La creu del sud. Viatge a Madagascar

 Passem dues setmanes de vacances a Madagascar, a Nosy Komba, una petita illa prop de Nosy Be. Primera incursió en l’Àfrica negra o subsahariana, un continent que sempre m’ha fet respecte i que entenc relativament. Segons Kapuscinski hi ha quatre àfriques, que segueixen el gir de la rosa dels vents: la del nord, àrab i desèrtica, la de la part central, a l’est i l’oest, de lleons i elefants, de dictadures brutals i llacs immensos que són mars. La del sud, la, per clima, més occidental, d’apartheid i alliberaments espectaculars de la mà de Mandela. Àfrica ha patit tres colonitzacions diferents: la dels anglesos, sense exèrcit, delegant l’autoritat en una minoria local i establint puntes de llança per als negocis. Racista i eficient, que provoca l’apartheid. Els francesos reproduint una França en miniatura allà on van, creant una elit educada a París que converteixen en aliada i controla les altres ètnies, amb recurs ridícul a la “force de frappe” quan vénen maldades i cal fer veure que encara manen. Ara es manté només en la “Francophonie”, l’única literatura en francès que té un mínim de qualitat. I la dels portuguesos, de país pobre, que es barregen amb els africans, amb poca visió de futur i explotació de les riqueses de manera maldestra. I que ha narrat amb enginy el psiquiatra foll Lobo Antunes. Tres sistemes que són mirall de les societats originàries i que han destrossat el mapa d’Àfrica: complicant les aliances d’ètnies i cultures al ser unides i dividides de manera arbitrària pels colonitzadors europeus.

Dos són els grans problemes que pateix encara Àfrica: la manca d’unitat entre els grups africans originaris, barallats entre ells des de l’origen, practicants de l’esclavitud; i el pèssim funcionament dels governs després dels moviments d’independència del 1960. Han aconseguit convertir-se en campions de la corrupció i la violència, i han eliminat les minories intel·lectuals que podrien haver dirigit bé aquests països. Països d’immenses riqueses naturals, la cobdícia dels occidentals no ha ajudat a crear situacions d’intel·ligència. El cas de Robert (Mad Bob) Mugabe a Zimbabwe és un dels més brutals. Madagascar és en fase de transició, després d’un cop d’estat incruent per part de l’alcalde de Tannanarivo, la capital de l’illa. El lloc on anem és al marge de violències. És un petit paradís, una illeta, Nosy Komba que viu del que produeix: peix fresc, cocos i pinyes tropicals, mangos i papaies. Una economia essencial en un clima dolcíssim. Som a l’hivern i ens banyem cada dia, amb gran sorpresa dels locals. Però l’efecte de la política és present. Un dia anem a dinar en un  poblet al nord d’Helville. Volíem anar a un restaurant que es diu “Espadon”. Però està ocupat per una flotilla de cotxes de color negre, de vidres fumats. Hi ha un ministre (“le ministre” diuen els africans amb respecte paorós) dinant amb el seguici i altres jerarques de l’illa. Luca diu escèptic: “l’arroganza del potere”. L’arrogància del poder que és la mateixa per tot arreu, els polítics que no estan al servei del poble, sinó d’ells mateixos i les butxaques llurs i les màquines de llurs partits.

Transports

Vol en un Boeing 767 de la companyia Air Italy, companyia nova, construïda a partir de les engrunes que l’Alitalia va deixant anar, com pes mort alliberador; companyia que ens fa volar amb antics avions, models de fa més de quaranta anys. Les hostesses van vestides amb la tricolor i un barret d’estil legionari i gasten una simpatia infreqüent entre els “velivolo” italians. Vol nocturn. Les pel·lícules d’efecte narcotitzant s’alternen amb mapes de posició que m’omplen els ulls de noms mítics: Benghasi, Mombasa, Dar es Salam, Zanzibar. Escenaris de films i de batalles de la segona guerra mundial, de l’Afrika Korps, o noms tenebrosos de l’època de les independències a inicis dels anys seixanta. O noms de l’exotisme. Arribem en un aeroport municipal, amb aspecte provisional, però amb detalls de modernitat: una cinta que no té més de deu metres per repartir les maletes i fa que els viatgers ensopeguem, amb la cinta, amb les maletes, amb els carretons. Tot és petit, de mida disminuïda.

Per passar el control de passaports hi ha 4 funcionaris: un agafa el passaport i l’examina, dos posen segells amb gran dedicació i escriuen alguna xifra, un quart posa una creu i te’l dóna amb un somriure. Quins somriures! Fora de la terminal ens rep un aire sec, un sol espaterrant: aires d’una Àfrica marítima. Aquí és hivern, el dia és curt, el clima dolç. En lloc de la calor humida tropical, ens rep una agradable temperatura. Caos de taxis i autobusos. Carreteres estretes, camins pràcticament inexistents. A l’illa on serem duran dues setmanes no hi ha gairebé ni camins. Tothom es mou en barca o amb piragua.

Entre la ciutat d’Helville i el port hi ha les restes d’un trenet (recorda aquell del Tibidabo o els de les fires de les festes majors d’abans) que es feia servir per al transport de mercaderies entre la “Sucrerie” i el port. Restes de via, una màquina de tren a vapor en miniatura. Tot plegat té l’aspecte d’haver estat copiat de les pàgines de Tintin al Congo, on un tren ensopegava amb el cotxe de l’aventurer i descarrilava.

Des de l’aeroport per una carretera estreta anem amb minibús fins al port. La carretera fa voltes i més voltes. A les voreres hi ha dones que caminen amb cistells al cap transportant tot tipus de mercaderia. Cotxes Renault i Peugeot i Citroen. Vells models de 4L, d’aquells que fa dècades que no hem vist a Europa. A les pujades el minibús no tira i el xòfer ha de reduir a primera. Voltats de flora tropical, Filippo, que visita Nosy Be cinc cops l’any, ens fa l’explicació de les diverses varietats. La carretera ens fa creuar la ciutat d’Helville, plena de marques colonials franceses. El llarg carrer de botigues, centre de la vida comercial i política desemboca en el port. Un port caòtic, ple de petits vaixells de transport, de gent i de mecaderies. Amb piles de plàtans i bananes  amuntegats per terra (quina varietat!). Olors i colors sorprenents, vistosos, exòtics, per recordar-nos que som lluny i que hem entrat en una altra dimensió geogràfica. Com diria Massagran: “Ja som al moll del carbó”.

Els camàlics es barallen per carregar les nostres maletes fins a la barca. Jean, amb autoritat, els diu que “només un” ens pot ajudar. Paguem 10.000 Ariaris, és a dir 4€ per carregar nou maletes.

La resta dels dies tornem a una essencialitat: a l’illa de Nosy Komba no hi ha ni un sol cotxe. No hi ha carreteres, ni camins. Només un petit sender que puja i baixa vorejant la costa. Quan la marea és baixa, es pot caminar per la platja. Si no, has de caminar amb gran dificultat per la jungla. La senyora Delphine que ve a fer massatges a l’hotelet on ens estem, “Da Remo e Berenice”, ha de caminar dues hores per la jungla per arribar fins aquí. L`illa només té quatre quilòmetres de diàmetre, però és d’orografia complicadíssima: un ex volcà, amb forma cònica. No hi ha ni un pam de terreny que sigui pla. Cultivar la terra és molt difícil: pels transports, per la invasió de la jungla, per la varietat del terreny, les roques volcàniques que surten sota de qualsevol matoll. Solució: anem sempre amb barca, de diesel txup-txup, o amb una altra amb dos motors fora borda per les grans distàncies, quan anem a visitar illes llunyanes, les illes Nizio, Nosy Iranja. O la piragua. La pujada dels preus del petroli ha reduït l’ús de les barques a motor i ha fet retornar l’ús de la piragua. A rem o amb una vela que sembla feta amb un llençol reciclat, els pescadors locals en tenen prou per fer grans distàncies. La major part del transport es fa amb unes barques grans a vela, que semblen sortides d’una antiga edició d’un llibre de Tintín o de les aventures extraordinàries d’en Massagran.

Flora i fauna: el ylang-ylang i els lèmurs

Cananga odorata o “ylang ylang” (sona “langui langui”) és el nom de la flor d’un arbre tropical que proporciona la base de molts perfums. Entre altres del Chanel número 5, el de la Marilyn. Hi ha camps immensos vora la carretera que surt de l’aeroport. Organitzats com si fossin una vinya, els pagesos d’aquí els tallen, impedint que creixin desmesuradament, com seria la seva voluntat d’arbre de la selva tropical (el rain forest, el bosco pluviale). Són arbres amb aspecte de matoll de proporcions desmesurades. Passant vora els camps se sent una olor intensa. Ens aturem i Jean em dóna unes quantes flors. Són petites i allargades, i tenen un perfum intens, dolç. Després en els mercats en veurem pots amb l’essència, de sentor fortíssima.

Les espècies són una de les grans riqueses de Madagascar: pebra, nou moscada, canyella, vainilla. Els mercats locals, els mercadillus per als turistes, en va plens. La vainilla té una història estranya en aquestes contrades. Els francesos la van portar des del Carib (és originària de Méxic). Però no sabien que en aquestes latituds no hi l’insecte que pol·linitza la flor de la vainilla. Fins ue un esclau va descobrir com es poida fer a mà. Resultat: cada any durant tres mesos, les dones del Madagascar, s’han de llevar a les 5 del matí, endinsar-se a la jungla i pol·linitzar les flors de manera artificial, amb un gest de les mans, aixafant amb delicadesa el pistil. Tenen fins a les 11 del matí per fer aquesta operació. S’endinsen a la jungla acompanyades dels marits que carreguen l’escala que fan servir per arribar fins a les flors. Una mena d’esclavitud per produir la vainilla: unes barretes que són el fruit d’aquestes flors. Quan penso en les piles de vainilla que he vist en els mercats i en el preu ridícul que et fan pagar, em gira el cap.

La varietat de la flora és espectacular. Impossible saber tots els noms. Impossible descriure la sensació d’endinsar-se (per pocs metres) en la jungla: és impenetrable, no hi ha camins. De seguida estàs desorientat, perquè no tens cap referent: de paisatge, del cel, d’altres éssers humans. En alguna de les illes deshabitades que visitem veiem baobabs, els arbres que segons una llegenda han estat plantats a l’inrevés, amb les arrels cap al cel. Són arbres que tenen aspecte de cactus, sense fulles. Ara florits, amb una flors de borrissol. Uns altres que ens criden l’atenció són les palmeres del viatger. No són una palmera, sinó que pertanyen a la família dels bananers. Amb les immenses fulles seques en fan les teulades de les cases. I és un dels símbols de Madagascar i per això apareix integrat en l’escut del país.

 

 

 

Els lèmurs els veiem en forma de figureta de fusta que venen per tot. O un dia que visitem un dels poblets de l’illa, Ampangorina. Els negres els criden “maki maki!” i apareixen saltant pels arbres per menjar plàtans. Tres s’enfilen al coll de la Chiara i un li pixa a l’esquena. Deu marcar el territori. Veiem també tortugues, cocodrils (n’hi ha tots els 30 llacs de Nosy Be), camalleó. Un dia, tornant a casa a dinar, vam veure dues tortugues molt grans fent l’amor enmig del mar. Feia impressió aquella massa de carcasses bellugant rítmicament. Un altre dia, una va treure el cap, va respirar i amb un gest de banysita expert es va tornar a capbussar. Fent submarinisme veiem espècies de peixos de tots colors. Gairbeé trobem Nemo.

Viure uns dies al tròpic és, com diuen en italià spaesante. No reconeixem els paisatges, els animals, les plantes, les menges. I els costums?

El món colonial

Perduts en aquest sud ignot ens sobten les deixalles del món colonial. Francès. La ciutat d’Helville té una “Baie des français”, un “Boulevard General de Gaulle”, un “Boulevard de la Dordogne”. Paraules que em provoquen una reacció de “Sense paraules”. Recordo que a les versions que ens explicaven a l’escola de la “descoberta”¨d’Amèrica o de l’Àfrica, es subratllava el fet que els europeus aconseguien enganyar els nadius, intercanviant quincalla per mercaderies d’alt valor, com or, pedres precioses i altres minerals de preu. Ara han canviat els papers: els europeus, obsedits per la nostra voluntat consumista, els comprem les foteses més absurdes (collarets fets amb llavors, teles de coloraines estridents, espècies) per bons eurus. Nosaltres ens deixem ensarronar. Francesca té una ONG unipersonal per l’educció de Perlette. Tots els nens amb nom francès…

O hi ha altres colonitzacions. Un dels llocs més entranyables que visitem és l’arbre sagrat a les rodalies d’Helville. És un ficus religiosa, l’“Arbre Sacre Mahatsinjo”. Dues dones ens fan cobrir les parts nues del cos amb pareus. En visitar l’interior ens expliquen que aquest arbre va ser portat des de l’Índia al segle XVII per immigrants d’aquell país. És un arbre idèntic al que hi ha vora Bihar, al Mahabodhi Temple, on Buda va començar les seves meditacions. Un arbre idèntic al que hi ha a Delhi, protegint la casa de Jeannine i Conrado. És un arbre que convida a la meditació i em retorna als moments d’abans de sortir de casa a Milà, quan llegia sobre els sis patiments provocats pel samsara: la insatisfacció; la incertesa sobre els amics i els enemics, és a dir el no saber qui és realment amic o no; el fet d’haver de deixar contínuament el nostre cos (l’envelliment); haver de renéixer contínuament; la incertesa sobre el propi posició social, la pròpia condició, el poder; la solitud, perquè naixem i morim sols. L’arbre sagrat d’Helville es pot visitar: una extensió de 5000més tota coberta per les arrels de l’arbre que cauen des de les branques, creant un laberint i una ombra. En el punt central, cobert amb draps blancs i vermells, el cap d’un zebú amb els ulls embenats. Som en un punt de misteri. Allò que veiem com a superstició, per a la gent del país té un sentit profund.

La religió adopta també altres formes i l’adapten aquí de manera sorprenent. El pilot d’una de les barques es diu Rambo (jo de primer, vaig entendre “Rimbaud” i ho vaig trobar sensacional). Els diumenges a l’església del poblet diu una mena de missa catòlica. Ell no és capellà, però davant de l’absència del clergat, deixats a la mà de déu, troben una solució alternativa: religió catòlica per lliure. Un dels diumenges hi assistim. Em sorprenen els cants, no desafinats, però amb uns ritmes molt diferents. A l’església hi ha dones i nens.  Només un parell d’homes.

Aquest viatge em fa pensar també en la colonització de nosaltres mateixos, en les vides sense sentit que vivim. És un viatge a unes essències. Aquí mengem el que pesquem o la fruita que creix fora la finestra. És un viatge a unes formes de la vida anterior, en el temps més que no pas en l’espai. Un viatge a una altra manera de viure: amb la llum del sol, on els diners serveixen per ben poca cosa, perquè no hi ha botigues, el transport es fa amb mitjans antics. Una condició zen. Ens vestim amb qualsevol drap, anem en trajo de bany tot el dia, amb ben poques despeses de representació, destacant el que té d’absurd la nostra quotidianitat. JMG Le Clézio va escriure un Voyage a Rodrigues en el qual es preguntava el perquè d’aquell viatge: « N’est-ce pas comme pour le personnage de Wells, pour chercher à remonter le temps ? ». Cercant les arrels del seu avi, en una petita illa situada entre la de Reunion i les illes Maurici, es trobava ell mateix fora del temps. Així nosaltres ens trobem fora d’un temps observant-nos, meditant des del sud, amb un manca total de referents, abandonats a nosaltres mateixos.

Retorn

Als vespres amb la Chiara mirem la creu del sud. El cel estelat, en aquest paisatge nocturn sense contaminació lumínica és sensacional. La via làctia ens adreça cap el nord. La creu del sud ens observa i ens dóna una referència de posició cap al sud pregon, que no coneixem. Ens acompanya i ens recorda la distància immensa de casa. En aquestes latituds australs sempre he experimentat una sensació semblant, la de ser molt lluny de casa, amb els referents geogràfics, els indicadors estel·lars, capgirats, perquè som a l’inrevés. Després de sopar, abans dels partits del Mundial, que vèiem en una tele a l’aire lliure que feia funcionar un generador, voltats de nadius, la creu del sud era un punt familiar. La creu del sud que és a la bandera d’Austràlia, el Brasil, Papua Nova Guinea, Nova Zelanda, és un punt de referència que no té el mateix sentit d’orientació que l’estrella polar, però sí d’identitat.

Després de dues setmanes tinc ganes de tornar a Europa. A l’avió de tornada ens passen el filmInvictus de Clint Eatswood. És una nordamericanada sobre política i esports, amb bons i dolents ben definits. Però amb un fons pregon de veritat: Nelson Mandela ha estat un dels pocs autèntics polítics del segle XX, algú amb capacitat d’enfrontar-se a situacions dificilíssimes amb idees noves i trobant solucions sempre originals. Algú que, mentre va ser president de l’Àfrica del sud, no pensava en el seu profit personal o de partit, sinó en el seu país i la necessitat de convivència entre els seus conciutadans. El film es concentra en un episodi del 1995. Va tenir la idea de convertir en fanàtics del rugby els negres de l’Àfrica del sud, durant els campionats del món d’aquest esport celebrats a l’Àfrica del sud el 1995. La idea és poc més que genial. No vull ni pensar què podria haver fet un polític de la talla de Mandela en una situació com la que s’acaba de viure a Catalunya-Ejpanya amb la sentència de l’estatut jugant contra la victòria d’un equip català a la copa del món de futbol defensant els colors de la Ejpaña més rònega i “cañí”. No tinc prou imaginació per pensar què hauria fet un polític de veritat en una situació com aquesta. Perquè hi ha hagut ben pocs polítics com Mandela. Com diuen en dialecte castís: “zapatero a tus zapatos”. L’escriptor anglès William Ernest Henley (1849-1903) fou amic de Robert Louis Stevenson i l’inspirador del personatge de Long John Silver de Treasure’s Island. Un  poema de Henley dóna títol al film i és el que Mandela es repetia cada dia de memòria en els moments més foscos de la supervivència a la presó (30 anys!). És un text extraordinari, i que té un sentit tot nou dit per ell o recitat per nosaltres pensant en el nostre país i en la nostra situació fúnebre, des de la creu del sud, des de la creu da cada dia:

 

Invictus

Invictus Invictus
Out of the night that covers me,

 

Black as the Pit from pole to pole,

I thank whatever gods may be

For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance

I have not winced nor cried aloud.

Under the bludgeonings of chance

My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears

Looms but the Horror of the shade,

And yet the menace of the years

Finds, and shall find, me unafraid.

It matters not how strait the gate,

How charged with punishments the scroll,

I am the master of my fate:

I am the captain of my soul.

Fora de la nit que em cobreix,

 

negra com una fossa d’un pol a l’altre

dono gràcies als déus que hi hagi

per la meva ànima inconquerible.

Caigut en les urpes de les circumstàncies

No he fet ganyotes ni plorat a alta veu.

Sota el càstig contundent de la sort

la meva testa és sagnant, però és encara dreta.

Més enllà d’aquest lloc d’ira i de llàgrimes

només veig l’horror de l’ombra,

i malgrat tot, l’amenaça dels anys

em troba i em trobarà sense por.

Tant me fa com sigui d’estreta la porta

quants càstigs tingui asignats,

jo sóc senyor del meu destí:

jo sóc el capità de la meva ànima.’

   
   
   

14 de juliol del 2010

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s