyora casada que ja tenia 6 fills. El més petit tenia pocs mesos. La mare els va abandonar tots. La mare de la Maria Teresa es va quedar amb un pam de nas. Fins el començament de la guerra d’Espanya l’exmarit li va anar passant una pensió de manera irregular des de l’Argentina. L’avi Bou, per ajudar-los, li va proporcionar a la mare una feineta per anar venent cafè dels Llavallol. Però no podien mantenir el tren de vida, en especial mantenir el pis que havien llogat a Mitre-Muntaner, no gaire lluny de la torre del carrer del Camp, on vivia la família de la seva dona (la nostra aviastra), els Felip. Cap el 1935 van ser acollits al pis, molt gran, del carrer Princesa 54, on vivia l’avi amb tota la prole (el nostre pare i oncles i tietes). En començar la guerra i en vista del panorama, la mare va decidir fer les maletes i anar-se’n a l’Argentina, on creia que tindria més possibilitats de cobrar la pensió. Així va ser. Van fer les maletes, poques. I un dia d’agost del 1936 mare i filla es van embarcar en un vaixell alemany que havia arribat al port de Barcelona per emportar-se’n refugiats. En el camí cap al port, la mare va ficar les poques joies i els diners que li quedaven en una nina que duia en braços la filla. En arribar a l’escaleta davant el vaixell un milicianu d’aire malcarat les va aturar i d’una revolada va agafar la nina que duia a les mans la filla. Després de sospesar-la, de mirar-la d’una banda i l’altra va tenir llàstima de la nena que plorava i li va tornar la nina. Així van poder arribar a l’Argentina amb una mica de diners. Allí es vans instal·lar i es van argentinitzar. L’advocat Figuerola, amb el pas del temps, es va convertir en l’advocat de Perón i en una figura important del règim. Quan es va morir a l’esquela hi havia més de cinquanta noms de diversos sindicats peronistes que expressaven el seu condol. La Maria Teresa (filla) es va casar a finals dels quaranta amb l’enginyer Alfonso Pagliano que treballava per a una empresa alemanya. Ballava el tango molt bé. Era un gran senyor. A mi em va convidar a sopar la primera vegada que vaig anar a Buenos Aires. Diu la Maria Teresa “Me ha dejado muy bien. Aunque yo preferiría que aún estuviera aquí.” Passa tot el dia dient (mentre passeja per l’Eixample): “No hi ha res com la teva terra”.

3. Barbàrie i civilització

Domingo Faustino Sarmiento va escriure a Civilización y barbarie. Vida de Juan Facundo Quiroga. Aspecto físico, costumbres y ámbitos de la República Argentina: “Esa es la cuestión: ser o no ser salvajes”. Com succeeix nord enllà, o al Carib, la gent  i els costums d’aquestes terres graviten entre l’espai immens, difícil de controlar i el llegat d’una cultura europea i il·lustrada. Al nord es resumeix en la típica barbacoa. Aquí al sud, es la “parriyada”, a la qual et conviden amb gran afició i ens l’hem de prendre com un honor descomunal.

Com en totes les incursions en terres americanes, la sorpresa de la llum, intensa, fortíssima, gairebé encegadora. I a l’hemisferi austral, el sol que gira en direcció oposada. L’aigua de les aixetes que gira en el sentit de les agulles del rellotge. Els arbres exòtics: els “palos borrachos” florits aquests dies amb flors rosades o blanques. El mate de gust amarg. L’extensió de la immensitat. El menú dels restaurants, amb noms de plats i llegums que no reconeixes. Buenos Aires: el cel immens, sempre d’un blau intens, de llum encegadora. Ciment, asfalt i obres. A l’avinguda 9 de julio, la més ampla del món (per creuar-la necessites de l’aturada de dos semàfors i arribes justet) s’han empescat d’instal·lar-hi un “Metrobús”, que és com aquí li diuen al carril bus. Per construir-lo estan tallant una gran quantitat d’arbres. El dia abans de tornar un jutge atura les obres per les denúncies dels veïns. Ciutat salvatge, xafogosa, de fum, fam, ritme frenètic. Tràfic infernal. I diuen que quan torni tothom de les vacances, a primers de març, llavors riuran. Civilització i barbàrie.

El mapa de la ciutat de Buenos Aires és una estructura geomètrica construïda al voltant del riu de la Plata. Dues rastelleres de paral·lelepípedes en angle oblic i que crea emmirallaments i confusions. M’interessa el cas de la meva col·lega Irma Emiliozzi (filla d’un dels germans Emiliozzi, pilots de cotxes de l’època de Juan Manuel Fangio). Irma té al cap un mapa alternatiu de la ciutat segons on han viscut exiliats o visitants il·lustres espanyols: Federico García Lorca, Rafael Alberti, Francisco Ayala. Un dia ens fa pujar al terrat de casa seva. Un edifici espectacular a calle Libertad amb Avenida Libertador (quin empatx!), al costat d’un centre comercial d’alt standing: Patio Bullrich, on al segle XIX es venia el bestiar.

DSC00623

Des d’allí es veu l’edifici imponent, de vidre i ferro, de l’estació Retiro, la central dels trens de l’Argentina, una xarxa ara gairebé abandonada, amb la Torre de los ingleses palplantada davant. Des d’aquí dalt veiem la Villa 31, una villa miseria iniciada l’any 1931, també coneguda com a Villa desocupación. En els anys de Menem, dels Kirchner, la misèria ha augmentat considerablement a l’Argentina. Quan som dalt del terrat, la posta de sol en marxa, ens confessa emocionada: “esto es lo primero que vieron Rafael Alberti y María Teresa León cuando se instalaron en Buenos Aires. Vivían en la casa de al lado”. A banda de la reconstrucció mental dels llocs on han viscut els espanyols il·lustres, Irma repeteix contínuament una frase: “esto está tan lejos de todo”. Ens parla de Bebé Sansinena de Elizalde, una dona molt rica amb pretensions d’intel·lectual i que es va relacionar amb el bo i millor de la intelligentsia que va passar per Buenos Aires. Una dona a l’estil de Victoria Ocampo. Diu Irma que va ser Ortega i Gasset (de la qual fou amant) qui li va aconsellar a Victoria Ocampo de fundar una revista, Sur. Això li va donar una gran projecció internacional. Irma ens ha onvidat a sopar en un bar de renom, “La Biela”, on hi ha fotografies del seu pare i de Fangio. Hi arribem caminant des de casa seva, des de Libertad, cap a Quintana i La Recoleta, davant l’església del Pilar, i així ens ensenya alguns dels edificis més senyorívols de la ciutat, uns casalots imponents de les antigues fortunes de la Pampa. Un autèntica concurs d’opulència: l’ambaixada francesa, la brasilenya, la del Vaticà. Tots edificis cecs, amb les finestres tancades. El del Vaticà, ara que acaba de dimitir Benet XVI, té un aspecte encara més sinistre: on seran els clergues corruptes i abusananos? O hotels d’anomenada: el Four Seasons, l’hotel Alvear Palace amb l’Orangerie, un dels restaurant famosos de la ciutat. Davant d’un edifici de pisos de luxe del carrer Alvear, al costat del Vaticà, hi ha un carreró discret, Parera. Aquí –ens diu Irma– vivien molts militars de la dictadura. I en l’edifici de pisos les amants d’alguns d’ells. Tot molt còmode.

Irma ens cuida molt bé. Ens fa llistes de llocs a visitar, de restaurants excel·lents (“El cuartito” per menjar pizza; “Restaurante Arturito”; el bar de l’hotel Castelar perquè s’hi hostatjà García Lorca; les Galerías Güemes a Florida, amb el Centro Astor Piazzola; el sandwich de lomo del restaurant La Rambla. O bé ens aconsella plats a tastar: el revuelto gramajo (ous estrellats).

La seva missió és mostrar-nos l’aspecte més civilitzat d’aquesta ciutat, encara que es lamenta que hi ha una gran decadència, un gran empobriment del país i –com gairebé tothom, excepte alguns pocs cristinistas i chavistas que hem conegut– opina que la missió principal de l’actual govern és robar. Ens ha promès d’organitzar una visita a la Fundación Borges, malgrat que és tancada per vacances. Després d’un parell de dies aconsegueix localitzar María Kodama i ens cita a la Cafetería Felfort, a l’Avenida Puyrredón 18. María Kodama (la veiem entrar des de lluny mentre caminem cap a l’edifici amb Irma) és la gran sacerdotessa del culte. Borges li va dedicar La cifra (1981), amb unes paraules esplèndides: “Como todos los actos del universo, la dedicatoria de un libro es un acto mágico. También cabría definirla como el modo más grato y más sensible de pronunciar un nombre. Yo pronuncio ahora su nombre, María Kodama. Cuántas mañanas, cuántos mares, cuántos jardines del Oriente y del Occidente, cuánto Virgilio.”

Kodama ens ensenya vitrines amb llibres, fotografies, memòries i relíquies. Obres d’art, objectes al·lusius: els bastons, una pedra que sembla un cervell. Fotos i més fotos: Jorge Luis Borges amb la seva mare al London Bridge el 1963 (els cambrers de l’hotel es pensaven que eren marit i muller) on sentim ecos de Julio Cortázar i Pedro Gimferrer (¿Encontraría a la Maga?). Borges la va trobar en María Kodama el 1975.
BorgesKodamaMare

Una altra fotografia ens mostra Borges amb Haydée Lange, la seva núvia de joventut. Borges (Georgie) amb barba està imponent. És una foto del 1938. Borges li va dedicar un poema titulat “Haydée Lange”:

Las naves de alto bordo, las azules
espadas que partieron de Noruega,
de tu Noruega y depredaron mares
y dejaron al tiempo y a sus días
los epitafios de las piedras rúnicas,
el cristal de un espejo que te aguarda,
tus ojos que miraban otras cosas,
el marco de una imagen que no veo
las verjas de un jardín junto al ocaso,
un dejo de Inglaterra en tu palabra,
el hábito de Sandburg, unas bromas,
las batallas de Bancroft y de Kohler
en la pantalla silencioso lúcida,
los viernes compartidos. Esas cosas,
sin nombrarte te nombran.

Borges, poeta, narrador, tan cerebral, ens sorprèn de vegades amb escapades gairebé sentimentals, com al poema “El enamorado” que acaba amb dos versos potents:

Sólo tú eres. Tú, mi desventura
Y mi ventura, inagotable y pura.

Mentre ens ensenya les vitrines María Kodama s’interromp dues vegades. Faig una foto (sense demanar permís) d’un parell de pàgines del manuscrit de “Las ruinas circulares”. Em venta un crit. “No! Esa vitrina no!” Després veig que és una de les poques vitrines que no té reproduïda a la pàgina web de la Fundació.

FundacionBorges

Continuem la visita. Poc després es torna a interrompre per explicar-nos una anècdota que va presenciar fa pocs dies a casa de la senyora Lisede, que té 100 anys. Era una recepció per un jesuïta historiador de visita a Buenos Aires i algú li va preguntar que què pensava sobre el celibat dels clergues. La senyora el va interrompre, abans que no pogués obrir la boca, va aixecar el dit i va dir “No conteste! Los sacerdotes tienen un contrato como uno que trabaja en una oficina y sabe que tiene que ir de 9 a 5. Ya sabe cuál es el horario. Lo mismo los sacerdotes, saben cuál es el contrato.”

Kodama ens explica que amb Borges es tractaven de vostè, “como las viejas parejas criollas”. Ella volia ampliar la fundació a la casa del costat, però no la venien. Allí Borges havia escrit “Las ruinas circulares”. Va aconseguir posar-hi una placa recordant aquest fet. Però molta gent trucava a la porta per veure la casa. La propietària es va empipar i la va fer treure sense dir res a Kodama. Aquesta va arribar a la fundació quan estaven a mig treure la placa. Va preguntar què passava i la veïna enrabiada la va destruir amb un martell davant seu.

Ens ensenya una cadira estranyíssima. La barra central del respatller és un tub metàl·lic que reflecteix la base de la cadira. Si mires el tub amb atenció veus la cara de Borges. Ni el mateix Dalí hauria tingut una aital pensada! “A Borges le gustaban estas representaciones anamórficas”. Ens fa veure altres sales de la Fundació que normalment no es poden visitar: la biblioteca. Té els llibres en uns mobles protegits per portes corredores de vidre (sistema incomodíssim). Alguns visitants li han anat robant llibres (Aristóteles i altres) i ara no deixa entrar ningú si no és acompanyat per ella. Molt generosa em convida a demanar-li de treure els que m’interessin. Tafanejo els anglesos. No hi veig anotacions. Hi ha algun Quijote. Borges va llegir per primer cop el Quijote en anglès. Quan el va llegir en espanyol li va semblar una mala traducció. Una altra sala és una reproducció una mica kistch d’un dormitori de Borges, amb un llit espartà i els llibres que més li agradaven: escriptors anglesos (Rudyard Kipling, de Quincey, etc.). Borges tenia una predilecció pels tigres (“Tigres azules”, “El otro tigre”, “El oro de los tigres”, etc.). Quan s’acaba la visita ens diu: “tengo una sorpresa para Uds.  Cierren los ojos”. Se’n va a una altra habitació i torna. Ens diu d’obrir els ulls i ens ensenya una fotografia d’un tigre que abraça Borges. Ella al costat, que el protegeix. Borges està tan content! Se’l veu tan feliç! És una fotografia esplèndida. I María Kodama ens explica que aquesta foto no la vol publicar, que és seva, “algo tengo que tener de Borges para mí… Tiene que haber algo mío.” A Borges li agradava un vers de Rafael Cansinos Assens: “Yo seré como un tigre de ternura”. Trobava que l’associació d’un animal tan gran i perillós amb la tendresa era una metàfora exquisida.

BorgesTigre

            A la planta baixa hi ha una sala de conferències presidida amb una gran foto de Borges amb els ulls tancats.

Maria Kodama. Quina dona! Tè un telefonat suís. Irma li diu que ha de traslladar la fundació a Suïssa, allí li farien cas i li pagarien tot. Irma riu: “Lo bueno de los argentinos es que ya estamos acostumbrados a los peores desastres. Sabemos cómo poner al mal tiempo buena cara.”

Sopem plegats amb la tigressa Kodama, Irma i Chiara. A La Rambla mengem un boníssim sandwich de lomo mentre continuem a comentar altres desastres de la barbàrie i la civilització: la situació polític argentina, el futur desastre de les eleccions italianes, la crisi sense fons de l’economia corrupta espanyola. Kodama diu que ara el món és ple de cavernícolas. Li dic que el Jaime Salinas en deia trogloditas. Són maneres de ser bàrbar al segle XXI. Contra la civilització.

4. Els taxistes

En les visites a les ciutats m’agrada parlar amb els taxistes, oracles de la realitat local. En els països exòtics, sense domini de la llengua es fa difícil, més enllà d’un intercanvi de somriures i alguna banalitat en anglès que no van més enllà d’un “yes, no”. A Buenos Aires són molt xerraires i malgrat que et veuen com a turista tot seguit s’esplaien.

Taxista del 5.02.13. Anem a trobar el Michele, cosí de la Chiara, a casa seva, que després ens durà a sopar, amb un altre cosí, Lorenzo, que ens deixa un telefonet per fer servir els dies que som aquí i així esdevenim “citadinos”. “A mí ya no me sorprende nada: esto es Argentina! Los Kirchner solo quieren robar. Se inventaron su partido, La Cámpora, y eso les mantiene en el poder. Aquí hay miles de persones que cobran 100.000 pesos al mes sin hacer nada.” Quan ens deixa: “Vayan con mucho cuidado después de las 10 de la noche. Este barrio se lo regalo.” Era un home grassonet, amb bigoti, somriure irònic, amb cara d’haver-ne vistes de tots colors. Sopem a “La Brigada”, restaurant de carn excel·lent, tot decorat de bufandes i samarretes de futbol signades  pels jugadors: Maradona, Ronaldinho, Raul, i un llarg etc. Michele amplia l’opinió sobre els Kirchner, Néstor abans i ara Cristina (en un bar veiem un dia un eslògan original per a un espot televisiu: “Tina-Argentina; Tina-Cristina”). Diu que només volen robar, com més millor. I que ho fan descaradament. L’economia s’està ensorrant. Malgrat la verborrea populista, no els importa el benestar de la gent. Un seu professor a la facultat d’economia de la UBA li va explicar les dues lleis de l’economia argentina: “1. El dinero tuyo, el que tiene un empresario aquí, es de todos. Lo que tienes en el extranjero, es tuyo. 2. Es necesario tener siempre un pasaje para el Arca de Noé, porque el diluvio llegará tarde o temprano.”

Taxista del 6.02.13 de Callao-Libertador a Palermo. Ens explica que el “Monumento de los españoles”, pagat pels mateixos espanyols (fills de, residents a l’Argentina) va estar incomplet durant molt de temps. El vaixell que portava les estàtues de bronze que hi ha a la base es va enfonsar davant les costes del Brasil. I van passar vint anys fins que no les van recuperar. Continua les informacions: els joves ja no ballen el tango. Els finlandesos i japonesos són grans experts. Les dones que vénen a ballar el tango només volen ballar amb els millors balladors. Va venir Madonna a Buenos Aires i va voler ballar amb el millor. Aquest, quan li van dir, va contestar “Y quién es esta?”. Els seus amics li van dir: “Sos un virulazo. Tenés que bailar. Esta norteamericana es la reina del pop”. Després de molt insistir va acceptat ballar amb ella. Ens dóna una targeta amb telefonet i imèil: proposa vistes turístiques a Buenos Aires.

Taxista del 6.02.13 des de Palermo a Talcahuano (on tenim l’hotel). Ens porta per Calle Shade. Ens explica una història molt confusa sobre els noms dels carrers a Palermo: Serrano, que va ser canviat en Julio Cortázar i després en Jorge Luis Borges. Com si hagués hagut una competició. Després descobrim que el nou nom és Plazoleta Cortázar. I que aquesta és travessada pel carrer Borges. Era venedor de llibres de text, però quan el Carrefour va començar a vendre’n van desaparèixer moltes llibreries petites i es va quedar sense feina. Ara fa de taxista torn de nit.

Taxista del 8.02.13, tornant des de calle Libertad. El taxista que ens torna a l’hotel és de Mármol, província de Buenos Aires. “Por suerte no soy porteño. Aquí hacen chistes sobre los gallegos, pero ahora son propietarios de casi todo.” Ha instal·lat una bufanda futbolera damunt del tablier amb la bandera de Brasil. Li pregunto quin és el sentit. Diu: “Me gusta mucho Brasil. Aquí en Argentina todos están tristes y deprimidos. Se ve en la música. La gente y la música de Brasil es maravillosa.”

Taxista del 10.02.13. Ens du des de Palermo a l’hotel. Escolta radio Milenium 106.9 FM. Ens explica que el propietari és Santiago Font Tesica, el millor disc jockey de l’Argentina dels anys 60-70.

5. Los milicos: un país de líders forts

A l’avió, en un restaurant, en els carrers de la ciutat, mires entorn i sovint et preguntes si algun d’aquests homes de 60-70 anys no va ser un jove torturador durant la dictadura. Com saber que no ha estat involucrat amb la “guerra sucia” (quina paraula!)? Passem diverses vegades davant la sinistra ESMA, “Escuela Mecánica de la Armada”, un dels principals centres de detenció i tortura i execució i desaparició. La Chiara la vol visitar. A mi em fa una mica de respecte. O angúnia. Dins el Centro Cultural Recoleta, d’arquitectura postcolonial i noms de les sales d’ampli ressò literari: Sala Cronopios, Auditorio El Aleph, etc. hi ha un cartell que imita un que hi ha a Berlín amb els noms de tots els camps d’extermini nazis. Aquí són la ESMA, el Olimpo, Club Atlético, Automotores Orletti, etc. Noms de llocs sinistres, però que els argentins han tingut la capacitat de recuperar per denunciar. Seguint el model sudafricà de la Commission for Truth and Reconciliation van crear una Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas.

En moltes converses sorgeix l’admiració que senten per algunes figures: el personalisme de les personalitats argentines, porteñas, com una mena de teràpia de grup: Perón i Fangio, Maradona i Messi. I els polítics actuals que en segueixen la petja. Alguns –pocs– dels amics que trobem es manifesten favorables a l’actual govern. Un, fins i tot, fa una defensa del caudillismo llatinoamericà, com un mal necessari i una cosa que no es pot entendre des d’Europa. Amb la Chiara restem esbalaïts davant d’aquesta afirmacions. Una dada curiosa: els noms de les estacions de la línia de tren que va cap a Tigre no corresponen a topònims com a gairebé tot el món (o a batalles, com a París), sinó a noms de militars i polítics.

La bellesa de viatjar a països afins és la facilitat per connectar, fer amics, que et convidin a les cases llurs. També perquè tenim família –l’onlce de Chiara, Paolo i l’Annalisa, els cosins Michelle i Lorenzo; la meva cosina Maria Cristina i Gabriel i el fill d’ella, Diego–. I coincidim amb el meu germà Agustí que és a l’Argentina per ciclisme i una reunió d’advocats. Visites, sopars, a Martínez, Sant Telmo, Olivos. Però també els nous amics ens conviden a les seves cases. Ariadana Rosenberg, directora de la Fundación Proa, un centre d’exposicions i activitats d’art contemporani, al bell mig de la Boca, al costat del Caminito. Un edifici d’un blanc immaculat. Allí coneixem Hugo Petruschansky que ens convidarà a casa seva, on coneixem la seva dona deliciosa, Mini, dissenyadora de vestuari per teatre i òpera. L’edifici de Proa està construït ampliant una vella casa de l’antic port de Buenos Aires, una casa d’estil genovès: el magatzem a la planta baixa i la casa dels amos als pisos superiors. Ens conviden una nit a sopar. Casa espectacular a San Telmo: tres pisos comunicats: obres d’art contemporani argentí de mida de museu, espais grans (l’ús de l’espai a les Amèriques que sempre et fa respirar), terrassa al pis superior amb vistes a l’església de San Telmo, la Facultad de Ingeniería de la UBA. Aquí passa l’aire i podem refrescar-nos de la xafogor bonaerense. I parlar de tot. Contemplar amb delit la Cruz del Sur. Són nits d’estiu. Diumenge vam estar amb els professors de cinema de la UBA fins a les 3 de la matinada. A casa d’Héctor Kohen i Marta, amb, entre altres, Pablo Piedras i Ricardo Manetti, el cátedro. En general la conversa arriba sempre en àmbits de l’actual política local: gairebé tothom és anti-cristinista. Cansats de la corrupció, del populisme, del neoperonisme. Però, ens sorprèn, alguns dels que coneixem que la defensen aferrissadament. Addueixen raons: que ha renovat el càstig els militars colpistes, que ha fet reformes que han ajudat al poble, que ha renovat el sistema educatiu.

6. La decadència. La crisi

Una de les meravelles d’aquesta ciutat trista i baquetejada, en immensa decadència, de voravies amb forats, són els bars i cafès. Per manca de capital, o per afecció a l’antigor, no els han reformat com sí han fet en terres hispàniques. Resultat: no veus fòrmica, els cambrers serveixen com abans, amb el cafè et duen sempre un vaset d’aigua mineral i unes pastetes. Als anys 30-40 aquest país va ser un dels més rics del món. Era un període de guerres mundials, venien productes agrícoles en quantitats industrials, bestiar, carn i gra). Van guanyar pesos (o dòlars) a cabassos. I es nota encara. La riquesa dels edificis i locals a l’Avenida de Mayo és espectacular: el Palacio Barolo, un gratacels edificat per un italià, amb un far al capdamunt i ple d’al·lusions a Dant i la Divina Comèdia. El far servia per comunicar amb un gratacels bessó que hi ha a Montevideo. El cafè Tortoni, que ara ha esdevingut una turistada i has de fer cua per entrar-hi i poder seure al costat d’un japonès. L’hotel Castelar on s’hostatjava Federico García Lorca en les seves visita a Buenos Aires. Un diumenge passejant per les botiguetes  d’antiquaris de San Telmo, vam veure el ventre d’aquesta societat, el passat d’esplendor: làmpades de disseny art-déco, objectística de luxe, coberts d’argent. L’aspecte físic de molta gent ho diu tot. La gent gran, de mitjana edat, estan desgastats físicament. Vestits vells, passats de moda, els cossos cansats. Les dones amb aquell gust llampant, exòtic, la tendència als estampats virolats i una mica exagerats que només duen les argentines i brasileres d’una certa edat. Els joves, tots vestits de post-hippie, mig rastes, vestits molt típics de Llatinoamèrica. La moda Prada de fa deu anys i la que vindrà d’aquí deu anys. Un altre dia anem al “Mercado de las pulgas” a Palermo. Tenim una gran decepció. Hi ha mobles curiosos, però l’objectística és de baixa qualitat. Aquí es veuen les entranyes d’una altra segment social, d’una classe mitjana que ha estat posada contra la paret per experiments com la paritat dòlar-peso als anys noranta o el corralito de poc després. Fa una xafogor fortíssima i ens cansem. Un cafetó en un baret amb WIFI i continuem fins a Palermo, el barri chic de la ciutat. Aquí hi ha botigues de disseny argentí, d’alta qualitat i preu. Tant o més cars que a Europa. Moltes botigues més senzilles tenen una doble funció: de dia són una mena de “mercadillus”. Sembla de ser a Formentera, o a Dènia, o a la part baixa de la Rambla. Tot provisional damunt penjadors amb rodetes. Al vespre els desen i apareixen les barres dels bars i es converteix en la zona d’animació per al jovent de la ciutat. Som a la plazoleta Cortázar, encreuament amb calle Borges. Prenem un altre cafè en una botiga de vestits de bany que té un local al fons, en un petit pati. Unes senyores brasileres i argentines que seuen al costat fan comentaris amb veu alta: “Italia es un gran país, a pesar de los italianos.

La meva cosina Maria Cristina també ens cuida, amb llistes de llocs a visitar, amb retalls de premsa. Té opinions contundents sobre el cafè. Ha de ser:

C aliente
A margo
F uerte
E scaso

El tastem diverses vegades al cafè Ouro preto (“or negre” en portuguès) de Corrientes. Fortíssim, però no escàs. Un dia Maria Cristina ens porta al poble Tigre, on hi ha la desembocadura del riu Paranà. Passem per San Isidro, poble superbacana. Fem una volta amb un vaporet pels diversos braços. Ens agrada la casa de Sarmiento, engabiada dins una campana de vidre. Recorda la que Richard Meier va construir per l’Ara Pacis de Roma.

7. El lunfardo

Segons Jorge Luis Borges el “El lunfardo es un lenguaje gremial (…) es la tecnología de la furca y la ganzúa como tantos otros”. Sentim i llegim milers de paraules que sonen familiars, però són incomprensibles: bárbaro, macanudo, yira, guita, tano [italià], gayego [espayol] (un taxista que ens porta a San Telmo ens pregunta: “Y tano y gayego, funciona?”), morfar, patota, piola, trucho (els bitllets falsos de 50 pesos = 5 €), gil, chicana, baranda, boludo. O altres expressions: “me mataste” (no en tinc ni idea), “esto es un quilombo” (això és un merder); superbacana (pijo, refinat), boliche (sala de ball). O paraules clau en el llenguatge futbolístic: Boca= bosteros; River Plate = millonarios. I noves paraules: “arbolitos”, la gent que és al carrer Florida oferint canvi de divises a preus de mercat negre, amb el 40% de diferència.

La llengua a Buenos Aires. L’espanyol argentí és enganxadís i enganxifós. Un exemple dels famosos “500 millones”. Però, cosa curiosa, sigui per les polítiques anti-importació de Cristina, o per la modificació dels gustos, les llibreries són decebedores: poquíssims llibres d’Espanya, o d’altres països de parla espanyola. Potser és el mateix a les llibreries de la península: impossible trobar llibres editats en espanyol fora del país. Com trobar llibres en basc, català o gallec fora de les respectives zones. Quina limitació més bèstia! Trobem llibres de Tusquets, però editats a l’Argentina i d’un catàleg ben diferent del que trobes a Barcelona.

Les llibreries de Buenos Aires. Les recordava espectaculars. Ara són també en decadència. O víctimes de la globalizatció. Anem a visitar-ne una, El Ateneo, dins un antic teatre, com la llibreria Beta Imperial de Sevilla. Segons la guia és una de les deu llibreries més boniques del món. Però és només un embolcall: els llibres que hi pots trobar són ultimíssimes novetats, best-sellers, literatura de quiosc. Com a les llibreries del grupo Planeta. Gran decepció. I així mateix passa a les llibreries de Corrientes que abans eren una vertadera mina. Per sort en vam descobrir una que ens va enamorar, el cafè-llibreria Clásica y Moderna. Allí descobrim els llibres de fotografies i els pòsters de Sara Facio. Els edita la seva editorial, La Azotea. És al centre, prop d’Avenida Santa Fe. Un dia truquem i anem a buscar algun llibre seu que no trobàvem. Ens regala postals i ens dedica un parell de pòsters.
BorgesCortazarSaraFacio

Descobrim un llibre dramàtic: El eternauta. Amb guió d’Héctor Germám Oesterheld i dibuixos de Francisco Solano López, era un còmic molt popular a finals dels anys cinquanta. En la dècada dels setanta es va polititzar (una nevada que matava els qui tocaven la neu) i durant la dictadura va ser llegit en clau política, com una crítica del nou règim. Oesterheld i les seves quatre filles (dues d’elles embarassades) van ser segrestats el 1978. I van desaparèixer.

8. L’excés.

El menjar a l’Argentina és absurd. Menjar a l’Argentina és patir. I no perquè es passi gana, sinó per la quantitat de carn que arribes a consumir. Després de quatre nits seguides de parriyadas i menjar carn a quilos, amb poques amanides, un està cansat. Amb la Chiara ens proposem una vaga de fam de carn i consumir només verdures durant un parell de dies. Alguns plats de nom divertit i absurd: Milanesa a la napolitana.

L’excés s’endevina en altres aspectes. Ricardo Manetti, el càtedro de cinema, ens acompanya a visitar la Fundación Faena. Un centre d’art contemporani que és una tapadora per negocis d’especulació immobiliària. La dona de Faena, Ximena Caminos, és la curadora (com la dona de Abramovich ho és del garatge de Moscou). Ens permet visitar l’hotel Faena, un antic edifici industrial, de l’antic Puerto Madero, ara al cor d’aquesta zona en expansió. Com bé diu Ricardo Manetti, travessar el riu des de la ciutat és entrar a un espai de Truman Show. L’hotel té un menjador, El bistro, –buit, sense clients– decorat per Richard Stark tot de color blanc. A prop hi ha un edifici impersonal de Foster. Som en terra de meravelles. Acabada la visita, travessem el pont i tornem a la ciutat real. El taxi passa davant de l’imponent (i amenaçador) edifici del Ministerio de Defensa, amb pinta d’hotel parisenc. Aquí Manetti va fer la mili durant la dictadura, a l’època que es començava a planificar la política de desaparicions. La gran feina que va tenir va ser destruir documents. Els militars havien après de Nürenberg i no volien deixar cap pista.

A l’avió del retorn tocar llegir diaris endarrerits. M’assabento a Le Monde que Anne Cauquelin té un llibre, Exposition du soi. Du journal intime au webcams (Paris: Eshel, 2003), en el qual fa unes definicions utilíssimes per parlar de l’autobiografia en els nous mitjans: Exhib correspond aux formes d’expression de soi selon lesquelles les personnes se mettent en scène”; Trashformes d’expression de soi outrancières et ses images négatives.” Segons un article d’Emmanuele Trevi al Corriere della Sera del 15 de febrer, els enemics de Benet XVI són “una specie di volontà collettiva, torpida e conservatrice, sovrana del compromesso, amante della penombra, capace di impugnare ogni segreto come il più affilato dei pugnali, il più potente dei veleni” [una mena de voluntat col·lectiva, avorrida i conservadora, sobirà del compromís, amant de la foscor, capaç de mantenir qualsevol secret com el més esmolat dels punyals, el verí més poderós]. Deixem la ciutat eterna del Sud i tornem a la Mediterrània. A casa, des d’un país que ens emmiralla amb una miríada d’inversions. Anuncis del futur que s’atansa?

Enric Bou

Febrer 2013

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s